dilluns, 21 de desembre de 2009

Pel·lícules.

Va vinga, em poso cultural i faig una llista de les meves pinícules preferides (segur que me'n deixo alguna), sense ordre ni concert. Com veureu he intentat evitar coses molt mainstream com Star Wars i el Senyor dels Anells i també he limitat l'aparició de zombies, que com alguns sabeu, són la meva passió. Juntament amb el turrò.

Les heu de veure totes abans de morir.


  • Snatch (2000): Bastant coneguda. Gitanos, diamants, porcs, boxa i una història que es lia de manera descontrolada.
  • Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998): És semblant a snatch, de fet, crec que és el mateix director. Mafiosos, traficants, uns nanos a qui els estafen tot jugant a pòker, marihuana robada i revenuda i una katana. Sí, jo tampoc ho vaig entendre gaire.
  • Amanece que no es poco (1989): Obre mestre del cine espanyol. És una pel·lícula d'humor absurd. Bàsicament és una successió de frases èpiques de grans actors com per exemple el gran Saza. Un poble ple d'intel·lectuals i d'argentins que un dia huelen bien, y el otro van en bicicleta.
  • The Big Lebowski (1998): Aquesta és dels germans Cohen. Una pel·lícula molt important per mí, em va descobrir el nihilisme, els white russians i que la belleza del plan radica en su sencillez. Un altre exemple de pel·lícula que s'embolica, s'embolica i es continua embolicant. Cada vegada que la veig hi trobo nous detalls. Una font inesgotable d'entreteniment i frases memorables.
  • The Dark Knight (2008): La última de'n Batman. Per fi han fet una peli de superherois decent. Interpretacions impecables, dolents intel·ligents i bons que no són tant bons.
  • Wristcutters: A Love Story (2006): Gran sorpresa. Un món paral·lel a on van a parar els suicides. Una història bastant paranoica també. Tantu amb la banda sonora, no té pèrdua. (Underground, popom popom.... underground!)
  • [Rec] (2007): Apa, ja teniu la peli de zombies, no és la més original ni la més coneguda, però vaig fotre uns bots importants.
  • Martyrs (2008): Voleu terror? i patir? i tal? apa, peli francesa. Os vais a cagar.. Les dosis justes de sang, gore, tortura, violència i claustrofobia.
  • The Devil's Rejects (2006): Parlant de violència. Una pel·lícula brutal en tots els sentits. Dirigida pel mestre Rob Zombie. És una segona part, però no cal veure la primera.
  • Black cat, white cat (1998): Mestre Kusturika. Una pel·lícula sense gaire sentit plagada de personatges entranyables, rusos, estafadors, alcohol de dubtosa qualitat i bona música.
  • Re-Animator (1985): Va vinga, més zombies. Una de les úniques adaptacions decents del món Lovecraftià. També té uns lleugers tocs de gore. Lo bàsic vaja. Algun cap rodant, destrals, xeringues, sang. Ah, em sembla que és la única peli que he vist que hi surt un gat zombie.
  • Dracula (1992): Gran ambientació, gran introducció, bastant fidel a la novel·la. Em va amargar alguna nit quan era petit.


Ah! que me la deixava, menció especial, aquesta no cal que la mireu, però heu de saber que existeix:


Apa, ja teniu per una estoneta.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Fish and Chips

El que et pots arribar a trobar en aquest país mare meva....



dimarts, 20 d’octubre de 2009

dimecres, 14 d’octubre de 2009

V

Fa relativament poc, uns bons amics em van regalar el còmic V for Vendetta, un grap còmic, molt recomanable.

Lògicament jo coneixia l'adaptació cinematogràfica que ja s'havia fet. No tot és igual, però es segueix bastant fidelment a la novel·la. Ara bé, hi ha una escena al còmic que no apareix a la pel·lícula i que almenys a mi, em va cridar l'atenció.

Per posar-nos en contexte, per si cal, el protagonista de la història és un anarquista que lluita contra un govern totalitarista, el còmic està ambientat en una posible Anglaterra després d'una gran guerra.

En aquesta escena de la que parlo, el protagonista puja a un teulat, a on hi ha una estàtua d'una dona que simbolitza la Justícia, al final, V posa una bomba a l'estàtua i la fa explotar. Aquest és el diàleg imaginari entre el protagonista i la Justícia abans de l'atemptat, espero que als autors del còmic no els importi si el cito:

V: "Hello, dear lady. A lovely evening, is it not ? Forgive me for intruding. Perhaps you were intending to take a stroll. Perhaps you were merely enjoying the view. No matter. I thought that it was time we had a little chat, you and I. Ahh... I was forgetting that we are not properly introduced. I do not have a name. You can call me V. Madam Justice.... this is V."

Justícia: "Good evening, V."

V: "Hello Madam Justice. There. Now we know each other. Actually, I've been a fan of yours for quite some Time. Oh, I know what you're thinking... "The poor boy has a crush on me... and adolescent infatuation". I beg your pardon, Madam. It isn't like that at all.

I've long admired you... albeit only from a distance. I used to stare at you from the streets below when I was a child. I'd say to my father: "Who is that lady?" and he'd say: "That's Madam Justice." and I'd say: "Isn't she pretty?".

Please don't think it was merely physical. I know you're not that sort of girl. No, I loved you as a person. As an Ideal.

That was a long time ago. I'm afraid there's someone else now..."

Justícia: "What? V! For shame! You have betrayed me for some harlot, some vain and pouting hussy with painted lips and a knowing smile!"

V: "I Madam? I beg to differ! It was your infidelity that drove me to her arms!

Ah-ha! That surprised you, didn't it? You thought I didn't know about your little fling. But I do. I know everything!

Frankly I wasn't surprised when I found out. You always did have an eye for a man in uniform."

Justícia:" Uniform? why! I'm sure I don't know what you're talking about. It was always you, V. You were the only one..."

V: "Liar! Slut! Whore! Deny that you let him have his way with you, him with his armbands and jack boots!

Well! Cat got your tongue!

Very well. So you stand revealed at last. You are no longer my justice. You are his justice now, you have bedded another. Well two can play at that game!"

Justice: "Sob! Choke! wh-who is she, V? What is her name?"

V: "Her name is anarchy. And she has taught me more as a mistress that you ever did!

She has taught me that justice is meaningless without freedom. She is honest. She makes no promises and breaks none. Unlike you Jezebel. I used to wonder why you could never look me in the eye. Now I know.

So Goodbye dear Lady. I would be saddened by our parting even now, save that you are no longer the woman I once loved."

Desgraciadament actual encara no ?

dijous, 10 de setembre de 2009

Noticies del món d'en Bunny

Ahir al matí en Bunny va agafar el 'The international Timos' i el va obrir. Hi havia una noticia d'un país llunyà a portada. El país es deia "La Comunitat Demenciana" i estava habitat per esquirols i gossets petits. 

Es veu que el president de la Comunitat havia estat enganxat, mitjançant una investigació policial, en unes trames de trànsit d'influències i altres temes d'estraperlo. Com a fet anecdòtic el president no cobrava en nous com fan els esquirols, sino que ho feia amb jaquetes. 

Bé, el cas és que al saber-se que el President havia estat quedant-se i repartint diner públic entre els seus amiguets la gent del país va muntar en fúria i es va llençar cap al govern, a on van treure el president, totalment avergonyit a crits de "lladre! lladre!". 

La policia va haver d'intervenir perquè la massa de gent no el linxés allà mateix. 

A la tarda del fet, el ex-president ja havia fet declaracions demanant perdó, el president del partit polític en el qual militava aquests subjecte va aparèixer també per demanar disculpes públiques per tenir un "xoriço" entre els seus i es va muntar un govern provisional per veure què s'havia de fer. 

En el moment de tancar la redacció encara no s'havien trobat els altres implicats en la trama, que s'havien donat a la fuga tant sols saber el que havia pasat. Tots els seus béns havien estat confiscats. 

Ah, i l'ex-president penjava d'una soga de la plaça major, per "Alta Traició".

Però això és al món d'en Bunny.

dilluns, 10 d’agost de 2009

En Bunny té un malson.

En Bunny es va sentar a la seva taula del menjador. Amb el ja tradicional batin, acabava de llevar-se. 

Va agafar la torrada i la va untar amb nocilla, hi va tornar i encara una altre vegada, s'ho va mirar satisfet, la nocilla tenia tres vegades la mida que la torrada. Al punt. 

Va emplenar la tassa de llet i en va fer un glop, bé, correcte. Va agafar el diari, De Times of Squirrellandia i va mirar els titulars. Caos a la borsa, avalots a Dogland i l'exèrcit havia aconseguit entrar a Ciutat Piruleta després d'una estranya invasió de zombies conillets, que ningú s'explicava. Bah.

Va agafar la tasseta petita que tenia al cantó i se la va mirar amb fruició. Dins de la tassa, al cul hi havia un ditet d'un líquid marronós, casi negre, amb una espuma grogosa i espesa. Desprenia una olor fortíssima, que penetrava pel nas i despertava les neurones a en Bunny. Si nens i nenes. Un café. 

En Bunny s'acostava ja la tassa a la boca, quan, de sobte, va notar un canvi a la seva poteta, es va mirar i va veure que la seva poteta ja no tenia la seva delicada tassa, sino una CUTRE TASSA DE PLASTIC DE L'STARFUCKS AMB UN MALEÏT CAFÉ AMERICÀ!!!, es va aixecar de sobte deixant caure la tassa a terra. 

Espantat i horroritzat va veure com les parets començaven a donar voltes i d'un forat a terra va sortir una morsa vestida de treballadora de l'Starfucks, amb un Espresso-latte-doble-amb-siroup-i-els-cullons-de'n-bamba dient: 

  • caféééé

i en Bunny: 

  • Això no és café!!!!!!!!!!!!!!!

I en Bunny es va aixecar del llit, tot suat, amb les orelletes de punta. Corrent va sortir cap a la cuina i va treure de l'armari el seu pot de café Illy, li va fer dos petons i va tornar a dormir, abraçat al pot. 

dissabte, 8 d’agost de 2009

La recepta d'aiguamel d'en Bunny

En Bunny, que com tots sabeu, havia anat a viure a un altre país, estava a casa seva, mirant des de la finestra del menjador al jardí. El cel estava gris i per variar, plovia.

Portava el seu tradicional batin, i el monocle a l'ull esquerra. Sostenia a la poteta una copa de cristall de bohèmia amb kalimotxo. I estava pensant.

Què pasaria si hi hagués una guerra termonuclear?, seria capaç de sobreviure?, què menjaria? què beuria? Aquesta última pregunta el va inquietar.

Els conillets s'emborratxaven des de temps immemorials, com ho feien ? Es va dirigir, ràpidament, cap a la seva biblioteca, va agafar l'Enciclopedia Animalis i va buscar: 'Alcohol'. Després de descartar tot de definicions químiques que en aquell moment no venien al cas va trobar-ne l'història. El primer alcohol begut per un conillet datava aproximadament, del 7000 anys abans de que crucifiquessin aquell hippie. Aiguamel.

Ràpidament, en Bunny va consultar: 'Aiguamel'. Un licor fermentat a base de mel. Interessant. Sense perdre ni un segon en Bunny va engegar l'ordinador i va buscar per Internet, sorprés va quedar de la facilitat de les receptes de tal beguda i es va decidir a provar-ho. Per tant, conillets i conilletes, si voleu fer aiguamel:

Ingredients (1 litre i poc, si voleu fer més, simplement multipliqueu):
  • 1 litre d'aigua.
  • 300gr de mel. El més clara possible.
  • Llevadura de pa.
El·laboració:
  1. Agafeu l'aigua i la barrejeu amb la mel.
  2. Agafa la barreja i possa-ho a bullir. Anar remenant. Lògicament queda un líquid grogós, treu una mica d'espuma. Un cop arriba a ebullició, esperes uns 10 minuts i ho pares.
  3. Esperes a que es refredi.
  4. Ho poses en botelles de vidre.
  5. Es posa una cullaradeta de sucre de llevadura a cada botella.
  6. Ara començarà a fer espuma, sorolls divertits i a treure gas. S'ha de tapar amb un drap o algo així (o sigui, això fa gas, no ho pots tapar hermèticament perquè podria rebentar la botella, vols que vagi sortint el gas però que no hi entrin animals tipus mosques, ja que lògicament és molt dolç).
  7. Ho deixes a un racó que no hi toqui el sol.
  8. Cada dia ho mires una mica i hi fas reverències.
  9. Quan deixi de treure MOLT de gas, poses taps de veritat.
  10. De tant en tant, quan vegis, veuràs que hi ha pòsit a les botelles, simplement fas un transvàs de botella, neteges i tal. O et pots esperar al final a fer-ho.
  11. La barreja, un cop s'hi ha afegit la llevadura és com gasosa i "espessa". Això és que està fermentant. Es pot començar a veure quan és totalment cristal·lina. La primera vegada que en Bunny en va fer li va tardar dues setmanes, depen de la mel, de la quantitat de la llevadura i de la situació política a l'orient mitjà.
I ja està. Neu al tanto que és una beguda molt dolça i la graduació alcohòlica pot anar dels 8 als 15 graus.

Conillets, conilletes, beveu amb moderació. I si beveu no conduiu, ni amb bicicleta.



dijous, 6 d’agost de 2009

Vinga tornem-hi.

Bé, sembla que aquest blog està en plena decadència. Eps, ho he estat pensant i tinc uns possibles culpables:

  • Twitter: Per actualitzar l'estat de forma ràpida.  
  • Facebook.
  • Github: Alguns projectes que he estat remenant.
  • C.S: Stands for Computer Science. M'he estat actualitzant _MOLT_ i aprenent coses noves, i repasant-ne de velles. 
  • last.fm: No és que m'hi passi moltes hores mirant-me el perfil. És que hi treballo, i mainada, creieu-me, porta feina.

Però eps! he conegut a molta gent molt interessant gràcies a aquest blog, i sobretot en Bunny i per tant, crec que he de donar-li una altre empenta. 

Ergo. Open as usual. 

dimecres, 15 de juliol de 2009

El sr Townsend ja hi ha tornat

Nens, nenes, en Devin:


Boig i geni (per variar). 

Disfruteu

dimarts, 9 de juny de 2009

Eleccions europees

Bé, ja tenim els resultats de les eleccions europees sobre la taula. Un clar guanyador, uns clars perdedors. Té gràcia perquè alguns polítics diuen que han guanyat, cosa que demostra que a més de ser uns mentiders i uns cínics no en ténen ni idea de matemàtiques (sorpresa!), apròximadament el 60% de la població europea va triar NO VOTAR i el 40% de la població va votar.

Perdedors: polítics
Guanyador: Desencís polític

i deixeu-vos d'altres "interpretacions d'experts".

divendres, 5 de juny de 2009

polítics

Hola nens i nenes, quant de temps no ?
vinga va, eleccions europees, a qui votarem? doncs jo voto GOATSE!!!, qui tingui una mica de consciència política que em faci cas, imprimeixi això: papereta i que vagi a votar diumenge.

dilluns, 30 de març de 2009

Redescobriment musical

Acabo de redescobrir / recordar Hypocrisy, em sembla que no els escoltava des del 2000 :-/.

Que bons que són!

divendres, 27 de març de 2009

Actualitzant Ubuntu

Bé, acabo d'actualitzar la Ubuntu de la feina... tot ha funcionat a la primera, el so, xarxa, les dues pantalles, cap error de configuració, tots els paràmetres de kernel funcionaven.

Quin pal.

diumenge, 22 de març de 2009

En Bunny rep una herència!!

Bé, fa temps que no sabíem res del nostre heroi preferit, el conill grindcore, en Bunny!

Repasant: En Bunny va haver de marxar de Ciutat Piruleta perquè no volia pagar una factura a l'ajuntament, cosa que va portar a una batalla campal davant de casa seva que va acabar amb en bunny convertint tots els habitants de Ciutat Piruleta en zombies. Llavors va marxar amb la seva casa voladora i va anar a viure a una illa.

Ok

En aquesta illa havia buscat feina de programador i hi estava treballant. La gent era bastant simpàtica, però hi havia poques muntanyes i tenien un café molt dolent, per tant en Bunny no hi estava del tot còmode.

Un dia, un dissabte, van trucar a la porta d'en Bunny. En Bunny va obrir la porta, duia el seu mític batin, el monocle i tenia un tros de pastís de xocolata a la mà. Hi havia un carter.

Bunny – Hola...... dic.. hello.
Conillet carter – Hello, i've got a letter for Mr. Bunny, the Grindcore Rabbit.
Bunny – Aha... and who's this letter from? (en Bunny feia poc havia tingut problemes amb Hisenda i tenia pensat fer-se passar per mort per evitar una possible multa)
Conillet carter – It's from Creepyvania.

En Bunny va pensar en Creepyvania, un país llunyà on havia anat a viure feia molt de temps el tiet Romualdo, el conillet Ocultista. Va agafar el sobre i va tancar la porta als nassos del missatger. Va obrir el sobre i la carta llegia el següent:

Benvolgut Bunny,

Si reps aquesta carta és perquè sóc mort. L'explicació és molt llarga i et serà donada al seu moment. Ara agafa els trastos i vine a Creepyvania. Pots hospedar-te a la meva casa. T'estaran esperant a l'estació de tren de Creepistation.

El seu tiet Romualdo era mort! Vaja, una llàstima. La carta era bastant típica seva, era un conillet bastant donat a l'espectacle. En Bunny es va eixugar una llàgrima que li baixava per la galteta quan va recordar el seu tiet totalment borratxo durant el casament d'un parent, havia sigut bastant divertit.

En fi, rebre una carta misteriosa d'un parent misteriós en un país misteriós sonava misteriós, per tant, s'havia d'afanyar. Feia bona pinta. Va anar a fer les maletes.

4 Dies després en Bunny va arribar a Creepyvania. Havia deixat la casa a la Ciutat Madalena, i havia agafat el tren. Un mètode de transport totalment rudimentari. Els conillets de Creepyvania anaven vestits diferents. Molt arreglats i amb barrets de copa, les dones anaven amb vestits llargs i barret també, així com l'època victoriana. El tren anava bastant lent i tot el trajecte havien estat passant per boscos sinistres. En Bunny també s'havia fixat que el sol havia desaparegut tant bon punt havia atravesat la frontera.

Després de moltes hores i d'algunes partides de mus amb un conillet de Creepyvania que havia conegut al tren va arribar el revisor. Va dir:

Pròximen paraden... (va fer un silenci) Creepistation!!!!! (llampec + tro)

I tots els conillets van dir:

ooooohh

Menys en Bunny que va dir:

apa, aquesta és la meva, das ist mainen paraden!

Tots el van mirar espantats i una conilleta li va donar una pastanaga del bolso. Tots els viatgers es van despedir d'en Bunny mentres li deien coses rares. En Bunny no entenia res. Poc després el tren va parar. I en Bunny va baixar a l'andana.

Tot era fosc, hi havia una boirina misteriosa i l'andana estava totalment solitària. En Bunny va mirar el tren marxar mentres es menjava la pastanaga. Va carregar-se la maleta a l'esquena i va començar a sortir de l'estació. De cop, va notar uns passos arrastrant-se, es va girar al mateix temps que un llampec il·luminava el cel i va veure... :

Tenia a un metre darrera seu un conillet dins una túnica negre!!. El conillet debia ser blanc, però la foscor no va permetre veure-ho, va veure però que tenia posada caputxa amb dos foradets per on sortien les orelles, el mirava amb una cara maligne i tenia totes les dents sortides i corcades, a més tenia un ull més gran que l'altre... i també tenia jepa.

En Bunny se'l va quedar mirat sorprés, el nouvingut va dir:
- Meztre Tunny?
- Uhm... és Bunny
- apz, val, meztre bunny ?
- Si, tu ets?
- Zoc l'aigor, el zeu humil zervent meztre.
- Jo no sóc mestre, sóc enginyer.
El nouvingut va quedar-se'l mirant amb cara encara més rara.
- Anem meztre, cap a la caza.
- Ahhh, tu ets el meu guia ?
- Zi meztre.
- Ja t'he dit que no sóc mestre, sóc enginyer.
- Zi meztre.

Li va agafar la maleta i van caminar junts cap a un carruatge que els esperava fora l'estació.

dimecres, 18 de març de 2009

Perquè rectificar és de savis?

Bé, sembla que he fotut la gamba.

Avui he continuat les meves investigacions sobre el tema dels diputats i es veu que el tema només era debatut per la comissió d'hisenda. Que són uns 40, i per tant, hi eren casi tots

Per tant, entono el mea culpa. La pròxima vegada intentaré no xisclar abans de documentar-me, però és que a vegades costa tant :(

No per això deixaré d'odiar als polítics, que quedi clar!.

Congrés dels diputats (II)

Bé, m'han contestat de la capital, de forma molt correcte per cert:

Estimado Señor
El Reglamento del Congreso de los Diputados establece, en su artículo 15, que “Los diputados tendrán el deber de asistir a las sesiones del Pleno y de las Comisiones de las que formen parte”.
El seguimiento de la asistencia de los diputados a las sesiones de Pleno y de Comisión, así como el resto de las tareas parlamentarias corresponde, en su caso, a los distintos grupos parlamentarios, por lo que no disponemos de datos sobre esta cuestión.
Un saludo


Total, que la informació no està enlloc (l'he buscada a la pàgina web) i que aquesta gent només respon al seu partit. Que ténen carta blanca vaja.

Només puc pensar que si en un moment de crisi mundial, aproximant-nos als 4 millons de parats i amb l'economia sota zero hi ha 38 diputats que van a treballar, no sé quans deuen ser quan "les coses van bé".

dimarts, 17 de març de 2009

Congrés dels diputats

Estava llegint una noticia al diari (ara no ve al cas quina) i he vist que en unes votacions havien sortit uns 30 vots en contra, 2 abstencions i 1 en favor. Llavors m'he dit: em pensava que eren més al congrés dels diputats i efectivament nens i nenes, haurien de ser 350 i si sumeu els vots en surten uns 30... he mirat i en la noticia hi havia una foto de la sala, buida.. estava buida.

Aquesta gent la paguem nosaltres no ? Acabo d'enviar un mail al congrés d'impresentables aquests preguntant si hi ha alguna manera de saber qui va a TREBALLAR i qui no.

fills de puta....

diumenge, 15 de març de 2009

primer post a 'distribuint...'

ja he fet el primer post, m'ha portat bastant de temps, però és el que té fer un post una mica detallat sobre el bittorrent. El podeu llegir (a qui li moli tot aixè) aquí.

dimecres, 11 de març de 2009

twitter

des de que tinc el blogger-cli tinc la sensació de que aquest blog s'ha convertit en un twitter o un identi.ca

No sé si és bó o dolent.

dimarts, 10 de març de 2009

Finalitzar correctament un programa :(

Avui he aprés de mala manera lo destructiu que pot ser utilitzar la crida de java System.exit(0) :(

back to the front!!

Bé, sembla que la nostalgia ha pogut amb mi.

L'altre dia recordava els dies d'estrés d'estudiant. Ara tot és diferent, la feina també estressa però no és el mateix, oi que no? solució! doncs tornem a estudiar! com si no estigués prou ocupat :) és per això que he decidit que faré un examen d'aquests oficials de certificació de programació de bla bla bla... potser no servirà per gaire res, però tornaré a estudiar, i sempre fa gràcia no?

Però clar, s'han de triar bé els companys!! jo n'he triat 4, us els presento:

dijous, 5 de març de 2009

Ja he arreglat els accents

Ja he arreglat els accents, demostració:
  • à
  • è é
  • í
  • ò ó
  • ú

Dormir

He decidit que aixo de dormir es una mariconada (amb perdo). A partir d'avui intentare tornar a la meva sana costum d'estudiant de dormir 6 hores.

Perdo pels accents, pero he d'arreglar algun tema del blogger-cli... maleit UTF-8... o el que sigui !!

dimecres, 4 de març de 2009

nou blog temàtic

Fa temps que volia escriure coses en català sobre informàtica distribuïda (és el meu camp), és difícil trobar informació sobre la matèria per la xarxa en català. El que passa és que tinguent aquest blog no hi encaixava massa.

Per tant m'he decidit a començar un nou blog. Aquest blog, que es diu distribuïnt... és / serà d'un caire bastant tècnic. Suposo que hi posaré des de comentaris de protocols a comparacions de frameworks i altres històries amb paraules divertides :)

Per tant, si de tant en tant us hi voleu passar hi sereu benvinguts.

dimarts, 3 de març de 2009

Lectures recents

Últimament he tingut la sort de poder llegir bastant :)

M'he acabat diversos llibres i la veritat Ès que porto una "ratxa" molt i molt bona:

Sense ordre de lectura ni de prioritat, talment com em venen:


  • Saki. Quin gran descobriment mare meva! (justament la persona que m'ha regalat els dos llibres que tinc :P ) Si us agrada el conte curt cínic us el recomano.
  • Cuentos Terroríficos del Viejo Continente, un recull de contes de terror d'autors europeus de la mida de Saki ;), Guy de Maupassant i R.L. Stevenson. A destacar un relat d'un autor que no coneixia, Alexéi Tolstoi, La familia del Vurdalak, una histèria de vampirs que realment em va arribar a fer mirar per la finestra per assegurar-me que no hi hagués res a fora!.
  • i at last but not least un llibre amb el qual estic disfrutant una autèntica bestiessa, sabeu aquells llibres que deleiten? aquells llibres que estan ben escrits perquè si, aquells que simplement fascinen i que fan que hi entris i que disfrutis? doncs apa! un altre clàssic, l'Odissea , traducció del mestre Carles Riba. Simplement èpic!. Admeto que és un llibre que pot costar una miqueteta de llegir. Jo fa poc em vaig llegir la Ilíada , i per tant tinc a tots els déus i expressions poètiques homériques fresques. Que bó mare meva. Eps, consti que encara no l'he acabat, porto tant sols 2 dies llegint-lo.
Apa :)

dilluns, 2 de març de 2009

Estiu 2009, Londres

Avui he llegit una noticia a un diari britànic ( no recordo quin, però suposo que com tots els demés, no te'n pots fiar ) dient que el MI5, exacte, el d'en James Bond, havia avisat al govern que tenia "indicis" que aquest estiu hi hauria sarau a Anglaterra, causat bàsicament per la situació d'atur que viu el país sumat al descontent general pels "bailouts" als bancs i tot barrejat amb uns grups d'activistes enfadats.

:)

Com molarà aquest estiu estar a Anglaterra!

Per cert, l'article deia que un dels temes preocupants era la portada / missatge d'aquesta revista, aquí us deixo el link:
Class War!

diumenge, 1 de març de 2009

Pensar en coses meves

Divendres passat em vaig adonar que quan penso millor en coses meves (idees, coses que he de fer, projectes...) és quan faig veure que escolto a algú

Curiós no ?

blogger-cli

Bones a tots!

Els que llegiu aquesta farsa amb rss o agregador de noticies haureu vist (potser) que últimament he tingut una sèrie de posts fantasmes amb títol 'test' o semblant.

Una de les coses que em molesten més del blogger és que he d'entrar a la pàgina web per crear el texte. Si, ja sé que és normal. Però a mi em fa mandra què voleu que us digui.

Normalment treballo amb terminal jo, i tot i que sempre tinc algun navegador engegat em suposa una tocada de nassos haver d'entrar aquí i crear al texte, moltes vegades, per coses petites em fa tanta mandra que les deixo passar.

Never more!

He fet una eineta nova amb Java, l'he batejat amb el nom de blogger-cli (cli de Command LIne)
Doncs bé, això em permetrà escriure posts a blogger des de la linia de comandes, un gran pas per la humanitat. Indeed.

N'he creat un projecte de codi lliure al github per si hi ha algun altre friki que ho vulgui provar o fer servir, ho podeu trobar al github.

Us ensenyo un parell d'screenshots:
El help.


Un exemple d'execució senzill. Podeu veure com demana el nom d'usuari, el ID del blog (no val amb l'adreça, ja ho he provat! els de google demanen l'ID :( ) i finalment apareix la URL del nou post.
Ara mateix se m'ocudeixen unes 800 millores que hi podria fer, ja les aniré fent i les aniré pujant, un cop domini una mica més el git.

apa, fins ara.

dimecres, 25 de febrer de 2009

poder mediàtic

Això tampoc és una història de fantasia, no sé què passa però últimament només em succeixen coses que em toquen els nasos.

Internet, aquest meravellós món on qualsevol imbècil pot ser important i tenir un exèrcit de seguidors incondicionals. Qui vigila el poder mediàtic que tenen algunes persones que s'escuden darrera la pantalla? Durant la meva vida com a internauta m'he trobat amb molt de gurú, molt d'expert, molt "d'evangelitzador" de diverses cultures suposadament obertes. Finalment aquestes persones han resultat ser un colla de feixistes de ment tancada totalment incapaços de fer cap mena de comentari crític, i molt menys auto-crític.

Bé, al tema.

Aquest cap de setmana passat vaig estar a casa un amic a Andorra, vaig marxar de Londres el dijous i vaig tornar el dilluns a la nit. Quan vaig arribar a l'oficina em vaig enterar que durant el cap de setmana hi havia hagut sarau. M'explico.

Es veu que un blog de tecnologia bastant famós i important (un dels poders mediàtics de que parlava al començament?) va difondre un fals rumor sobre nosaltres. No era un rumor qualsevol, sinó que era un de gruixut. Més o menys venia a dir que haviem donat dades privades dels nostres usuaris a la RIAA (una espècie d'equivalent a la SGAE als EUA).

Lògicament companys meus que ho van veure van començar a trucar i de seguida van aparèixer respostes al mateix blog on s'havia publicat tota la mentida. El nostre CTO no va tardar gaire en aparèixer i fotre un cop de puny a la taula. Hi ha gent que m'ha dit que s'ha passat, però jo crec que encara n'hi havia per més.

Bé, sembla ser que el blog original ha semi rectificat, però el mal ja està fet. La meva pregunta és: Per què la gent no contrasta la informació?, bé, això no és la pregunta, ja sé perquè la gent no contrasta la informació, però el sentit de tot plegat (el concepto es el concepto) és com és que hem arribat a un punt on la gent està disposada a menjar-se tot el que diu tal persona pel sol fet de ser tal persona?

Cosa que em porta a preguntar-me, i una vegada més, tant atontats estem? Tant cecs o porucs som que hem d'anar tots agafadets de la mà seguint "al mestre" que ens porti a on ens porti?

dimecres, 18 de febrer de 2009

i sense que serveixi de referent...

una reflexió personal al blog:

Normalment llegeixo diversos medis de (des)informació, que si alguns diaris espanyols, que si meneame, que si ... sóc l'única persona del món que té la sensació de que li prenen el pèl i encara se'n foten ?

M'explico: En un dia he llegit com un dels partits més grans d'Espanya té uns casos de corrupció interna que fan esquerdar pedres, què fan els seus votants? exigeixen caps? no! diuen que és culpa del president del govern. Llavors, llegeixo les declaracions dels premis aquells de pel·lícules nacionals, i que tothom culpa a la pirateria dels mals resultats del cine espanyol. A algú se li ha ocorregut fer-se (tant sols una miqueteta) d'autocrítica? o potser culpar el mal resultat de les sales de cinema al fet que una entrada d'una pel·lícula valgui prop de 10€ ?

Llavors hi ha el tema dels 4 milions de parats a Espanya, mentrestant regalen diners dels impostos als bancs, i no us ho perdeu no sé a on vaig llegir que un poble d'Andalusia ... TOT un poble havia deixat l'agricultura feia uns anys per dedicar-se a la construcció, i ara que no tenien feina doncs exigien al govern una solució (!!!!!!) perdó????? és una broma??? no! no ho és!
Lògicament dels empresaris que han causat la crisi a nivell internacional (amb empresaris vull dir empresaris i banquers i polítics) hi ha algú que exigeixi responsabilitats ?

però a veure....

si tenim una colla de fills de puta per governants, si segueixen un model econòmic i polític que s'ha demostrat que cada X anys peta. PER QUÈ CONTINUEM AIXÍ? tant atontats estem?

SISPLAU NO HI HA NINGÚ MÉS QUE HO VEGI COM JO???

SÓC L'ÚNIC????

eooooo sindicats!!!! (ecooo ecoooo ecoooooo)

eooooo GENT!!!! (ecoooo ecoooooo ecoooooo)

En fi, potser és part de la seva victòria, el fet de que tingui la sensació que només puc cridar al meu propi blog.

dijous, 12 de febrer de 2009

Nova secció: Cites

Hola nens i nenes, quant de temps. Ho sento estic enfeinadet, però ja tinc alguna cosa al tinter... o al OpenOffice per ser més exactes.

Però avui inauguro una nova secció. Secció de cites, que no té res a veure amb aparellar al personal.

Les cites que posaré són _exclusivament_ cites de gent que conec a les que jo he estat present. Res de fantasmes d'aquests que es dediquen a voltar el món repetint un discurs una i una altre vegada. 

No diré qui ha dit les frases, tot i que molt probablement algú ho podrà endevinar, ok, primera:

Contexte: 

Estava jo i uns amics a un bar de Londres, sentats prenent  unes pintes. Jo acabava d'arribar i ells ja en portaven unes quantes de begudes (aquí unes quantes vol dir més de 5). Doncs bé, el tema és que jo estava parlant amb un molt bon amic. El tema de conversa estava girant en torn a que ens fem grans, que ja no tenim 16 anys, que si els nostres pares a la nostre edat ja tenien fills, que si ja no aguantem tant a les nits... i clar, el tema ens estava enfonsant moralment. Amb tot això el meu amic diu:

- No sé tiu, saps què és dur de veritat?

Jo: - Què ? 

- Veure que estàs a punt de fer 27 anys... i que no seràs una estrella del rock.

diumenge, 1 de febrer de 2009

El Còdex.

La figura va parar un moment, esbufegava, tremolava de cansament i de por, es va girar, tant sols veia arbres, de lluny encara es sentien alguns crits i els udols dels gossos. Va apartar-se la mà de la ferida, la fletxa no se l'hi havia clavat molt, el suficient però perquè li entrés el verí. D'un cop sec la va arrancar i la va tirar a terra, sangrava molt, tenia la ferida negre i la sang estava tintada d'un color verdós. Sabia el que passaria: febre, set, dolor i al final la mort.

Els genets de l'Emperador havien caigut sobre el miserable poble com un llamp, ningú havia pogut plantar-los cara. El que els homes de l'Emperador volien, ho agafaven. En aquest cas, com en molts d'altres, tant sols buscaven saciar els seus desitjos de sang en pobres vilatans indefensos.

L'home va continuar caminant muntanya amunt. Començava a tenir la vista ennuvolada.
Es va agafar al tronc d'un arbre mort, el cap li rodava.

La seva dona el mirava amb cara de pànic mentres un genet l'agafava i se l'enduia. Ell corria amb una destral, es girava, el seu germà estava mort a terra mentres un guerrer reia. Foc i sang, crits i rialles.

L'home va vomitar. La mort s'acostava. Fugint havia intentat escapar del seu destí, i amb quin dret ho havia fet? Era una blasfemia no obeïr un desig de l'Emperador. Durant centúries la familia de l'Emperador Daurat havia regit tota la regió de Khadsf, els Déus així ho havien volgut, i si l'Emperador el volia mort, qui era ell per contradir-ho?

Va caure a terra, sentia la tremolor, es va mirar la ferida, negra. Suava, notava que perdia la raó, va aixecar el cap, una serp el mirava. Es va aixecar de nou, sentia calfreds, però continuava caminant, endavant, cap endavant, fugint del poble, de les flames i dels seus estimats. Veia ombres i visions al seu voltant, veia una carretera, ara tant sols veia un camí de muntanya. Veia el cim de la Muntanya Oblidada de Tiuk, la muntanya a on ningú hi podia anar. Tals eren les lleis de l'Emperador. Ningú hi anava, però l'home hi avançava poc a poc. La muntanya estava deserta, però ell hi veia gent pujant. L'home seguia a les sombres que pujaven la muntanya.

De nou notava el dolor, queia a terra i xisclava. Un xiscle solitari enmig d'una cadena muntanyosa perduda i totalment pelada. Un home ferit, amb verí recorrent-li la sang fent-li veure al·lucinacions. S'aixecava de nou, es somreia a si mateix i xiuxiuejava paraules inconnexes.

Veia el seu fill plorant a terra, l'agafava i quan li donava la mà, quan ja casi el tenia entre les seves veia com un genet el xafava amb el seu cavall, veia als seus veïns i familiars caient amb fletxes travessant-los el cos.

Estava corrent entre la multitud. Un genet el mira, i s'hi llença, amb l'espasa corbada a punt de tallar-li al coll quan es tira a terra i l'evita, s'aixeca de nou i sent com una fletxa se li clava a l'esquena.

Es desperta al poble, cadàvers al voltant, ell està lligat i veu com al seu cantó els Genets es diverteixen torturant al seu amic, ell és el pròxim, ho sap, s'aixeca i corre amb els braços lligats a l'esquena, sent rialles, es dirigeix al reiu, s'entrebanca, cau a l'aigua, xoca contra les pedres, continua nedant, xoca amb el cap. Flota. Es desperta a la falda de la Muntanya de Tiuk, té les mans lliures. Sent milers de veus demanant-li amb un estrany idioma que atravessi la serralada.

Fa dos dies que no menja, no dorm i no descansa. Ha perdut la raó. La fletxa no contenia prou verí com per matar-lo. Un cos sense vida recòrre els camins oblidats d'una serralada oblidada, nu, sense roba, sense mirada. Els peus l'arrastren inconscientment cap amunt.

Es desperta, ha recobrat la consciència. Té fred, té gana. Està enmig d'un paratge salvatge i desconegut, les Muntanyes Prohibides. Per què hi ha entrat? La ferida està tancada. Es gira, un llop gris gegant el mira unes passes més enrera. L'home s'espanta i cau a terra, el llop el continua mirant. Sentat, impassible. No es mou.

Corre, tot i la feblesa corre per uns camins desconeguts. Es gira, el llop ha desaperegut. S'asseu per recobrar l'alé, s'aixeca i continua el camí, desesperat, demanant clemència als Déus perquè el matin. Sent soroll, es gira. El llop de nou, sentat mirant-lo. L'home no té forces per còrrer, es deixa caure de genolls, esperant la seva mort.

El llop s'aixeca i li passa per el cantó, continua pel camí i s'assenta de nou a la vora d'un penya segat proper que l'home ni tant sols havia vist. Ha arribat a dalt de la muntanya, ha pujat la Muntanya de Tiuk. La muntanya més alta de la serralada. Tot a voltant és roca grisa, pols i desolació. No hi ha vegetació, no hi ha animals. Tant sols ell i un llop. L'home s'aixeca i s'acosta al penya segat. Mira cap a baix i la veu, per primera vegada en milers d'anys, uns ulls humans la tornen a veure.

La ciutat de Carcosa està derruida, enmig de les Muntanyes. Es va aixecar fa molt de temps, solemne, desafiant, espléndida. Les muralles no són més que records, les torres que van resistir centenars de combats i de batalles estan ajagudes a terra, descansant. Els palaus plens de vida i de colors són grisos i buits.

L'home baixa per un camí desert, milers d'anys abans havia sigut transitat per gent dels 13 continents, de mil races i mil idiomes diferents. Les portes de la muralla per on havien desfilat exèrcits no són més que pedres colossals esquerdades i seques. L'home se les mira impressionat, qui havia pogut aixecar unes muralles com aquelles? Se n'adona que el llop l'ha acompanyat. Es senta davant la porta i se'l mira impacient.

L'home està davant la Ciutat de Carcosa, un pas més i hi serà dins. Els carrers estan deserts i plens de runa, tot són esquelets i records de pedra. Al fons però hi ha una construcció de forma triangular, que s'alça imponent entre les restes. L'home fa un pas i entra a la Ciutat. Nota un calfred i respira un aire diferent. La llum dins la ciutat és rogenca, sent moviments, es gira, el llop el mira des de fora de la ciutat. Sent un alé a la cara, es gira de nou, no hi ha res. Veu una ombra que s'amaga sota una pedra, més enllà una altre, sent un xiuxiueig darrera seu, una veu de dona, no hi ha ningú. Un xiscle ofegat, de molts anys enrera, lluny, molt lluny, entre les parets que una vegada van aguantar-se.

Sent com una multitud l'està observant, entre els núvols de pols veu com centenars de figures embolicades amb túniques i capes el miren. Són fantasmes difuminats del passat. L'han esperat durant molt de temps.

Les ombres s'obren pas i s'aparten, sembla que les runes es dispossin a deixar-lo passar, ara bé, tant sols cap a un sentit. Cap a l'edifici central de la ciutat.

L'home de nou sent que ha perdut la raó, segueix caminant pels carrers, saltan pedres gegants i parets derruides molts segles abans, deixant petjades en segles de pols i de soledat. Nota com és seguit, al girar-se cada vegada nota com una munió d'ombres s'apleguen darrera seu, seguint-lo impacients i xiuxiuejant-li paraules que no pot comprendre.

Finalment arriba al que va ser la plaça central de Carcosa, la plaça del Temple.

L'edifici és imponent, una piràmide gegant, està enmig d'una plaça formada per un cercle perfecte. Sembla que les ruines l'hagin respectat, la destrucció provocada pel temps s'atura a la mateixa linia del cercle. Unes escales pugen cap a dalt de l'edifici. L'home entre al cercle, de nou la llum ha canviat, puja un esgraó, un altre, es sent acompanyat, continua pujant.

Ha arribat a dalt, hi ha tant sols una porta oberta entre ell i l'interior de la piràmide, es gira.
Les muntanyes rodeixen la Ciutat per tots els cantons. Tot és gris i amorf, a sota la piràmide i sense entrar al cercle veu a una multitud d'ombres que l'estan mirant. Esperits dels habitants de Carcosa que el miren amb atenció. Milers de cares grises i difuminades dins de robes que l'home mai ha vist, tots mirant-lo demanant-li clemència.

L'home es gira de nou, entra al Temple.

A l'interior hi ha tant sols una sala gegant, està il·luminada per un forat monstruós al sostre. És circular i està envoltada de pilars. Al terra hi ha un dibuix d'un éssers inimaginables, les estàtues són d'unes dimensions descomunals i representen a uns Déus dels quals l'home mai n'havia sentit a parlar, ni en les més espantoses llegendes. Monstres amb milers d'ulls i de tentacles. Sembla que el mirin.

Sent un soroll de cadenes, l'home alça la vista.

Hi ha una escalinata amb un tro. A dalt del tro un home se l'està mirant. Va vestit amb una túnica, empapada de sang. L'home porta una màscara de ferros, la màscara està viva, els ferros es mouen com serps i se li claven a la cara, li travessen el cap. L'home veu com té els peus molls de sang. No ho havia vist abans, el terra de la sala està ple de sang, que raja del màrtir i va a parar als peus de les estàtues, on sembla que sigui engullida.

El torturat es convulsiona de dolor i esten una mà amenaçant al nouvingut. Té l'altre mà sobre un llibre, que agafa fortament.

L'home puja poc a poc els graons. El torturat xiscla i xiscla, es mira l'home amb pànic i aferra encara més el llibre. Amb un puny l'amenaça però no es pot moure, està lligat al tro amb unes cadenes. L'home no s'atreveix a acostars-hi. El torturat queda en silenci, està mirant fixament una cosa a darrera del nouvingut, l'home es gira i veu el llop gris. Mirant, sentat a l'entrada de l'habitació.

Un xiscle milenari surt de la boca del torturat, la seva carn es consumeix i es transforma en pols. La màscara i cau a terra rodolant als peus de l'home. Ja no és una màscara de ferros punxants, rovellats i sanguinolents. És una màscara d'un llop. L'home es gira de nou, el llop ha desaparegut. Puja els graons de nou fins a arribar al tro. Hi ha una muntanya de pols i un llibre de tapes Negres. Agafa el llibre, és antic, és més antic que la Ciutat de Carcosa.

L'obre. Un impacte li puja pels ulls i li entra al cap, sent com es convulsiona i els pulmons li cremen. Es nota flotant, veu formes monstruoses movent-se al seu voltant i sent crits i sons espantosos.

Veu un home amb una túnica blanca envoltat de sacertots que el criden, porta la màscara del llop i com aquest mata a un nen petit, amb la mateixa túnica blanca. Veu la cara d'horror d'una multitud de persones i com l'home aixeca amenaçant el Llibre al cel. Les estàtues dels Déus es mouen i miren a l'home de la túnica. Tot seguit la llum canvia i es torna grisosa, unes cadenes surten del tro, lliguen a l'home, que hi queda captiu i veu com la màscara de llop es comença a transformar-se en milers de serps de ferro reptant per la cara de l'home per finalment clavar-se-li. Sent xiscles d'agonia i veu com la un terratrèmol sacseja la ciutat.

De cop torna en si mateix. Està sentat al tro, amb el llibre a la mà i la màscara posada. Es mira el llibre.

Poc a poc un home amb una màscara de Llop apareix per el balcó del Temple. Porta un Còdex Negre a la mà. Tots els habitants de la Ciutat de Carcosa el miren amb una estranya alegria i un a un desapareixen amb el vent que aixeca la pols, emportant-se així els últims records d'una ciutat oblidada.

dimecres, 21 de gener de 2009

Obama vs the World

I mentres tothom mirava com EL Salvador es feia amb el poder:


com sempre, forges genial i molt acertat...

a l'altre banda del món intentaven fotre canya a un govern corrupte ( perdó a un govern, ja s'enten que tots són corruptes ). No a Àfrica, a Islàndia:

http://www.huffingtonpost.com/iris-lee/iceland-is-burning_b_159552.html

però tranquils... que l'Obama aquest ho arreglarà :D

diumenge, 11 de gener de 2009

Una parada al camí.

En Manel habia passat el dia sentat al cantó de la finestra, mirant al cel. Feia dos dies havia creuat la frontera de França i tenia uns papers urgents per entregar en persona al Compte de Barcelona. Estava prop de la vil·la de Ripoll, però per motius de mala orientació s'havia desviat de la carretera principal, suposava que en faria més via travessant les muntanyes que donant la volta. Per variar s'havia equivocat.

A mitja pujada el va sorprendre una tormenta, tal com si hagués sortit del mateix infern. La poca llum que deixaven passar els núvols feia que no veiés més enllà del seu propi nas i l'aigua que baixava en torrents muntanya avall feia els camins impossibles de transitar. Per sort havia trobat aquella taverna, molt a prop d'un poblet del qual ni en recordaba el nom.

Hi havia més gent del que s'hauria pensat, el taverner i la seva dona, i sis homes més. Alguns semblaven viatgers, altres comerciants i n'hi havia un que duia una espasa vella. Tots havien arribat a la taverna a refugiar-se del mal temps. Tots amb expressions preocupades. Era ben clar que tots tenien coses millors a fer que estar dins esperant que la tormenta s'apaivagués. Però no es podia fer molt més.

Ja entrada la tarda el taverner semblava inquiet, quan li van preguntar què succeïa els va explicar que feia estona que hauria d'haver arribat un xicot amb queviures del poble. Potser va ser l'aborriment o potser la por de quedar-se sense sopar el que va fer que en 5 minuts estigués muntada una expedició de rescat.

3 persones baixarien camí avall fins al poble, dirigits per un home que era local. La veritat és que hi havia tant sols 10 minuts caminant, però en Manel va suposar que era més una distracció. Tots suposaven que el noi estigués al poble, calentó a prop d'un foc.

Van marxar, en Manel es va quedar a la taverna, no valia la pena agafar una calipàndria per distreure's una mica. A més, hauria de còrrer per perdre el temps perdut i arribar a Barcelona a temps d'entregar la missiva. Necessitaria estar amb bona forma.

Els que s'havien quedat es van sentar a prop de la llar de foc, fumant i escoltant com un comerciant de Besalú explicava històries més aviat difícils de creure sobre la seva suposada virilitat.

De sobte es va obrir la porta, una ventada va gelar els ossos dels parroquians i va sacsejar el foc, en Manel es va girar per veure qui havia entrat, feia molt poc que havien sortit, no era possible que haguessin ni arribat al poble. Van entrar tots 4, en silenci i xops. En Manel va veure la seva expressió de preocupació i por a la cara i l'últim anava amb l'espasa desenfundada. Ràpidament el taverner es va treure la capa i va sortir corrent cap a l'altre cantó de la taverna cridant a la seva dona.

Tots es van aixecar espantats i estranyats. Un dels que havia sortit va manar-los secament que els ajudessin a atrancar la porta i les finestres. Tots vam ajudar sense fer cap pregunta. Un altre dels que havien sortit es va apoiar a la paret i es va deixar caure a terra, tot somicant.
Un cop van haver-ho tancat tot el taverner va aparèixer amb la seva dona, que feia cara de no entendre gaire res. Va dir que ja havia atrancat la porta posterior i les demés finestres de l'edifici.

Lògicament es van demanar explicacions, i l'home de l'espasa, que semblava versat en temes de batalla va explicar que a pocs centenars de passes de la taverna, tot seguint el camí que porta al poble s'havien trobat un burro mort, totalment degollat, era el burro que utilitzava el noi cada setmana per portar aliments a la casa i que havien seguit uns pocs metres un riu de sang i s'havien trobat el noi, destrossat darrera un arbre. Arribats a aquest punt de l'explicació l'home que havia quedat sentat a terra va jurar i perjurar que havia vist un home mirant-los a la llunyania, un home encorbat amb uns ulls vermells que els mirava, que tenia la pell grisa i urpes en comtes de mans. Tots van quedar glaçats al escoltar aquestes paraules, i molts dels oients es van senyar. L'home de l'espasa, que més tard vam saber que es deia Arnau va dir amb falsa convicció que ell no havia vist res d'això i que probablement havia sigut la barreja de por, vent i pluja. Però que realment allò no era normal i que l'animal o persona que ho hagués fet encara seria a fora.

Es va fer un altre silenci, estaven tots a dalt d'una muntanya, immobilitzats per un temporal i a fora hi havia alguna bèstia carnívora que havia matat a un noi i al seu burro. El fet de que un home jurava que havia vist a un diable no ajudava a calmar els ànims.
En aquell moment la pluja va continuar caient, encara amb més insistència i un tro va fer despertar-los a tots. S'aproximava la nit.

Fos el que fos estàven dins de la taverna, era un edifici robust i no calia patir pel vent ni per la violència de la tormenta. Només calia treure's la mala experiència del cap i reposar. Potser l'endemà la tormenta hauria acabat i podrien marxar tots pel seu camí.

El taverner i la tavernera van entrar al rebost a buscar el que feia falta per un sopar i els demés es van asseure de nou al voltant del foc. El comerciant de Besalú va intentar reprendre les seves explicacions, però ni el públic estava per escoltar-les ni ell mateix per explicar-les. Donada la incomoditat general en Manel es va dirigir a la cuina per veure si podia ajudar en qualsevol cosa, sempre seria millor estar una mica ocupat per intentar fer desaparèixer els pensaments inquietants.

Va tornar de la cuina als pocs minuts, carregava els coberts i vasos de fusta per parar la taula. Quan va arribar al menjador de nou es va trobar un silenci sepulcral i tots els hostes mirant amb cara de pànic a una de les finestres.

Al preguntar què passava li van respondre que havien sentit rascar a la finestra. En Manel es va preocupar però va dir-los que molt probablement havia sigut el vent. Mentres es dirigia a la taula central es va sentir de nou.

Tot i la força del vent que ululava a l'exterior, tot i la força de la pluja que queia xocant contre el sostre i les parets es van sentir clarament unes urpes rascant la finestra. En Manel es va quedar totalment immòbil. De sobte l'Arnau es va aixecar ràpidament i es va llançar a la finestra amb l'espasa a punt, va obrir-la i va punxar amb l'espasa. Només va atravessar aire i pluja. Ens vam quedar tots mirant uns segons sense dir res. Llavors l'Arnau va tencar la finestra de nou i va eixugar l'espasa. Em va mirar amb aire de preocupació.

El taverner va aparèixer ràpidament a preguntar el que havia passat. Després de l'explicació el seu semblant va quedar-se grisós. El desànim s'estava apoderant dels cors de tothom. Alguns ja no podien més i es posaven a resar en veu alta. En Manel es va sacsejar, segur que hi havia alguna explicació per tot el que estava passant, tot era mol estrany però...
Es van sentir tres cops a la porta. Cops articulats per una mà humana, totalment sincronitzats. Uns cops que picaven a la porta per demanar que l'obrissin.

Els que resaven van quedar callats, els demés, van continuar en silenci. La pluja a fora cada vegada era més insistent i semblava talment com si aquella tormenta l'hagués enviat el mateix Diable. L'Arnau de nou va prepara l'espasa i es va aproximar a la porta. Va mirar a en Manel i al taverner, en Manel agafar una cadira i es va posar al cantó de la porta a punt per etzibar un cop; el taverner va agafar un pal i es va preparar per llançar-se. L'Arnau va obrir la porta... no hi havia res ni ningú. Tots es van quedar estranyats i amb tensió; un llampec va il·luminar l'escena i els que estaven prop de la porta van veure que hi havia un farcell al terra, just a 2 passes enfora. Amb molta precaució l'Arnau va agafar el farcell i va tornar a entrar a dins. Van tancar la porta darrera seu i la van bloquejar. El farcell era gros i estava xop, l'Arnau el va desfer a poc a poc mentres tots miraven. Va anar desfent un a un els plecs fins que només ell va veure el que hi havia, amb un crit va deixar caure el farcell a terra i un cap va rodolar cap al foc. Tots van cridar amb horror i dos van vomitar instantàniament.

Una hora després tots estaven una mica més calmats, a torns havien aconseguit menjar alguna cosa i no hi havia hagut més trasvalsos. Ningú podia donar una explicació lògica del que estava passant. Una vegada tots havien menjat es van agrupar de nou davant del foc. El vi calent i les flames semblava que mica en mica els anava despertant i animant. De tant en tant algú deixava mirava a la porta, per assegurar-se de que estava ben tancada i bloquejada.

Devia ser prop de mitjanit i no semblava que ningú tingués cap mena d'intenció per anar a dormir, al contrari. La pluja continuava caient en insistència i de tant en tant es sentia algun tro.
De sobte alguna cosa va colpejar molt violentament la porta de l'entrada. Va ser un cop tant bèstia que vam sentir com la porta cruixia, si no hagués estat pel bloqueig de ben segur hagués cedit. Tots es van aixecar de cop i s'hi van encarar. De sobte hi va haver un altre cop, tant o més fort que el primer i algun tauló de la porta es va trencar. Ràpidament l'Arnau, en Manel i el taverner van agafar la taula central i la van moure cap a la porta, per bloquejar-la encara més. En Manel l'empenyia amb totes les seves forces, ja estava a prop de la porta, semblava que ho aconseguirien, però un altre cop, molt més violent que els demés va esbotzar la porta llençant els taulons cap a dins la taverna, l'impacte va llençar a l'Arnau, al taverner i en Manel uns metres més enrera. En Manel va rebre l'impacte d'un tauló a la cara, va notar que queia i es va donar un cop fort a l'espatlla esquerra contra la paret del fons, va quedar encarat a la llar de foc i va veure les cares d'horror amb què miraven els demés al que havia entrat, quasi instantàniament una ventada va gelar l'ambient i va apagar el foc. Es va fer la foscor total dins la taverna.

Després de l'instant en què es va fer les enfosques, en Manel va sentir molt de soroll, corredisses, renecs i gent que queia a terra. Es va aixecar i va còrrer a cegues cap a la cuina; darrera seu, a la sala on feia uns instants havia sigut, va sentir xiscles de dolor i terror. Uns xiscles que no havia sentit mai, ni tant sols als camps de batalla a on havia lluitat. Sentia cosos impactar contra el terra, sentia renecs, va sentir el crit de l'Arnau, primer un crit desafiador i moments després un crit de dolor, va sentir un cos caure a terra, el soroll d'ossos trencats i l'inconfusible soroll d'una espasa rebotant al terra. En Manel corria bojament a les fosques, va xocar frontalment contra una paret, va caure rebotint a terra i va notar com la sang li brollava del nas i del front, podia notar com com a mínim dos persones corrien a pocs metres darrera seu, serien perseguits o serien els perseguidors? Es va intentar aixecar i es va protegir com va poder quan aquestes persones van xocar contra ell, primer un impacte i un crit, de seguida un segon impacte amb un altre crit. Va notar com els que li havien vingut al darrera rebotien els dos contra la paret on ell mateix havia xocat.

Tenia sang a la cara i probablement el braç esquerra trencat per l'impacte, a més, les dues persones que havien xocat amb ell l'havien impactat al tors, en Manel es va intentar incorporar, però va caure d'esquena, va xocar contra una porta que es va obrir i va caure a una habitació, arrastrant-se es va posar a una cantonada i es va ajeure intentant contenir els crits de dolor que volien sortir-li de la boca. Sentia un xiulet dins el seu cap i notava com continuava sangrant pel front i pel nas.

Va sentir els laments de les persones que havien xocat darrera seu, els dos s'havien fet mal, i segons després va sentir unes passes lentes que s'aproximaven pel passadís. Va notar una veu, gemegant que demanava clemència, uns sorolls, una respiració accelerada i xiscles de pietat, pietat. Uns cops d'un cos xocant contra una paret i el soroll d'ossos trencats. No va tornar a sentir la veu. El soroll d'un cos caient a terra, totalment inarticulat. Uns plors i gemecs, el soroll d'un cos siguent arrastrat pel terra mentres unes mans intentaven agafar-se amb el que podien, un llampec va permetre veure a en Manel com un braç intentava aferrar-se a la porta de l'habitació a on ell havia caigut.

Es van sentir uns instants de lluita i forceix i llavors un xiscle de terror, crits de dolor i d'ossos trencant-se i carn siguent arrancada durant uns moments. Llavors es va fer el silenci. En Manel estava acurrucat a la cantonada sense valor a moure's ni a respirar, no sabia si sentia la pluja, ni si sentia dolor ni si sangrava o no, només sentia el seu cor bategar dins el seu cap, cada vegada sentia més dolor al front i notava com el braç esquerra li penjava.

Va sentir de nou els passos, lents, que s'aproximaven de nou pel passadís, directes cap a on ell estava. Es van parar just a davant de la porta, en Manel va alçar la vista. Tot era negre, no veia res. Va sentir com amb un pas l'ésser entrava a l'habitació. No va poder reaccionar, el dolor l'hi havia fet perdre la raó.

Va sentir una veu, suau i lenta. Un llenguatge estrany, que mai havia sentit, però que entenia:

- Sento que ets aquí. Sento la teva por. Sento el teu dolor.

En Manel sentia que anava a perdre el coneixement, sentia que el seu cap anava a explotar, va voler articular una pregunta, però no podia obrir la boca. La veu va dir:

- Ara moriràs humà. I això no és el final. Ara començarà el teu autèntic infern.

En Manel va sentir com l'aixecaven i com amb un objecte afilat li estaven dibuixant uns signes al front. Va sentir com la ferida el gelava per dins i com era absorvit per un remolí, va sentir com la seva ànima era arrencada del seu cos i queia dins un buit.

El cos inanimat va caure a terra.