L'endemà d'una tormenta.

Ve de Foscor

L’abat va es va eixugar la suor del front. Davant seu hi havia la majoria dels habitants de la vil·la de Banyoles. El monestir estava ple de gent temorosa. Mai, mai de la vida s’havia vist una tormenta com aquella. 

La gent havia acudit en massa a resguardar-se del temporal. Els monjos i els novicis estaven intentant calmar la gent. Els nens ploraven i els grans resaven. De tant en tant, entre els trons i el vent es podien sentir uns cops a la porta, hi havia un silenci tens mentres un monjo i diversos homes armats amb bastons la obrien, fins ara, alleujament al veure a algun parroquià que venia a protegir-se.


Hi havia por, molta por. Feia tant sols un dia havien enterrat la última víctima de la matança que hi havia hagut a prop del paratge de les Estunes. Les seves últimes paraules havien quedat en secret entre els pocs monjos que l’havien intentat curar de les terribles ferides. Parlava de monstres, dimonis i d’un esperit que els guiava. 

La gent s’ensumava alguna cosa, havien mort misteriosament 8 nois joves de la vil·la. Havien marxat de nit perseguint a un possible lladre de bestiar, tant sols un havia tornat, mutil·lat i balbucejant paraules inconnexes.

I ara això, una tormenta monstruosa sobre la vil·la. Dins de les parets del monestir hi flotava un gran ambient de pesimisme, hi havia fins i tot que murmuraba que allò era l’Apocalipsi.

Des de l’incident ningú s’havia apropat a l’estany. Quan en Joan va arribar de nou a la plaça major del poble arrastrant-se només havia pogut dir: 
-”L’estany em mirava....”

Aquestes senzilles paraules havien sigut suficients com per escampar la por entre tota la gent, simples pagesos, temerosos de Déu i del Dimoni.

L’endemà al matí un grup de vilatans es van dirigir a les coves de les Estunes. Allà hi van trobar sang i els cadàvers els 7 nois restants, també al mig d’una clariana hi havia pedres posades en formes estranyes, s’hi havia fet foc i diversos arbres i matolls estaven cremats. 

L’abat va anar personalment a veure el lloc. No tenia cap dubte que allà s’hi havia realitzat una misa negra. 

Mirava com els novicis preparaven meticulosament begudes calentes i com repartien mantes entre la gent que arribava xopa. Va allunyar-se i es va posar a mirar per una finestra que donava a l’exterior del monestir. La pluja queia furiosament sobre Banyoles. Tot estava completament fosc, les torxes s’havien apagat feia estona i des d’on estava casi no podia veure el principi del Carrer Nou, tant sols s’endevinava una filera de cases baixes. Un llampec va il·luminar l’escena de cop, es va sobresaltar. El carrer estava totalment buit. Les paraules d’en Manel l’hi havien entrat al cap, els horrors que el jove havia relatat eren més propis d’un boig que d’una persona saludable, i l’escena que havia vist a les Estunes no el tranquilitzava. Què havia pogut fer allò a uns éssers humans? Què havia atacat tant salvatjament a aquells desafortunats?

I l’abat sabia que en aquell moment el que ho havia fet podia estar caminant sota la pluja pels carrers de la vil·la de Banyoles.