diumenge, 20 de juliol de 2008

Foscor

Em fa mal el braç, arrastro una cama, caic, m’arrastro, m’aixeco, camino agafant-me als arbres, llum, casa, gent, venen, caic.

Foscor...
“Joan estàs bé?”
Era la veu de la mare...
“Joan fill, què ha passat?”
...
“On són els demés?”
“Qui us ha fet això?”

silenci i foscor.

Em desperto, el cap em fa mal, casi no el puc aixecar. Sóc al monestir, hi ha una llar de foc encesa, hi ha un monjo sentat al meu cantó, em veu, és frai Isaac, ve cap a mi. 

“Joan descansa, descansa”
“On és en Manel?”
pregunto

El monjo em mira....

silenci de nou.

En Manel i el Martirià estan prop meu, els altres no poden estar lluny. Caminem ajupits amb els arcs i les dalles a punt. Casi no hi ha lluna, tot és molt fosc.

Sentim un xiscle, correm.

Arribem a una clariana, hi ha una llum verda il·luminant el paratge. Hi ha un home agenollat, tapat amb una caputxa negra. Sento soroll, darrera meu algú xiscla, em giro i veig en Manel agafant-se l’estòmac, cau a terra. L’home agenollat aixeca les mans al cel, les mans estan cremant, hi té foc. Surt llum vermella de la caputxa. Més xiscles de dolor. Algú m’agafa de l’espatlla, em giro. Veig unes faus que es tanquen sobre meu.


Em desperto cridant, a la sala hi ha 3 monjos, m’agafen, em tumben al llit. 
“Descansa, estàs salvat, ningú et farà mal aquí, ja està tot”

Respiro fort, tinc por, on és en Manel? on és la mare? la crido, un dels monjos surt corrent.

Foscor...

Sento un dolor insoportable al braç esquerra, l’animal me’l té agafat amb la boca, no veig res, caic a terra, m’estiren el braç i noto que surto projectat, caic a terra amb violència, m’incorporo com puc, una ombra s’acosta, sento un soroll estrany i xiscles, una explosió verda a la clariana fa que vegi l’animal, és com un home encorbat, una cara gegantina amb dents que li surten de la boca, té urpes, m’ataca, salto, noto dolor a la cama i caic boca terrosa a terra.

Em desperto de nou, marejat, estic cansat, estic esbufegant, sento unes ansies enormes de vomitar, em giro, veig un munyó a on tenia el braç esquerra, la meva carn està negra, em torno a girar, els monjos em veuen i m’agafen, xisclo....

Caic a una de les coves, sento dolor a l’esquena i al cap, veig les parets de roca i el cel, guspires verdes. M’incorporo, m’arrastro, surto de les coves, corro cap al camí de baixada a l’estany, caic, estic a la vora de l’aigua, tinc calor, l’aigua em mira, crido, corro de nou al bosc, no! a l’es Estunes no!, em giro, l’estany m’està mirant... a l’altre cantó, he d’arribar a l’altre cantó, corro, corro....

Em desperto de nou. Hi ha dos monjos i l’abat, estan parlant amb la meva mare, plora. Els sento:
“No haviem vist mai ni aquestes ferides ni aquest verí...”

Ho començo a veure tot vermellós.... em sento la gola inflada, no puc parlar....
“Els altres cosos estaven destrossats i escampats en molts metres al voltant, a més semblava que s’hi havia fet una Missa Negra....”

Em costa respirar, moc el braç, em veuen, venen cap a mi corrent, sento l’abat:
“Què vas veure Joan, què vas veure??”

“ Di... di... dim... “


Sento un dolor punxant a la gola, noto que em goteja líquid de la boca. Sento la veu de la mare xisclant.

Foscor.

Svartsinn

Així és com sona la por:

Svartsinn (last.fm)
Svartsinn (Myspace)

dissabte, 19 de juliol de 2008

El final d'un camí.

Continuació de Desperta Ferro (II)

Havia comés inmumerables blasfemies pel camí, amb totes i cadascuna d’elles havia condemnat el poc que em quedava d’ànima a un infern pitjor. La meva ment i el meu pensament havien estat empresonats dins el meu cap durant molt de temps i no hi podia fer res. 

El dimoni s’havia apoderat del meu cos i feia i desfeia amb total llibertat. Veia amb els ulls les atrocitats comeses, notava la sang calenta gotejant per les meves mans i em desesperava amb els menjars vomitius que m’empasava.

El meu cos s’havia deteriorat, no quedava res d’aquell guerrer que havia lluitat per tota la Mediterrània, ara era un pollós, un vagabund que havia estat caminant sense un rumb clar per anys, seguint les ordres del monstre que m’havia expulsat l’ànima. 

Molt enrera s’havien quedat totes les meves pertenences, tirades pel camí com si no tinguessin cap tipus de valor. Les meves robes estaven estripades, brutes de fang, sang i altres coses pitjors. La única cosa que el monstre conservaba era aquell farcell, amb aquell llibre. 

Durant el temps del meu segrest el monstre en que m’havia convertit caminava i caminava. Sempre evitant els camins i passant a través de les muntanyes. Caminava de la tarda fins a ben entrada la matinada, quan llavors es sentava i obria el llibre. Llegia aquell texte blasfèmic a la llum de la lluna, mai he pogut acostumar-me a les monstruositats dibuixades en aquelles pàgines, llegia i llegia, i tot i que jo no entenia res del que deia, em sentia espantat i intentava xisclar i plorar, però no podia i el monstre continuava llegint, i buscant punts al cel, dibuixava símbols al terra que s’il·luminaven amb llums fantasmals i xiuxiuejava frases en altres idiomes que feien que tots els sorolls de la muntanya callessin.

Un dia aquesta monotonia agònica va fer un gir. Durant la lectura va mirar al cel, a unes estrelles i va recitar una espècie de pregària que em va gelar la sang. Una ombra va embolcallar-lo i va sortir una flama blava del terra, hi va quedar un dibuix. Va caminar i caminar durant setmanes seguint un rumb clar, va atravessar unes muntanyes altíssimes i plenes de neu. No llegia a les nits, només caminava. Havia trobat el que feia molts anys, potser dècades, potser segles, potser eons, que buscava. 

A la matinada del tercer dia d’haver atravessat les muntanyes el monstre estava diferent, no parava de caminar i jo notava el dolor a les cames, als genolls i notava com les plantes dels peus estaven sangrant. Estava caminant per un bosc molt frondós, baixant per una muntanya, debia faltar poc per sortir el sol però hi havia una boira estranya que tapava les estrelles i feia que no es podés veure més enllà d’uns pocs metres. Com si el cel volgués evitar de veure aquell esser que caminava lliure pel món.

Va arribar a baix de la muntanya, es va posar a caminar lentament cap endavant, a través de la boira. El lloc era totalment silenciós, sols es sentien les passes lentes i la respiració. De mica en mica la boira es va anar aclarint i vaig veure davant meu un estany. Les aigües fosques estaven quietes, com si es tractés d’una superficie de vidre, es va ajupir i molt lentament, com amb veneració va acostar la mà a l’aigua, abans de tocar-la la va mirar fixament. La va tocar i unes petites ones van trencar la tranquilitat que hi havia hagut fins llavors. Es van sentir unes campanes no molt llunyanes. El monstre es va aixecar lentament i va caminar de nou cap a la muntanya.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Deshaucien en Bunny! (I)

Tot havia anat molt ràpid. En Bunny es va aixecar un dia al matí i va anar a mirar el correu. Entre les revistes de sèrie B i coses xungues hi havia una carta de l’ajuntament de Ciutat Piruleta. Era una ordre de deshauci!!!!! es veu que algú havia denunciat en Bunny com a autor de la “trinxamenta d’aerogeneradors” de feia un mes!

Ràpidament en Bunny va esmorzar i va agafar el patinet rosa, per dirigir-se cap a l’ajuntament. Va entrar esbotzant la porta i va demanar veure el regidor de deshaucis. Després d’esperar mitja hora el van fer entrar i bé, us ho resumeixo, no van tenir unes paraules molt agradables. En Bunny deia que com que pagava els seus impostos podia fer el que volgués amb el mobiliari urbà i el regidor li deia que ho bé pagava una suma impressionant de diners o bé marxava de ciutat piruleta. En Bunny va dir que ni una ni l’altre i que es quedava a casa seva.

Va marxar i va tornar cap a casa, pel camí va parar al supermercat i va comprar provisions de menjar i de ginebra (Bombay Saphire, que en Bunny és un conillet amb classe) per 3 mesos. Potser el farien fora, però ho pagarien car.

Quan va arribar a casa, va arrencar una cortina i la va posar sobre la taula, va agafar un rotulador i va dibuixar un plànol de la casa. Va començar a pensar a on posaria el camp de mines, a on posaria els canons antiaeris, les ametralladores de posició, a on hi hauria el fosat, de quina profunditat seria, el fil espinat i el magatzem d’armes blanques per quan el combat cos a cos fos inevitable... i els altaveus, on estarien els altaveus. Tota bon setge havia d’estar degudament ambientat amb música de batalla i grindcore, que a efectes pràctics ve a ser el mateix.

Va posar-se ràpidament a la feina, tant sols parava per menjar, per fer la migdiada de les 3 i mitja i per, ocasionalment, anar a comprar material al Babaus.

Sort en va tenir que a l’ajuntament tot va lent, perquè va tenir tres dies per poder muntar les defenses.

Al matí del quart dia 3 conillets i una morsa pujaven pel caminet que es dirigia a can Bunny. Es van quedar plantats amb la boca oberta al veure que la caseta de color blau clar d’en Bunny s’havia convertit en una fortalesa amb fosat, muralla i diverses torres de vigilància. A més, no havia demanat el permís d’obra major. Encara li cauria més grossa.

Quan van estar a 10 metres del fossat va aparèixer en Bunny a dalt d’una torre de vigilància, amb un monocle, un puro i la ja clàssica barretina. Va dir:

-”Altoooo, quiets aquí o faig una desgràcia!!”

Els quatre representants de l’ajuntament van mirar-se’l i van obrir la boca per dir alguna cosa, però en Bunny els va interrompre.

-”Espereu espereu, només 4? uhm... deixeu-me pensar..... això és poca cosa....”


En Bunny va desparèixer un moment cap a dins de la casa.... poc després va sortir amb un grapat de CD’s (tots originals), va tornar a pujar a la torre i va dir:

-” Com que sou només 4 i a sobre un és una morsa poso una cosa així tranquileta i poc èpica val?”

Seguidament va posar un CD de Opeth i va dir:

-” Dieu dieu...”


Els pobres representants de l’ajuntament es van mirar estranyats i van tornar a obrir la boca per cridar l’ordre de deshauci a en Bunny, just en aquell moment va començar a sonar la cançó Deliverance a tot drap, fent que els crits dels funcinaris es perdessin.

Ells ho intentaven, però la veu de Mikael Åkerfeldt podia més que ells. També ajudaven les guitarres elèctriques i la bateria... buff quina bateria.

Total, que en Bunny es va cansar. Allò no era tant èpic com es pensava, al Senyor dels Anells tot molava més. Però clar, aquells eren els diplomàtics, quan abans els despatxés millor...

Va agafar la Kord 6P50 que havia comprat a un viatge a les ex-repúbliques soviètiques i va apuntar a la morsa... no sabia per què però les morses mai li havien acabat de caure bé.

Els funcionaris al veure el panorama van marxar a tot drap corrent cap a la Ciutat Piruleta de nou. En Bunny va apretar el gatell, fent una ràfega llarga que va fulminar a dos dels conillets, llavors la ametrelladora es va encallar. Cony de trastos soviètics!! va posar el seguro i li va fotre quatre patades, va sentir un soroll a dins i ho va tornar a intentar, el conillet i la morsa estaven ja fora de l’abast de l’ametrelladora. En Bunny va saltar ràpidament a l’altre cantó de la casa, va mesurar el vent, va mirar la humitat i va enfocar el morter a 45º i mig... i va disparar.

El projectil va dibuixar una trajectòria prou maca al cel i poc després es va sentir un “kaboooooom” prou bèstia. En bunny va treure el cap per la muralla amb uns binocles que l’hi havien tocat feia molt de temps a un sorteig del Club Super 3 i va veure la morsa corrent amb la llengua fora i un forat gegantí amb un conillet rostit a dins. Merda! havia fallat!

pd.- Del barco de chanquete, no nos moverán!

divendres, 11 de juliol de 2008

Una gran vinyeta per recordar els meus temps d'estudiant:

dilluns, 7 de juliol de 2008

GHOUL - what a wonderful world

<
I see towers of flame, and corpses too

I see the doom, of me and you
And I think to myself.... what a wonderful world.

I see skies obscured, I see no light
Dark freezing days, dark sleepless nights
And I think to myself .....what a wonderful world.

The clouds of radiation are so pretty in the sky
Tumours on the faces of the people who survived
I see friends in the past kill each other for food
They're really starving......So will you.

I see babies die, I watch them decompose
They'll hurt much more, than I'll never know
And I think to myself .....what a wonderful world




diumenge, 6 de juliol de 2008

Despera Ferro (II)

Continuació de Desperta Ferro

La ciutat d’Artaki havia caigut. Els almogàvers l’haviem convertit en cendres. Tots els defensors eren morts o bé esclaus, les cases cremades i els palaus saquejats. 

Fins la meva trobada amb el vell havia sigut una batalla sagnant, un cop després tot s’havia convertit en un infern. Probablement el vell m’havia administrat alguna potzina abans de morir ensartat. El meu cos no responia, em sentia com adormit.
 
Recordo tornar a entrar al palau, dirigir-me de dret a les habitacions del virrei, un camí que no havia fet mai, ja que era la primera vegada que entrava al palau, però tinguent la sensació que l’havia recorregut incontables vegades. Quan hi vaig arribar recordo que m’estaven seguint una trentena d’homes, soldats que s’havien afegit al veure’m amb pas decidit. Al arribar ens vam trobar les habitacions buides, no hi havia ningú. Mentres la gent es llançava al pillatge de les cambres, vaig tirar a terra un armari. A darrera, hi havia una porta amb unes escales. Es va fer un silenci, com sabia que aquella porta estava allà?, tots em van mirar estranyats, però no van dubtar a seguir-me quan hi vaig entrar. Hi havia uns escalons que pujaven en espiral cap a dalt, cap a una torre. 
 
Pocs metres després vaig colpejar una fusta que barrava el pas, es va accionar una trampa, una llança va sortir de la paret, la vaig esquivar, com si ja sapigués el que sortiria, i va empalar a un company meu a darrera, això va despertar la ira dels soldats, millor així.

Finalment els escalons s’acabaven i es sentien corredises a dalt. Vaig acabar de pujar i vaig veure davant meu un passadís de 5 m, estret, molt estret, només hi podia caminar una persona. Vaig anar a davant, als 3 metres vaig aixecar l’escut a l’alçada del coll i vaig preparar l’espasa a l’altre cantó. 

Ja veia l’habitació que hi havia al final del passadís, vaig fer un pas més i una cimitarra es va estrellar al meu escut, just al mig. Vaig fer un pas ràpid i vaig saltar a l’interior de l’habitació, d’un altre salt vaig obrir l’estomac a un home, el que m’havia intentat matar. 

L’habitació era molt gran, hi havia amuntegats en un cantó sacs amb provisions i armes, també hi havia un llit i una taula. Al fons de la paret adjacent hi havia un home que em mirava amb pànic a la cara, i també dues noies. El virrei i les seves dues filles. Com ho sabia? 

Vaig avançar cap a ells, en aquell moment van entrar a l’habitació alguns dels almogàvers que em seguien. Es va fer un silenci.

Vaig acostar-me lentament al virrei, les seves filles, d’uns 20 anys em miraven tremoloses, abraçades al seu pare. Vaig llençar l’escut a terra, em vaig treure el casc i el vaig deixar sobre el llit, em vaig mirar el virrei als ulls. M’hi vaig acostar fins a tenir-lo a un metre. Amb una rapidesa que em va sorpendre la meva mà esquerra va subjectar la mà amb la que el virrei havia tret una daga i pretenia clavar-me-la al coll. El virrei em mirava amb cara de pànic. Amb un moviment ràpid vaig esclafar-li el seu colze contre la paret, l’home va exclamar un crit de dolor i em va mirar a la cara. 

No sé com m’havia pogut anticipar a tots els moviments, era com si una veueta dins meu m’anés dictant el que anava a passar, o pitjor, com si jo fos una titella a la mercè d’algú, em sentia flotant i dominat per alguna cosa. 

Vaig obrir la boca, de dins meu va sortir una veu fina, lenta, no era la meva veu tot i que sortia del meu coll. Vaig parlar un idioma extrany, parlava i parlava, en veu baixa, perquè només em podés sentir el virrei, frases curtes i alegres, com em sorna. 

El virrei suava i em mirava com si tingués davant el mateix Diable, potser l’hi tenia. Em va contestar amb veu baixa, blanc, pres del pànic amb tons llastimosos...

La meva resposta va ser un cop de genoll a l’estòmac, vaig sentir com el metall que em protegia el genoll es clavaba al seu estòmac i el perforava, l’home es va quedar de quatre grapes a terra, subjectant-se la ferida, l’hi vaig aixecar el cap amb el braç esquerra, li vaig posar l’espasa dins de la boca mentres ell mirava, immobilitzat pel dolor i la por. Li vaig xiuxiuejar una cosa amb aquell idioma desconegut a la orella i li vaig clavar l’espasa. 

Els soldats miraven horroritzats darrera meu. Després de recuperar l’espasa, l’escut i el casc vaig girar-me i vaig tornar cap a baix. Abans de sortir de l’habitació em vaig girar als soldats.

- "Les noies són vostres, feu-els-hi el que volgueu. En Roger no té perquè saber-ho."

Ja a baix del palau, vaig sortir al carrer i vaig mirar al cel, amb la sensació de no haver-lo vist en molt de temps. Estava xop de sang, de dalt a baix. Vaig enfilar pel carrer cap a la sortida de la ciutat.

Segon darrera segon sentia com el meu cos es movia sol, no tenia cap mena de control sobre els meus moviments. Estava siguent dominat per un dimoni. A on aniria ara?



dijous, 3 de juliol de 2008

En Bunny i la màquina del temps (IV) i final

Va aterrisar com de costum, amb el cap per davant. Es va aixecar i va agafar el time-o-matic, allò TAMPOC era Bergen, va agafar el dispositiu i el va aixecar sobre una roca, li fotria d’òsties fins que saltessin totes les peces.

En un moment de lucidesa mental sense precedents, en Bunny, el conillet grindcore va mirar al seu voltant. Estava a dalt d’una muntanya totalment pelada, fins a on arribava la mirada hi havia un paisatge totalment desert i escarpat, no es veia res més en kilòmetres i kilòmetres a la rodona.

Va agafar el time-o-matic i se’l va guardar a la butxaca.

Feia bastant de sol, i s’aborria. Va aproximar-se fins a una espècie de paret de pissarra que hi havia allà i va agafar un “pedrusco” i va començar a fer guixots a la pissarra, hi va estar una estona. Es dedicava bàsicament a dibuixar figures extranyes en forma de fila, es divertia pensant que potser algun boig ho trobaria i es pensaria que era llenguatge de marcianos, je je je je.

Poc després va sentir com algú esbufegava, va girar-se i va veure que pel camí de pujada a la muntanya arribava un home vell, tot suat i ple de pols, amb una barba blanca que li arribava fins al pit. Lògicament es veia cansat i va quedar astorat al veure un conillet blanc a dalt de la muntanya.

L’home va llençar el bastó amb que s’havia ajudat per pujar i es a llençar a les potetes d’en Bunny i va començar a exclamar paralues extranyes.

Ja està, va pensar en Bunny, ja m’he trobat amb un altres sonat!

L’home se li anava acostant agenollat i continuava proferint aquelles paraules extranyes. En Bunny no va tenir clar si era per benerar-lo o per capturar-lo i posar-lo a una olla, per tant va treure el seu llançaflames portàtil de la butxaca i li va fotre flamerada a l’home.

En Bunny feia uns dies que portava molta ànsia inventiva i també havia canviat unes peces del seu llançaflames portàtil perquè el foc sortís més a pressió.

Va apuntar al vell i va pulsar el gatell, de la pressió amb que va sortir el foc el llançaflames va sortir disparat cap al cel. En Bunny i l’home vell s’ho van quedar mirant. El llançaflames pujava i pujava al cel, deixant una estela de foc, de cop, es va girar i va caure cap a on estaven els dos. En Bunny al veure-ho va sortir potetes ajudeu-me, l’home, encara de genolls s’ho mirava amb cara babau.

El llançaflames va caure a uns 10 metres d’on estava l’home, causant una gran explosió de foc i un gran terrabastall. Quan en Bunny va treure les orelletes del forat a on s’havia amagat va veure l’home, totalment xamuscat, amb la barba cremada de genolls davant del tros de pissarra on en Bunny havia estat jugant, l’home s’agenollava i s’agenollava, després es va aixecar i va arrencar el tros de pissarra com va poder, amb la mala llet que li va caure a terra i va quedar partit en dos parts rectangulars, però l’home li era igual, va agafar els dos trossos de pedra i va baixar tot exultant muntanya avall.

En Bunny flipava, quan de boig suelto pel mon....

Justament en aquell moment va sentir a la butxaca el vibrador del time-o-matic, la bateria ja estava carregada.

El va treure i va pensar que ja en tenia prou, això ja estava anant massa lluny i ja havia estat a punt d’acabar malament masses vegades. Saps què? cap a casa!

Va posar: Ciutat Piruleta, any 6847

Va engegar i van saltar unes espurnes, en Bunny es va sentir teletransportat.

Una vegada més va caure, es va aixecar i fa ver una ullada, tot estava fosc, allò no era casa seva... ni tant sols es va molestar a mirar el time-o-matic.... a on devia ser ara? semblava una sala, tota fosca fosca, semblava que hi havia més gent, i hi feia fred.

De cop, es va il·luminar un escenari, a dalt, una bateria molt rudimentaria i dos homes vestits de negre amb la cara pintada blanca, amb els cabells molt i molt llargs, rossos i lliços.

En Bunny plorava d’emoció mentres aixecava els puny al cel, quan va sentir la frase:

- Das ist.... Det som Engang Var!!!!

dimarts, 1 de juliol de 2008

a punt de continuar amb el blog

Bones gent, 

Sento haver tingut el blog en "stand-by" i sense avisar! suposo que també haureu notat que no corro gaire pels vostres blogs. A partir de demà torna maese Lant a la blogosfera. 

Us deixo amb una foto del que m'ha estat i m'està entretinguent últimament: