diumenge, 20 de juliol de 2008

Foscor

Em fa mal el braç, arrastro una cama, caic, m’arrastro, m’aixeco, camino agafant-me als arbres, llum, casa, gent, venen, caic.

Foscor...
“Joan estàs bé?”
Era la veu de la mare...
“Joan fill, què ha passat?”
...
“On són els demés?”
“Qui us ha fet això?”

silenci i foscor.

Em desperto, el cap em fa mal, casi no el puc aixecar. Sóc al monestir, hi ha una llar de foc encesa, hi ha un monjo sentat al meu cantó, em veu, és frai Isaac, ve cap a mi. 

“Joan descansa, descansa”
“On és en Manel?”
pregunto

El monjo em mira....

silenci de nou.

En Manel i el Martirià estan prop meu, els altres no poden estar lluny. Caminem ajupits amb els arcs i les dalles a punt. Casi no hi ha lluna, tot és molt fosc.

Sentim un xiscle, correm.

Arribem a una clariana, hi ha una llum verda il·luminant el paratge. Hi ha un home agenollat, tapat amb una caputxa negra. Sento soroll, darrera meu algú xiscla, em giro i veig en Manel agafant-se l’estòmac, cau a terra. L’home agenollat aixeca les mans al cel, les mans estan cremant, hi té foc. Surt llum vermella de la caputxa. Més xiscles de dolor. Algú m’agafa de l’espatlla, em giro. Veig unes faus que es tanquen sobre meu.


Em desperto cridant, a la sala hi ha 3 monjos, m’agafen, em tumben al llit. 
“Descansa, estàs salvat, ningú et farà mal aquí, ja està tot”

Respiro fort, tinc por, on és en Manel? on és la mare? la crido, un dels monjos surt corrent.

Foscor...

Sento un dolor insoportable al braç esquerra, l’animal me’l té agafat amb la boca, no veig res, caic a terra, m’estiren el braç i noto que surto projectat, caic a terra amb violència, m’incorporo com puc, una ombra s’acosta, sento un soroll estrany i xiscles, una explosió verda a la clariana fa que vegi l’animal, és com un home encorbat, una cara gegantina amb dents que li surten de la boca, té urpes, m’ataca, salto, noto dolor a la cama i caic boca terrosa a terra.

Em desperto de nou, marejat, estic cansat, estic esbufegant, sento unes ansies enormes de vomitar, em giro, veig un munyó a on tenia el braç esquerra, la meva carn està negra, em torno a girar, els monjos em veuen i m’agafen, xisclo....

Caic a una de les coves, sento dolor a l’esquena i al cap, veig les parets de roca i el cel, guspires verdes. M’incorporo, m’arrastro, surto de les coves, corro cap al camí de baixada a l’estany, caic, estic a la vora de l’aigua, tinc calor, l’aigua em mira, crido, corro de nou al bosc, no! a l’es Estunes no!, em giro, l’estany m’està mirant... a l’altre cantó, he d’arribar a l’altre cantó, corro, corro....

Em desperto de nou. Hi ha dos monjos i l’abat, estan parlant amb la meva mare, plora. Els sento:
“No haviem vist mai ni aquestes ferides ni aquest verí...”

Ho començo a veure tot vermellós.... em sento la gola inflada, no puc parlar....
“Els altres cosos estaven destrossats i escampats en molts metres al voltant, a més semblava que s’hi havia fet una Missa Negra....”

Em costa respirar, moc el braç, em veuen, venen cap a mi corrent, sento l’abat:
“Què vas veure Joan, què vas veure??”

“ Di... di... dim... “


Sento un dolor punxant a la gola, noto que em goteja líquid de la boca. Sento la veu de la mare xisclant.

Foscor.

2 comentaris:

Stoplight parrotfish ha dit...

Doncs et diré que m'has posat nerviós, atent, en suspens. Crec que has aconseguit el teu objectiu. Lògicament, conèixer el lloc també ajuda.
:)

Shalheira ha dit...

Que què et diré ara? Doncs et comento que he trobat aquest bloc per casualitat, i encara que no m'he llegit totes les històries del Còdex Necro, només aquesta última, ho faré en breus, perquè m'ha sorprès molt trobar a algú que escrivís quelcom d'ambientació fantàstica i en català.
Espero que no t'importi que t'afegeixi a la meva ruta de blocs diària, ni tampoc als preferits del meu bloc "La Barda Bastarda".
Que vagi bé!