La ciutat d’Artaki havia caigut. Els almogàvers l’haviem convertit en cendres. Tots els defensors eren morts o bé esclaus, les cases cremades i els palaus saquejats.
Fins la meva trobada amb el vell havia sigut una batalla sagnant, un cop després tot s’havia convertit en un infern. Probablement el vell m’havia administrat alguna potzina abans de morir ensartat. El meu cos no responia, em sentia com adormit.
Recordo tornar a entrar al palau, dirigir-me de dret a les habitacions del virrei, un camí que no havia fet mai, ja que era la primera vegada que entrava al palau, però tinguent la sensació que l’havia recorregut incontables vegades. Quan hi vaig arribar recordo que m’estaven seguint una trentena d’homes, soldats que s’havien afegit al veure’m amb pas decidit. Al arribar ens vam trobar les habitacions buides, no hi havia ningú. Mentres la gent es llançava al pillatge de les cambres, vaig tirar a terra un armari. A darrera, hi havia una porta amb unes escales. Es va fer un silenci, com sabia que aquella porta estava allà?, tots em van mirar estranyats, però no van dubtar a seguir-me quan hi vaig entrar. Hi havia uns escalons que pujaven en espiral cap a dalt, cap a una torre.
Pocs metres després vaig colpejar una fusta que barrava el pas, es va accionar una trampa, una llança va sortir de la paret, la vaig esquivar, com si ja sapigués el que sortiria, i va empalar a un company meu a darrera, això va despertar la ira dels soldats, millor així.
Finalment els escalons s’acabaven i es sentien corredises a dalt. Vaig acabar de pujar i vaig veure davant meu un passadís de 5 m, estret, molt estret, només hi podia caminar una persona. Vaig anar a davant, als 3 metres vaig aixecar l’escut a l’alçada del coll i vaig preparar l’espasa a l’altre cantó.
Ja veia l’habitació que hi havia al final del passadís, vaig fer un pas més i una cimitarra es va estrellar al meu escut, just al mig. Vaig fer un pas ràpid i vaig saltar a l’interior de l’habitació, d’un altre salt vaig obrir l’estomac a un home, el que m’havia intentat matar.
L’habitació era molt gran, hi havia amuntegats en un cantó sacs amb provisions i armes, també hi havia un llit i una taula. Al fons de la paret adjacent hi havia un home que em mirava amb pànic a la cara, i també dues noies. El virrei i les seves dues filles. Com ho sabia?
Vaig avançar cap a ells, en aquell moment van entrar a l’habitació alguns dels almogàvers que em seguien. Es va fer un silenci.
Vaig acostar-me lentament al virrei, les seves filles, d’uns 20 anys em miraven tremoloses, abraçades al seu pare. Vaig llençar l’escut a terra, em vaig treure el casc i el vaig deixar sobre el llit, em vaig mirar el virrei als ulls. M’hi vaig acostar fins a tenir-lo a un metre. Amb una rapidesa que em va sorpendre la meva mà esquerra va subjectar la mà amb la que el virrei havia tret una daga i pretenia clavar-me-la al coll. El virrei em mirava amb cara de pànic. Amb un moviment ràpid vaig esclafar-li el seu colze contre la paret, l’home va exclamar un crit de dolor i em va mirar a la cara.
No sé com m’havia pogut anticipar a tots els moviments, era com si una veueta dins meu m’anés dictant el que anava a passar, o pitjor, com si jo fos una titella a la mercè d’algú, em sentia flotant i dominat per alguna cosa.
Vaig obrir la boca, de dins meu va sortir una veu fina, lenta, no era la meva veu tot i que sortia del meu coll. Vaig parlar un idioma extrany, parlava i parlava, en veu baixa, perquè només em podés sentir el virrei, frases curtes i alegres, com em sorna.
El virrei suava i em mirava com si tingués davant el mateix Diable, potser l’hi tenia. Em va contestar amb veu baixa, blanc, pres del pànic amb tons llastimosos...
La meva resposta va ser un cop de genoll a l’estòmac, vaig sentir com el metall que em protegia el genoll es clavaba al seu estòmac i el perforava, l’home es va quedar de quatre grapes a terra, subjectant-se la ferida, l’hi vaig aixecar el cap amb el braç esquerra, li vaig posar l’espasa dins de la boca mentres ell mirava, immobilitzat pel dolor i la por. Li vaig xiuxiuejar una cosa amb aquell idioma desconegut a la orella i li vaig clavar l’espasa.
Els soldats miraven horroritzats darrera meu. Després de recuperar l’espasa, l’escut i el casc vaig girar-me i vaig tornar cap a baix. Abans de sortir de l’habitació em vaig girar als soldats.
- "Les noies són vostres, feu-els-hi el que volgueu. En Roger no té perquè saber-ho."
Ja a baix del palau, vaig sortir al carrer i vaig mirar al cel, amb la sensació de no haver-lo vist en molt de temps. Estava xop de sang, de dalt a baix. Vaig enfilar pel carrer cap a la sortida de la ciutat.
Segon darrera segon sentia com el meu cos es movia sol, no tenia cap mena de control sobre els meus moviments. Estava siguent dominat per un dimoni. A on aniria ara?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada