dilluns, 5 de maig del 2008

Desperta ferro

Estava a punt d’arribar a dalt de la muralla, al meu voltant tot eren crits. Vaig apartar el cap just a temps d’esquivar una pedra gegant llançada amb molta força, el meu company de darrera no va tenir tanta sort i va caure cap a baix amb el cap enfonsat. Vaig aixecar la vista, tant sols hi havia uns dos metres d’escala per arribar.

Un turc va treure el cap i em va mirar, ens vam veure de molt a prop, va aixecar la mà, on hi duia una llança per a llençar-me-la, de sobte una fletxa llançada des files catalanes el va traspassar per la gola i va desplomar-se cap avall.

Vaig saltar de l’escala, a l’interior de la muralla hi havia tot de cadàvers, alguns companys ja havien arribat a dalt i ja estaven lluitant a cos a cos amb els arquers que impotents veien com aquella part de la fortalesa queia davant dels invasors.

Em vaig obrir pas a cops d’espasa entre les escases defenses, vaig sentir de seguida com els meus companys pujaven darrera meu, ja érem a dalt, ja no ens pararien. Els defensors intentaven fugir de dalt de la muralla donant-se empentes entre ells, alguns queien, alguns relliscaven en la sang, tots maleïen. Alguns es van girar i es van llençar contra nosaltres. Eren jovenets, la última esperança d’Artaki, criatures. Els seus ulls reflexaven odi, no en va, haviem matat als seus pares i familiars al camp de batalla, fora de la ciutat, tant sols feia un dia.

Les nostres espases van entrexocar, no tenien cap mena d’experiència ni entrenament, no ens van poder parar.

Ja a baix de la muralla la ciutat era nostra, parts d’aquesta estaven en flames i de fons es sentien els crits del pillatge i el saqueix.

Vam recòrrer els carrers incendiant-ho tot, ens dirigíem cap al palau reial, allà hi havia el nostre objectiu, allà ens fariem amb la victòria i venjariem així els nostres companys caiguts en batalla.

De sobte un marrec se’m va llençar a sobre amb una destral, vaig parar el cop amb l’escut, li vaig donar un cop amb el peu a la seva cama, es va desequilibrar i va caure, quan intentava aixecar-se li vaig donar un cop amb el cantell de l’escut al cap, vaig notar un cruiximent al seu crani i va caure estès a terra, vaig aixecar els ulls, estava a les portes del palau reial.

Vam improvitzar un ariet i ens vam llençar contra la porta, aquesta no va aguantar ni dos impactes. Les portes eren decoratives, l’arquitecte no devia pensar que mai haurien de parar a una companyia d’almogàvers. Vam entrar tots desordenadament, el rebedor estava buit. Els pocs homes que hi havia dintre devien estar amagats. Destrossariem el palau i ens ho enduriem tot. Com sempre.

Alguns van pujar escales amunt, jo em vaig decidir per un passadís lateral. Al fons vaig veure com tres servents pàlids fugien per una porta, els vaig perseguir. Quan vaig arribar la porta estava tancada, la vaig esbotzar a patades i vaig continuar endavant. Em trobava en una espècie de menjador amb una font al mig, dos dels servents van continuar corrent mentres un tercer es quedava agenollat al cantó de la font demanant clemència plorant.

Dos companys van anar corrent darrera els servents, jo em vaig quedar quiet davant del cuc que demanava pietat. Les seves robes lleugeres i netes contrastaven amb la meva cota de malla tacada de fang i sang. La meva túnica estava esparrecada per tot arréu. L’home, d’uns 30 anys no callava. Lògicament no l’entenia. L’estava mirant com suava a través del casc, jo també suava. Vaig posar la punta de la meva espasa a la seva gola, ell es va tirar enrera i va començar a arrastrar-se d’esquena cap a la punta del menjador, el vaig seguir a poc a poc, disfrutant del seu terror.

Vaig deixar que sortís del menjador, vam arribar a un patí interior rectangular, a cada cantó hi havia una porta i estava tot ple de plantes que no havia vist mai. L’home continuava arrastrant-se, va arribar a dins del pati. Em vaig adonar que per primer vegada estava lluny dels meus companys. Vaig agafar impuls i vaig traspassar al servent, que es va quedar estirat a terra, estirat enmig de la seva pròpia sang.

Vaig aixecar la vista al cel, com era normal no hi havia ni tant sols un miserable núvol, el calor era insuportable, més dins de l’armadura i arrastrant el pes de l’espasa i l’escut. De cop vaig sentir un calfred i un murmuri que no entenia. La veu no venia d’enlloc, com si s’hagués originat dins del casc. Vaig notar una nàusea, que vaig poder contenir i em vaig desequilibrar, vaig caure a terra al cantó del cadàver. Em vaig aixecar ràpidament, atent a qualsevol moviment. Vaig veure un moviment a la porta de l’esquerra, sigui qui sigui el que em va afectar venia d’allà. Un sentiment d’odi indescriptible m’hi va fer llençar.

Vaig arribar i la porta estava bloquejada, vaig començar a esbotzar-la amb el peu, la porta aguantava, vaig agafar embrançida i m’hi vaig llençar tot jo. Vaig notar un cruiximent a la porta, vaig agafar embrançida de nou i m’hi vaig tornar a llençar. Anava a tornar a agafar embrançida quan vaig tornar a sentir la veu, una veu xiuxiuejant, totalment inintel·ligible, pausada, calmada i misteriosa. Aquesta vegada no em va venir la nàusea, em vaig calmar, els sorolls de la batalla es van calmar també, no els sentia, no notava la calor i el pes de la cota de malla es va alleujerir, vaig aproximar-me lentament cap a la porta i aquesta es va obrir tota sola.

Unes escales baixaven cap a baix, per un passadís molt mal il·luminat. La humitat em va sorpendre, un aire fètid venia d’abaix, sense pensar-ho vaig avançar. Subjectava l’espasa i l’escut amb total parsimonia, totalment segur que res passaria. Vaig agafar el casc i me’l vaig treure de forma distreta, deixant-lo caure a terra, el seu repiqueix amb les escales em venia com un soroll de fons totalment absent, em vaig treure la caputxa de malla i un corrent fresc em va refrescar la cara.

Vaig arribar a una sala tènuament il·luminada per torxes. Repleta de botelles i líquids estranys, llibres i papirs amuntegats per tot arreu, taules i fustes tirades per terra. Al fons vaig notar un moviment. Un vell embolicat amb parracs estava remenant sobre una taula, es va girar i ens vam mirar, em vaig posar tens. Tenia els cabells llarguíssims i una barba sense cuidar, estava encorvat i desprenia una aura de vellesa increible. L’home no es va sorpendre de veure’m allà, es va posar a caminar cap a mi, arrastrava una cama i musitava alguna cosa entre dents. Tenia por, por com no havia tingut mai. L’home s’anava apropant i jo notava que no tenia força als braços per defensar-me. Ja el tenia molt a prop, les seves arrugues de la cara em semblaven fastigoses i vaig veure que tenia un ull completament entel·lat. Ja a davant meu va aixecar lentament les mans i vaig veure que tenia unes ungles llarguíssimes, trencades i brutes. Vaig tenir la sensació de que m’empetitia, no em podia moure, de cop, amb una força totalment esfereidora es va llançar sobre mi i vaig notar com em posava les seves mans vils a la cara, tapant-me els ulls i les orelles. Vaig notar un impacte a tot el cos.

Vaig agafar aire i vaig tenir la sensació de que aquest cremava, m’enlairava donant voltes sobre mi mateix. Un dolor espantós es va apoderar del meu cervell, sentia centenars i centenars de veus incomprensibles que m’entraven a dins, veia grafies estranyes còrrer davant dels meus ulls i cares de gent que no coneixia. Vaig veure ciutats desconegudes amb edificis gegants i gent extranya que les poblava, vaig veure estatues obscenes de dimensions descomunals i com centenars de persones amb pell groguenca com s’agenollaven davant meu! em vaig veure vestit amb una túnica marró sostenint un ceptre monstruós i em vaig veure caminant en un desert de sorra infernal, corrent per una jungla envoltat de serps, caminant dins de coves i rodejat de sacerdots mentres consumava un sacrifici humà.

Vaig veure com exèrcits sencers morien davant dels meus ulls i com animals monstruosos queien del cel per cremar amb foc que sortia de les seves boques ciutats senceres, com d’esquerdes del terra sortien cucs infernals i devoraben estàtues i piràmides.

Vaig notar que els meus peus tornaven a tocar a terra. Vaig obrir els ulls, em tornava a sentir amo del meu cos i del meu cap, vaig atravesar el crani del vell amb l’espasa, ell ni es va moure. Amb l’escut vaig apartar-lo i vaig tirar-lo el més lluny que vaig poder. El cadàver va xocar contra una taula i la va derrumbar.

Estava tremolant, què m’havia passat?

Havia de marxar d’allà, vaig recollir el casc i me’l vaig tornar a posar, em vaig dirigir a la taula a on havia estat treballant el vell, pel camí vaig colpejar el cadàver amb una ràbia inusitada una altre vegada enviant-lo uns metres enlluny, vaig sentir una mena de satisfacció estranya al fer això. Al arribar a la taula vaig agafar una bossa. Me la vaig penjar de l’esquena sense pensar-ho, tot tapant-la amb restes de túnica, vaig agafar un recipient estrany, estrany però molt familiar. Vaig tornar a les escales, vaig pujar el primer graó i vaig llançar el recipient cap a una pila de llibres que hi havia prop. Vaig continuar pujant les escales i vaig notar com un foc estava consumint tota la sala on feia uns moments havia estat.

Vaig tornar a sortir al pati, davant meu 4 soldats amb les armes rogenques es van parar davant meu i em van preguntar si havia deixat alguna cosa que valgués la pena darrera meu, sense pensar-ho els vaig contestar que no, que abaix tant sols hi havia una habitació buida. Van marxar sense fer més preguntes.

Vaig mirar al cel de nou i era diferent, tenia un altre color. Era jo, però no estava sol. Vaig mirar-me bé l’espasa, estava oscada per diversos llocs, era la meva espasa, però notava que me la mirava de forma curiosa, em vaig repasar de dalt a baix. De sobte, em vaig agafar el crucifix que duia penjat del coll, el meu puny va anar sol, me’l vaig arrencar i el vaig tirar a dins de la font del pati.

Vaig caminar de nou cap a dins del palau, amb unes ànsies de sang i foc com no havia tingut mai.

2 comentaris:

Josep B. ha dit...

D'això, qui era que deia no sé què d'un editor?

Això sí, no t'accepto que acabi aquí, m'has deixat amb la mel als llavis.

Betty ha dit...

Desperta ferro! has copsat molt bé l'eséncia d'aquests mercenaris, la seva terrible violència. Molt bé!