diumenge, 26 d’octubre de 2008

L'endemà d'una tormenta (III)

En Sebastià no recordava en els seus 43 anys una nit tant llarga. Maleïda tormenta.

Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.

Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.

L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.

Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.

Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:

-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “

Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.

Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.

L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.

L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.

Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.

Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?

L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.

En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.

Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.

Realment el dia no estava sient gaire bó.

En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.

En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.

Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.

Tot el seu cos es va tensar de cop.

Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.

Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.

"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.

1 comentari:

neus ha dit...

Molt lovecraftià, que diguem. No he acabat d'entendre el final, m'ha descol·locat una mica.

En gral, ok! :))