dimarts, 30 de setembre de 2008

Una bala, un mort.

Estava en tensió, però almenys estava estirat. Ni tant sols recordava la última vegada que havia pogut descansar. Feia 5 dies que havien aterrat a aquell maleït planeta. Una maleïda selva gegant, plena d'animals salvatges i de soldats de la Federació.

Com sempre, no sabien per què hi eren, ni perquè el Comandament havia realitzat un atac d'aquella magnitud, quin objectiu podia tenir allò? No valia la pena preguntar-s'ho, simplement volia continuar viu i tornar a l'Estació Central.

La seva missió era senzilla, aterrar amb els seus 5.000 companys a 180 Km de la base de la Federació, arribar i cremar-la.

Lògicament un desembarcament espacial de 5.000 tropes no havia pogut passar desaparcebut. Foc antiaeri, artilleria, caces 'phantom' de la Federació, la incompetència d'alguns oficials i les condicions climatològiques del planeta feia que ara mateix uns 3.000 d'aquells nois recent sortits de l'acadèmia estiguessin morts dins de les llançaderes estavellades.

Un cop a terra, de nou l'artilleria i la incompetència n'havien matat a 1000 nois més. Els que van poder entrar a la selva, sense cap mena d'equipatge no van tenir molta més sort, molts estaven perduts, per sempre més en una selva de més de 5000 km quadrats.

L'Eric era dels pocs centenars que havien tingut sort. Havien atravessat la selva i estaven a pocs kilòmetres de l'objectiu.

Finalment havia resultat ser una torre de recerca Psicogenètica de la Federació, ara l'Eric entenia perquè havia valgut la pena sacrificar tants soldats.

Era un dels cinc franctiradors que quedaven, feia quatre hores que s'havia estat arrastrant fins al límit de la torre. Estava envoltat d'arbustos i totalment camuflat. Tenia localitzats els punts de vigilància i les alarmes, també havia vist la porta i les defenses. Havia informat per ràdio a l'únic oficial competent que hi havia.

Se li havien assignat quatre objectius, dos soldats a una de les torres de vigilància, serien els primers a morir, i havia de ser ràpid, ja que probablement dins la torreta tindrien una alarma. Una mica més lluny hi havia un niu d'amatrelladores, havia de matar al soldat i inutilitzar la màquina i finalment, una mica més amunt del niu hi havia un soldat amb un fusell, feia pinta que estava aborrit.

Rebria la senyal, se li engegaria al visor un compte enrera i deu segons després els cinc franctiradors dispararien simultàniament als respectius objectius. Llavors, la resta d'imbècils que tenien a uns 300 metres dins de la selva atacarien la torre, i amb molta sort algun podria tornar a casa.

Estava realment impacient, el fusell estava carregat i tenia els objectius ja assignats i memoritzats, així seria més senzill.

Estava pensant en com havia arribat allà.

Semblava ahir que la Federació havia bombardejat el seu planeta. No n'havia quedat res. S'havia allistat a l'exèrcit per venjança. D'això feia sis, set anys? Més probablement més. Instrucció, missions suicides, allistament a la secció de Franctiradors. Una bala, un mort.

I allà estava. Estirat a una selva amb tot d'animalets llefiscosos moguent-se per les seves cames.

De sobte la llum del visor es va engegar. La senyal, en 10 segons es dispararien 20 bales, que matarien a 20 persones.

10

Es va mirar la cara del noi que moriria primer. Semblava simpàtic.

9

Uns 20 anys, un jovenet. Què hi feia en aquella maleïda selva?

8

Probablement no sabia ni ell mateix què hi feia allà.

7

Potser també s'havia allistat perquè el seu planeta havia sigut bombardejat. Potser era de Galzinu 4 ?

6

Ell no tenia la culpa de ser allà. Complia ordres.

5

Segur que ni tant sols sabia què hi havia dins la torre.

4

Un innocent més que s'endurà aquesta maleïda guerra.

3

Segur que no va ser ell el que va ordenar la destrucció del planeta de l'Eric.

2

Amb la cara de nen que tenia probablement no sabia res de la vida. L'havia disfrutat? Havia vist món? A quantes postes de Sols havia asistit? Havia estat amb una noia? Tenia algú que l'esperava al seu planeta?

1

Com es diu? John ? Peter ? Eric ? Marc ? . John, es deu dir John.

0...

Quina merda que és tot. L'Eric va apuntar al front d'en John i va disparar.

dijous, 25 de setembre de 2008

L'endemà d'una tormenta (II)

Ve de l'endemà d'una tormenta (I)

Eren altes hores de la matinada. Dins el monestir hi havia mitja vil·la de Banyoles, la majoria adormits envolcallats en mantes, tant sols uns pocs monjos es mantenien desperts per alimentar el foc i pocs tot i el cansament no podien dormir.

La tormenta casi havia desaparegut. Poques hores abans els trons havien arribat a una violència tal com si un monstre invisible volgués enderrocar el monestir.

L’abat, intranquil, continuava passejant-se amunt i avall, no podia ni aclucar els ulls. No després de pensar amb el que podia haver-hi darrera els murs del monestir.

Potser es feia gran, potser ja no era el que havia sigut. Masses hores tancat a la biblioteca i masses hores llegint a la llum de les espelmes, la seva vista ja no era la mateixa. Però havia vist els cossos, feia 2 dies, i havia vist en Joan com es moria al llit, delirant i amb unes ferides espantoses.

Va acostar-se un cop més a la finestra, va sospirar i va mirar. A fora, la plaça del monestir estava totalment desolada. La pluja ara queia suau i formava grans bases, un arbre tenia el tronc trencat per la violència del vent i les fulles de l’altre es movien al ritme que anaven caient les gotes. El cel continuava estant totalment tapat pels núvols negres, que es resistien a marxar, tot i que ja havien descarregat la seva força. No debia faltar gaire per l’albada. Resaba perquè el temps passés ràpid i perquè sortís el sol, que il·luminaria la terra, i també els seus esperits.

Va tocar la paret amb la mà, estava gelada, feia fred, feia molta fred. Va girar-se i va agafar una manta que hi havia sobre una taula, va agafar una espelma i va tornar a la finestra, es va embolcallar i va deixar la flama a prop de la finestra. El vent que entrava feia que la llum oscil·lés, fent ballar les ombres. L’abat es mirava la flama distretament, fins que una ventada forta la va apagar. L’abat es va quedar de nou a les fosques, va aixecar la vista lentament, i allà, per la finestra, a l’altre cantó dels murs del monestir un home el mirava.

Va cridar i va caure entrebancar-se, de seguida van venir dos monjos a recollir-lo, el van agafar i el van aixecar de terra. L’abat havia vist una cara sense vida, una cara torturada que l’estava mirant. Encara sense recuperar l’alé va senyalar a la finestra, els dos monjos al veure-li l’expressió de terror van agafar una torxa i de mica en mica es van acostar a la finestra, la van il·luminar, i no hi havia ningú.

El terrabastall havia despertat a més gent, que s’aixecaven temorosos al veure que l’abat havia caigut i que demés monjos corrien a ajudar-lo. Una remor general no va tardar en aparèixer en el monestir.

El monjo jove que havia il·luminat cap a fora va tornar amb l’abat i li va posar la mà al front. Sens dubte l’home desbarrejava, s’havia passat tota la nit sense dormir ni sense pendre res. L’estava tornant a abrigar amb la manta quan de cop.... es van sentir uns cops a la porta de l’entrada.

Es va fer un silenci mordaç al monestir, van passar uns segons que es van fer interminables, tothom esperava ferventment que aquells cops haguessin sigut imaginacions, però es van tornar a repetir.

Tots els monjos es miraven entre ells, i finalment a l’abat que restava mut davant dels succesos. Una tercera vegada es van sentir els cops, dos cops a la porta del monestir, dèbils però decidits.

L’abat es va deslliurar de la manta i va apropar-se a la porta amb pas ràpid. Va agafar la fusta que la trabava i va obrir el candau. Va mirar a dins, a les cares esporuguides de la gent i dels monjos. Va fer la senyal de la creu i va obrir les portes del monestir de bat a bat.

Una ventada gelada va apagar algunes vel·les i ciris, deixant l’interior de l’edifici en penombra. La pluja va entrar d’una rebolada, tot empapant l’abat, que amb el cor en un puny va mirar a la cara del desconegut.

Era un home alt i prim. Demacrat, amb robes destrossades, i estava mal ferit. Va fer un pas i va caure de genolls davant l’abat, amb la vista aixecada.

L’abat es va ajupir i li va agafar la cara, tenia febre, els ulls blancs i li faltaven la majoria de les dents, estava tremolant.

L’home volia parlar
L’abat va acostar-s’hi
L’home va dir:
“El monstre m’ha deixat.... ha marxat.... ha entrat a la torre que ha sortit de l’aigua.... perdoneu-me....”

Dit això el que fou un dels millor guerrers de l’exèrcit Almogàver va caure a terra. Sense vida.

dilluns, 22 de setembre de 2008

temes macroeconòmics.

Últimament aquest bloc està perdent el seu objectiu de publicar contes...

en fi... serà la crisi.

Justament el post és sobre aquest tema. Ja sé que a potser _ningú_ li interessarà, però és que estic una mica mosquejat.

Impressionant, apasionant, cohibidor, "espeluznant" el que ha passat senyors i senyores. B R U T A L

Per un cantó tenim uns bancs, amb els seus gestors, els seus accionistes i demés basura (estic parlant d'altes esferes, res a dir de l'oficinista). Aquesta gent es troben amb una cosa que es diu neoliberalisme, super guai, super cool, super xaxi.

Els senyors que fan veure que manen a EUA i a Europa vinga a donar llibertats, vinga festa, vinga disbauxa. Tots els bancs a fer calers, i més calers i clar, com que aquí ningú controla res de res, doncs vinga a fer més calers. I d'on surten aquests calers? doncs ningú ho sap, però és igual, fot-li llenya que els beneficis estan pels aires.

És sospitós que tothom, des del cap de govern (ja ja ja) que tenim aquí fins al panader de la cantonada digués:
-"Això ha de petar, no pot continuar així per sempre"

Imagina si ho havien de saber la basura que porta els grans bancs i les grans companyies, però al que anàvem, neoliberalisme i lliure mercat. FESTA!!!

Clar, això peta no? kabooom, la bombolla immobiliària a la merda, primer als EUA, llavors a Europa i vinga, ai festa. Tots els beneficis s'han esfumat. Ai quina pena.

Bancs en bancarrota. Ai quina llàstima que em fan.
Bancs especialitzats en hipoteques basura en bancarrota. Ai quina pena que em fan.
Asseguradores que asseguraven hipoteques basura en bancarrota. Ai pobrets.

I tots aquells malparits amb corbata què? doncs la gent (ai que innocents que som) pensàvem:
- "Ara els hi ha tocat l'hora, ara pagaran, ara vinga a rascar-se les butxaques"

Eps, tanto!, calma i tranquilitat que ara que el tema està malament PER AQUESTA GENT ara arriba el cinquè (i sisè, i setè ...) de caballeria. Ara venen els cabrons del FED i del BCE a fer injeccions de líquid, per què clar!, òsti tu! la borsa no pot caure, més faltaria.

Aquesta gent l'ha liat TOTALMENT? bueeeeeno, home, uns copets a l'espatlla, dolent dolent, no hi tornis eh?

Vosaltres heu vist algun duro dels beneficis immorals i asquerosos que han fet tots aquests cabrons? oi que no? sabeu d'on surten els diners que els hi estan salvant el cul?

benvinguts nens i nenes al món del lliure mercat, bàsicament té una norma:
Privatitzem els guanys, socialitzem les pèrdues!!

iupi iupi, jo també vull jugar. És fàcil, si surt bé em forro i si no.... també!

I la gent com jo? i la gent del carrer? i la gent que els hi ha pujat el preu del pà? i de la gasolina? doncs res home res, ara comença la lliga, tothom davant de la tele!

No sé si era a un llibre de història de fa 3 segles o potser era de ciència ficció que vaig llegir que hi havia una cosa que es deien "sindicats" o quelcom semblant. I ara preguntareu tots i totes: "Carai, i què és això d'un sindicat?" doncs mireu nens i nenes, els sindicats eren unes organitzacions de treballadors que s'agrupaven perquè aquestes coses NO passesin. I en cas de que pasessin, doncs feien que la gent sortís al carrer a cridar, també hi havien unes coses que es deien "revoltes".

Ai quina imaginació aquests escriptors de ciència ficció. Quina imaginació.

Per part meva fins aquí hem arribat.

Senyors banquers, senyors polítics (des d'extrema esquerra a extrema dreta), senyors dels sindicats, senyors tots. Per mi us en podeu anar TOTS a fer punyetes, a mi no m'enganyeu més.

dimecres, 17 de setembre de 2008

divendres, 12 de setembre de 2008

dijous, 11 de setembre de 2008

dimecres, 3 de setembre de 2008

Canvis

Canvi de colors i de títol. Crec que el títol defineix més bé el blog, ja que no té cap sentit.

I m'agrada més el gris que el blau.

L'endemà d'una tormenta.

Ve de Foscor


L’abat va es va eixugar la suor del front. Davant seu hi havia la majoria dels habitants de la vil·la de Banyoles. El monestir estava ple de gent temorosa. Mai, mai de la vida s’havia vist una tormenta com aquella. 

La gent havia acudit en massa a resguardar-se del temporal. Els monjos i els novicis estaven intentant calmar la gent. Els nens ploraven i els grans resaven. De tant en tant, entre els trons i el vent es podien sentir uns cops a la porta, hi havia un silenci tens mentres un monjo i diversos homes armats amb bastons la obrien, fins ara, alleujament al veure a algun parroquià que venia a protegir-se.


Hi havia por, molta por. Feia tant sols un dia havien enterrat la última víctima de la matança que hi havia hagut a prop del paratge de les Estunes. Les seves últimes paraules havien quedat en secret entre els pocs monjos que l’havien intentat curar de les terribles ferides. Parlava de monstres, dimonis i d’un esperit que els guiava. 

La gent s’ensumava alguna cosa, havien mort misteriosament 8 nois joves de la vil·la. Havien marxat de nit perseguint a un possible lladre de bestiar, tant sols un havia tornat, mutil·lat i balbucejant paraules inconnexes.

I ara això, una tormenta monstruosa sobre la vil·la. Dins de les parets del monestir hi flotava un gran ambient de pesimisme, hi havia fins i tot que murmuraba que allò era l’Apocalipsi.

Des de l’incident ningú s’havia apropat a l’estany. Quan en Joan va arribar de nou a la plaça major del poble arrastrant-se només havia pogut dir: 
-”L’estany em mirava....”

Aquestes senzilles paraules havien sigut suficients com per escampar la por entre tota la gent, simples pagesos, temerosos de Déu i del Dimoni.

L’endemà al matí un grup de vilatans es van dirigir a les coves de les Estunes. Allà hi van trobar sang i els cadàvers els 7 nois restants, també al mig d’una clariana hi havia pedres posades en formes estranyes, s’hi havia fet foc i diversos arbres i matolls estaven cremats. 

L’abat va anar personalment a veure el lloc. No tenia cap dubte que allà s’hi havia realitzat una misa negra. 

Mirava com els novicis preparaven meticulosament begudes calentes i com repartien mantes entre la gent que arribava xopa. Va allunyar-se i es va posar a mirar per una finestra que donava a l’exterior del monestir. La pluja queia furiosament sobre Banyoles. Tot estava completament fosc, les torxes s’havien apagat feia estona i des d’on estava casi no podia veure el principi del Carrer Nou, tant sols s’endevinava una filera de cases baixes. Un llampec va il·luminar l’escena de cop, es va sobresaltar. El carrer estava totalment buit. Les paraules d’en Manel l’hi havien entrat al cap, els horrors que el jove havia relatat eren més propis d’un boig que d’una persona saludable, i l’escena que havia vist a les Estunes no el tranquilitzava. Què havia pogut fer allò a uns éssers humans? Què havia atacat tant salvatjament a aquells desafortunats?

I l’abat sabia que en aquell moment el que ho havia fet podia estar caminant sota la pluja pels carrers de la vil·la de Banyoles.