Hola a tots, nens i nenes.
Últimament he descobert una teoria nova, es diu la "Teoria de les finestres trencades". És una teoria que més o menys diu que quan en un barri hi ha finestres trencades a la vista, és probable que hi hagi un índex de criminalitat més alt. Bàsicament ve a dir que quan en un lloc hi ha finestres trencades implica que hi ha una deixadesa, i que és probable que aquesta deixadesa vagi de mal en pitjor, portant així el barri/carrer en una zona de delinqüents habituals.
En l'últim mes m'he topat amb la teoria dues vegades. La primera va ser llegint un llibre de metodologia de programació (The Pragmatic Programmer) on diuen que si tens un programa amb un bug conegut (una finestra trencada) és important que el corregeixis el més aviat millor, el no fer-ho pot comportar que aquest programa vagi deixant-se de la mà de déu i que al aparèixer noves finestres trencades aquestes no semblin tant urgents, portant finalment el programa al desastre. Té bastanta lògica.
Pocs dies després estava llegint Banksy, wall and piece (molt recomanable per cert). A on critiquen aquesta teoria perquè va fer que hi hagués una persecució molt dura dels artistes de grafitti als EUA a la dècada dels 90.
Apart de tot això crec que és una bona teoria, i certament és veritat que quan una cosa es comença a trencar/deixar/desordenar i no s'arregla bé i ràpid és bastant probable que el tema empitjori. Fa poc m'he vist afectat per això.
Comença haguent-hi una finestra esquerdada al carrer (un dia marxo de casa sense fer el llit), llavors al temps la finestra es trenca ja definitivament (ja no feia el llit mai). Ràpidament apareix una altre finestra trencada (la porta de l'armari sempre oberta), dies després tenim el primer graffiti cutre a la paret (l'armari totalment desordenat, les samarretes al lloc dels mitjons, els pantalons aleatoriament per allà dins...). El tema no acaba aquí i ja comencem a tenir basura apilonada pel carrer! (l'escriptori ple de llibres, papers, revistes, no hi ha espai per maniobrar la rata de l'ordinador!!!). Més graffitis i les primeres disputes al carrer entre veïns histèrics (roba apilonada ja a sobre l'escriptori i llibres al llit) fins que finalment tens el carrer ple de gent de baixa moral i el tema ja no es pot aguantar més (per anar a dormir vaig haver de treure molta roba i molts de llibres del llit!).
Per tant, avui he arreglat finestres trencades (he ordenat l'habitació!).
dijous, 18 de desembre del 2008
dimecres, 17 de desembre del 2008
per si tens esperança
Quan hi ha algun vestigi d'esperança,
o bé una petita llum al final del túnel...
és hora de prendre... una pastilla nihilista!!
o bé una petita llum al final del túnel...
és hora de prendre... una pastilla nihilista!!
Val, no es veu gaire bé, però posa:
'flavorless Nihilists mints'
Efectivament, pastilles sense gust. Quin sentit té? doncs
tot el sentit del món. Ets nihilista? doncs per què
creure amb el gust?
B O N Í S S I M
No les vaig trobar a Londres, no, sinó a Barcelona, en
una de les millor botigues que he vist últimament,
The Watergate Bookshop, a la plaça Vicenç Martorell.
Us deixo un link sobre un altre blog que en parla, sembla ser
que tenen un problema amb el web de la botiga:
link
'flavorless Nihilists mints'
Efectivament, pastilles sense gust. Quin sentit té? doncs
tot el sentit del món. Ets nihilista? doncs per què
creure amb el gust?
B O N Í S S I M
No les vaig trobar a Londres, no, sinó a Barcelona, en
una de les millor botigues que he vist últimament,
The Watergate Bookshop, a la plaça Vicenç Martorell.
Us deixo un link sobre un altre blog que en parla, sembla ser
que tenen un problema amb el web de la botiga:
link
divendres, 5 de desembre del 2008
Còrrer a Londres
Això és el que passa quan vas a còrrer de nit a un parc sense llums a Londres un dia després de que plogui.
Sí, eren blanques.
dilluns, 1 de desembre del 2008
L'origen de les espècies (I)
L'origen de les espècies, o d'on cony sortim?
Una pregunta difícil, hi ha qui diu que venim dels monos, hi ha qui diu que venim d'un altre planeta, hi ha qui diu que ens va crear un ent superior sense gaire res més a fer i n'hi ha d'altres que asseguren que ens va crear un gran plat d'espaguettis volador.
Bé, jo no vull ser menys i també tinc la meva teoria, aquí va:
Al començament no hi havia res, llavors va haver-hi un instant on tot es va convertir en blanc, llavors en groci finalment en fúcsia. I llavors va aparèixer una gran bola de terra. Li direm planeta terra.
Una sèrie de reaccions químiques va fer que en el planeta aquest es creesin 3 elements bàsics:
- Nocilla
- Cervesa blanca
- Turró de Jijona.
Els tres elements van conviure durant una temporada. Posem uns 5 millions d'anys, 3 mesos i 4 segons.
Llavors va caure un satèl·lit del planeta Raticulín, portava el 4rt element que feia falta per crear vida. Si, la ginebra.
El satèl·lit va caure amb tanta mala baba que va fer explotar una part del planeta, va haver-hi una altre reacció química i van aparèixer les 3 primeres coses vives, però...
no eren iguals. La primera mol·lècula viva, de composició rica en cervesa, va continuar arrastrant-se cap als mars de cervesa i s'hi va submergir.
La segona, rica en nocilla va entrar a les profunditats dels mons subterranis.
La última, rica en turró va quedar-se a la superfície, prop de forat on el satèl·lit, en forma de botella blava havia fet el cràter.
pd.- Sí, necessito vacances.
Una pregunta difícil, hi ha qui diu que venim dels monos, hi ha qui diu que venim d'un altre planeta, hi ha qui diu que ens va crear un ent superior sense gaire res més a fer i n'hi ha d'altres que asseguren que ens va crear un gran plat d'espaguettis volador.
Bé, jo no vull ser menys i també tinc la meva teoria, aquí va:
Al començament no hi havia res, llavors va haver-hi un instant on tot es va convertir en blanc, llavors en groci finalment en fúcsia. I llavors va aparèixer una gran bola de terra. Li direm planeta terra.
Una sèrie de reaccions químiques va fer que en el planeta aquest es creesin 3 elements bàsics:
- Nocilla
- Cervesa blanca
- Turró de Jijona.
Els tres elements van conviure durant una temporada. Posem uns 5 millions d'anys, 3 mesos i 4 segons.
Llavors va caure un satèl·lit del planeta Raticulín, portava el 4rt element que feia falta per crear vida. Si, la ginebra.
El satèl·lit va caure amb tanta mala baba que va fer explotar una part del planeta, va haver-hi una altre reacció química i van aparèixer les 3 primeres coses vives, però...
no eren iguals. La primera mol·lècula viva, de composició rica en cervesa, va continuar arrastrant-se cap als mars de cervesa i s'hi va submergir.
La segona, rica en nocilla va entrar a les profunditats dels mons subterranis.
La última, rica en turró va quedar-se a la superfície, prop de forat on el satèl·lit, en forma de botella blava havia fet el cràter.
pd.- Sí, necessito vacances.
dilluns, 24 de novembre del 2008
diumenge, 23 de novembre del 2008
Crònica del Damnation Fest
Bé, ja he tornat del damnation fest 2008 , estic viu!
Va ser un concertàs :)
M'explico:
El dia va començar a les 6 del matí, un servidor es va aixecar i apa, cap a Victoria Statin a agafar l'autobús cap a Leeds. Un cop a l'estació no hi havia dubte de quina era l'andana, estava plena de gent vestida negre, peluts i pelats :D
Quatre hores i mitja després arribo a Leeds. Quin fred que fa a aquella ciutat mare meva, però quin fred.
Bé, poca cosa a destacar de Leeds, sembla una ciutat bastant viva, el que passa és que vaig anar per feina. Ràpidament cap a l'hotel a deixar els trastos i corrent cap al festival. No calia que hagués corregut tant perquè em va tocar fer cua una hora i mitja a fora del recinte. No és que continués fent fred, és que encara en feia més. Mortal.
Finalment ens van deixar entrar, apa 2000 persones cap a dins de l'edifici, tots congelats.
L'edifici no era un pavelló, no, era un edifici d'estudiants, hi havia dos sales on hi feien concerts, llavors botiguetes a dins, un parell de bars, un amfiteatre. Un lloc ben estrany per un festival. Un dels principals problemes és que mai, en les 8 hores que vaig estar allà dins vaig tenir una idea clara de com es feia per anar d'un escenari a l'altre, de fet em vaig perdre diverses vegades per allà dins. Volia anar a un escenari (n'hi havien 3 de diferents) i em trobava a la zona de merchandising, llavors volia anar al lavabo i em trobava al guardarropia. Sincerament no crec que el lloc estigués adequat per 2000 persones. Van posar un sistema de "one way" per anar d'un lloc a l'altre, això vol dir que hi havia 40 segurates que a mesura que anaves sortint d'un lloc et feien passar per un lloc o altre segons a on volguessis anar, era com tenir els pasadissos d'un únic sentit. No ho havia vist mai, suposo que va evitar que hi haguessin morts per aglomeracions, però per mi encara era més complicat.
Tema concerts, doncs era un festival, i això vol dir anar veure els concerts que pots, no els que vols, jo tenia clar que volia veure tres grups, The Berzerker, Napalm Death i Carcass, sobretot aquests últims.
Bé, també vaig veure trossos de concerts d'altres bandes, però d'aquests no en parlaré. Els primers que vaig veure:
The Berzerker: Primer de tot, gran disgust, només tenien mitja hora per tocar! blasfemia i abhorrencia nens i nenes!! mitja hora. Bé, va ser la mitja hora més ràpida de la meva vida. Van aparèixer a l'escenari i el cantant ja ho va deixar clar: "Tenim mitja hora només, per tant no direm res entre cançó i cançó. Vinga va comencem!" Van començar amb la meva cançó preferida, forever, quins jecs d'òsties que van baixar mare meva.
El so fatal, espantós, horrorós, vaig quedar molt decebut, les guitarres en prou feines es sentien i la bateria massa massa alta. El que passa és que The Berzerker fan festa tu. La gent no parava de saltar i de fotre empentes. La sala era massa petita i realment van haver-hi moments en que el tema es descontrolava una mica.
El concert va estar molt bé i crec que la gent va passar-s'ho d'allò més bé, jo vaig disfrutar una bestiesa. Va haver-hi un moment que estava mig preocupat perquè tenia al cantó un home que en feia 4 com jo que no parava de comportar-se com un elefant en zel i anava fotent òsties al personal, bastant descontrolades per cert. Va haver-hi un moment que em va agafar, i es veu que em demanava que amb uns altres l'ajudéssim a pujar a l'escenari. Dit i fet tu! millor que estigui a dalt de l'escenari que a baix al meu cantó. Entre 4 el vam aconseguir ajudar i finalment va poder pujar a l'escenari. Els de seguretat el van intentar parar pero no van poder, l'home va còrrer per l'escenari i quan va ser al mig es va llançar al públic. Jo no sé què els hi va passar, però l'home pesava com a mínim 130 Kg.
Un altre moment destacable va ser quan al mig d'una de les últimes cançons, el baixista de The Berzerker va decidir que ell també volia saltar al públic, va deixar el baix a terra i "ni corto ni perezoso" es va llançar, entre tots el vam passejar una mica i llavors el vam tornar a l'escenari, va tornar a agafar el baix i apa, a continuar fotent-li canya :D
Napalm Death: Decepció i desesperació nens i nenes! no perquè toquessin malament, però perquè vaig haver de marxar!!! qualsevol persona que em conegui sabrà que marxar a mig concert de Napalm Death és pena capital!! però aquest dia hi havia raons de pes.
Napalm Death van començar molt tard. Donat la quantitat de gent que hi havia a tot el festival (van acabar les entrades), les dificultats que hi havia per anar d'un lloc a l'altre i la "propaganda" que s'havia fet que aquell seria l'últim concert de Carcass em va fer tèmer el pitjor. Així doncs vaig anar a veure els Napalm Death, però aquesta vegada des de darrera, vaig escoltar 4 cançons, sient la última la inmillorable Suffer The Children. Cada vegada que els veig en directe m'agraden més i més, per mi un dels millors grups que hi ha! Però noi, vaig haver de marxar :(
Carcass: Plat fort de la jornada! quan vaig arribar a l'escenari encara tocaven My Dying Bride (noteu que no hi ha enllaç, no els hi vull fer ni publicitat) sisplau.... en fi. Bé, un cop van acabar aquells piltrafilles depressius la gent es va començar a moure, jo vaig aprofitar per llançar-me cap a les primeres files. Pocs minuts després de trobar una situació mitjanament decent el tema es va començar a descontrolar, hi havia massa gent. La sala estava _plena_ però plena vol dir _plena_ i encara faltava mitja hora. Un cop després vaig parlar amb gent que em va dir que no van poder veure Carcass perquè no hi havia manera d'entrar a la sala!
Bé, el fet és que jo si que hi era a a dins, i a més a davant de tot.
Encara estaven muntant la bateria que la gent ja s'estava possant nerviosa, simplement hi havia tanta gent que era impossible moure's i allà estava jo, com una sardina, resistint les empentes i els tacos. I no vaig afluixar ni mig centímetre!
El tema es va posar encara més crític quan vaig sentir un xiscle a darrera meu, em vaig girar una mica com vaig poder per veure què passava i es veu que algú havia tocat el cul d'una noia (això és el que vaig deduir) i la noia estava insultant al suposat agressor sexual. Li estava dient de tot, coses que jo entenia i coses que no entenia, el problema és que lògicament la noia anava amb el seu xicot i el seu xicot no li va fer molta gràcia i va començar a insultar a l'altre. L'altre home (que ves a saber si havia sigut ell) es va mosquejar i també els va començar a insultar, lògicament poc després van començar els cops de puny. Bé, cops de puny tampoc, de fet era bastant graciós perquè com que ningú es podia moure i estaven separats com per 3 persones els dos nois intentaven picar-se però no arribaven, mentres les persones que estaven al mig d'aquests dos ajupint-se com podien per no rebre i cagant-se amb tot. Mentres la noia no va deixar d'insultar ni un moment.
Va haver-hi un moment que semblava que els cops arribarien als seus respectius objectius i uns quants vam haver d'intervenir. Lògicament no havia fet 5 hores d'autobús perquè el concert que volia veure s'anulés perquè hi havia hagut avalots entre el públic. Per tant, jo i un altre vam agafar el noi i la noia respectivament i els vam fer moure cap a l'altre cantó d'escenari. La meva intervenció més destacable va ser agafar la noia pel braç, mirar-la i dir-li cridant:
" I've travelled 5 fucking hour to be here, so FUCKING stop it! "
Després d'això es van calmar una mica. Bé, jo em vaig girar i em vaig dedicar a aguantar la posició, que prou difícil era.
Finalment van aparèixer Carcass!!!
Carcass es van separar fa temps, i els 4 components van tirar cadascú per la seva. Un guitarrista va continuar en el món del Metal i ha triumfat bastant, el baixista i cantant va fer una banda de Country ( si si , country de l'oest ) i l'altre guitarrista ha fet un grup de blues rock (firebird). El bateria va tenir un problema cerebral, d'algo genètic i va estar 10 mesos en coma. Finalment va sortir-se'n però va quedar tocat i mai més ha pogut continuar amb la bateria.
I allà els teniem, un guitarrista vestit tot negre amb una guitarra de fletxa, un baixista amb botes de cowboy, texans i camisa amb un baix clàssic (però elèctric) i un altre guitarrisa amb pantalons acampanats, i una camisa blava arremengada i una guitarra blanca. I un bateria d'un grup de metal que els hi fa el tour.
Jo quan els vaig veure vaig pensar: Ai mareta meva, quina por!
I si senyor! quina por! que guarros mare meva!! quina canya que van fotre! van tocar dues hores! b r u t a l !!!!! no van parar ni un moment. El que passa és que no va ser un concert! va ser una batalla. La gent intentava entrar, però no es podia perquè la sala estava plena i tu diràs les empentes.
Tema musical, doncs van fer un repàs per tots els discos, des del grindcore xungo dels primers fins al death metal més melòdic dels últims. Això si , quan van tocar la Corporal Jigsore Quandary hi va haver una espècie d'histèria col·lectiva, jo no sé com no ens vam fer mal. Bé, suposo que algú si que se'n va fer.
En principi aquest era l'últim concert de Carcass ever , el que passa és que ara hi ha rumors de que potser treuran un altre disc i bla bla bla. Però bé, aquest el van fer durar una mica més. Un dels moments nostàlgics és quan va aparèixer a l'escenari el bateria vell, Ken Owen, va posar-se a la bateria i va fer uns blasts beats. Lògicament i malhauradament res a veure amb el que havia sigut, però bé. Després de 10 mesos en coma... llavors va agafar el micro i ens va agrair la assistència i que gràcies per animar a Carcass i tot això. El pobre nano ja ni parla bé, i també camina d'una forma una mica estranya, però en fi. Després del discurset es va abraçar amb els membres de la banda i va marxar de l'escenari obacionat pel públic.
Definitivament un concertàs. 10/10
Va ser un concertàs :)
M'explico:
El dia va començar a les 6 del matí, un servidor es va aixecar i apa, cap a Victoria Statin a agafar l'autobús cap a Leeds. Un cop a l'estació no hi havia dubte de quina era l'andana, estava plena de gent vestida negre, peluts i pelats :D
Quatre hores i mitja després arribo a Leeds. Quin fred que fa a aquella ciutat mare meva, però quin fred.
Bé, poca cosa a destacar de Leeds, sembla una ciutat bastant viva, el que passa és que vaig anar per feina. Ràpidament cap a l'hotel a deixar els trastos i corrent cap al festival. No calia que hagués corregut tant perquè em va tocar fer cua una hora i mitja a fora del recinte. No és que continués fent fred, és que encara en feia més. Mortal.
Finalment ens van deixar entrar, apa 2000 persones cap a dins de l'edifici, tots congelats.
L'edifici no era un pavelló, no, era un edifici d'estudiants, hi havia dos sales on hi feien concerts, llavors botiguetes a dins, un parell de bars, un amfiteatre. Un lloc ben estrany per un festival. Un dels principals problemes és que mai, en les 8 hores que vaig estar allà dins vaig tenir una idea clara de com es feia per anar d'un escenari a l'altre, de fet em vaig perdre diverses vegades per allà dins. Volia anar a un escenari (n'hi havien 3 de diferents) i em trobava a la zona de merchandising, llavors volia anar al lavabo i em trobava al guardarropia. Sincerament no crec que el lloc estigués adequat per 2000 persones. Van posar un sistema de "one way" per anar d'un lloc a l'altre, això vol dir que hi havia 40 segurates que a mesura que anaves sortint d'un lloc et feien passar per un lloc o altre segons a on volguessis anar, era com tenir els pasadissos d'un únic sentit. No ho havia vist mai, suposo que va evitar que hi haguessin morts per aglomeracions, però per mi encara era més complicat.
Tema concerts, doncs era un festival, i això vol dir anar veure els concerts que pots, no els que vols, jo tenia clar que volia veure tres grups, The Berzerker, Napalm Death i Carcass, sobretot aquests últims.
Bé, també vaig veure trossos de concerts d'altres bandes, però d'aquests no en parlaré. Els primers que vaig veure:
The Berzerker: Primer de tot, gran disgust, només tenien mitja hora per tocar! blasfemia i abhorrencia nens i nenes!! mitja hora. Bé, va ser la mitja hora més ràpida de la meva vida. Van aparèixer a l'escenari i el cantant ja ho va deixar clar: "Tenim mitja hora només, per tant no direm res entre cançó i cançó. Vinga va comencem!" Van començar amb la meva cançó preferida, forever, quins jecs d'òsties que van baixar mare meva.
El so fatal, espantós, horrorós, vaig quedar molt decebut, les guitarres en prou feines es sentien i la bateria massa massa alta. El que passa és que The Berzerker fan festa tu. La gent no parava de saltar i de fotre empentes. La sala era massa petita i realment van haver-hi moments en que el tema es descontrolava una mica.
El concert va estar molt bé i crec que la gent va passar-s'ho d'allò més bé, jo vaig disfrutar una bestiesa. Va haver-hi un moment que estava mig preocupat perquè tenia al cantó un home que en feia 4 com jo que no parava de comportar-se com un elefant en zel i anava fotent òsties al personal, bastant descontrolades per cert. Va haver-hi un moment que em va agafar, i es veu que em demanava que amb uns altres l'ajudéssim a pujar a l'escenari. Dit i fet tu! millor que estigui a dalt de l'escenari que a baix al meu cantó. Entre 4 el vam aconseguir ajudar i finalment va poder pujar a l'escenari. Els de seguretat el van intentar parar pero no van poder, l'home va còrrer per l'escenari i quan va ser al mig es va llançar al públic. Jo no sé què els hi va passar, però l'home pesava com a mínim 130 Kg.
Un altre moment destacable va ser quan al mig d'una de les últimes cançons, el baixista de The Berzerker va decidir que ell també volia saltar al públic, va deixar el baix a terra i "ni corto ni perezoso" es va llançar, entre tots el vam passejar una mica i llavors el vam tornar a l'escenari, va tornar a agafar el baix i apa, a continuar fotent-li canya :D
Napalm Death: Decepció i desesperació nens i nenes! no perquè toquessin malament, però perquè vaig haver de marxar!!! qualsevol persona que em conegui sabrà que marxar a mig concert de Napalm Death és pena capital!! però aquest dia hi havia raons de pes.
Napalm Death van començar molt tard. Donat la quantitat de gent que hi havia a tot el festival (van acabar les entrades), les dificultats que hi havia per anar d'un lloc a l'altre i la "propaganda" que s'havia fet que aquell seria l'últim concert de Carcass em va fer tèmer el pitjor. Així doncs vaig anar a veure els Napalm Death, però aquesta vegada des de darrera, vaig escoltar 4 cançons, sient la última la inmillorable Suffer The Children. Cada vegada que els veig en directe m'agraden més i més, per mi un dels millors grups que hi ha! Però noi, vaig haver de marxar :(
Carcass: Plat fort de la jornada! quan vaig arribar a l'escenari encara tocaven My Dying Bride (noteu que no hi ha enllaç, no els hi vull fer ni publicitat) sisplau.... en fi. Bé, un cop van acabar aquells piltrafilles depressius la gent es va començar a moure, jo vaig aprofitar per llançar-me cap a les primeres files. Pocs minuts després de trobar una situació mitjanament decent el tema es va començar a descontrolar, hi havia massa gent. La sala estava _plena_ però plena vol dir _plena_ i encara faltava mitja hora. Un cop després vaig parlar amb gent que em va dir que no van poder veure Carcass perquè no hi havia manera d'entrar a la sala!
Bé, el fet és que jo si que hi era a a dins, i a més a davant de tot.
Encara estaven muntant la bateria que la gent ja s'estava possant nerviosa, simplement hi havia tanta gent que era impossible moure's i allà estava jo, com una sardina, resistint les empentes i els tacos. I no vaig afluixar ni mig centímetre!
El tema es va posar encara més crític quan vaig sentir un xiscle a darrera meu, em vaig girar una mica com vaig poder per veure què passava i es veu que algú havia tocat el cul d'una noia (això és el que vaig deduir) i la noia estava insultant al suposat agressor sexual. Li estava dient de tot, coses que jo entenia i coses que no entenia, el problema és que lògicament la noia anava amb el seu xicot i el seu xicot no li va fer molta gràcia i va començar a insultar a l'altre. L'altre home (que ves a saber si havia sigut ell) es va mosquejar i també els va començar a insultar, lògicament poc després van començar els cops de puny. Bé, cops de puny tampoc, de fet era bastant graciós perquè com que ningú es podia moure i estaven separats com per 3 persones els dos nois intentaven picar-se però no arribaven, mentres les persones que estaven al mig d'aquests dos ajupint-se com podien per no rebre i cagant-se amb tot. Mentres la noia no va deixar d'insultar ni un moment.
Va haver-hi un moment que semblava que els cops arribarien als seus respectius objectius i uns quants vam haver d'intervenir. Lògicament no havia fet 5 hores d'autobús perquè el concert que volia veure s'anulés perquè hi havia hagut avalots entre el públic. Per tant, jo i un altre vam agafar el noi i la noia respectivament i els vam fer moure cap a l'altre cantó d'escenari. La meva intervenció més destacable va ser agafar la noia pel braç, mirar-la i dir-li cridant:
" I've travelled 5 fucking hour to be here, so FUCKING stop it! "
Després d'això es van calmar una mica. Bé, jo em vaig girar i em vaig dedicar a aguantar la posició, que prou difícil era.
Finalment van aparèixer Carcass!!!
Carcass es van separar fa temps, i els 4 components van tirar cadascú per la seva. Un guitarrista va continuar en el món del Metal i ha triumfat bastant, el baixista i cantant va fer una banda de Country ( si si , country de l'oest ) i l'altre guitarrista ha fet un grup de blues rock (firebird). El bateria va tenir un problema cerebral, d'algo genètic i va estar 10 mesos en coma. Finalment va sortir-se'n però va quedar tocat i mai més ha pogut continuar amb la bateria.
I allà els teniem, un guitarrista vestit tot negre amb una guitarra de fletxa, un baixista amb botes de cowboy, texans i camisa amb un baix clàssic (però elèctric) i un altre guitarrisa amb pantalons acampanats, i una camisa blava arremengada i una guitarra blanca. I un bateria d'un grup de metal que els hi fa el tour.
Jo quan els vaig veure vaig pensar: Ai mareta meva, quina por!
I si senyor! quina por! que guarros mare meva!! quina canya que van fotre! van tocar dues hores! b r u t a l !!!!! no van parar ni un moment. El que passa és que no va ser un concert! va ser una batalla. La gent intentava entrar, però no es podia perquè la sala estava plena i tu diràs les empentes.
Tema musical, doncs van fer un repàs per tots els discos, des del grindcore xungo dels primers fins al death metal més melòdic dels últims. Això si , quan van tocar la Corporal Jigsore Quandary hi va haver una espècie d'histèria col·lectiva, jo no sé com no ens vam fer mal. Bé, suposo que algú si que se'n va fer.
En principi aquest era l'últim concert de Carcass ever , el que passa és que ara hi ha rumors de que potser treuran un altre disc i bla bla bla. Però bé, aquest el van fer durar una mica més. Un dels moments nostàlgics és quan va aparèixer a l'escenari el bateria vell, Ken Owen, va posar-se a la bateria i va fer uns blasts beats. Lògicament i malhauradament res a veure amb el que havia sigut, però bé. Després de 10 mesos en coma... llavors va agafar el micro i ens va agrair la assistència i que gràcies per animar a Carcass i tot això. El pobre nano ja ni parla bé, i també camina d'una forma una mica estranya, però en fi. Després del discurset es va abraçar amb els membres de la banda i va marxar de l'escenari obacionat pel públic.
Definitivament un concertàs. 10/10
divendres, 21 de novembre del 2008
tot a punt
Bé, res
ja tinc la entrada i els mapes, els bitllets d'autobús, l'ipod carregat, una llibreta i dos llibres.
5 hores de viatge amb autobús per anar i 5 per tornar. Lògicament.
Jo me'n vaig a veure Carcass.
Apa
ja tinc la entrada i els mapes, els bitllets d'autobús, l'ipod carregat, una llibreta i dos llibres.
5 hores de viatge amb autobús per anar i 5 per tornar. Lògicament.
Jo me'n vaig a veure Carcass.
Apa
Estem de bon humor avui!!
Pels neo cons...
Pels de la Falange...
Pels del PP...
Pels del PSOE...
Pels que manipulen la informació...
Pels d'ERC...
Pels de CiU...
Pel Barça...
Pels de IC...
Pels que han parat les exhumacions de les fosses del franquisme...
Pels que legislen les competències professionals...
Pels sindicats, o pels que juguen a fer veure que fan de sindicats...
i per molts d'altres...
Pels de la Falange...
Pels del PP...
Pels del PSOE...
Pels que manipulen la informació...
Pels d'ERC...
Pels de CiU...
Pel Barça...
Pels de IC...
Pels que han parat les exhumacions de les fosses del franquisme...
Pels que legislen les competències professionals...
Pels sindicats, o pels que juguen a fer veure que fan de sindicats...
i per molts d'altres...
divendres, 14 de novembre del 2008
En Bunny i els Statics
Bé, es veu que en Bunny va aterrar a un altre país amb la seva caseta, però això és una altre història que explicaré algun altre dia.
El punt és que en Bunny es va haver de malguanyar la vida treballant de programador d'aplicacions distribuïdes. Bé, un dia en Bunny va tenir un problema.
En Bunny programava en Java sabeu? Estava remenant una part crítica d'un sistema, estava fent unes modificacions bastant importants i urgents i clar, s'havia de testejar bé abans de que els canvis fossin 'live' com en diuen aquí.
Com tot bon conillet programador en Bunny sabia que els canvis havien de passar una sèrie de Unit Tests. Cap problema! En Bunny va fer els canvis, va pujar el codi al Subversion de l'empresa i va esperar que el sistema d'integració continua confirmés que el que havia fet anava bé.
Ostres tu! Hi havia dos tests que fallaven, que estrany! Si a la màquina d'en Bunny no fallaven! Bé, doncs res, en Bunny mira l'error, torna a còrrer els tests i carai tu, ara si que fallen, estrany, molt estrany.
Vinga va tornem-hi. Ara només en falla un, però que estrany!, vinga va, en Bunny treu el debugger i comença a còrrer pel codi. Res de res, de cop tota l'execució rebenta i apareix un stack trace amb un NullPointerException de 25 linies de profunditat que anava a parar dins del codi del framework que estava utilitzant. Això pinta sèrio.
Mira per aquí, mira per allà, ara el test falla, ara no, ara bé del framework, que està llegint un fitxer, però què és nul? I per què no fallen els altres tests, si és exactament el mateix!
Mira que miraràs.... vinga va, que en Bunny ja feia dos hores ben bones que estava buscant l'error. Es gira i agafa a la morsa que té al cantó, aquesta, amb tota la bona voluntat del món l'intenta ajudar. Res de res. I el pingüí que és un expert en debuggers i Junit tests? Res!!! tampoc el pot ajudar, ningú troba l'error. En Bunny es posa nerviós, havia dit que allò aniria “live” aquesta setmana.... bé, ànims, és dilluns :)
Dijous:
En Bunny té ulleres de no dormir, 11 hores de jornada laboral diàries. Els testos continuen fallant aleatòriament. Les tasses de café i les pastanagues mig rosegades s'apilonen als voltants de la seva taula. En Bunny està desesperat pobret. El pingüí expert en debuggers i Junit tests s'apiada d'ell, se li assenta al cantó i el torna a ajudar.
Mira per aquí, mira per allà, el debugger es torna boig, no troba les classes, ara peta, ara no... i de cop el pingüí obre els ulls com plats i diu:
Bunny, why is this object static?
En Bunny mira i veu que a la classe base de la que hereda el test que falla hi ha una variable que està declarada així:
private static LookupHelper lookupHelper;
Els testos que fallen tenen dues funcions que corren paral·leles, les dues funcions criden a classes que hereden d'aquesta classe base, les dues modifiquen el fitxer, i per tant toquen l'InputStreamReader que està contingut dins el LookupHelper.
El LookupHelper està declarat static.
Els dos objectes fan servir el mateix LookupHelper.
Els testos funcionen per race condition.
Teorema de l'static: Si fas servir static és que no ho estàs fent bé.
Corol·lari 1: Si algú et diu que els statics van bé, aquest algú no t'estima.
Corol·lari 2: Aquest algú es mereix morir.
El punt és que en Bunny es va haver de malguanyar la vida treballant de programador d'aplicacions distribuïdes. Bé, un dia en Bunny va tenir un problema.
En Bunny programava en Java sabeu? Estava remenant una part crítica d'un sistema, estava fent unes modificacions bastant importants i urgents i clar, s'havia de testejar bé abans de que els canvis fossin 'live' com en diuen aquí.
Com tot bon conillet programador en Bunny sabia que els canvis havien de passar una sèrie de Unit Tests. Cap problema! En Bunny va fer els canvis, va pujar el codi al Subversion de l'empresa i va esperar que el sistema d'integració continua confirmés que el que havia fet anava bé.
Ostres tu! Hi havia dos tests que fallaven, que estrany! Si a la màquina d'en Bunny no fallaven! Bé, doncs res, en Bunny mira l'error, torna a còrrer els tests i carai tu, ara si que fallen, estrany, molt estrany.
Vinga va tornem-hi. Ara només en falla un, però que estrany!, vinga va, en Bunny treu el debugger i comença a còrrer pel codi. Res de res, de cop tota l'execució rebenta i apareix un stack trace amb un NullPointerException de 25 linies de profunditat que anava a parar dins del codi del framework que estava utilitzant. Això pinta sèrio.
Mira per aquí, mira per allà, ara el test falla, ara no, ara bé del framework, que està llegint un fitxer, però què és nul? I per què no fallen els altres tests, si és exactament el mateix!
Mira que miraràs.... vinga va, que en Bunny ja feia dos hores ben bones que estava buscant l'error. Es gira i agafa a la morsa que té al cantó, aquesta, amb tota la bona voluntat del món l'intenta ajudar. Res de res. I el pingüí que és un expert en debuggers i Junit tests? Res!!! tampoc el pot ajudar, ningú troba l'error. En Bunny es posa nerviós, havia dit que allò aniria “live” aquesta setmana.... bé, ànims, és dilluns :)
Dijous:
En Bunny té ulleres de no dormir, 11 hores de jornada laboral diàries. Els testos continuen fallant aleatòriament. Les tasses de café i les pastanagues mig rosegades s'apilonen als voltants de la seva taula. En Bunny està desesperat pobret. El pingüí expert en debuggers i Junit tests s'apiada d'ell, se li assenta al cantó i el torna a ajudar.
Mira per aquí, mira per allà, el debugger es torna boig, no troba les classes, ara peta, ara no... i de cop el pingüí obre els ulls com plats i diu:
Bunny, why is this object static?
En Bunny mira i veu que a la classe base de la que hereda el test que falla hi ha una variable que està declarada així:
private static LookupHelper lookupHelper;
Els testos que fallen tenen dues funcions que corren paral·leles, les dues funcions criden a classes que hereden d'aquesta classe base, les dues modifiquen el fitxer, i per tant toquen l'InputStreamReader que està contingut dins el LookupHelper.
El LookupHelper està declarat static.
Els dos objectes fan servir el mateix LookupHelper.
Els testos funcionen per race condition.
Sang, foc i destrucció.
Teorema de l'static: Si fas servir static és que no ho estàs fent bé.
Corol·lari 1: Si algú et diu que els statics van bé, aquest algú no t'estima.
Corol·lari 2: Aquest algú es mereix morir.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
L'Ermengalda, la albergínia assassina
Hola nens i nenes, publico aquí un conte que vaig escriure fa molt molt de temps. Va d'una albergínia assassina :) espero que us agradi.
Atenció, conté gore.
Atenció, conté gore.
Tot va començar un dia ennuvolat en la botiga de llegums de la senyora Paquita (qui en l'intimitat es dedicava al sado i es feia anomenar Mistress Paky), en la caixa de les albergínies hi havia l'Ermengalda amb els seus amics. Aquell caixa era la segona casa que havia tingut , si més no, és el que ella recordava. La primera havia estat un hort, un lloc realment espantós, la pobra Ermengalda s'hi havia sentit sola, desprotegida i a més, feia fred.
A la caixa s'hi estava bé, feia poc que hi havien arribat, dos dies li semblava recordar. Estaven totes les albergínies juntes, i això l'alegrava, a més, per allà prop hi havien les pastanagues, uns llegums alegres, però d'un caràcter una mica més fort que el de les albergínies, i més lluny hi havia les patates, però no s'hi feia massa, els tubércles sempre han sigut molt esquerps. El fet és que es passaven el dia mirant com entrava i sortia gent del lloc on eren, la gent agafava verdura, els possava en bosses, i llavors marxaven. L'Ermengalda i les seves amigues estaven ben intrigades per saber què passava amb aquestes verdures. Va ser llavors quan la Petra, l'albergínia sàbia va parlar, i les seves paraules foren:
"En veritat us dic, que aquests humans són els salvadors, i que escullen a les llegums que es porten més bé i les porten al cel de les llegums!"
i la resta d'albergínies van dir:
"oooooohhh!!"
A partir de llavors, les albergínies, a més de totes les llegums que havien escoltat les sàvies paraules de la Petra es van portar bé.
Era el tercer dia d'estar allà, i el segon de portar-se bé. Des que s'havia fet de dia havien entrat sis persones, i algunes havien agafat albergínies. Cada cop que s'allunyaven dins la bossa totes les albergínies els hi deien adéu i els desitjaven un bon trànsit cap a la millor vida. Quina sort que tenen !!! pensava l'Ermengalda.
La botiga estava a punt de tancar, la senyora Paquita ja estava pensant amb les activitats lúdic-gore-festives que l'esperaven quan baixés la portalada quan va entrar una parella, eren grans, segons el còmput humà... uns 50 anys, semblaven amoïnats. L'home, un senyor casi calb, ben vestit i amb maleta mirava les patates mentre la dona s'afanyava amb una bossa a mirar l'oferta de llegums. L'Ermengalda va tenir un sobresalt, potser tindria sort. La dona mirava les pastanagues, i en va agafar 3, llavors va mirar les tomates... en va agafar 2, llavors es va aproximar a la caixa de les albergínies... va agafar la Manolita, l'albergínia del cantó de l'Ermengalda, la va aixecar, se la va mirar... i la va deixar un altre lloc on estava... totes les albergínies estaven callades observant, tot seguit va agafar la Maria-Magdalena, se la va mirar i la va posar dins una bossa, a això l'Ermengalda no li va agradar, la Maria-Magdalena era una albergínia dolenta, sempre es portava malament, i l'agafaven a ella abans que l'Ermengalda, és que no hi havia dret! però llavors... la dona va mirar l'Ermengalda, va allargar la mà i la va agafar i la va posar dins la bossa amb la Maria-Magdalena. L'Ermengalda estava contenta i mentre la dona la duia cap a la caixa, l'Ermengalda mirava a través de la bossa de plàstic a la caixa on quedaven la resta d'Albergínies que no havien estat escollides per la gràcia de l'humanitat.
Llavors es va fer fosc, l'Ermengalda va tenir por.
Finalment una mà va agafar l'Ermengalda i la Maria-Magdalena i les va treure del lloc rar, van veure llavors per primera vegada el cel, era un lloc estrany, l'Ermengalda se l'havia imaginat diferent. Hi havia un parell de taules, armaris i el que més va sorprendre a l'Ermengalda era una cosa d'on sortia foc, i hi havia uns recipients a sobre, amb aigua bullint. Això li va fer molt mala pinta a l'Ermengalda.
De sobte, la dona que havien vist a la botiga i que les havia escollit va agafar una pastanaga amb una ma, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena miraven sorpreses, van suposar que ara vindrien unes parauletes màgiques i que llavors la pastanaga seria transportada màgicament al cel de les pastanagues, però es van fixar que a l'altre mà la dona hi tenia un ganivet, allò ja començava a fer molta mala espina. Amb un cop ràpid la dona va tallar el cap a la pastanaga, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena van cridar espantades mentre el cap de la pastanaga queia prop seu, sense esperar més i sense cap mena de compassió la dona va mutilar els peus de la pastanaga, i tot seguit la va agafar i recolzant el cadàver inert el va començar a treure-li la pell rascant amb el ganivet, sortien trossos de pell, de sang pastanaguil i de carn de la pastanaga per on passava el ganivet mentre la pobra pastanaga encara es compulsava de dolor. Però el pitjor encara estava per venir... la dona va agafar la pastanaga i a cops de ganivet la fa mutilar a rodanxes, a cada cop saltava un tros de pastanaga totalment mutilat. L'Ermengalda i la Maria-Magdalena no podien parar de mirar, tot i el fàstic que sentien. Tot seguit la dona va agafar els trossos de pastanaga i els va posar sobre una paella roent, l'Ermengalda casi no va poder reprimir el vòmit quan va veure els trossos de pastanaga caient sobre la superfície roent i sentir el soroll que feia i la pudor a pastanaga cremant-se.
La dona es va girar, va mirar a l'Ermengalda i a la Maria-Magdalena, les dues van témer el pitjor, va allargar la mà i va agafar la Maria-Magdalena, l'Ermengalda es va sentir alleujada per un moment, però tremolant com un fulla va mirar com la dona es mirava la seva companya, la recolzava sobre una taula, i amb un cop sec de ganivet li rebenava una part de cap!, la Maria-Magdalena va cridar de dolor, doncs el tall li havia obert parcialment el cap, però no l'havia matat. Tot seguit la dona va començar a mutilar la pobra Maria-Magdalena pels peus, l'Ermengalda volia deixar de mirar, però no podia... sentia que s'estava tornant boja... veia com suaument la dona anava disseccionant a la Maria Magdalena mentre aquesta no parava de xisclar, fins que li va arribar al cor... llavors la Maria Magdalena va callar. Els trossos també van acabar a la paella.
L'Ermengalda estava passiva, acabaven de mutilar.lar una amiga seva i ara li tocaria a ella. Va pensar amb totes les albergínies i verdures que havien sortit de la botiga de la senyora Paquita, totes havien acabat igual? i perquè la Petra deia que anaven al cel? si anaven a la paella? ... què sabria la Petra sobre el futur, tant sols era una albergínia més.... va atrevir-se a aixecar la vista i va veure com l'infame dona estava remenant amb un pal fúnebre els restes de la Maria-Magdalena i la pastanaga, l'olor era nauseabunda. De sobte es va girar i va mirar a l'Ermengalda. Havia arribat el moment.
L'Ermengalda va tancar els ulls, no tenia valor per veure com era torturada, va sentir com la dona l'agafava... es va preparar per sentir dolor... va sentir fred. Va obrir els ulls, estava dins la nevera.
La pobra estava com cansada, acabava de presenciar en directe un espectacle gore (dins l'àmbit de les verdures clar) i probablement seria la pròxima en ser mutilada, a més, el seu historial psicològic no ajudava, l'Ermengalda havia tingut trastorns psicològics ja de petita. Allò era massa. Va començar a tremolar.... no era pel fred, era la seva doble personalitat que estava ressorgint... la seva doble personalitat era una doble personalitat dolenta i malvada.
La doble personalitat es va apoderar del cos de l'Ermengalda, i aquesta va reflexionar:
-- Els Humans ens agafen de la botiga de la senyora Paquita
-- Els Humans ens porten al cel.
-- Però els Humans NO ens porten al cel.
-- Els Humans ens mutil.len malo malo
-- Doncs els humans són dolents
-- dolents.... uhm.... dolents....
-------------------------------------------------------------
= matar dolents, que equival a matar humans. guai!
Apa doncs, ja ho tenia. Havia de matar tots els humans, apa.
Primer de tot calia sortir de la nevera, feia fred, i no hi havia humans. Per tant no tenia sentit que hi fos allà. Va obrir la nevera ( que com s'ho va fer? i jo què sé!! com cony vols que una albergínia obri la nevera capgròs!). Val, ara estava a la cuina... tampoc hi havia humans... havien marxat, però encara hi havia la paella, va pujar fins als fogons, allà va poder veure trossos encara fumejants de la Maria Magdalena i de la pastanaga... i al cantó... hi havia el ganivet que la dona maligne havia fet servit per mutilar-los. Era un ganivet gros... i afilat. El va agafar... estava xop de sang d'albergínia, l'Ermengalda es va horroritzar pensant quantes albergínies havien estat trinxades/mutilades/destrossades/seccionades amb aquell ganivet... i va somriure malignament quan va pensar quants humans serien trinxats/mutilats/destrossats/seccionats per aquell ganivet a partir de llavors.
Va sortir de la cuina arrossegant el ganivet i va arribar a un passadís, estava fosc, al fons hi havia llum i es sentia soroll... s'hi va acostar silenciosament... va arribar a una habitació molt grossa, hi havia dos sofàs, i al fons... una taula, a la taula hi havia seguts un home i una dona, davant d'ells hi havia una caixa d'on sortien tot de colors i sorolls. Se'ls va mirar... estaven menjant... s'estaven menjant la Maria Magdalena!!! a sobre caníbals...
El tema estava xungo eren dos, i molt grossos, encara que estaven d'esquena no sabia com s'ho faria per matar-los als dos de cop sense que tinguessin possibilitat de defensar-se. S'ho hauria de currar fort... estava pensant en saltar en modalitat hèlice i tallar-los als dos el coll alhora quan l'home es va aixecar va dir alguna cosa a la dona i va marxar per una porta... aquell era el moment de la venjança...
Quan l'home va haver desaparegut per la porta del cantó l'Ermengalda va anar corrent cap a la dona per l'esquena va saltar i li va clavar el ganivet a la nuca, es va sentir un soroll molt desagradable i la dona va intentar aixecar-se, però el ganivet li havia travessat fins a la gola, l'Ermengalda mantenia el ganivet a dins mentre sentia els gemecs de la dona i veia com la sang se li escapava pels forats. L'Ermengalda li va acabar de pujar al cap i li va treure el ganivet, la dona s'agafava el coll, encara no entenia el que estava passant, estava sopant tant tranquila quan de cop un ganivet li travessa el coll, l'Ermengalda li va veure la cara d'angoixa, estava aterrada i li sortien els ulls, tenia la boca plena de sang i li brollava sobre el vestit tenyint-ho tot de color vermell, però encara no estava... li va saltar sobre la falda i li va començar a clavar cops de ganivet a l'estomac, l'Ermengalda havia entrat en modalitat berzerker i pocs segons després la dona estava totalment oberta i inerta, els budells estaven a terra junt amb una bassa de sang.
L'Ermengalda es va calmar, la dona feia tota la pinta d'estar... morta. Just en aquell moment va sentir com algú tirava el lavabo. Es va obrir la porta i l'home va sortir tant tranquil ( què t'has de pensar tu de que estàs sopant, vas al lavabo i quan surts et trobes la teva esposa horriblement mutilada per una albergínia boja?) i va veure l'escena. Es va posar blanc de cop i es va quedar mirant quiet aquella dona amb el cap sobre la taula, els budells a terra i besant sang per tot arreu... quan va sentir que li estava pujant alguna cosa pels pantalons, quan va poder reaccionar l'Ermengalda ja li havia arribat a la cintura, i li estava mirant la bragueta amb molt d'interès. L'home ho va intentar evitar però no va poder, l'Ermengalda li va clavar un cop de ganivet molt hàbil just al mig dels genitals, l'home es va doblegar sobre ell mateix caient a terra i vomitant alhora. Quan va poder aixecar una mica el cap va veure com una albergínia xopa de sang se'l mirava a un pam de la cara recolzada amb un ganivet amb trossos de carn humana incrustada. L'albergínia reia.
La bassa que estava formant l'home ja s'havia ajuntat amb la bassa de la dona, l'Ermengalda estava gaudint de la situació, però no sabia què faria amb l'home... deixaria que es dessagnes?... o el rematava? li tallaria el cap? o el torturaria? l'home estava perdent molta sang... el tio estava a terra somiquejant amb les mans a allà on hi havia tingut l'aparell reproductor (notis el passat: "on hi havia tingut" ). Què havia de fer llavors? a veure... a la Maria Magdalena se l'estaven menjant, però ella passava de menjar-se humans... ah si, l'havien fregit... com s'ho faria per posar l'home en una paella?, ho tenia com malament. Hauria de pensar en alguna altra cosa. L'Ermengalda va recapacitar... el menjador estava prou guapo, moqueta, sofàs, quadres... cremaria bé. iuju!
Va sortir de la casa per una finestra, i es va quedar mirant la ciutat que tenia davant seu, tot de cases amb llums amb humans dins... en faria prou amb un ganivet? va veure com s'acumulava gent a sota la casa, semblaven espantats, seria el fum que sortia per tot arreu o pels xiscles d'agonia que en sortien de dins? en fi... aviat no importaria.
L'endemà d'una tormenta (III)
En Sebastià no recordava en els seus 43 anys una nit tant llarga. Maleïda tormenta.
Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.
Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.
L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.
Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.
Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:
-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “
Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.
Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.
L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.
L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.
Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.
Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?
L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.
En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.
Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.
Realment el dia no estava sient gaire bó.
En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.
En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.
Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.
Tot el seu cos es va tensar de cop.
Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.
Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.
"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.
Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.
Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.
L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.
Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.
Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:
-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “
Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.
Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.
L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.
L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.
Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.
Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?
L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.
En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.
Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.
Realment el dia no estava sient gaire bó.
En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.
En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.
Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.
Tot el seu cos es va tensar de cop.
Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.
Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.
"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
En Bunny a l'extranger (II)
Si si, ja sé que fa temps que no escrivia res sobre en Bunny. Admeto que el tenia una mica abandonat, però bé, aquí va la continuació des d'on l'haviem deixat. En Bunny estava atrinxerat defensant casa seva d'una ordre de sicaris de l'ajuntament després de rebre una ordre de deshauci.
Feia molt de temps que la batalla durava, mesos? Sí, mesos.
La casa d'en Bunny tenia algun foradet, algun de petit i algun de gros (2m), els sicaris de l'ajuntament havien instal·lat bateries d'artilleria, nius d'ametralladores i mines anticonillet a les afores. Dia i nit intentaven asaltar la casa, que en Bunny tot sol defensava de forma heroica i fins i tot, èpica.
Durant els dies que en Bunny havia pogut preparar-se havia pensat en tot! Tenia música, menjar i café. Municions per parar un tren, o dos o tres. Armes de tot tipus i fins i tot connexió Wireless.
El que passa és que la cosa estava sortint-se de mare ja. Els sicaris atacaven i atacaven, i en Bunny els forajitava, que si morter per aquí, ametralladora per allà, escupitada allà baix, dentellada per allà l'altre cantó. Fins i tot una vegada una morsa havia estat tant a punt d'arribar a la porta que en Bunny es va veure obligat a imitar el gag “Spam” dels Monty Python. Havia aprofitat que la morsa reia per tallar-li el cap amb una espasa.
El nostre heroi suau i blanc ja començava a estar cansat de tot allò, uns dies és divertit però al final cansa sabeu? A més, havia pintat la casa feia poc i ara la tenia plena de forats.
A la tercera setmana i després de moltes baixes per part de l'Ajuntament de Ciutat Piruleta havien vingut uns funcionaris a comentar-li que si no parava de matar sicaris li cauria una denúncia per Danys i perjudicis. Lògicament no havia ajudat i ara els caps dels funcionaris estaven clavats d'unes estaques a dalt de la teulada.
A més, hi havia un problema “serio serio” se li estaven acabant les municions.
I és que qui ho havia pensat que tot això duraria tant?
Però en Bunny tenia una última carta a la màniga.
Va esperar impacientment al cap de setmana. Tot estava més calmat al cap de setmana. Jugava l'equip de fútbol de Ciutat Piruleta. Tenia 2 hores aproximadament per preparar el seu últim cop.
El dissabte va arribar i com en Bunny havia previst, una hora abans de començar el partit tots els sicaris havien anat al camp, tant sols havien deixat alguns centinelles a vigilar que en Bunny no s'escapés.
En Bunny va còrrer al subterrani, va entrar al seu laboratori i va agafar El Llibre. Va obrir a una pàgina aleatòria, va veure la imatge que la il·lustrava i es va esgarrifar. Realment seria tant cruel com per crear allò?
Bé, va començar. Va seguir les instruccions una a una, a on no hi tenia igredients trobava sucedanis, lògicament no tant espantosos com els que hi havia al llibre. Qui podia haver sigut tant monstruosament pèrfid com per inventar-se allò???
Van passar dues hores, el laboratori apestava totalment, i havia estat a punt de desmaiar-se en dues ocasions. Però semblava que finalment tenia la Poció Super Mortifera de Destrucció Massiva i Espantosa.
En Bunny estava orgullòs, ho havia pogut fer. Havia arriscat la seva vida.
Va respirar, es va mirar el bol, on la poció encara feia xup xup. Va tancar el llibre i va respirar alleujat. Havia sobreviscut. Va mirar la portada del llibre.
Merda.
S'havia equivocat!! s'havia equivocat a l'hora d'agafar el llibre! En comptes d'agafar el Llibre Negre de Pocions Super Xungues havia agafat un llibre de receptes de cuina Koreana!!!! merda merda!!! havia fet Sopa Wong Tong a les 4 delicies!!!!
Bé, ara no hi podia fer res. Estava perdut, havia fracasat estrepitosament. En un atac de ràbia va agafar el bol i el va posar a una catapulta que tenia al jardí, va carregar-la amb la sopa i va disparar. El bol va sortir disparat cap a Ciutat Piruleta i va caure a un riu que hi havia prop.
En Bunny es va sentar, es va mirar el seu últim cartutx de bales. Havia gastat tots els cargadors de munició explosiva, incendiaria, de precissió, perforadora i de bales fluorescents. Només li quedaven 30 bales de 7.62mm, dels anys 70. Es va aixecar, va carregar el carregador al seu Kalashnikov AK-47 i es va plantar a la porta. Esperant, com tot conill valent, la seva mort.
Moriria lluitant.
4 hores després encara no havia vingut ningú.
Bufff. Semblava que el partit de fútbol havia acabat amb aldarulls. Es veien explosions i cotxes sortint disparats de Ciutat Piruleta, embussos i accidents de trànsit. Hom diria que fins i tot es podia apreciar algun tret.
És ben bé que això del fútbol... en Bunny es va decidir a investigar i va baixar amb el seu patinet cap a la ciutat.
Quan va arribar suficientment a prop es va trobar un espectacle dantesc, tot de conills i conilletes zombies menjant-se els uns als altres! Però com podia ser? Què havia passat?
Va notar una olor estranya, i va veure com al cantó d'on estava hi havia el vol que havia llançat amb la catapulta, havia caigut al riu, i la sopa Wong Tong a les 4 delicies s'havia barrejat amb l'aigua que alimentava la ciutat...
En Bunny havia convertit a la Ciutat Piruleta en una ciutat zombie. Ara si que li cauria un puro.
Bé, amb una mica de sort ningú se n'adonaria.
Bé, clar que se n'adonarien. El millor seria sortir d'allà per potes.
Va còrrer de nou cap a la seva casa. Va entrar a la seva habitació i va desplegar el comandament de la casa. No ho havia comentat mai però la casa d'en Bunny era una nau espacial. Va apretar el botó de “Fotre el camp, però JA” i la casa va despegar a poc a poc.... moments després en Bunny estava rumb a un nou destí.
Feia molt de temps que la batalla durava, mesos? Sí, mesos.
La casa d'en Bunny tenia algun foradet, algun de petit i algun de gros (2m), els sicaris de l'ajuntament havien instal·lat bateries d'artilleria, nius d'ametralladores i mines anticonillet a les afores. Dia i nit intentaven asaltar la casa, que en Bunny tot sol defensava de forma heroica i fins i tot, èpica.
Durant els dies que en Bunny havia pogut preparar-se havia pensat en tot! Tenia música, menjar i café. Municions per parar un tren, o dos o tres. Armes de tot tipus i fins i tot connexió Wireless.
El que passa és que la cosa estava sortint-se de mare ja. Els sicaris atacaven i atacaven, i en Bunny els forajitava, que si morter per aquí, ametralladora per allà, escupitada allà baix, dentellada per allà l'altre cantó. Fins i tot una vegada una morsa havia estat tant a punt d'arribar a la porta que en Bunny es va veure obligat a imitar el gag “Spam” dels Monty Python. Havia aprofitat que la morsa reia per tallar-li el cap amb una espasa.
El nostre heroi suau i blanc ja començava a estar cansat de tot allò, uns dies és divertit però al final cansa sabeu? A més, havia pintat la casa feia poc i ara la tenia plena de forats.
A la tercera setmana i després de moltes baixes per part de l'Ajuntament de Ciutat Piruleta havien vingut uns funcionaris a comentar-li que si no parava de matar sicaris li cauria una denúncia per Danys i perjudicis. Lògicament no havia ajudat i ara els caps dels funcionaris estaven clavats d'unes estaques a dalt de la teulada.
A més, hi havia un problema “serio serio” se li estaven acabant les municions.
I és que qui ho havia pensat que tot això duraria tant?
Però en Bunny tenia una última carta a la màniga.
Va esperar impacientment al cap de setmana. Tot estava més calmat al cap de setmana. Jugava l'equip de fútbol de Ciutat Piruleta. Tenia 2 hores aproximadament per preparar el seu últim cop.
El dissabte va arribar i com en Bunny havia previst, una hora abans de començar el partit tots els sicaris havien anat al camp, tant sols havien deixat alguns centinelles a vigilar que en Bunny no s'escapés.
En Bunny va còrrer al subterrani, va entrar al seu laboratori i va agafar El Llibre. Va obrir a una pàgina aleatòria, va veure la imatge que la il·lustrava i es va esgarrifar. Realment seria tant cruel com per crear allò?
Bé, va començar. Va seguir les instruccions una a una, a on no hi tenia igredients trobava sucedanis, lògicament no tant espantosos com els que hi havia al llibre. Qui podia haver sigut tant monstruosament pèrfid com per inventar-se allò???
Van passar dues hores, el laboratori apestava totalment, i havia estat a punt de desmaiar-se en dues ocasions. Però semblava que finalment tenia la Poció Super Mortifera de Destrucció Massiva i Espantosa.
En Bunny estava orgullòs, ho havia pogut fer. Havia arriscat la seva vida.
Va respirar, es va mirar el bol, on la poció encara feia xup xup. Va tancar el llibre i va respirar alleujat. Havia sobreviscut. Va mirar la portada del llibre.
Merda.
S'havia equivocat!! s'havia equivocat a l'hora d'agafar el llibre! En comptes d'agafar el Llibre Negre de Pocions Super Xungues havia agafat un llibre de receptes de cuina Koreana!!!! merda merda!!! havia fet Sopa Wong Tong a les 4 delicies!!!!
Bé, ara no hi podia fer res. Estava perdut, havia fracasat estrepitosament. En un atac de ràbia va agafar el bol i el va posar a una catapulta que tenia al jardí, va carregar-la amb la sopa i va disparar. El bol va sortir disparat cap a Ciutat Piruleta i va caure a un riu que hi havia prop.
En Bunny es va sentar, es va mirar el seu últim cartutx de bales. Havia gastat tots els cargadors de munició explosiva, incendiaria, de precissió, perforadora i de bales fluorescents. Només li quedaven 30 bales de 7.62mm, dels anys 70. Es va aixecar, va carregar el carregador al seu Kalashnikov AK-47 i es va plantar a la porta. Esperant, com tot conill valent, la seva mort.
Moriria lluitant.
4 hores després encara no havia vingut ningú.
Bufff. Semblava que el partit de fútbol havia acabat amb aldarulls. Es veien explosions i cotxes sortint disparats de Ciutat Piruleta, embussos i accidents de trànsit. Hom diria que fins i tot es podia apreciar algun tret.
És ben bé que això del fútbol... en Bunny es va decidir a investigar i va baixar amb el seu patinet cap a la ciutat.
Quan va arribar suficientment a prop es va trobar un espectacle dantesc, tot de conills i conilletes zombies menjant-se els uns als altres! Però com podia ser? Què havia passat?
Va notar una olor estranya, i va veure com al cantó d'on estava hi havia el vol que havia llançat amb la catapulta, havia caigut al riu, i la sopa Wong Tong a les 4 delicies s'havia barrejat amb l'aigua que alimentava la ciutat...
En Bunny havia convertit a la Ciutat Piruleta en una ciutat zombie. Ara si que li cauria un puro.
Bé, amb una mica de sort ningú se n'adonaria.
Bé, clar que se n'adonarien. El millor seria sortir d'allà per potes.
Va còrrer de nou cap a la seva casa. Va entrar a la seva habitació i va desplegar el comandament de la casa. No ho havia comentat mai però la casa d'en Bunny era una nau espacial. Va apretar el botó de “Fotre el camp, però JA” i la casa va despegar a poc a poc.... moments després en Bunny estava rumb a un nou destí.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
dimarts, 30 de setembre del 2008
Una bala, un mort.
Estava en tensió, però almenys estava estirat. Ni tant sols recordava la última vegada que havia pogut descansar. Feia 5 dies que havien aterrat a aquell maleït planeta. Una maleïda selva gegant, plena d'animals salvatges i de soldats de la Federació.
Com sempre, no sabien per què hi eren, ni perquè el Comandament havia realitzat un atac d'aquella magnitud, quin objectiu podia tenir allò? No valia la pena preguntar-s'ho, simplement volia continuar viu i tornar a l'Estació Central.
La seva missió era senzilla, aterrar amb els seus 5.000 companys a 180 Km de la base de la Federació, arribar i cremar-la.
Lògicament un desembarcament espacial de 5.000 tropes no havia pogut passar desaparcebut. Foc antiaeri, artilleria, caces 'phantom' de la Federació, la incompetència d'alguns oficials i les condicions climatològiques del planeta feia que ara mateix uns 3.000 d'aquells nois recent sortits de l'acadèmia estiguessin morts dins de les llançaderes estavellades.
Un cop a terra, de nou l'artilleria i la incompetència n'havien matat a 1000 nois més. Els que van poder entrar a la selva, sense cap mena d'equipatge no van tenir molta més sort, molts estaven perduts, per sempre més en una selva de més de 5000 km quadrats.
L'Eric era dels pocs centenars que havien tingut sort. Havien atravessat la selva i estaven a pocs kilòmetres de l'objectiu.
Finalment havia resultat ser una torre de recerca Psicogenètica de la Federació, ara l'Eric entenia perquè havia valgut la pena sacrificar tants soldats.
Era un dels cinc franctiradors que quedaven, feia quatre hores que s'havia estat arrastrant fins al límit de la torre. Estava envoltat d'arbustos i totalment camuflat. Tenia localitzats els punts de vigilància i les alarmes, també havia vist la porta i les defenses. Havia informat per ràdio a l'únic oficial competent que hi havia.
Se li havien assignat quatre objectius, dos soldats a una de les torres de vigilància, serien els primers a morir, i havia de ser ràpid, ja que probablement dins la torreta tindrien una alarma. Una mica més lluny hi havia un niu d'amatrelladores, havia de matar al soldat i inutilitzar la màquina i finalment, una mica més amunt del niu hi havia un soldat amb un fusell, feia pinta que estava aborrit.
Rebria la senyal, se li engegaria al visor un compte enrera i deu segons després els cinc franctiradors dispararien simultàniament als respectius objectius. Llavors, la resta d'imbècils que tenien a uns 300 metres dins de la selva atacarien la torre, i amb molta sort algun podria tornar a casa.
Estava realment impacient, el fusell estava carregat i tenia els objectius ja assignats i memoritzats, així seria més senzill.
Estava pensant en com havia arribat allà.
Semblava ahir que la Federació havia bombardejat el seu planeta. No n'havia quedat res. S'havia allistat a l'exèrcit per venjança. D'això feia sis, set anys? Més probablement més. Instrucció, missions suicides, allistament a la secció de Franctiradors. Una bala, un mort.
I allà estava. Estirat a una selva amb tot d'animalets llefiscosos moguent-se per les seves cames.
De sobte la llum del visor es va engegar. La senyal, en 10 segons es dispararien 20 bales, que matarien a 20 persones.
10
Es va mirar la cara del noi que moriria primer. Semblava simpàtic.
9
Uns 20 anys, un jovenet. Què hi feia en aquella maleïda selva?
8
Probablement no sabia ni ell mateix què hi feia allà.
7
Potser també s'havia allistat perquè el seu planeta havia sigut bombardejat. Potser era de Galzinu 4 ?
6
Ell no tenia la culpa de ser allà. Complia ordres.
5
Segur que ni tant sols sabia què hi havia dins la torre.
4
Un innocent més que s'endurà aquesta maleïda guerra.
3
Segur que no va ser ell el que va ordenar la destrucció del planeta de l'Eric.
2
Amb la cara de nen que tenia probablement no sabia res de la vida. L'havia disfrutat? Havia vist món? A quantes postes de Sols havia asistit? Havia estat amb una noia? Tenia algú que l'esperava al seu planeta?
1
Com es diu? John ? Peter ? Eric ? Marc ? . John, es deu dir John.
0...
Quina merda que és tot. L'Eric va apuntar al front d'en John i va disparar.
Com sempre, no sabien per què hi eren, ni perquè el Comandament havia realitzat un atac d'aquella magnitud, quin objectiu podia tenir allò? No valia la pena preguntar-s'ho, simplement volia continuar viu i tornar a l'Estació Central.
La seva missió era senzilla, aterrar amb els seus 5.000 companys a 180 Km de la base de la Federació, arribar i cremar-la.
Lògicament un desembarcament espacial de 5.000 tropes no havia pogut passar desaparcebut. Foc antiaeri, artilleria, caces 'phantom' de la Federació, la incompetència d'alguns oficials i les condicions climatològiques del planeta feia que ara mateix uns 3.000 d'aquells nois recent sortits de l'acadèmia estiguessin morts dins de les llançaderes estavellades.
Un cop a terra, de nou l'artilleria i la incompetència n'havien matat a 1000 nois més. Els que van poder entrar a la selva, sense cap mena d'equipatge no van tenir molta més sort, molts estaven perduts, per sempre més en una selva de més de 5000 km quadrats.
L'Eric era dels pocs centenars que havien tingut sort. Havien atravessat la selva i estaven a pocs kilòmetres de l'objectiu.
Finalment havia resultat ser una torre de recerca Psicogenètica de la Federació, ara l'Eric entenia perquè havia valgut la pena sacrificar tants soldats.
Era un dels cinc franctiradors que quedaven, feia quatre hores que s'havia estat arrastrant fins al límit de la torre. Estava envoltat d'arbustos i totalment camuflat. Tenia localitzats els punts de vigilància i les alarmes, també havia vist la porta i les defenses. Havia informat per ràdio a l'únic oficial competent que hi havia.
Se li havien assignat quatre objectius, dos soldats a una de les torres de vigilància, serien els primers a morir, i havia de ser ràpid, ja que probablement dins la torreta tindrien una alarma. Una mica més lluny hi havia un niu d'amatrelladores, havia de matar al soldat i inutilitzar la màquina i finalment, una mica més amunt del niu hi havia un soldat amb un fusell, feia pinta que estava aborrit.
Rebria la senyal, se li engegaria al visor un compte enrera i deu segons després els cinc franctiradors dispararien simultàniament als respectius objectius. Llavors, la resta d'imbècils que tenien a uns 300 metres dins de la selva atacarien la torre, i amb molta sort algun podria tornar a casa.
Estava realment impacient, el fusell estava carregat i tenia els objectius ja assignats i memoritzats, així seria més senzill.
Estava pensant en com havia arribat allà.
Semblava ahir que la Federació havia bombardejat el seu planeta. No n'havia quedat res. S'havia allistat a l'exèrcit per venjança. D'això feia sis, set anys? Més probablement més. Instrucció, missions suicides, allistament a la secció de Franctiradors. Una bala, un mort.
I allà estava. Estirat a una selva amb tot d'animalets llefiscosos moguent-se per les seves cames.
De sobte la llum del visor es va engegar. La senyal, en 10 segons es dispararien 20 bales, que matarien a 20 persones.
10
Es va mirar la cara del noi que moriria primer. Semblava simpàtic.
9
Uns 20 anys, un jovenet. Què hi feia en aquella maleïda selva?
8
Probablement no sabia ni ell mateix què hi feia allà.
7
Potser també s'havia allistat perquè el seu planeta havia sigut bombardejat. Potser era de Galzinu 4 ?
6
Ell no tenia la culpa de ser allà. Complia ordres.
5
Segur que ni tant sols sabia què hi havia dins la torre.
4
Un innocent més que s'endurà aquesta maleïda guerra.
3
Segur que no va ser ell el que va ordenar la destrucció del planeta de l'Eric.
2
Amb la cara de nen que tenia probablement no sabia res de la vida. L'havia disfrutat? Havia vist món? A quantes postes de Sols havia asistit? Havia estat amb una noia? Tenia algú que l'esperava al seu planeta?
1
Com es diu? John ? Peter ? Eric ? Marc ? . John, es deu dir John.
0...
Quina merda que és tot. L'Eric va apuntar al front d'en John i va disparar.
dijous, 25 de setembre del 2008
L'endemà d'una tormenta (II)
Ve de l'endemà d'una tormenta (I)
Eren altes hores de la matinada. Dins el monestir hi havia mitja vil·la de Banyoles, la majoria adormits envolcallats en mantes, tant sols uns pocs monjos es mantenien desperts per alimentar el foc i pocs tot i el cansament no podien dormir.
La tormenta casi havia desaparegut. Poques hores abans els trons havien arribat a una violència tal com si un monstre invisible volgués enderrocar el monestir.
L’abat, intranquil, continuava passejant-se amunt i avall, no podia ni aclucar els ulls. No després de pensar amb el que podia haver-hi darrera els murs del monestir.
Potser es feia gran, potser ja no era el que havia sigut. Masses hores tancat a la biblioteca i masses hores llegint a la llum de les espelmes, la seva vista ja no era la mateixa. Però havia vist els cossos, feia 2 dies, i havia vist en Joan com es moria al llit, delirant i amb unes ferides espantoses.
Va acostar-se un cop més a la finestra, va sospirar i va mirar. A fora, la plaça del monestir estava totalment desolada. La pluja ara queia suau i formava grans bases, un arbre tenia el tronc trencat per la violència del vent i les fulles de l’altre es movien al ritme que anaven caient les gotes. El cel continuava estant totalment tapat pels núvols negres, que es resistien a marxar, tot i que ja havien descarregat la seva força. No debia faltar gaire per l’albada. Resaba perquè el temps passés ràpid i perquè sortís el sol, que il·luminaria la terra, i també els seus esperits.
Va tocar la paret amb la mà, estava gelada, feia fred, feia molta fred. Va girar-se i va agafar una manta que hi havia sobre una taula, va agafar una espelma i va tornar a la finestra, es va embolcallar i va deixar la flama a prop de la finestra. El vent que entrava feia que la llum oscil·lés, fent ballar les ombres. L’abat es mirava la flama distretament, fins que una ventada forta la va apagar. L’abat es va quedar de nou a les fosques, va aixecar la vista lentament, i allà, per la finestra, a l’altre cantó dels murs del monestir un home el mirava.
Va cridar i va caure entrebancar-se, de seguida van venir dos monjos a recollir-lo, el van agafar i el van aixecar de terra. L’abat havia vist una cara sense vida, una cara torturada que l’estava mirant. Encara sense recuperar l’alé va senyalar a la finestra, els dos monjos al veure-li l’expressió de terror van agafar una torxa i de mica en mica es van acostar a la finestra, la van il·luminar, i no hi havia ningú.
El terrabastall havia despertat a més gent, que s’aixecaven temorosos al veure que l’abat havia caigut i que demés monjos corrien a ajudar-lo. Una remor general no va tardar en aparèixer en el monestir.
El monjo jove que havia il·luminat cap a fora va tornar amb l’abat i li va posar la mà al front. Sens dubte l’home desbarrejava, s’havia passat tota la nit sense dormir ni sense pendre res. L’estava tornant a abrigar amb la manta quan de cop.... es van sentir uns cops a la porta de l’entrada.
Es va fer un silenci mordaç al monestir, van passar uns segons que es van fer interminables, tothom esperava ferventment que aquells cops haguessin sigut imaginacions, però es van tornar a repetir.
Tots els monjos es miraven entre ells, i finalment a l’abat que restava mut davant dels succesos. Una tercera vegada es van sentir els cops, dos cops a la porta del monestir, dèbils però decidits.
L’abat es va deslliurar de la manta i va apropar-se a la porta amb pas ràpid. Va agafar la fusta que la trabava i va obrir el candau. Va mirar a dins, a les cares esporuguides de la gent i dels monjos. Va fer la senyal de la creu i va obrir les portes del monestir de bat a bat.
Una ventada gelada va apagar algunes vel·les i ciris, deixant l’interior de l’edifici en penombra. La pluja va entrar d’una rebolada, tot empapant l’abat, que amb el cor en un puny va mirar a la cara del desconegut.
Era un home alt i prim. Demacrat, amb robes destrossades, i estava mal ferit. Va fer un pas i va caure de genolls davant l’abat, amb la vista aixecada.
L’abat es va ajupir i li va agafar la cara, tenia febre, els ulls blancs i li faltaven la majoria de les dents, estava tremolant.
L’home volia parlar
L’abat va acostar-s’hi
L’home va dir:
“El monstre m’ha deixat.... ha marxat.... ha entrat a la torre que ha sortit de l’aigua.... perdoneu-me....”
Dit això el que fou un dels millor guerrers de l’exèrcit Almogàver va caure a terra. Sense vida.
Eren altes hores de la matinada. Dins el monestir hi havia mitja vil·la de Banyoles, la majoria adormits envolcallats en mantes, tant sols uns pocs monjos es mantenien desperts per alimentar el foc i pocs tot i el cansament no podien dormir.
La tormenta casi havia desaparegut. Poques hores abans els trons havien arribat a una violència tal com si un monstre invisible volgués enderrocar el monestir.
L’abat, intranquil, continuava passejant-se amunt i avall, no podia ni aclucar els ulls. No després de pensar amb el que podia haver-hi darrera els murs del monestir.
Potser es feia gran, potser ja no era el que havia sigut. Masses hores tancat a la biblioteca i masses hores llegint a la llum de les espelmes, la seva vista ja no era la mateixa. Però havia vist els cossos, feia 2 dies, i havia vist en Joan com es moria al llit, delirant i amb unes ferides espantoses.
Va acostar-se un cop més a la finestra, va sospirar i va mirar. A fora, la plaça del monestir estava totalment desolada. La pluja ara queia suau i formava grans bases, un arbre tenia el tronc trencat per la violència del vent i les fulles de l’altre es movien al ritme que anaven caient les gotes. El cel continuava estant totalment tapat pels núvols negres, que es resistien a marxar, tot i que ja havien descarregat la seva força. No debia faltar gaire per l’albada. Resaba perquè el temps passés ràpid i perquè sortís el sol, que il·luminaria la terra, i també els seus esperits.
Va tocar la paret amb la mà, estava gelada, feia fred, feia molta fred. Va girar-se i va agafar una manta que hi havia sobre una taula, va agafar una espelma i va tornar a la finestra, es va embolcallar i va deixar la flama a prop de la finestra. El vent que entrava feia que la llum oscil·lés, fent ballar les ombres. L’abat es mirava la flama distretament, fins que una ventada forta la va apagar. L’abat es va quedar de nou a les fosques, va aixecar la vista lentament, i allà, per la finestra, a l’altre cantó dels murs del monestir un home el mirava.
Va cridar i va caure entrebancar-se, de seguida van venir dos monjos a recollir-lo, el van agafar i el van aixecar de terra. L’abat havia vist una cara sense vida, una cara torturada que l’estava mirant. Encara sense recuperar l’alé va senyalar a la finestra, els dos monjos al veure-li l’expressió de terror van agafar una torxa i de mica en mica es van acostar a la finestra, la van il·luminar, i no hi havia ningú.
El terrabastall havia despertat a més gent, que s’aixecaven temorosos al veure que l’abat havia caigut i que demés monjos corrien a ajudar-lo. Una remor general no va tardar en aparèixer en el monestir.
El monjo jove que havia il·luminat cap a fora va tornar amb l’abat i li va posar la mà al front. Sens dubte l’home desbarrejava, s’havia passat tota la nit sense dormir ni sense pendre res. L’estava tornant a abrigar amb la manta quan de cop.... es van sentir uns cops a la porta de l’entrada.
Es va fer un silenci mordaç al monestir, van passar uns segons que es van fer interminables, tothom esperava ferventment que aquells cops haguessin sigut imaginacions, però es van tornar a repetir.
Tots els monjos es miraven entre ells, i finalment a l’abat que restava mut davant dels succesos. Una tercera vegada es van sentir els cops, dos cops a la porta del monestir, dèbils però decidits.
L’abat es va deslliurar de la manta i va apropar-se a la porta amb pas ràpid. Va agafar la fusta que la trabava i va obrir el candau. Va mirar a dins, a les cares esporuguides de la gent i dels monjos. Va fer la senyal de la creu i va obrir les portes del monestir de bat a bat.
Una ventada gelada va apagar algunes vel·les i ciris, deixant l’interior de l’edifici en penombra. La pluja va entrar d’una rebolada, tot empapant l’abat, que amb el cor en un puny va mirar a la cara del desconegut.
Era un home alt i prim. Demacrat, amb robes destrossades, i estava mal ferit. Va fer un pas i va caure de genolls davant l’abat, amb la vista aixecada.
L’abat es va ajupir i li va agafar la cara, tenia febre, els ulls blancs i li faltaven la majoria de les dents, estava tremolant.
L’home volia parlar
L’abat va acostar-s’hi
L’home va dir:
“El monstre m’ha deixat.... ha marxat.... ha entrat a la torre que ha sortit de l’aigua.... perdoneu-me....”
Dit això el que fou un dels millor guerrers de l’exèrcit Almogàver va caure a terra. Sense vida.
dilluns, 22 de setembre del 2008
temes macroeconòmics.
Últimament aquest bloc està perdent el seu objectiu de publicar contes...
en fi... serà la crisi.
Justament el post és sobre aquest tema. Ja sé que a potser _ningú_ li interessarà, però és que estic una mica mosquejat.
Impressionant, apasionant, cohibidor, "espeluznant" el que ha passat senyors i senyores. B R U T A L
Per un cantó tenim uns bancs, amb els seus gestors, els seus accionistes i demés basura (estic parlant d'altes esferes, res a dir de l'oficinista). Aquesta gent es troben amb una cosa que es diu neoliberalisme, super guai, super cool, super xaxi.
Els senyors que fan veure que manen a EUA i a Europa vinga a donar llibertats, vinga festa, vinga disbauxa. Tots els bancs a fer calers, i més calers i clar, com que aquí ningú controla res de res, doncs vinga a fer més calers. I d'on surten aquests calers? doncs ningú ho sap, però és igual, fot-li llenya que els beneficis estan pels aires.
És sospitós que tothom, des del cap de govern (ja ja ja) que tenim aquí fins al panader de la cantonada digués:
-"Això ha de petar, no pot continuar així per sempre"
Imagina si ho havien de saber la basura que porta els grans bancs i les grans companyies, però al que anàvem, neoliberalisme i lliure mercat. FESTA!!!
Clar, això peta no? kabooom, la bombolla immobiliària a la merda, primer als EUA, llavors a Europa i vinga, ai festa. Tots els beneficis s'han esfumat. Ai quina pena.
Bancs en bancarrota. Ai quina llàstima que em fan.
Bancs especialitzats en hipoteques basura en bancarrota. Ai quina pena que em fan.
Asseguradores que asseguraven hipoteques basura en bancarrota. Ai pobrets.
I tots aquells malparits amb corbata què? doncs la gent (ai que innocents que som) pensàvem:
- "Ara els hi ha tocat l'hora, ara pagaran, ara vinga a rascar-se les butxaques"
Eps, tanto!, calma i tranquilitat que ara que el tema està malament PER AQUESTA GENT ara arriba el cinquè (i sisè, i setè ...) de caballeria. Ara venen els cabrons del FED i del BCE a fer injeccions de líquid, per què clar!, òsti tu! la borsa no pot caure, més faltaria.
Aquesta gent l'ha liat TOTALMENT? bueeeeeno, home, uns copets a l'espatlla, dolent dolent, no hi tornis eh?
Vosaltres heu vist algun duro dels beneficis immorals i asquerosos que han fet tots aquests cabrons? oi que no? sabeu d'on surten els diners que els hi estan salvant el cul?
benvinguts nens i nenes al món del lliure mercat, bàsicament té una norma:
Privatitzem els guanys, socialitzem les pèrdues!!
iupi iupi, jo també vull jugar. És fàcil, si surt bé em forro i si no.... també!
I la gent com jo? i la gent del carrer? i la gent que els hi ha pujat el preu del pà? i de la gasolina? doncs res home res, ara comença la lliga, tothom davant de la tele!
No sé si era a un llibre de història de fa 3 segles o potser era de ciència ficció que vaig llegir que hi havia una cosa que es deien "sindicats" o quelcom semblant. I ara preguntareu tots i totes: "Carai, i què és això d'un sindicat?" doncs mireu nens i nenes, els sindicats eren unes organitzacions de treballadors que s'agrupaven perquè aquestes coses NO passesin. I en cas de que pasessin, doncs feien que la gent sortís al carrer a cridar, també hi havien unes coses que es deien "revoltes".
Ai quina imaginació aquests escriptors de ciència ficció. Quina imaginació.
Per part meva fins aquí hem arribat.
Senyors banquers, senyors polítics (des d'extrema esquerra a extrema dreta), senyors dels sindicats, senyors tots. Per mi us en podeu anar TOTS a fer punyetes, a mi no m'enganyeu més.
en fi... serà la crisi.
Justament el post és sobre aquest tema. Ja sé que a potser _ningú_ li interessarà, però és que estic una mica mosquejat.
Impressionant, apasionant, cohibidor, "espeluznant" el que ha passat senyors i senyores. B R U T A L
Per un cantó tenim uns bancs, amb els seus gestors, els seus accionistes i demés basura (estic parlant d'altes esferes, res a dir de l'oficinista). Aquesta gent es troben amb una cosa que es diu neoliberalisme, super guai, super cool, super xaxi.
Els senyors que fan veure que manen a EUA i a Europa vinga a donar llibertats, vinga festa, vinga disbauxa. Tots els bancs a fer calers, i més calers i clar, com que aquí ningú controla res de res, doncs vinga a fer més calers. I d'on surten aquests calers? doncs ningú ho sap, però és igual, fot-li llenya que els beneficis estan pels aires.
És sospitós que tothom, des del cap de govern (ja ja ja) que tenim aquí fins al panader de la cantonada digués:
-"Això ha de petar, no pot continuar així per sempre"
Imagina si ho havien de saber la basura que porta els grans bancs i les grans companyies, però al que anàvem, neoliberalisme i lliure mercat. FESTA!!!
Clar, això peta no? kabooom, la bombolla immobiliària a la merda, primer als EUA, llavors a Europa i vinga, ai festa. Tots els beneficis s'han esfumat. Ai quina pena.
Bancs en bancarrota. Ai quina llàstima que em fan.
Bancs especialitzats en hipoteques basura en bancarrota. Ai quina pena que em fan.
Asseguradores que asseguraven hipoteques basura en bancarrota. Ai pobrets.
I tots aquells malparits amb corbata què? doncs la gent (ai que innocents que som) pensàvem:
- "Ara els hi ha tocat l'hora, ara pagaran, ara vinga a rascar-se les butxaques"
Eps, tanto!, calma i tranquilitat que ara que el tema està malament PER AQUESTA GENT ara arriba el cinquè (i sisè, i setè ...) de caballeria. Ara venen els cabrons del FED i del BCE a fer injeccions de líquid, per què clar!, òsti tu! la borsa no pot caure, més faltaria.
Aquesta gent l'ha liat TOTALMENT? bueeeeeno, home, uns copets a l'espatlla, dolent dolent, no hi tornis eh?
Vosaltres heu vist algun duro dels beneficis immorals i asquerosos que han fet tots aquests cabrons? oi que no? sabeu d'on surten els diners que els hi estan salvant el cul?
benvinguts nens i nenes al món del lliure mercat, bàsicament té una norma:
Privatitzem els guanys, socialitzem les pèrdues!!
iupi iupi, jo també vull jugar. És fàcil, si surt bé em forro i si no.... també!
I la gent com jo? i la gent del carrer? i la gent que els hi ha pujat el preu del pà? i de la gasolina? doncs res home res, ara comença la lliga, tothom davant de la tele!
No sé si era a un llibre de història de fa 3 segles o potser era de ciència ficció que vaig llegir que hi havia una cosa que es deien "sindicats" o quelcom semblant. I ara preguntareu tots i totes: "Carai, i què és això d'un sindicat?" doncs mireu nens i nenes, els sindicats eren unes organitzacions de treballadors que s'agrupaven perquè aquestes coses NO passesin. I en cas de que pasessin, doncs feien que la gent sortís al carrer a cridar, també hi havien unes coses que es deien "revoltes".
Ai quina imaginació aquests escriptors de ciència ficció. Quina imaginació.
Per part meva fins aquí hem arribat.
Senyors banquers, senyors polítics (des d'extrema esquerra a extrema dreta), senyors dels sindicats, senyors tots. Per mi us en podeu anar TOTS a fer punyetes, a mi no m'enganyeu més.
dimecres, 17 de setembre del 2008
divendres, 12 de setembre del 2008
dijous, 11 de setembre del 2008
dimecres, 3 de setembre del 2008
Canvis
Canvi de colors i de títol. Crec que el títol defineix més bé el blog, ja que no té cap sentit.
I m'agrada més el gris que el blau.
I m'agrada més el gris que el blau.
L'endemà d'una tormenta.
Ve de Foscor
L’abat va es va eixugar la suor del front. Davant seu hi havia la majoria dels habitants de la vil·la de Banyoles. El monestir estava ple de gent temorosa. Mai, mai de la vida s’havia vist una tormenta com aquella.
La gent havia acudit en massa a resguardar-se del temporal. Els monjos i els novicis estaven intentant calmar la gent. Els nens ploraven i els grans resaven. De tant en tant, entre els trons i el vent es podien sentir uns cops a la porta, hi havia un silenci tens mentres un monjo i diversos homes armats amb bastons la obrien, fins ara, alleujament al veure a algun parroquià que venia a protegir-se.
Hi havia por, molta por. Feia tant sols un dia havien enterrat la última víctima de la matança que hi havia hagut a prop del paratge de les Estunes. Les seves últimes paraules havien quedat en secret entre els pocs monjos que l’havien intentat curar de les terribles ferides. Parlava de monstres, dimonis i d’un esperit que els guiava.
La gent s’ensumava alguna cosa, havien mort misteriosament 8 nois joves de la vil·la. Havien marxat de nit perseguint a un possible lladre de bestiar, tant sols un havia tornat, mutil·lat i balbucejant paraules inconnexes.
I ara això, una tormenta monstruosa sobre la vil·la. Dins de les parets del monestir hi flotava un gran ambient de pesimisme, hi havia fins i tot que murmuraba que allò era l’Apocalipsi.
Des de l’incident ningú s’havia apropat a l’estany. Quan en Joan va arribar de nou a la plaça major del poble arrastrant-se només havia pogut dir:
-”L’estany em mirava....”
Aquestes senzilles paraules havien sigut suficients com per escampar la por entre tota la gent, simples pagesos, temerosos de Déu i del Dimoni.
L’endemà al matí un grup de vilatans es van dirigir a les coves de les Estunes. Allà hi van trobar sang i els cadàvers els 7 nois restants, també al mig d’una clariana hi havia pedres posades en formes estranyes, s’hi havia fet foc i diversos arbres i matolls estaven cremats.
L’abat va anar personalment a veure el lloc. No tenia cap dubte que allà s’hi havia realitzat una misa negra.
Mirava com els novicis preparaven meticulosament begudes calentes i com repartien mantes entre la gent que arribava xopa. Va allunyar-se i es va posar a mirar per una finestra que donava a l’exterior del monestir. La pluja queia furiosament sobre Banyoles. Tot estava completament fosc, les torxes s’havien apagat feia estona i des d’on estava casi no podia veure el principi del Carrer Nou, tant sols s’endevinava una filera de cases baixes. Un llampec va il·luminar l’escena de cop, es va sobresaltar. El carrer estava totalment buit. Les paraules d’en Manel l’hi havien entrat al cap, els horrors que el jove havia relatat eren més propis d’un boig que d’una persona saludable, i l’escena que havia vist a les Estunes no el tranquilitzava. Què havia pogut fer allò a uns éssers humans? Què havia atacat tant salvatjament a aquells desafortunats?
I l’abat sabia que en aquell moment el que ho havia fet podia estar caminant sota la pluja pels carrers de la vil·la de Banyoles.
dijous, 14 d’agost del 2008
Desperta i ...
olora el cadàver.
Wake up and smell the carcass, aquest era el nom del disc recopilatori de Carcass, un dels grans... grans grups de Grindcore.
Es van separar fa 14 anys, jo ni tant sols escoltava aquest tipus de música llavors. Aquest any s'han reunit de nou per fer uns quants concerts. Aquests seran segons Jeff Walker, el cantant i baixista, la última possibilitat de veure a Carcass tocant en directe.
L'últim concert serà el dia 22 de novembre a Leeds.
Jo ja tinc l'entrada :)
diumenge, 20 de juliol del 2008
Foscor
Em fa mal el braç, arrastro una cama, caic, m’arrastro, m’aixeco, camino agafant-me als arbres, llum, casa, gent, venen, caic.
Foscor...
“Joan estàs bé?”
Era la veu de la mare...
“Joan fill, què ha passat?”
...
“On són els demés?”
“Qui us ha fet això?”
silenci i foscor.
Em desperto, el cap em fa mal, casi no el puc aixecar. Sóc al monestir, hi ha una llar de foc encesa, hi ha un monjo sentat al meu cantó, em veu, és frai Isaac, ve cap a mi.
“Joan descansa, descansa”
“On és en Manel?” pregunto
El monjo em mira....
silenci de nou.
En Manel i el Martirià estan prop meu, els altres no poden estar lluny. Caminem ajupits amb els arcs i les dalles a punt. Casi no hi ha lluna, tot és molt fosc.
Sentim un xiscle, correm.
Arribem a una clariana, hi ha una llum verda il·luminant el paratge. Hi ha un home agenollat, tapat amb una caputxa negra. Sento soroll, darrera meu algú xiscla, em giro i veig en Manel agafant-se l’estòmac, cau a terra. L’home agenollat aixeca les mans al cel, les mans estan cremant, hi té foc. Surt llum vermella de la caputxa. Més xiscles de dolor. Algú m’agafa de l’espatlla, em giro. Veig unes faus que es tanquen sobre meu.
Em desperto cridant, a la sala hi ha 3 monjos, m’agafen, em tumben al llit.
“Descansa, estàs salvat, ningú et farà mal aquí, ja està tot”
Respiro fort, tinc por, on és en Manel? on és la mare? la crido, un dels monjos surt corrent.
Foscor...
Sento un dolor insoportable al braç esquerra, l’animal me’l té agafat amb la boca, no veig res, caic a terra, m’estiren el braç i noto que surto projectat, caic a terra amb violència, m’incorporo com puc, una ombra s’acosta, sento un soroll estrany i xiscles, una explosió verda a la clariana fa que vegi l’animal, és com un home encorbat, una cara gegantina amb dents que li surten de la boca, té urpes, m’ataca, salto, noto dolor a la cama i caic boca terrosa a terra.
Em desperto de nou, marejat, estic cansat, estic esbufegant, sento unes ansies enormes de vomitar, em giro, veig un munyó a on tenia el braç esquerra, la meva carn està negra, em torno a girar, els monjos em veuen i m’agafen, xisclo....
Caic a una de les coves, sento dolor a l’esquena i al cap, veig les parets de roca i el cel, guspires verdes. M’incorporo, m’arrastro, surto de les coves, corro cap al camí de baixada a l’estany, caic, estic a la vora de l’aigua, tinc calor, l’aigua em mira, crido, corro de nou al bosc, no! a l’es Estunes no!, em giro, l’estany m’està mirant... a l’altre cantó, he d’arribar a l’altre cantó, corro, corro....
Em desperto de nou. Hi ha dos monjos i l’abat, estan parlant amb la meva mare, plora. Els sento:
“No haviem vist mai ni aquestes ferides ni aquest verí...”
Ho començo a veure tot vermellós.... em sento la gola inflada, no puc parlar....
“Els altres cosos estaven destrossats i escampats en molts metres al voltant, a més semblava que s’hi havia fet una Missa Negra....”
Em costa respirar, moc el braç, em veuen, venen cap a mi corrent, sento l’abat:
“Què vas veure Joan, què vas veure??”
“ Di... di... dim... “
Foscor...
“Joan estàs bé?”
Era la veu de la mare...
“Joan fill, què ha passat?”
...
“On són els demés?”
“Qui us ha fet això?”
silenci i foscor.
Em desperto, el cap em fa mal, casi no el puc aixecar. Sóc al monestir, hi ha una llar de foc encesa, hi ha un monjo sentat al meu cantó, em veu, és frai Isaac, ve cap a mi.
“Joan descansa, descansa”
“On és en Manel?” pregunto
El monjo em mira....
silenci de nou.
En Manel i el Martirià estan prop meu, els altres no poden estar lluny. Caminem ajupits amb els arcs i les dalles a punt. Casi no hi ha lluna, tot és molt fosc.
Sentim un xiscle, correm.
Arribem a una clariana, hi ha una llum verda il·luminant el paratge. Hi ha un home agenollat, tapat amb una caputxa negra. Sento soroll, darrera meu algú xiscla, em giro i veig en Manel agafant-se l’estòmac, cau a terra. L’home agenollat aixeca les mans al cel, les mans estan cremant, hi té foc. Surt llum vermella de la caputxa. Més xiscles de dolor. Algú m’agafa de l’espatlla, em giro. Veig unes faus que es tanquen sobre meu.
Em desperto cridant, a la sala hi ha 3 monjos, m’agafen, em tumben al llit.
“Descansa, estàs salvat, ningú et farà mal aquí, ja està tot”
Respiro fort, tinc por, on és en Manel? on és la mare? la crido, un dels monjos surt corrent.
Foscor...
Sento un dolor insoportable al braç esquerra, l’animal me’l té agafat amb la boca, no veig res, caic a terra, m’estiren el braç i noto que surto projectat, caic a terra amb violència, m’incorporo com puc, una ombra s’acosta, sento un soroll estrany i xiscles, una explosió verda a la clariana fa que vegi l’animal, és com un home encorbat, una cara gegantina amb dents que li surten de la boca, té urpes, m’ataca, salto, noto dolor a la cama i caic boca terrosa a terra.
Em desperto de nou, marejat, estic cansat, estic esbufegant, sento unes ansies enormes de vomitar, em giro, veig un munyó a on tenia el braç esquerra, la meva carn està negra, em torno a girar, els monjos em veuen i m’agafen, xisclo....
Caic a una de les coves, sento dolor a l’esquena i al cap, veig les parets de roca i el cel, guspires verdes. M’incorporo, m’arrastro, surto de les coves, corro cap al camí de baixada a l’estany, caic, estic a la vora de l’aigua, tinc calor, l’aigua em mira, crido, corro de nou al bosc, no! a l’es Estunes no!, em giro, l’estany m’està mirant... a l’altre cantó, he d’arribar a l’altre cantó, corro, corro....
Em desperto de nou. Hi ha dos monjos i l’abat, estan parlant amb la meva mare, plora. Els sento:
“No haviem vist mai ni aquestes ferides ni aquest verí...”
Ho començo a veure tot vermellós.... em sento la gola inflada, no puc parlar....
“Els altres cosos estaven destrossats i escampats en molts metres al voltant, a més semblava que s’hi havia fet una Missa Negra....”
Em costa respirar, moc el braç, em veuen, venen cap a mi corrent, sento l’abat:
“Què vas veure Joan, què vas veure??”
“ Di... di... dim... “
Sento un dolor punxant a la gola, noto que em goteja líquid de la boca. Sento la veu de la mare xisclant.
Foscor.
dissabte, 19 de juliol del 2008
El final d'un camí.
Continuació de Desperta Ferro (II)
Havia comés inmumerables blasfemies pel camí, amb totes i cadascuna d’elles havia condemnat el poc que em quedava d’ànima a un infern pitjor. La meva ment i el meu pensament havien estat empresonats dins el meu cap durant molt de temps i no hi podia fer res.
El meu cos s’havia deteriorat, no quedava res d’aquell guerrer que havia lluitat per tota la Mediterrània, ara era un pollós, un vagabund que havia estat caminant sense un rumb clar per anys, seguint les ordres del monstre que m’havia expulsat l’ànima.
Molt enrera s’havien quedat totes les meves pertenences, tirades pel camí com si no tinguessin cap tipus de valor. Les meves robes estaven estripades, brutes de fang, sang i altres coses pitjors. La única cosa que el monstre conservaba era aquell farcell, amb aquell llibre.
Durant el temps del meu segrest el monstre en que m’havia convertit caminava i caminava. Sempre evitant els camins i passant a través de les muntanyes. Caminava de la tarda fins a ben entrada la matinada, quan llavors es sentava i obria el llibre. Llegia aquell texte blasfèmic a la llum de la lluna, mai he pogut acostumar-me a les monstruositats dibuixades en aquelles pàgines, llegia i llegia, i tot i que jo no entenia res del que deia, em sentia espantat i intentava xisclar i plorar, però no podia i el monstre continuava llegint, i buscant punts al cel, dibuixava símbols al terra que s’il·luminaven amb llums fantasmals i xiuxiuejava frases en altres idiomes que feien que tots els sorolls de la muntanya callessin.
Un dia aquesta monotonia agònica va fer un gir. Durant la lectura va mirar al cel, a unes estrelles i va recitar una espècie de pregària que em va gelar la sang. Una ombra va embolcallar-lo i va sortir una flama blava del terra, hi va quedar un dibuix. Va caminar i caminar durant setmanes seguint un rumb clar, va atravessar unes muntanyes altíssimes i plenes de neu. No llegia a les nits, només caminava. Havia trobat el que feia molts anys, potser dècades, potser segles, potser eons, que buscava.
A la matinada del tercer dia d’haver atravessat les muntanyes el monstre estava diferent, no parava de caminar i jo notava el dolor a les cames, als genolls i notava com les plantes dels peus estaven sangrant. Estava caminant per un bosc molt frondós, baixant per una muntanya, debia faltar poc per sortir el sol però hi havia una boira estranya que tapava les estrelles i feia que no es podés veure més enllà d’uns pocs metres. Com si el cel volgués evitar de veure aquell esser que caminava lliure pel món.
Va arribar a baix de la muntanya, es va posar a caminar lentament cap endavant, a través de la boira. El lloc era totalment silenciós, sols es sentien les passes lentes i la respiració. De mica en mica la boira es va anar aclarint i vaig veure davant meu un estany. Les aigües fosques estaven quietes, com si es tractés d’una superficie de vidre, es va ajupir i molt lentament, com amb veneració va acostar la mà a l’aigua, abans de tocar-la la va mirar fixament. La va tocar i unes petites ones van trencar la tranquilitat que hi havia hagut fins llavors. Es van sentir unes campanes no molt llunyanes. El monstre es va aixecar lentament i va caminar de nou cap a la muntanya.
dimecres, 16 de juliol del 2008
Deshaucien en Bunny! (I)
Tot havia anat molt ràpid. En Bunny es va aixecar un dia al matí i va anar a mirar el correu. Entre les revistes de sèrie B i coses xungues hi havia una carta de l’ajuntament de Ciutat Piruleta. Era una ordre de deshauci!!!!! es veu que algú havia denunciat en Bunny com a autor de la “trinxamenta d’aerogeneradors” de feia un mes!
Ràpidament en Bunny va esmorzar i va agafar el patinet rosa, per dirigir-se cap a l’ajuntament. Va entrar esbotzant la porta i va demanar veure el regidor de deshaucis. Després d’esperar mitja hora el van fer entrar i bé, us ho resumeixo, no van tenir unes paraules molt agradables. En Bunny deia que com que pagava els seus impostos podia fer el que volgués amb el mobiliari urbà i el regidor li deia que ho bé pagava una suma impressionant de diners o bé marxava de ciutat piruleta. En Bunny va dir que ni una ni l’altre i que es quedava a casa seva.
Va marxar i va tornar cap a casa, pel camí va parar al supermercat i va comprar provisions de menjar i de ginebra (Bombay Saphire, que en Bunny és un conillet amb classe) per 3 mesos. Potser el farien fora, però ho pagarien car.
Quan va arribar a casa, va arrencar una cortina i la va posar sobre la taula, va agafar un rotulador i va dibuixar un plànol de la casa. Va començar a pensar a on posaria el camp de mines, a on posaria els canons antiaeris, les ametralladores de posició, a on hi hauria el fosat, de quina profunditat seria, el fil espinat i el magatzem d’armes blanques per quan el combat cos a cos fos inevitable... i els altaveus, on estarien els altaveus. Tota bon setge havia d’estar degudament ambientat amb música de batalla i grindcore, que a efectes pràctics ve a ser el mateix.
Va posar-se ràpidament a la feina, tant sols parava per menjar, per fer la migdiada de les 3 i mitja i per, ocasionalment, anar a comprar material al Babaus.
Sort en va tenir que a l’ajuntament tot va lent, perquè va tenir tres dies per poder muntar les defenses.
Al matí del quart dia 3 conillets i una morsa pujaven pel caminet que es dirigia a can Bunny. Es van quedar plantats amb la boca oberta al veure que la caseta de color blau clar d’en Bunny s’havia convertit en una fortalesa amb fosat, muralla i diverses torres de vigilància. A més, no havia demanat el permís d’obra major. Encara li cauria més grossa.
Quan van estar a 10 metres del fossat va aparèixer en Bunny a dalt d’una torre de vigilància, amb un monocle, un puro i la ja clàssica barretina. Va dir:
-”Altoooo, quiets aquí o faig una desgràcia!!”
Els quatre representants de l’ajuntament van mirar-se’l i van obrir la boca per dir alguna cosa, però en Bunny els va interrompre.
-”Espereu espereu, només 4? uhm... deixeu-me pensar..... això és poca cosa....”
En Bunny va desparèixer un moment cap a dins de la casa.... poc després va sortir amb un grapat de CD’s (tots originals), va tornar a pujar a la torre i va dir:
-” Com que sou només 4 i a sobre un és una morsa poso una cosa així tranquileta i poc èpica val?”
Seguidament va posar un CD de Opeth i va dir:
-” Dieu dieu...”
Els pobres representants de l’ajuntament es van mirar estranyats i van tornar a obrir la boca per cridar l’ordre de deshauci a en Bunny, just en aquell moment va començar a sonar la cançó Deliverance a tot drap, fent que els crits dels funcinaris es perdessin.
Ells ho intentaven, però la veu de Mikael Åkerfeldt podia més que ells. També ajudaven les guitarres elèctriques i la bateria... buff quina bateria.
Total, que en Bunny es va cansar. Allò no era tant èpic com es pensava, al Senyor dels Anells tot molava més. Però clar, aquells eren els diplomàtics, quan abans els despatxés millor...
Va agafar la Kord 6P50 que havia comprat a un viatge a les ex-repúbliques soviètiques i va apuntar a la morsa... no sabia per què però les morses mai li havien acabat de caure bé.
Els funcionaris al veure el panorama van marxar a tot drap corrent cap a la Ciutat Piruleta de nou. En Bunny va apretar el gatell, fent una ràfega llarga que va fulminar a dos dels conillets, llavors la ametrelladora es va encallar. Cony de trastos soviètics!! va posar el seguro i li va fotre quatre patades, va sentir un soroll a dins i ho va tornar a intentar, el conillet i la morsa estaven ja fora de l’abast de l’ametrelladora. En Bunny va saltar ràpidament a l’altre cantó de la casa, va mesurar el vent, va mirar la humitat i va enfocar el morter a 45º i mig... i va disparar.
El projectil va dibuixar una trajectòria prou maca al cel i poc després es va sentir un “kaboooooom” prou bèstia. En bunny va treure el cap per la muralla amb uns binocles que l’hi havien tocat feia molt de temps a un sorteig del Club Super 3 i va veure la morsa corrent amb la llengua fora i un forat gegantí amb un conillet rostit a dins. Merda! havia fallat!
pd.- Del barco de chanquete, no nos moverán!
Ràpidament en Bunny va esmorzar i va agafar el patinet rosa, per dirigir-se cap a l’ajuntament. Va entrar esbotzant la porta i va demanar veure el regidor de deshaucis. Després d’esperar mitja hora el van fer entrar i bé, us ho resumeixo, no van tenir unes paraules molt agradables. En Bunny deia que com que pagava els seus impostos podia fer el que volgués amb el mobiliari urbà i el regidor li deia que ho bé pagava una suma impressionant de diners o bé marxava de ciutat piruleta. En Bunny va dir que ni una ni l’altre i que es quedava a casa seva.
Va marxar i va tornar cap a casa, pel camí va parar al supermercat i va comprar provisions de menjar i de ginebra (Bombay Saphire, que en Bunny és un conillet amb classe) per 3 mesos. Potser el farien fora, però ho pagarien car.
Quan va arribar a casa, va arrencar una cortina i la va posar sobre la taula, va agafar un rotulador i va dibuixar un plànol de la casa. Va començar a pensar a on posaria el camp de mines, a on posaria els canons antiaeris, les ametralladores de posició, a on hi hauria el fosat, de quina profunditat seria, el fil espinat i el magatzem d’armes blanques per quan el combat cos a cos fos inevitable... i els altaveus, on estarien els altaveus. Tota bon setge havia d’estar degudament ambientat amb música de batalla i grindcore, que a efectes pràctics ve a ser el mateix.
Va posar-se ràpidament a la feina, tant sols parava per menjar, per fer la migdiada de les 3 i mitja i per, ocasionalment, anar a comprar material al Babaus.
Sort en va tenir que a l’ajuntament tot va lent, perquè va tenir tres dies per poder muntar les defenses.
Al matí del quart dia 3 conillets i una morsa pujaven pel caminet que es dirigia a can Bunny. Es van quedar plantats amb la boca oberta al veure que la caseta de color blau clar d’en Bunny s’havia convertit en una fortalesa amb fosat, muralla i diverses torres de vigilància. A més, no havia demanat el permís d’obra major. Encara li cauria més grossa.
Quan van estar a 10 metres del fossat va aparèixer en Bunny a dalt d’una torre de vigilància, amb un monocle, un puro i la ja clàssica barretina. Va dir:
-”Altoooo, quiets aquí o faig una desgràcia!!”
Els quatre representants de l’ajuntament van mirar-se’l i van obrir la boca per dir alguna cosa, però en Bunny els va interrompre.
-”Espereu espereu, només 4? uhm... deixeu-me pensar..... això és poca cosa....”
En Bunny va desparèixer un moment cap a dins de la casa.... poc després va sortir amb un grapat de CD’s (tots originals), va tornar a pujar a la torre i va dir:
-” Com que sou només 4 i a sobre un és una morsa poso una cosa així tranquileta i poc èpica val?”
Seguidament va posar un CD de Opeth i va dir:
-” Dieu dieu...”
Els pobres representants de l’ajuntament es van mirar estranyats i van tornar a obrir la boca per cridar l’ordre de deshauci a en Bunny, just en aquell moment va començar a sonar la cançó Deliverance a tot drap, fent que els crits dels funcinaris es perdessin.
Ells ho intentaven, però la veu de Mikael Åkerfeldt podia més que ells. També ajudaven les guitarres elèctriques i la bateria... buff quina bateria.
Total, que en Bunny es va cansar. Allò no era tant èpic com es pensava, al Senyor dels Anells tot molava més. Però clar, aquells eren els diplomàtics, quan abans els despatxés millor...
Va agafar la Kord 6P50 que havia comprat a un viatge a les ex-repúbliques soviètiques i va apuntar a la morsa... no sabia per què però les morses mai li havien acabat de caure bé.
Els funcionaris al veure el panorama van marxar a tot drap corrent cap a la Ciutat Piruleta de nou. En Bunny va apretar el gatell, fent una ràfega llarga que va fulminar a dos dels conillets, llavors la ametrelladora es va encallar. Cony de trastos soviètics!! va posar el seguro i li va fotre quatre patades, va sentir un soroll a dins i ho va tornar a intentar, el conillet i la morsa estaven ja fora de l’abast de l’ametrelladora. En Bunny va saltar ràpidament a l’altre cantó de la casa, va mesurar el vent, va mirar la humitat i va enfocar el morter a 45º i mig... i va disparar.
El projectil va dibuixar una trajectòria prou maca al cel i poc després es va sentir un “kaboooooom” prou bèstia. En bunny va treure el cap per la muralla amb uns binocles que l’hi havien tocat feia molt de temps a un sorteig del Club Super 3 i va veure la morsa corrent amb la llengua fora i un forat gegantí amb un conillet rostit a dins. Merda! havia fallat!
pd.- Del barco de chanquete, no nos moverán!
divendres, 11 de juliol del 2008
dilluns, 7 de juliol del 2008
GHOUL - what a wonderful world
<
I see towers of flame, and corpses too
I see the doom, of me and you
And I think to myself.... what a wonderful world.
I see skies obscured, I see no light
Dark freezing days, dark sleepless nights
And I think to myself .....what a wonderful world.
The clouds of radiation are so pretty in the sky
Tumours on the faces of the people who survived
I see friends in the past kill each other for food
They're really starving......So will you.
I see babies die, I watch them decompose
They'll hurt much more, than I'll never know
And I think to myself .....what a wonderful world
I see the doom, of me and you
And I think to myself.... what a wonderful world.
I see skies obscured, I see no light
Dark freezing days, dark sleepless nights
And I think to myself .....what a wonderful world.
The clouds of radiation are so pretty in the sky
Tumours on the faces of the people who survived
I see friends in the past kill each other for food
They're really starving......So will you.
I see babies die, I watch them decompose
They'll hurt much more, than I'll never know
And I think to myself .....what a wonderful world
diumenge, 6 de juliol del 2008
Despera Ferro (II)
Continuació de Desperta Ferro
La ciutat d’Artaki havia caigut. Els almogàvers l’haviem convertit en cendres. Tots els defensors eren morts o bé esclaus, les cases cremades i els palaus saquejats.
Fins la meva trobada amb el vell havia sigut una batalla sagnant, un cop després tot s’havia convertit en un infern. Probablement el vell m’havia administrat alguna potzina abans de morir ensartat. El meu cos no responia, em sentia com adormit.
Recordo tornar a entrar al palau, dirigir-me de dret a les habitacions del virrei, un camí que no havia fet mai, ja que era la primera vegada que entrava al palau, però tinguent la sensació que l’havia recorregut incontables vegades. Quan hi vaig arribar recordo que m’estaven seguint una trentena d’homes, soldats que s’havien afegit al veure’m amb pas decidit. Al arribar ens vam trobar les habitacions buides, no hi havia ningú. Mentres la gent es llançava al pillatge de les cambres, vaig tirar a terra un armari. A darrera, hi havia una porta amb unes escales. Es va fer un silenci, com sabia que aquella porta estava allà?, tots em van mirar estranyats, però no van dubtar a seguir-me quan hi vaig entrar. Hi havia uns escalons que pujaven en espiral cap a dalt, cap a una torre.
Pocs metres després vaig colpejar una fusta que barrava el pas, es va accionar una trampa, una llança va sortir de la paret, la vaig esquivar, com si ja sapigués el que sortiria, i va empalar a un company meu a darrera, això va despertar la ira dels soldats, millor així.
Finalment els escalons s’acabaven i es sentien corredises a dalt. Vaig acabar de pujar i vaig veure davant meu un passadís de 5 m, estret, molt estret, només hi podia caminar una persona. Vaig anar a davant, als 3 metres vaig aixecar l’escut a l’alçada del coll i vaig preparar l’espasa a l’altre cantó.
Ja veia l’habitació que hi havia al final del passadís, vaig fer un pas més i una cimitarra es va estrellar al meu escut, just al mig. Vaig fer un pas ràpid i vaig saltar a l’interior de l’habitació, d’un altre salt vaig obrir l’estomac a un home, el que m’havia intentat matar.
L’habitació era molt gran, hi havia amuntegats en un cantó sacs amb provisions i armes, també hi havia un llit i una taula. Al fons de la paret adjacent hi havia un home que em mirava amb pànic a la cara, i també dues noies. El virrei i les seves dues filles. Com ho sabia?
Vaig avançar cap a ells, en aquell moment van entrar a l’habitació alguns dels almogàvers que em seguien. Es va fer un silenci.
Vaig acostar-me lentament al virrei, les seves filles, d’uns 20 anys em miraven tremoloses, abraçades al seu pare. Vaig llençar l’escut a terra, em vaig treure el casc i el vaig deixar sobre el llit, em vaig mirar el virrei als ulls. M’hi vaig acostar fins a tenir-lo a un metre. Amb una rapidesa que em va sorpendre la meva mà esquerra va subjectar la mà amb la que el virrei havia tret una daga i pretenia clavar-me-la al coll. El virrei em mirava amb cara de pànic. Amb un moviment ràpid vaig esclafar-li el seu colze contre la paret, l’home va exclamar un crit de dolor i em va mirar a la cara.
No sé com m’havia pogut anticipar a tots els moviments, era com si una veueta dins meu m’anés dictant el que anava a passar, o pitjor, com si jo fos una titella a la mercè d’algú, em sentia flotant i dominat per alguna cosa.
Vaig obrir la boca, de dins meu va sortir una veu fina, lenta, no era la meva veu tot i que sortia del meu coll. Vaig parlar un idioma extrany, parlava i parlava, en veu baixa, perquè només em podés sentir el virrei, frases curtes i alegres, com em sorna.
El virrei suava i em mirava com si tingués davant el mateix Diable, potser l’hi tenia. Em va contestar amb veu baixa, blanc, pres del pànic amb tons llastimosos...
La meva resposta va ser un cop de genoll a l’estòmac, vaig sentir com el metall que em protegia el genoll es clavaba al seu estòmac i el perforava, l’home es va quedar de quatre grapes a terra, subjectant-se la ferida, l’hi vaig aixecar el cap amb el braç esquerra, li vaig posar l’espasa dins de la boca mentres ell mirava, immobilitzat pel dolor i la por. Li vaig xiuxiuejar una cosa amb aquell idioma desconegut a la orella i li vaig clavar l’espasa.
Els soldats miraven horroritzats darrera meu. Després de recuperar l’espasa, l’escut i el casc vaig girar-me i vaig tornar cap a baix. Abans de sortir de l’habitació em vaig girar als soldats.
- "Les noies són vostres, feu-els-hi el que volgueu. En Roger no té perquè saber-ho."
Ja a baix del palau, vaig sortir al carrer i vaig mirar al cel, amb la sensació de no haver-lo vist en molt de temps. Estava xop de sang, de dalt a baix. Vaig enfilar pel carrer cap a la sortida de la ciutat.
Segon darrera segon sentia com el meu cos es movia sol, no tenia cap mena de control sobre els meus moviments. Estava siguent dominat per un dimoni. A on aniria ara?
dijous, 3 de juliol del 2008
En Bunny i la màquina del temps (IV) i final
Va aterrisar com de costum, amb el cap per davant. Es va aixecar i va agafar el time-o-matic, allò TAMPOC era Bergen, va agafar el dispositiu i el va aixecar sobre una roca, li fotria d’òsties fins que saltessin totes les peces.
En un moment de lucidesa mental sense precedents, en Bunny, el conillet grindcore va mirar al seu voltant. Estava a dalt d’una muntanya totalment pelada, fins a on arribava la mirada hi havia un paisatge totalment desert i escarpat, no es veia res més en kilòmetres i kilòmetres a la rodona.
Va agafar el time-o-matic i se’l va guardar a la butxaca.
Feia bastant de sol, i s’aborria. Va aproximar-se fins a una espècie de paret de pissarra que hi havia allà i va agafar un “pedrusco” i va començar a fer guixots a la pissarra, hi va estar una estona. Es dedicava bàsicament a dibuixar figures extranyes en forma de fila, es divertia pensant que potser algun boig ho trobaria i es pensaria que era llenguatge de marcianos, je je je je.
Poc després va sentir com algú esbufegava, va girar-se i va veure que pel camí de pujada a la muntanya arribava un home vell, tot suat i ple de pols, amb una barba blanca que li arribava fins al pit. Lògicament es veia cansat i va quedar astorat al veure un conillet blanc a dalt de la muntanya.
L’home va llençar el bastó amb que s’havia ajudat per pujar i es a llençar a les potetes d’en Bunny i va començar a exclamar paralues extranyes.
Ja està, va pensar en Bunny, ja m’he trobat amb un altres sonat!
L’home se li anava acostant agenollat i continuava proferint aquelles paraules extranyes. En Bunny no va tenir clar si era per benerar-lo o per capturar-lo i posar-lo a una olla, per tant va treure el seu llançaflames portàtil de la butxaca i li va fotre flamerada a l’home.
En Bunny feia uns dies que portava molta ànsia inventiva i també havia canviat unes peces del seu llançaflames portàtil perquè el foc sortís més a pressió.
Va apuntar al vell i va pulsar el gatell, de la pressió amb que va sortir el foc el llançaflames va sortir disparat cap al cel. En Bunny i l’home vell s’ho van quedar mirant. El llançaflames pujava i pujava al cel, deixant una estela de foc, de cop, es va girar i va caure cap a on estaven els dos. En Bunny al veure-ho va sortir potetes ajudeu-me, l’home, encara de genolls s’ho mirava amb cara babau.
El llançaflames va caure a uns 10 metres d’on estava l’home, causant una gran explosió de foc i un gran terrabastall. Quan en Bunny va treure les orelletes del forat a on s’havia amagat va veure l’home, totalment xamuscat, amb la barba cremada de genolls davant del tros de pissarra on en Bunny havia estat jugant, l’home s’agenollava i s’agenollava, després es va aixecar i va arrencar el tros de pissarra com va poder, amb la mala llet que li va caure a terra i va quedar partit en dos parts rectangulars, però l’home li era igual, va agafar els dos trossos de pedra i va baixar tot exultant muntanya avall.
En Bunny flipava, quan de boig suelto pel mon....
Justament en aquell moment va sentir a la butxaca el vibrador del time-o-matic, la bateria ja estava carregada.
El va treure i va pensar que ja en tenia prou, això ja estava anant massa lluny i ja havia estat a punt d’acabar malament masses vegades. Saps què? cap a casa!
Va posar: Ciutat Piruleta, any 6847
Va engegar i van saltar unes espurnes, en Bunny es va sentir teletransportat.
Una vegada més va caure, es va aixecar i fa ver una ullada, tot estava fosc, allò no era casa seva... ni tant sols es va molestar a mirar el time-o-matic.... a on devia ser ara? semblava una sala, tota fosca fosca, semblava que hi havia més gent, i hi feia fred.
De cop, es va il·luminar un escenari, a dalt, una bateria molt rudimentaria i dos homes vestits de negre amb la cara pintada blanca, amb els cabells molt i molt llargs, rossos i lliços.
En Bunny plorava d’emoció mentres aixecava els puny al cel, quan va sentir la frase:
- Das ist.... Det som Engang Var!!!!
En un moment de lucidesa mental sense precedents, en Bunny, el conillet grindcore va mirar al seu voltant. Estava a dalt d’una muntanya totalment pelada, fins a on arribava la mirada hi havia un paisatge totalment desert i escarpat, no es veia res més en kilòmetres i kilòmetres a la rodona.
Va agafar el time-o-matic i se’l va guardar a la butxaca.
Feia bastant de sol, i s’aborria. Va aproximar-se fins a una espècie de paret de pissarra que hi havia allà i va agafar un “pedrusco” i va començar a fer guixots a la pissarra, hi va estar una estona. Es dedicava bàsicament a dibuixar figures extranyes en forma de fila, es divertia pensant que potser algun boig ho trobaria i es pensaria que era llenguatge de marcianos, je je je je.
Poc després va sentir com algú esbufegava, va girar-se i va veure que pel camí de pujada a la muntanya arribava un home vell, tot suat i ple de pols, amb una barba blanca que li arribava fins al pit. Lògicament es veia cansat i va quedar astorat al veure un conillet blanc a dalt de la muntanya.
L’home va llençar el bastó amb que s’havia ajudat per pujar i es a llençar a les potetes d’en Bunny i va començar a exclamar paralues extranyes.
Ja està, va pensar en Bunny, ja m’he trobat amb un altres sonat!
L’home se li anava acostant agenollat i continuava proferint aquelles paraules extranyes. En Bunny no va tenir clar si era per benerar-lo o per capturar-lo i posar-lo a una olla, per tant va treure el seu llançaflames portàtil de la butxaca i li va fotre flamerada a l’home.
En Bunny feia uns dies que portava molta ànsia inventiva i també havia canviat unes peces del seu llançaflames portàtil perquè el foc sortís més a pressió.
Va apuntar al vell i va pulsar el gatell, de la pressió amb que va sortir el foc el llançaflames va sortir disparat cap al cel. En Bunny i l’home vell s’ho van quedar mirant. El llançaflames pujava i pujava al cel, deixant una estela de foc, de cop, es va girar i va caure cap a on estaven els dos. En Bunny al veure-ho va sortir potetes ajudeu-me, l’home, encara de genolls s’ho mirava amb cara babau.
El llançaflames va caure a uns 10 metres d’on estava l’home, causant una gran explosió de foc i un gran terrabastall. Quan en Bunny va treure les orelletes del forat a on s’havia amagat va veure l’home, totalment xamuscat, amb la barba cremada de genolls davant del tros de pissarra on en Bunny havia estat jugant, l’home s’agenollava i s’agenollava, després es va aixecar i va arrencar el tros de pissarra com va poder, amb la mala llet que li va caure a terra i va quedar partit en dos parts rectangulars, però l’home li era igual, va agafar els dos trossos de pedra i va baixar tot exultant muntanya avall.
En Bunny flipava, quan de boig suelto pel mon....
Justament en aquell moment va sentir a la butxaca el vibrador del time-o-matic, la bateria ja estava carregada.
El va treure i va pensar que ja en tenia prou, això ja estava anant massa lluny i ja havia estat a punt d’acabar malament masses vegades. Saps què? cap a casa!
Va posar: Ciutat Piruleta, any 6847
Va engegar i van saltar unes espurnes, en Bunny es va sentir teletransportat.
Una vegada més va caure, es va aixecar i fa ver una ullada, tot estava fosc, allò no era casa seva... ni tant sols es va molestar a mirar el time-o-matic.... a on devia ser ara? semblava una sala, tota fosca fosca, semblava que hi havia més gent, i hi feia fred.
De cop, es va il·luminar un escenari, a dalt, una bateria molt rudimentaria i dos homes vestits de negre amb la cara pintada blanca, amb els cabells molt i molt llargs, rossos i lliços.
En Bunny plorava d’emoció mentres aixecava els puny al cel, quan va sentir la frase:
- Das ist.... Det som Engang Var!!!!
dimarts, 1 de juliol del 2008
a punt de continuar amb el blog
Bones gent,
Sento haver tingut el blog en "stand-by" i sense avisar! suposo que també haureu notat que no corro gaire pels vostres blogs. A partir de demà torna maese Lant a la blogosfera.
Us deixo amb una foto del que m'ha estat i m'està entretinguent últimament:
dimarts, 10 de juny del 2008
En Bunny i la màquina del temps (III)
De nou, en Bunny el conillet Grindcore va aterrisar al terra. Es va aixecar amb les orelles tortes per la patacada i va mirar al seu voltant. Tampoc era Bergen, i no feia pinta que fos al 1994.
Definitivament hauria de revisar la circuiteria del time-o-matic, això estava arribant a un nivell desastrós desastrós.
Bé, res, seria qüestió d'esperar a que la bateria es recarregués. Almenys semblava que no estava en perill. Va revisar la pantalla, Basilea, 1943. I això de Basilea a on quedava? i 1943.... bé almenys semblava que la guerra no hi havia arribat. Encara.
Semblava que estava a un laboratori, hi havia tubs d'assaig i probetes per tot arreu, amb tot de líquids de colors simpàtics i graciosos. En Bunny va començar a mirar per sobre les taules, hi havia escrits amb fòrmules químiques i estava tot amb alemany. Pssss, més alemanys.
En Bunny es va cansar de mirar els líquids que hi havia per allà, va agafar la porta i va sortir a fora. Hi havia un passadís bastant llarg, i va començar a caminar. Anava passant per portes, eren altes i totes hi tenien noms, tots noms alemanys. En una de les portes va sentir soroll, com de una persona parlant. Sense mirar el nom de la porta va entrar, a lo millor es trobava un altre alemany simpàtic a qui poguer fer servir de cavall.
Aquella sala era un laboratori també, a sobre una taula hi havia tot un arsenal de tubs i més tubs i probetes i tot de coses rares amb tot de líquids fumejants. A un cantó de la taula hi havia un home de mitjana edat, duia una bata blanca i tenia un tub d'assaig a la mà. L'home semblava abstret. Estava mirant al sostre i parlava sol.
En Bunny se li va acostar encuriosit, realment aquell viatge temporal li havia donat l'oportunitat de conèixer gent super xunga. L'home va veure el conillet i va posar-se a saltar, tot exclamant coses rares amb alemany, llavors, l'home es va començar a moure de forma sospitosa, es va posar de quatre potes i va començar a parlar d'unes flors gegants que estaven moguent-se pel sostre. En Bunny flipava. Bé, semblava que l'home també flipava.
De cop l'home es va aixecar i va començar a cridar dient que un espiral l'estava absorvint cap al pais dels ossets de gominol·la i es va estirar al terra, arrosegant-se com un cuc mentres babejava.
En Bunny se li va acostar, i el va tocar. L'home no reaccionava gaire. Llavors el conillet li va mirar el tub que subjectava, semblava que hi havia algun líquid transparent.
L'home es va agenollar d'un bot, es va posar davant en Bunny i li va dir:
- " OOooooohhhh, un conillet rosaaaa"
En Bunny li va contestar:
- "No, rosa no, blanc"
i l'home es va postrar davant seu i li va donar el tub.
- "Per tu, oh gran deu de les pastanagues fúcsies"
En Bunny va agafar el tub que li oferia el químic boig i es va apartar, allò semblava que anava a més.
En Bunny va sentir l'alarma del time-o-matic, per fi podria marxar d'allà. Va agafar el tub i se'l va posar a la butxaca. Va reprogramar la màquina, una altre vegada, a Bergen, 1994. Va mirar l'home encara a terra i es va fixar que tenia el seu nom brodat a la bata, se li va acostar, se'l va llegir i li va dir, amb el seu millor alemany.
- "Danke, Dr. Hoffman"
En Bunny va activar el time-o-matic, van sortir les espurnes de rigor, el time-o-matic va posar
- Muntanya del Sinaí, -XXXX, i en Bunny va desparèixer. Malhumorat.
Definitivament hauria de revisar la circuiteria del time-o-matic, això estava arribant a un nivell desastrós desastrós.
Bé, res, seria qüestió d'esperar a que la bateria es recarregués. Almenys semblava que no estava en perill. Va revisar la pantalla, Basilea, 1943. I això de Basilea a on quedava? i 1943.... bé almenys semblava que la guerra no hi havia arribat. Encara.
Semblava que estava a un laboratori, hi havia tubs d'assaig i probetes per tot arreu, amb tot de líquids de colors simpàtics i graciosos. En Bunny va començar a mirar per sobre les taules, hi havia escrits amb fòrmules químiques i estava tot amb alemany. Pssss, més alemanys.
En Bunny es va cansar de mirar els líquids que hi havia per allà, va agafar la porta i va sortir a fora. Hi havia un passadís bastant llarg, i va començar a caminar. Anava passant per portes, eren altes i totes hi tenien noms, tots noms alemanys. En una de les portes va sentir soroll, com de una persona parlant. Sense mirar el nom de la porta va entrar, a lo millor es trobava un altre alemany simpàtic a qui poguer fer servir de cavall.
Aquella sala era un laboratori també, a sobre una taula hi havia tot un arsenal de tubs i més tubs i probetes i tot de coses rares amb tot de líquids fumejants. A un cantó de la taula hi havia un home de mitjana edat, duia una bata blanca i tenia un tub d'assaig a la mà. L'home semblava abstret. Estava mirant al sostre i parlava sol.
En Bunny se li va acostar encuriosit, realment aquell viatge temporal li havia donat l'oportunitat de conèixer gent super xunga. L'home va veure el conillet i va posar-se a saltar, tot exclamant coses rares amb alemany, llavors, l'home es va començar a moure de forma sospitosa, es va posar de quatre potes i va començar a parlar d'unes flors gegants que estaven moguent-se pel sostre. En Bunny flipava. Bé, semblava que l'home també flipava.
De cop l'home es va aixecar i va començar a cridar dient que un espiral l'estava absorvint cap al pais dels ossets de gominol·la i es va estirar al terra, arrosegant-se com un cuc mentres babejava.
En Bunny se li va acostar, i el va tocar. L'home no reaccionava gaire. Llavors el conillet li va mirar el tub que subjectava, semblava que hi havia algun líquid transparent.
L'home es va agenollar d'un bot, es va posar davant en Bunny i li va dir:
- " OOooooohhhh, un conillet rosaaaa"
En Bunny li va contestar:
- "No, rosa no, blanc"
i l'home es va postrar davant seu i li va donar el tub.
- "Per tu, oh gran deu de les pastanagues fúcsies"
En Bunny va agafar el tub que li oferia el químic boig i es va apartar, allò semblava que anava a més.
En Bunny va sentir l'alarma del time-o-matic, per fi podria marxar d'allà. Va agafar el tub i se'l va posar a la butxaca. Va reprogramar la màquina, una altre vegada, a Bergen, 1994. Va mirar l'home encara a terra i es va fixar que tenia el seu nom brodat a la bata, se li va acostar, se'l va llegir i li va dir, amb el seu millor alemany.
- "Danke, Dr. Hoffman"
En Bunny va activar el time-o-matic, van sortir les espurnes de rigor, el time-o-matic va posar
- Muntanya del Sinaí, -XXXX, i en Bunny va desparèixer. Malhumorat.
dimecres, 4 de juny del 2008
En Bunny i la màquina del temps (II)
Van aterrar a un carreró. La patacada va ser considerable.
El senyor es va aixecar com va poder, en Bunny encara li penjava de la cama, agafat per les dents. El senyor del bigoti divertit va mirar al seu voltant totalment acollonit i va cridar:
- "was passiert?"
I en Bunny li va dir amb el seu alemany rudimentari...
- "Enxuldigen! das is main time-o-matic, das ist kaputt!"
(perdó, és el meu time-o-matic, que no funciona)
L'home no sortia de si en veure que un conillet blanc amb un dispositiu electrònic li estava parlant amb un alemany més aviat trist.
En Bunny va mirar el seu time-o-matic, San Francisco, 1985. Curiós, què tindria a veure San Francisco amb Bergen?... res!
Va estudiar la situació, era de nit, semblava que ben entrada la matinada, el carreró era el típic de pel·lícula de terror, fosc, humit, amb contenidors de basura tumbats per terra i molta bruticia per tot arreu. Bé, seria qüestió d'esperar que el time-o-matic es recarregués. Però què faria amb aquell home amb pinta d'estaquirot? i vestit de militar... i amb aquella boca oberta.... No el podia deixar allà. S'hi va enfilar per l'esquena i se li va sentar al cap, va agafar els seus cabells com a regna i va dir:
- " apa!, gerade aus, gerade aus!"
(apa, endavant, endavant)
L'home, encara xocat pel cop i per l'experiència traumàtic no va qüestionar el conillet que tenia enfilat al cap i li va fer cas, va començar a caminar cap endavant.
Pocs metres més enllà del carreró en Bunny va sentir música que sortia d'una porta. Semblava una porta de darrera d'algun local. Potser podrien entrar i fer un gin-tonic mentres esperaven que el time-o-matic es recarregués, llavors passarien per Berlin, deixaria aquell home allà i cap a Bergen!
En Bunny va cridar al seu caball particular:
- "Richts!, eintritt eintritt!"
(Dreta, entra entra)
L'home, va obrir la porta i va entrar. Si el senyor del bigoti divertit estava xocat, més ho va estar quan va veure l'espectacle del local a on havien acabat d'entrar:
Era una espècie de discoteca, hi havia una pista de ball i un escenari. Sobre l'escenari i havia tot d'homes formosos vestits amb cuir que s'anaven donant copets innocents amb fuets. A baix a la pista, hi havia molts d'homes, tots també amb pantalons de cuir estrets, molts sense camisa i amb gorres. Els bigotis també semblaven ser usuals en la clientel·la de l'establiment.
Sobtadament un es va girar i va mirar a l'home que acabava d'entrar per la porta del darrera, amb un conill al cap. Ràpidament aquest noiet va donar un cop de colze a un amic seu, i també es va girar. El gest es va repetir fins que tota la pista de ball estava quieta, i mirant al nouvingut.
En Bunny continuava sentat sobre el cap del senyor del bigoti divertit mirant encuriosit l'escena. Per què tots havien parat de ballar? i com és que no hi havia dones? ah, potser estava a una discoteca gay de San Francisco!! podia ser, si, podia ser.
Els parroquians del local van anar tancant un cercle al voltant de la montura d'en Bunny, aquest va dir:
- "Was ist das? was passiert?"
(què és això, què passa?)
En Bunny, que començava a fer-se càrrec de la situació li va dir:
- " Jo jo jo, Sie lieben dich"
(jo jo jo, els hi agrades!)
En Bunny va saltar del cap del senyor just en el moment en que dos senyors de color l'agafaven pels braços i l'aixecaven per l'aire. El nostre conillet va obrir-se pas entre la multitud fins arribar a la barra, potser li servirien algun brevatge mentres esperava el time-o-matic, que per cert, ja estava al 80%. Al veure que el cambrer també estava més per l'espectacle de la pista de ball que per servir-lo es va colar a dins de la barra i es va posar a repasar les botelles, totes de "garrafon", es va girar un moment i va veure com una múltitud portava el seu amic en braços i com el van fer entrar a una porta que posava:
"Dark Room"
Com és que hi havia una habitació fosca? per què serviria? Bé, va continuar buscant fins que va trobar una botella de "Bombay Saphire", es va servir una copeta i la va anar saborejant mentres mirava com la gent feia cua per entrar a la anteriorment esmentada sala fosca.
Pocs minuts després va sonar l'alarma del time-o-matic, ja estava carregat i preparat per marxar. El seu amic encara no havia tornat, i semblava que la festa acabava de començar. Bé, potser el deixaria allà, total, semblava que havia fet uns bons amics.
En Bunny va tornar a posar: Bergen, 1994. La màquina va fer "click" i van tornar a aparèixer les ja típiques espurnes, abans de que en Bunny sentís la sensació d'evaporar-se va veure que la màquina tornava a saltar i a la pantalla hi posava:
Basilea, 1943
El senyor es va aixecar com va poder, en Bunny encara li penjava de la cama, agafat per les dents. El senyor del bigoti divertit va mirar al seu voltant totalment acollonit i va cridar:
- "was passiert?"
I en Bunny li va dir amb el seu alemany rudimentari...
- "Enxuldigen! das is main time-o-matic, das ist kaputt!"
(perdó, és el meu time-o-matic, que no funciona)
L'home no sortia de si en veure que un conillet blanc amb un dispositiu electrònic li estava parlant amb un alemany més aviat trist.
En Bunny va mirar el seu time-o-matic, San Francisco, 1985. Curiós, què tindria a veure San Francisco amb Bergen?... res!
Va estudiar la situació, era de nit, semblava que ben entrada la matinada, el carreró era el típic de pel·lícula de terror, fosc, humit, amb contenidors de basura tumbats per terra i molta bruticia per tot arreu. Bé, seria qüestió d'esperar que el time-o-matic es recarregués. Però què faria amb aquell home amb pinta d'estaquirot? i vestit de militar... i amb aquella boca oberta.... No el podia deixar allà. S'hi va enfilar per l'esquena i se li va sentar al cap, va agafar els seus cabells com a regna i va dir:
- " apa!, gerade aus, gerade aus!"
(apa, endavant, endavant)
L'home, encara xocat pel cop i per l'experiència traumàtic no va qüestionar el conillet que tenia enfilat al cap i li va fer cas, va començar a caminar cap endavant.
Pocs metres més enllà del carreró en Bunny va sentir música que sortia d'una porta. Semblava una porta de darrera d'algun local. Potser podrien entrar i fer un gin-tonic mentres esperaven que el time-o-matic es recarregués, llavors passarien per Berlin, deixaria aquell home allà i cap a Bergen!
En Bunny va cridar al seu caball particular:
- "Richts!, eintritt eintritt!"
(Dreta, entra entra)
L'home, va obrir la porta i va entrar. Si el senyor del bigoti divertit estava xocat, més ho va estar quan va veure l'espectacle del local a on havien acabat d'entrar:
Era una espècie de discoteca, hi havia una pista de ball i un escenari. Sobre l'escenari i havia tot d'homes formosos vestits amb cuir que s'anaven donant copets innocents amb fuets. A baix a la pista, hi havia molts d'homes, tots també amb pantalons de cuir estrets, molts sense camisa i amb gorres. Els bigotis també semblaven ser usuals en la clientel·la de l'establiment.
Sobtadament un es va girar i va mirar a l'home que acabava d'entrar per la porta del darrera, amb un conill al cap. Ràpidament aquest noiet va donar un cop de colze a un amic seu, i també es va girar. El gest es va repetir fins que tota la pista de ball estava quieta, i mirant al nouvingut.
En Bunny continuava sentat sobre el cap del senyor del bigoti divertit mirant encuriosit l'escena. Per què tots havien parat de ballar? i com és que no hi havia dones? ah, potser estava a una discoteca gay de San Francisco!! podia ser, si, podia ser.
Els parroquians del local van anar tancant un cercle al voltant de la montura d'en Bunny, aquest va dir:
- "Was ist das? was passiert?"
(què és això, què passa?)
En Bunny, que començava a fer-se càrrec de la situació li va dir:
- " Jo jo jo, Sie lieben dich"
(jo jo jo, els hi agrades!)
En Bunny va saltar del cap del senyor just en el moment en que dos senyors de color l'agafaven pels braços i l'aixecaven per l'aire. El nostre conillet va obrir-se pas entre la multitud fins arribar a la barra, potser li servirien algun brevatge mentres esperava el time-o-matic, que per cert, ja estava al 80%. Al veure que el cambrer també estava més per l'espectacle de la pista de ball que per servir-lo es va colar a dins de la barra i es va posar a repasar les botelles, totes de "garrafon", es va girar un moment i va veure com una múltitud portava el seu amic en braços i com el van fer entrar a una porta que posava:
"Dark Room"
Com és que hi havia una habitació fosca? per què serviria? Bé, va continuar buscant fins que va trobar una botella de "Bombay Saphire", es va servir una copeta i la va anar saborejant mentres mirava com la gent feia cua per entrar a la anteriorment esmentada sala fosca.
Pocs minuts després va sonar l'alarma del time-o-matic, ja estava carregat i preparat per marxar. El seu amic encara no havia tornat, i semblava que la festa acabava de començar. Bé, potser el deixaria allà, total, semblava que havia fet uns bons amics.
En Bunny va tornar a posar: Bergen, 1994. La màquina va fer "click" i van tornar a aparèixer les ja típiques espurnes, abans de que en Bunny sentís la sensació d'evaporar-se va veure que la màquina tornava a saltar i a la pantalla hi posava:
Basilea, 1943
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
