dissabte, 12 d’abril de 2008

un gran dia

Quin gran dia que seria avui, quin gran dia!

Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.

Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.

Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.

La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.

El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.

Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.

De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.

Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.

2 comentaris:

skorbuto ha dit...

Me l'has jugada, fins la darrera frase pensava que parlaves d'una boda.

Ana ha dit...

Tal i com ha dit l'Skorbuto, jo també pensava que era un casament. Un mal tràngol explicat d'una manera preciosa.
Si ha estat recent, ànims ;)