dimecres, 28 de maig de 2008

La caça

Extracte de la carta del 2n Cap de Guàrdia de la ciutat Comptal de Barcelona, Arnau de Castellnou al Tribunal de la Inquisició de Roma.

Vaig apretar la marxa, el camí feia pujada i la pluja feia que tot fos fang. El crit no havia sigut llunyà i probablement venia d’una masia que es veia no molt lluny, amb una mica de sort hi arribaria en uns pocs minuts.

El peu em va relliscar i vaig caure a terra, vaig aixecar-me i vaig llançar el meu sarró a un cantó del camí, ja seria a temps de recuperar-lo. Estava completament xop i tenia fang fins als genolls. Ara clarament ja veia la masia, hi havia llum a dins. Feia 10 dies que el seguia, el o la o els... no ho sabia, però ara ja l’havia atrapat, segur que era ell.

Feia 10 dies que havia sortit de la Ciutat Comtal de Barcelona per a investigar una sèrie d’estranys esdeveniments que havien tingut lloc a les rodalies de la vil·la de Mollerussa. Unes masies havien sigut atacades de nit, els seus habitants morts misteriosament, els cossos tal com si algú hi hagués practicat una missa blasfema. Dia rera dia havia seguit el rastre, sempre cap al nord, cada dia igual. En dos dies més de marxa arribaria al reialme de Felip IV, rei de França i allà ja no hi podria fer res, però ara ja els tenia.

La porta de la masia estava perfectament tancada. Em va tranquil·litzar. Potser havia sigut una falsa alarma, però, i el crit que havia sentit feia uns moments? Vaig trucar a la porta, si més no, buscaria refugi entre les seves parets. La pluja que queia sobre la meva caputxa no em permetia sentir gairebé res. Vaig tornar a trucar, aquesta vegada amb el puny tancat i vaig cridar:

“Ah de la casa!”


Ningú va obrir. Vaig rodejar la casa fins a arribar a un finestró que estava mig obert, no podria passar-hi de cap manera però almenys podria mirar què estava passant a dins. L’habitació semblava que era una cuina, hi havia una xemeneia encesa i una olla hi penjava, hi havia tot d’estris de cuina i un forn de llenya, també encès. Al mig de la sala hi havia una taula amb tot de verdures. Hi havia una porta oberta i hi vaig veure un moviment, un braç acabava de sortir de l’habitació, algú estava arrastrant un cos.

Havia arribat tard, per molt poc. Però aquesta vegada seria l'última.

Em vaig assegurar que la porta estigués tancada, era massissa, no la podria obrir. Com s’ho havien fet per entrar? Vaig córrer rodejant la casa, a darrera hi havia una finestreta, vaig obrir-la i em vaig esmunyir a dins. L’habitació era petita i fosca, hi havia unes lleixes amb pots i provisions, semblava que estava a una espècie de celler. Vaig treure’m la capa xopa i la vaig tirar a un cantó, vaig desenfundar l’espasa curta i vaig escoltar.

Tant sols sentia el batec del meu cor i la pluja fora. Feia dies que estava seguint a aquest psicòpata i ara no el deixaria escapar. El terra estava sec, per on havia entrat ell? La porta estava tancada. No podia ser que l’haguessin deixat entrar. Ja ho descobriria a l’interrogatori, sempre i quan el pogués agafar viu.

Vaig sentir un tro, em va trasbalsar molt, havia de pensar en calma, tenia el factor sorpresa, no sabia que jo era a dins, ara bé, havia de vigilar, probablement seria més d’un.

Vaig continuar per un passadís que duia a una sala il·luminada per un foc, pel camí vaig veure una porta entreoberta, vaig fer una ullada i hi vaig entrar. Hi havia una taula a terra i senyals de lluita, una dalla a terra i dues cadires trencades. Algú s’havia intentat defensar. A la paret una senyal de sang que continuava cap al terra, i que anava al passadís d’on venia. Hi hauria brega d’aquí a poc, vaig fer una altra ullada a l’habitació i vaig agafar una pota d’una de les cadires, necessitaria tot el que pogués per atacar.

Ja al passadís vaig ajupir-me i vaig continuar el més sigilosament que podia cap a la sala, la tormenta de fora feia que fos impossible sentir gaire res, amb això almenys, estava tranquil. Quan vaig arribar a la sala vaig veure una escena que em va horroritzar:

La sala estava il·luminada per una llar de foc en un cantó, les finestres estaven tancades i al bell mig hi havia una taula grossa. En aquesta taula hi havia 3 cossos totalment nus, els braços d’un dels homes penjaven de la taula i tenien rierols de sang que encara estaven degotant fins a terra. A un cantó de la taula hi havia un monjo! Anava vestit amb un hàbit marró i tenia el cap descobert, una barba totalment despoblada i descurada li cobria la cara i tenia els ulls en blanc. El seu cos era prim i xuclat, desprenia una aura fosca de perversitat. Amb una mà sostenia un llibre gegant, de tapes negres amb candau d’acer i amb l’altra sostenia una copa. Recitava unes paraules espantoses, que em feien gelar la sang fins i tot sense entendre-les.

Les pregàries que deia al seus déus blasfems em produien la mateixa por que em produeix una aranya o una serp, una por arrelada dins del cor, una por sense sentit, una por que prové de temps immemorials, de quan la raça humana no era ni humana.

Em vaig quedar espantat al meu racó en silenci contemplant horroritzat aquell espectacle espantós. Sobtadament l’home va aixecar la copa per sobre el llibre i hi va abocar el seu contingut lentament a sobre. Un líquid vermell i espés queia sobre el llibre i semblava que el llibre l’absorbís, el líquid no l’esquitxava i no queia a terra, es quedava dins el llibre! No vaig poder reprimir un crit.

L’home es va girar sorprès. Em mirava amb els ulls blancs, però sabia que em mirava a mi, va llençar la copa i va apuntar-me amb el seu dit. El meu cos no responia pel pànic que tenia i no podia moure’m, tan sols mirar horroritzat com aquell home em senyalava i recitava unes paraules inintel·ligibles a poc a poc, unes paraules que em cremaven el cap i que feien que em maregés.

No sé d’on vaig treure les forces, però vaig aconseguir aixecar-me, vaig trontollar i vaig donar-me un cop al cap amb la paret. El dolor em va fer despertar momentàniament i amb un acte reflex vaig llençar la meva espasa a l’home. Va ser un tir desesperat i afortunat, l’espasa va ferir-lo al braç amb què sostenia el llibre.

La seva reacció va ser espantosa, va callar, em va mirar amb una cara d’odi espantosa, va girar al cap i es va mirar l’espasa que tenia clavada al braç. Sense mostrar cap tipus d’espant o de dolor va agafar l’empunyadura de l’espasa i se la va extreure, lentament. Vista l’escena i ja recobrat el control sobre el cos vaig veure que no m’enfrontava a un boig, sinó a un dimoni. Vaig girar-me i vaig dirigir-me el més ràpid que podia cap a la sala per la que havia entrat, cap a la finestra, cap a l’exterior.

El cap em rodolava, potser per l’espant, potser per el cop, i anava rebotant de paret en paret del passadís talment com si anés begut. No sentia soroll darrera meu, vaig arribar a la porta de l’habitació i vaig girar-me enrera.

El monjo avançava pel passadís lentament, els seus peus no tocaven a terra i tant sols es podia veure la seva silueta negra, flotant a dos peus de terra que avançava cap a mi. Veia els seus ulls blancs travessant els pocs metres que ens separaven que em miraven amb odi.

Vaig saltar cap a l’habitació i em vaig llençar per la finestra, vaig caure en una bassa. L’aigua freda em va revifar i vaig sortir corrent pel camí on feia uns moments havia pujat.

No sé quanta estona vaig córrer, en cap moment em vaig girar. L'única cosa que sé és que corria sense veure res i que de cop vaig notar que queia, vaig notar que queia en una aigua glaçada i que vaig pedre el coneixement.

Em vaig despertar dies després a la vil·la de Ripoll, on uns llenyadors m’havien trobat flotant en un riu i m’havien agafat.

dilluns, 26 de maig de 2008

En Bunny i la màquina del temps (I)

En Bunny va mirar les instruccions que tenia, va girar el plànol i va acabar de comprovar algun mecanisme.... semblava que ja estava a punt. Així a simple vista semblava un despertador. Però no, era una autèntica màquina del temps. 

En Bunny frequentava totes les fires de coleccionisme de llibres de segona mà, i en la última havia pogut adquirir el llibre: “Time travel for dummies”, on hi havia les instruccions per fer-se un dispositiu de viatges temporals portable i recarregable. 

Més o menys tenia la forma d’un despertador, amb una pantalleta per posar-hi la destinació i la data. El mecanisme del llibre era molt rudimentari i per tant en Bunny hi havia posat unes pantalletes digitals i el google maps per fer-ho més senzill, havia borrat un parell de coses que creia poc interessants del plànol original. Segur que així funcionaria molt millor, i a meitat de preu!

Ràpidament en Bunny havia decidit que faria servir el dispositiu per viatjar en el temps, tenia dos objectius. El primer, lògicament i com espero que ja sapigueu tots a aquestes alçades era conquerir el món. El segon, era poder anar a un concert de Burzum.

Així doncs, el primer era el primer. Concert de Burzum.... va sortir del garatge, va anar al jardí (ja que tenia por que el mecanisme explotés) i va posar a la pantalla digital del time-o-matic: Bergen, 1993.

Va apretar el botó de “Go”, de sobte van sortir una sèrie d’espurnes del dispositiu i llavors va començar a fer llumetes, potser no havia sigut gaire bon idea treure tot un circuit integrat i substituir-lo per una pastilla de xocolata.... La pantalla va començar a rodar i en Bunny va sentir com si s’anés evaporant, va fer una última ullada al dispositiu i va veure com Bergen canviava per Berlin i 1994 per .... 1943.... Uhm, què va passar a Berlin el 1943?

En Bunny es va veure com si caigués per un espiral verd i negre, hi havia tot de rellotges que anaven endavant i enrera que li pasaven pel cantó a tota velocitat.

De cop va sentir com si aterrés, de caps per avall. Va desincrustar-se el cap de terra i va mirar a on era, semblava que estava a dins d’un forat, el cel estava fosc i es sentien trets i crits per tot arreu, va sentir una explosió molt a prop seu i li va caure a sobre tot de runa. Per sort no es va fer mal, es va aixecar i va recuperar el time-o-matic, va fer una ullada ràpida i va veure com hi posava: Recarregant.... 05% complert. 

Perfecte, encara passaria mitja hora ben bona abans no pogués marxar d’allà. Va sentir xiulets de bombes i va decidir que seria una molt bona idea marxar per potes. 

Després de còrrer durant una estona va deduir que estava dins una trinxera, va treure el cap i va veure uns metres més avall una altre trinxera, estava al mig d’un carrer i tots els edificis estaven mig derruits i molts en flames. A la trinxera de davant hi havia gent, estaven cridant i semblava que miraven al fons del carrer. Anaven vestits com de militars i duien unes ametralladores totalment rudimentàries, en Bunny mirava tot encuriosit. 

De sobte, al fons del carrer es va sentir un soroll monstruós i de les runes va aparèixer un T-34 rus! impressionant, en Bunny sempre havia volgut veure un trasto d’aquest en moviment, quina gràcia! el que passa és que va deduir que el t-34 estava apuntant a la trinxera que tenia just 2 metres davant seu i que molt probablement la gent que hi havia a dins estaven esperant justament allò. En Bunny va pensar que seria una gran idea estirar-se al fons de la trinxera. Es va deixar caure al fons, es va tapar les orelletes amb les potetes. Dit i fet, als pocs segons va sentir una explosió i un sacseig al terra, seguit d’un slienci. En Bunny va aixecar el cap i va veure com sortia fum de la trinxera de davant. Va saltar-hi cap a dins, a veure si podia trobar un amagatall millor. 

Dins de la trinxera hi havia un desordre bastant important, braços cames i molta bruticia, va intentar agafar una ametralladora d’aquelles super velles i va sentir com tot de gent s’aproximava corrent cap a la trinxera, va treure el cap de nou i va veure com una quinzena de soldats anaven a llençar-se, amb les baionetes a punt cap a dins. 

En Bunny va entendre que la seva situació era bastant compromesa, quan aquella gent saltés dins de la trinxera no es preguntarien si aquell conillet era del seu bàndol o no simplement el liquidarien. Eren masses i en Bunny no podia ni tant sols aixecar aquell cony d’armes que hi havien dins de la trinxera, havia arribat la seva hora. 

Va decidir que moriria com un conill. Amb el cap alt i les orelles a punt, mostrant el pit i sense tenir por. 

Finalment els soldats van arribar a la trinxera, van anar saltant dins i van fer una ullada ràpida. Parlaven un idioma que en Bunny no coneixia i duien a l’uniforme una espècia d’estrella vermella amb un martell i una falç a dins, de què li sonava allò a en Bunny?... ara no hi queia. 

Bé, el tema es que en Bunny va mirar al més gros fixament als ulls, els soldats es van quedar parats al veure un conillet blanc a dins d’una trinxera, es van mirar i tots van somriure, un es va acostar, es va ajupir i li va acariciar el cap, va dir: 

O, kakoi milyi królik!
(oh, quin conillet més maco!)

i van continuar corrent cap a la pròxima trinxera. En Bunny es va quedar sol, amb la sensació de ridícul i d’estupidessa més bèstia que havia tingut mail. No només li havien negat una mort digne, sinó que a més l’havien tractat com a “conillet maco” i l’havien deixat allà. 

En Bunny va agafar el cabreig més bèstia que podia recordar, va agafar la ametralladora de terra tot i que pesava una autèntica bestiesa, la va aixecar i va apuntar als soldats que corrien carrer envall i va cridar: 

Desgraciats, el conillet maco serà la vostra matroska!!!! cabrons!!!!! hippies!!!!! “ 

i va apretar el gatell. La bala va sortir totalment desviada cap al cel i de l’impacte del retrocés en Bunny va sortir 4 metres rebotit, va caure rodolant a una altre trinxera i va rodolar una bona estona, quan es va aixecar anava tot brut de fang i li feia molt de malt el cap. Va mirar el time-o-matic i va veure que ja estava al 80%, bé, potser seria millor oblidar el que havia passat, amagar-se una estona i marxar d’allà. Va veure a prop un forat a una paret on hi podria càpiguer, i va decidir entrar-hi. 

El forat per dins continuava, de fet era un túnel bastant estret, però estava molt humit i en Bunny hi va relliscar i hi va caure cap a dins, en plan tobogan. Ja en començava a estar molt fart, des de que havia arribat que no feia res més que volar d’un lloc a l’altre.

Finalment va semblar que arribava al fons del túnel, hi havia una sala i ell estava com al conducte de l’aire acondicionat, a dalt de la sala. 

A baix hi havia 4 o 5 persones, tots de mitjana edat, anaven vestits amb uniformes militars d’alt rang, estaven al voltant d’una taula amb un mapa i estaven tots cridant i xisclant, realment semblaven molt preocupats. En Bunny se’ls va estar mirant i n’hi havia particularment un que li sonava molt, cabells negres, baixet, amb una veu de pito que es posava al cap i un bigoti extremadament ridícul i petit, a on l’havia vist abans? definitivament quan tornés hauria de fer un repàs als llibres d’història.

De sobte la reixa on estava en Bunny es va obrir i va caure just a sobre la taula del mapa, totes les persones que estaven allà van fer un bot enrera i tots van desenfundar les pistoles i el van apuntar, en Bunny es temia el pitjor i si senyor així va ser. L’home del bigoti ridícul es va adelantar i va dir: 

“Das ist ein schönen Kaninchen”
(Quin conill més maco)

En Bunny ja no podia aguantar més això... va notar una vibració i va veure que el time-o-matic estava carregat al 100%, va activar-lo i es va engegar de nou, unes espurnes i va començar a moure’s. Va aprofitar l’últim moment per llançar-se a la cama del senyor del bigoti ridícul i li va clavar dentallada!!! 

L’home es va posar a saltar i a cridar mentres en Bunny no el deixava de cap manera i va notar que els dos començaven a evaporar-se. L’última cosa que va veure el Bunny de la sala va ser com la porta s’obria de cop i els soldats que havia vist amb l’estrella vermella abans entraven disparant les seves ametralladores. 

I en Bunny i el senyor del bigoti ridícul van caure dins l’espiral del temps...

divendres, 16 de maig de 2008

Campanya de conscienciació

En Bunny va posar el premi al seu despatx, quedava bastant bé al cantó del diploma de cata de vins. 

Estava satisfet, però alhora una mica decebut perquè no havia pogut utilitzar la Gatling. Bé, amb una mica de sort aviat es presentaria una nova oportunitat. 

Va dirigir-se cap a la biblioteca per a reanudar la lectura. Tant sols havia creuat la porta va sonar el timbre. Bé, potser finalment podria estrenar la joguina avui.

Va obrir la porta amb el ditet de nou molt a prop del botó. A fora hi havia una conilleta vestida d’infermera. Vaja, ho sabia!.

La conilleta va intentar dir:
Ho...” 

Però en Bunny la va interròmper, la Gatling estava massa alta, no resultaria efectiva amb, per exemple, aquesta conilleta. 

Un momentet si et plau, de seguida estic per tu. “ - Va dir mentres entrava ràpidament cap a dins l’habitació de les eines. Als pocs moments en Bunny va tornar amb un tamburet i un tornavís. Va col·locar el tamburet sota la Gatling, s’hi va enfilar i amb el tornavis va reajustar la Gatling perquè apuntés més baix. Ara els canyons miraven curosament la conilleta que hi havia a fóra. 

En Bunny es va posar el tornavís a la butxaca i va dir-li. 
Ja està, em sap greu, digues.
La conilleta va quedar bastant extranyada pel que havia passat. Però bé, estava allí per un motiu ben clar i calia fer-ho. 
Mira, hola, sóc la infermera Betty, treballo al departament de conscienciació de l’Hospital de la pastanaga roja de la Ciutat Piruleta
Ah, i? “ - va preguntar en Bunny.
Doncs mira, que vinc a fer una campanya de conscienciació per l’ús de profilàctics entre els conillets i les conilletes
En Bunny va decidir que allò era un tema seriós i que, de moment, no es mereixia esser disparada. Però va contestar: 
Si si, ja sé que si no usem profilàctics llavors apareixen tot de conillets i conilletes petites i que...
No no, “ - va contestar la conilleta - “ Jo sóc del departament de enfermetats de transmissió sexual, jo vinc a conscienciar per les enfermetats que es poden adquirir
Et refereixes al SIDA? “ - va fer en Bunny?
Bé, si, però com que veiem que després de tants anys la gent continua fent el que els hi rota, doncs hem decidit jugar la nostra última carta. Has sentit a parlar de la gonorrea?
Ah si, un grup de Grindcore!, alemanys, ho fan bastant bé!
Si si, toquen bé, però jo em refereixo a la enfermetat en si” - va dir la conilleta. 
Doncs no, no la conec. De què va?” - va preguntar inocentment en Bunny.
La conilleta va treure un dossier d’una maleta i va dir: 
Mira, és dificil d’explicar, t’ensenyo unes imatges” - va dir mentres ensenyava unes fotos a en Bunny.
En Bunny es va mirar les imatges encuriosit, la seva cara va passar de blanc conill bufó a blanc conill pàlid, llavors va passar a verd conill marejat i es va convertir en blau conill agonitzant.
Va preguntar: “Això està fet amb Photoshop oi?
La conilleta va  contestar: “No, amb càmera de fotos.

En Bunny es va asserenar, va respirar profundament i va dir a la conilleta. 
O sigui, que vens a casa meva a ensenyar-me fotos d’aquestes?
Bé, tingues en compte que és una campanya per prevenir....
Si si “ - va interròmper en Bunny - “ i com que vens amb bona fé, en tens 20
20 què?” - va contestar la conilleta.
20 segons abans no accioni la meva flamant ametralladora nova."

La conversa es va acabar aquí, la conilleta tant sols va tardar 7,82 segons en sortir del jardí d’en Bunny. Això si, amb la satisfacció d’haver conscienciat a un conillet més. 

Conclusió: NO aneu al google images i busqueu “Gonorrhea”. Jo ja he avisat. 

dimecres, 14 de maig de 2008

Premi per en Bunny!

Bé, ja estava instal·lada. 

En Bunny havia tingut un disgust al veure que l'escopeta no havia pogut trespassar l'escut de titani de les conilletes del post anterior, per això s'havia instal·lat una Gatling a la porta de casa seva. 

La mirava satisfet, els seus 8 canons negrets, nets i pul·lits frisaven per disparar...




Ara només faltava que vingués algun altre fanàtic a explicar-li coses sobre la salvació, o algun hippie intentant vendre-li galetes o números per una panera. 

Quina emoció quina emoció, bé, ara és qüestió d'esperar je je je. Com que no tenia gaire res més a fer durant aquella tarda va decidir que aniria a llegir una estoneta. Va posar-se el bernús, es va asentar còmodament a la seva butaca, es va encendre un puro i va posar un got de Caipirinha a la tauleta del cantó, va acariciar la tapa del llibre i el va obrir curosament per a on havia deixat el punt. Va sonar el timbre.

Quina emoció! quina emoció! va deixar ràpidament el llibre sobre la butaca i va còrrer cap a la porta, va comprovar el mecanisme de nou i va obrir la porta, amb el dit ja a punt per accionar la ametralladora. 

Hi havia un home, que es mirava extranyat els 8 canyons que tenia a 3 pams de la seva cara. 

" Sí? " - va dir en Bunny.
" Uhn.... hola Bunny.... " - va dir l'home, una mica incòmode.
" Sí? qui ets i a què vens? " - va preguntar en Bunny, ja impacient per accionar el botó.
" Doncs mira... sóc l'skorbuto i et vinc a portar un premi..." - va contestar.
" Oh! " - va fer en Bunny una mica decebut. Va apartar el ditet peludet del botó i va dir:
" I és gratis ?"
" Sí clar! " - va contestar l'skorbuto. 
" ja.... i no hi ha trampa no?, no hi ha lletra petita?
" Clar que no!
" ja... i no t'he de comprar cap capsa de galetes oi? ni cap recopilatori de música dels anys 70 oi? "
" Que nooooooo "
" Ok, merci doncs " - va dir en Bunny mentres agafava el paquet que li oferia l'skorbuto. 
El va desembolicar, el va mirar satisfet i va preguntar.
" I com és que em dones un premi ?
" És que m'agraden les teves històries " - va contestar.
" Ah, mola!, apa adéu" - va dir en Bunny mentres tancava la porta.

L'skorbuto es va quedar una mica extranyat per tot plegat mentres es girava i marxava cap al portal del jardí. De cop es va obrir la porta de cop, l'skorbuto es va girar i va veure en Bunny a la porta, i els 8 canyons que l'apuntaven altre vegada. 

" Per cert ! " - va dir en Bunny.
" si...? " - va fer l'skorbuto
" Records a l'Ada! " - i va tancar la porta. 




Conclusió - Merci!

dilluns, 12 de maig de 2008

Predicació

En Bunny estava llegint a la seva biblioteca, estava ben sentat a la seva butaca predilecta disfrutant d’un puro i d’un bon llibre. Van trucar a la porta. 

Una mica molest es va aixecar i es va dirigir cap a l’entrada, duia el monocle posat i el bernús, que li donava una aspecte intel·lectual i interessant. Estava caminant pel passadís, a 4 metres de la porta d’entrada quan van tornar a trucar. En Bunny encara es va molestar més, quina poca paciència si-us-plau! Va obrir la porta. 

A fora, dues conilletes velletes l’estaven mirant amb somriures falsos. Una era clarament la que manava, l’altre conilleta estava una mica darrera seu, treient el seu cap per sobre les espatlles de la principal. 

Bones, què desitjen?” va dir en Bunny
Hola maco, com et dius?”- va fer la conilleta principal.
Em dic Ny, Bu - ny” - va contestar en Bunny, en to de guasa. 
Molt bé Ny, mira, et portem una cosa perquè ho llegeixis” va fer la conilleta, mentres li allargava una revista. 

En Bunny va agafar la revista. A la portada hi havia un conillet crucificat i tot de conillets i conilletes plorant. La revista es deia “Apalaja”. En Bunny va inspirar lentament, es temia el pitjor. 


I de què va aquesta revista?, és d’història? és de ciències? contes curts? “ - va preguntar en Bunny.
Bé, és una revista que et pot aportar molt Ny, explica la vertadera Història” - va dir la conilleta jefe. 
I també parla de ciència!, en aquesta hi ha un reportatge sobre el descobriment de l’Arca de Noé” - va dir la conilleta secundària tot estirant el coll mentres acompanyava la frase d’un somriure bastant peculiar. 
Perdó, l’arca de Noé?” - Va preguntar al·lucinat en Bunny.
Si si, l’arca de Noé, va existir de veritat...” - Va dir la conilleta.
Ja.... aha.... veig... “ deia en Bunny mentres allargava la mà per darrera la porta cap al paraigüer, on a més del paraigua i tenia una escopeta de doble canó.
Si, i a més el fi del món està a punt d’arribar de nou! però aquesta vegada no serà amb aigua! perquè Déu va veure que l’aigua feia malbé moltes coses....” - Va continuar la conilleta somrient.

Va ser aquí quan en Bunny va treure la escopeta i els va disparar en tota la cara. Però no patiu! les conilletes que es dedicaven professionalment a la peregrinació casa per casa anaven preparades i havien tret del bolso un escut de titani que les havia protegit!

En Bunny al veure l’escut va tornar a disparar i hi va tornar i hi va tornar.... les conilletes davant l’insistència van sortir potetes ajudeu-me, però abans de sortir del radi d’acció de l’escopeta d’en Bunny van aconseguir tirar-li una revista dins la bústia. 

En Bunny estava fora de si, l’hi havien aconseguit colar una revista, i a més no les havia pelat. Potser millor així, ja que la part de darrera del jardí ja començava a estar més que plena. 

Bé, tant sols havia sigut un fet anecdòtic, va agafar la revista i la va llençar a fora, va endreçar de nou l’escopeta al paraigüer i va dirigir-se de nou cap a la biblioteca.

Conclusió: Història basada en part en fets reals. Desgraciadament jo no tenia una escopeta al paraigüer.

dijous, 8 de maig de 2008


Je je , doncs això.

dimecres, 7 de maig de 2008

Bunny vs SOAP (II)

En Bunny estava fora de sí, no s’ho podia creure. És que no podia ser. 

Va arribar a les portes del congrés. Li sortia fum de les orelletes. El saló de congresos era gran, però ho tenia tot estudiat. Primer va agafar una escala i va tapiar una per una les 8 finestres de la sala. A dins veia com homes i dones ben vestits i tots amb portàtils xerraven i xerraven i reien els fills de puta.

Va acabar amb la última finestra, no s’obririen ni a patades. Ara tocava la porta d’emergència de la sala. Va anar-hi i hi va cavar una trinxera, a dins hi va posar tot d’estaques i fil espinós. La única entrada/sortida del palau de congresos era la porta principal. I per allà no hi sortiria ningú.

Va pujar al T-90, el va posar amb pilot automàtic. 20 metres cap a endavant i ja estaria. Es va posar sentat sobre el canó i va agafar la XM312. Es va ajustar les ulleres i va engegar el tanc. 






La porta del congrés de Web Services i Service Oriented Architectures va caure a terra totalment aplastada, quan la pols es va disipar es va veure un tanc rus amb un conillet blanc darrera una ametralladora a sobre. El congresistes, tots fans del SOAP i dels Web Services s’ho miraven horroritzats. 

En Bunny va cridar:
“ I DIEU QUE AMB ELS WEB SERVICES HI HA COMPATIBILITAT ENTRE PLATAFORMES?”

i la gent va dir al unisó: 
“Si, clar”

I en Bunny va contestar: 
“ I per què cullons l’Axis provoca incompatilibitats amb el WSIT a runtime? CABRONS!!!”

En Bunny va polsar un botó i la torreta del t-90 va girar-se i va començar a disparar projectils tot seguint un angle de 180º, mentres en Bunny disparava i disparava, apuntan al cap dels fans dels WS SOAP, destrossant-los literalment a tots. 

5 minuts després no hi havia cap mena de moviment a la sala de congresos. Al terra hi havia una pasta vermellosa i enganxosa. En Bunny va saltar del tanc i va dirigir-se cap a la sortida d’emergència, allà al fosat hi havien 4 o 5 SOAPers que havien intentat fugir, estaven totalment empalats. 

Ja més tranquil en Bunny va agafar el tanc i va tornar cap a casa. Pel camí va repostar gasolina. 

dilluns, 5 de maig de 2008

Desperta ferro

Estava a punt d’arribar a dalt de la muralla, al meu voltant tot eren crits. Vaig apartar el cap just a temps d’esquivar una pedra gegant llançada amb molta força, el meu company de darrera no va tenir tanta sort i va caure cap a baix amb el cap enfonsat. Vaig aixecar la vista, tant sols hi havia uns dos metres d’escala per arribar.

Un turc va treure el cap i em va mirar, ens vam veure de molt a prop, va aixecar la mà, on hi duia una llança per a llençar-me-la, de sobte una fletxa llançada des files catalanes el va traspassar per la gola i va desplomar-se cap avall.

Vaig saltar de l’escala, a l’interior de la muralla hi havia tot de cadàvers, alguns companys ja havien arribat a dalt i ja estaven lluitant a cos a cos amb els arquers que impotents veien com aquella part de la fortalesa queia davant dels invasors.

Em vaig obrir pas a cops d’espasa entre les escases defenses, vaig sentir de seguida com els meus companys pujaven darrera meu, ja érem a dalt, ja no ens pararien. Els defensors intentaven fugir de dalt de la muralla donant-se empentes entre ells, alguns queien, alguns relliscaven en la sang, tots maleïen. Alguns es van girar i es van llençar contra nosaltres. Eren jovenets, la última esperança d’Artaki, criatures. Els seus ulls reflexaven odi, no en va, haviem matat als seus pares i familiars al camp de batalla, fora de la ciutat, tant sols feia un dia.

Les nostres espases van entrexocar, no tenien cap mena d’experiència ni entrenament, no ens van poder parar.

Ja a baix de la muralla la ciutat era nostra, parts d’aquesta estaven en flames i de fons es sentien els crits del pillatge i el saqueix.

Vam recòrrer els carrers incendiant-ho tot, ens dirigíem cap al palau reial, allà hi havia el nostre objectiu, allà ens fariem amb la victòria i venjariem així els nostres companys caiguts en batalla.

De sobte un marrec se’m va llençar a sobre amb una destral, vaig parar el cop amb l’escut, li vaig donar un cop amb el peu a la seva cama, es va desequilibrar i va caure, quan intentava aixecar-se li vaig donar un cop amb el cantell de l’escut al cap, vaig notar un cruiximent al seu crani i va caure estès a terra, vaig aixecar els ulls, estava a les portes del palau reial.

Vam improvitzar un ariet i ens vam llençar contra la porta, aquesta no va aguantar ni dos impactes. Les portes eren decoratives, l’arquitecte no devia pensar que mai haurien de parar a una companyia d’almogàvers. Vam entrar tots desordenadament, el rebedor estava buit. Els pocs homes que hi havia dintre devien estar amagats. Destrossariem el palau i ens ho enduriem tot. Com sempre.

Alguns van pujar escales amunt, jo em vaig decidir per un passadís lateral. Al fons vaig veure com tres servents pàlids fugien per una porta, els vaig perseguir. Quan vaig arribar la porta estava tancada, la vaig esbotzar a patades i vaig continuar endavant. Em trobava en una espècie de menjador amb una font al mig, dos dels servents van continuar corrent mentres un tercer es quedava agenollat al cantó de la font demanant clemència plorant.

Dos companys van anar corrent darrera els servents, jo em vaig quedar quiet davant del cuc que demanava pietat. Les seves robes lleugeres i netes contrastaven amb la meva cota de malla tacada de fang i sang. La meva túnica estava esparrecada per tot arréu. L’home, d’uns 30 anys no callava. Lògicament no l’entenia. L’estava mirant com suava a través del casc, jo també suava. Vaig posar la punta de la meva espasa a la seva gola, ell es va tirar enrera i va començar a arrastrar-se d’esquena cap a la punta del menjador, el vaig seguir a poc a poc, disfrutant del seu terror.

Vaig deixar que sortís del menjador, vam arribar a un patí interior rectangular, a cada cantó hi havia una porta i estava tot ple de plantes que no havia vist mai. L’home continuava arrastrant-se, va arribar a dins del pati. Em vaig adonar que per primer vegada estava lluny dels meus companys. Vaig agafar impuls i vaig traspassar al servent, que es va quedar estirat a terra, estirat enmig de la seva pròpia sang.

Vaig aixecar la vista al cel, com era normal no hi havia ni tant sols un miserable núvol, el calor era insuportable, més dins de l’armadura i arrastrant el pes de l’espasa i l’escut. De cop vaig sentir un calfred i un murmuri que no entenia. La veu no venia d’enlloc, com si s’hagués originat dins del casc. Vaig notar una nàusea, que vaig poder contenir i em vaig desequilibrar, vaig caure a terra al cantó del cadàver. Em vaig aixecar ràpidament, atent a qualsevol moviment. Vaig veure un moviment a la porta de l’esquerra, sigui qui sigui el que em va afectar venia d’allà. Un sentiment d’odi indescriptible m’hi va fer llençar.

Vaig arribar i la porta estava bloquejada, vaig començar a esbotzar-la amb el peu, la porta aguantava, vaig agafar embrançida i m’hi vaig llençar tot jo. Vaig notar un cruiximent a la porta, vaig agafar embrançida de nou i m’hi vaig tornar a llençar. Anava a tornar a agafar embrançida quan vaig tornar a sentir la veu, una veu xiuxiuejant, totalment inintel·ligible, pausada, calmada i misteriosa. Aquesta vegada no em va venir la nàusea, em vaig calmar, els sorolls de la batalla es van calmar també, no els sentia, no notava la calor i el pes de la cota de malla es va alleujerir, vaig aproximar-me lentament cap a la porta i aquesta es va obrir tota sola.

Unes escales baixaven cap a baix, per un passadís molt mal il·luminat. La humitat em va sorpendre, un aire fètid venia d’abaix, sense pensar-ho vaig avançar. Subjectava l’espasa i l’escut amb total parsimonia, totalment segur que res passaria. Vaig agafar el casc i me’l vaig treure de forma distreta, deixant-lo caure a terra, el seu repiqueix amb les escales em venia com un soroll de fons totalment absent, em vaig treure la caputxa de malla i un corrent fresc em va refrescar la cara.

Vaig arribar a una sala tènuament il·luminada per torxes. Repleta de botelles i líquids estranys, llibres i papirs amuntegats per tot arreu, taules i fustes tirades per terra. Al fons vaig notar un moviment. Un vell embolicat amb parracs estava remenant sobre una taula, es va girar i ens vam mirar, em vaig posar tens. Tenia els cabells llarguíssims i una barba sense cuidar, estava encorvat i desprenia una aura de vellesa increible. L’home no es va sorpendre de veure’m allà, es va posar a caminar cap a mi, arrastrava una cama i musitava alguna cosa entre dents. Tenia por, por com no havia tingut mai. L’home s’anava apropant i jo notava que no tenia força als braços per defensar-me. Ja el tenia molt a prop, les seves arrugues de la cara em semblaven fastigoses i vaig veure que tenia un ull completament entel·lat. Ja a davant meu va aixecar lentament les mans i vaig veure que tenia unes ungles llarguíssimes, trencades i brutes. Vaig tenir la sensació de que m’empetitia, no em podia moure, de cop, amb una força totalment esfereidora es va llançar sobre mi i vaig notar com em posava les seves mans vils a la cara, tapant-me els ulls i les orelles. Vaig notar un impacte a tot el cos.

Vaig agafar aire i vaig tenir la sensació de que aquest cremava, m’enlairava donant voltes sobre mi mateix. Un dolor espantós es va apoderar del meu cervell, sentia centenars i centenars de veus incomprensibles que m’entraven a dins, veia grafies estranyes còrrer davant dels meus ulls i cares de gent que no coneixia. Vaig veure ciutats desconegudes amb edificis gegants i gent extranya que les poblava, vaig veure estatues obscenes de dimensions descomunals i com centenars de persones amb pell groguenca com s’agenollaven davant meu! em vaig veure vestit amb una túnica marró sostenint un ceptre monstruós i em vaig veure caminant en un desert de sorra infernal, corrent per una jungla envoltat de serps, caminant dins de coves i rodejat de sacerdots mentres consumava un sacrifici humà.

Vaig veure com exèrcits sencers morien davant dels meus ulls i com animals monstruosos queien del cel per cremar amb foc que sortia de les seves boques ciutats senceres, com d’esquerdes del terra sortien cucs infernals i devoraben estàtues i piràmides.

Vaig notar que els meus peus tornaven a tocar a terra. Vaig obrir els ulls, em tornava a sentir amo del meu cos i del meu cap, vaig atravesar el crani del vell amb l’espasa, ell ni es va moure. Amb l’escut vaig apartar-lo i vaig tirar-lo el més lluny que vaig poder. El cadàver va xocar contra una taula i la va derrumbar.

Estava tremolant, què m’havia passat?

Havia de marxar d’allà, vaig recollir el casc i me’l vaig tornar a posar, em vaig dirigir a la taula a on havia estat treballant el vell, pel camí vaig colpejar el cadàver amb una ràbia inusitada una altre vegada enviant-lo uns metres enlluny, vaig sentir una mena de satisfacció estranya al fer això. Al arribar a la taula vaig agafar una bossa. Me la vaig penjar de l’esquena sense pensar-ho, tot tapant-la amb restes de túnica, vaig agafar un recipient estrany, estrany però molt familiar. Vaig tornar a les escales, vaig pujar el primer graó i vaig llançar el recipient cap a una pila de llibres que hi havia prop. Vaig continuar pujant les escales i vaig notar com un foc estava consumint tota la sala on feia uns moments havia estat.

Vaig tornar a sortir al pati, davant meu 4 soldats amb les armes rogenques es van parar davant meu i em van preguntar si havia deixat alguna cosa que valgués la pena darrera meu, sense pensar-ho els vaig contestar que no, que abaix tant sols hi havia una habitació buida. Van marxar sense fer més preguntes.

Vaig mirar al cel de nou i era diferent, tenia un altre color. Era jo, però no estava sol. Vaig mirar-me bé l’espasa, estava oscada per diversos llocs, era la meva espasa, però notava que me la mirava de forma curiosa, em vaig repasar de dalt a baix. De sobte, em vaig agafar el crucifix que duia penjat del coll, el meu puny va anar sol, me’l vaig arrencar i el vaig tirar a dins de la font del pati.

Vaig caminar de nou cap a dins del palau, amb unes ànsies de sang i foc com no havia tingut mai.