En Bunny era un conillet megalomaniac, ho tenia de petit. En comptes de jugar a futbol amb els altres conillets a l’hora del patí ell es dedicava a quedar-se apart ensajant riures sinistres i depravats tipus:
Muahahahahaha
Muaaaahaaaahaaaa
Cosa que va fer que els altres conillets els hi fes por. Aquesta costum no es sabia ben bé d’on li havia sortit, potser era dels llibres que llegia de ben petit, o potser de les pelis de sèrie B que miraba de forma massa usual. La qüestió és que en Bunny tenia el ferm convençiment de que algun dia dominaria el món. Ho tenia casi tot pensat.
Aixecaria un exèrcit de morts vivents, format per milers i milers de conillets zombis, llúdrigues zombis i gatets zombis. Primer conqueriria la Ciutat Piruleta, i des de casa seva a les afores observaria la destrucció de la ciutat a mans de les seves ordes sentat a una trona de marbre negre amb una capa negre amb caputxa, mentres per fi podria posar a la pràctica els seus riures més cruels i espantosos.
Un cop la ciutat Piruleta s’hagués agenollat a les seves potetes, prohibiria la música pop, les begudes amb gas (excepte la cervesa), les amanides amb escarola i canonges i imposaria una economia basada en un model socialista.
Lògicament el tema no s’acabaria aquí. Podria agafar la ciutat Piruleta per sorpresa, però es descubriria al món i els exèrcits de les altres ciutats es prepararien per rebre les seves tropes. Es muntaria una guerra d’anys i anys, però ell estava ben segur que en sortiria victoriós i s’erigiria així com el conillet que dominaria el món.
Només li faltaven uns detalls:
L’exèrcit de zombis i la trona de marbre negre. La capa l’havia comprat al Carnaval de l’any passat d’oferta en una botiga de disfresses.
Conclusió. - Ho sento de veritat per aquest escrit, però estic molt cansat (avui m’he aixecat a les 4 de la matinada :(
diumenge, 27 d’abril del 2008
diumenge, 20 d’abril del 2008
The Clash
Bé, els que em coneixeu sabeu que m'agrada molt i molt la música.
Fa poc vaig tenir una xerrada amb un bon amic del meu poble sobre The Clash, grup londinenc de pre-punk?
El tema és que pocs dies després vaig enviar un CV a Londres justament, a la ciutat de The Clash.
Es veu que a London els hi va agradar el meu CV, hi vaig anar per una entrevista (London Calling).
M'han acceptat (Should I stay or should I go?).
Fa poc vaig tenir una xerrada amb un bon amic del meu poble sobre The Clash, grup londinenc de pre-punk?
El tema és que pocs dies després vaig enviar un CV a Londres justament, a la ciutat de The Clash.
Es veu que a London els hi va agradar el meu CV, hi vaig anar per una entrevista (London Calling).
M'han acceptat (Should I stay or should I go?).
dissabte, 12 d’abril del 2008
un gran dia
Quin gran dia que seria avui, quin gran dia!
Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.
Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.
Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.
La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.
El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.
Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.
De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.
Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.
Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.
Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.
Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.
La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.
El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.
Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.
De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.
Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.
dijous, 10 d’abril del 2008
Tornada a la realitat (IV) i final.
En Chipmunk, el gos de la pradera estava sentat a casa seva plegant mitjons. Era un menjador comfortable, estava sentat a una cadira de plomes d’avestruç i estava bastant concentrat en la seva tasca. Darrera seu, al fons del menjador hi havia una televisió amb les noticies, en Chipmunk les escoltava.
El reporter de les noticies estava parlant d’un extrany succés que havia passat feia poc.
“Un conillet molt bufonet amb barretina catalana ha protagonitzat diversos incidents pels voltants de la ciutat Piruleta, primer va intentar massacrar una convenció del partit polític Iniciativa per Ciutat Piruleta, els Verds. Tot seguit va destrossar tots els molins de vent que hi havia pel voltant, va armat amb una motoserra i va amb un patinet rosa. “
En Chipmunk es va girar de cop espantat cap a la tele.
En la descripció havia conegut el seu amic, en Bunny. En Chipmunk sabia el que havia de fer. Ell també havia llegit el Quixot.
Va sortir al garatge, va agafar el seu patinet, blau. Va agafar una txapel·la vasca i la seva motoserra, també una rèplica de “La matança de Texas” i es va dirigir cap a Barcelona.
A la barceloneta hi havia en Bunny, a la platja, mirant cap a l’horitzó. Encara estava cohibit pel tamany de l’arma amb que l’havien intentat atacar feia un dia. Per sort havia arribat a Barcelona aquella mateixa nit, lluny de la conilleta grisa sadomasoquista. Va decidir llavors que necessitaria un nom per identificar-se... per destacar entre els conillets andantes que hi havia hagut a la història. Va decidir que es diria.... “El de la trista barretina”
Estava meditant sobre el bé que li aniria el nom quan va sentir un patinet prop seu. Es va girar i va veure a un gos de la pradera andante, en la seva bogeria no va reconèixer el seu amic, en Chipmunk.
El gosset de la pradera se li va acostar i li va dir:
“Oh Bunny...”
I en Bunny li va contestar:
“Calla gos!, no sóc en Bunny, sóc el conillet de la trista barretina!, tu qui ets?”
En chipmunk va pensar un momentet i va dir.
“Sóc el gosset de la blanca lluna, i vinc a desafiar-te!”
En Bunny va pensar un momentet i va dir:
“Accepto, pringat!”
En Chipmunk, tot recordant les últimes pàgines del Quixot va dir-li:
“Si guanyo jo tornaràs a la Ciutat Piruleta i t’hi estaràs fins a la fi dels teus dies, en canvi, si perdo podràs anar passejante pel món dient que m’has guanyat! okis?”
En Bunny va contestar:
“Mola!”
Els dos van pujar als patinets i es van encarar, en les seves potes peludetes tenien el volant del patinet i la motosserra, engegada.
En Bunny es va ajustar la barretina i en Chipmunk es va ajustar la txapel·la. Es van llançar els dos cara a cara, els patinets van agafar una velocitat vertiginosa, quan faltaven uns 4 metres perquè els dos xoquessin, ambdós van saltar cap amunt 5 metres, van fer 3 volteretes a l’aire i van entrexocar les motoserres, van caure els 2 perfectament a terra, amb les dues potes de darrera.
Es va fer un silenci sepulcral a la platja, va bufar el vent i va aixecar una mica de sorra, un xiquet del Garraf que estava passejant per la platja s’ho estava mirant a la llunyania.
De cop, en Bunny va caure a terra.
En veritat en Chipmunk no l’havia tocat, però al saltar en Bunny, que tenia la tensió baixa havia agafat una baixada de tensió i s’havia desmaiat.
A la poca estona en Bunny es va aixecar i va veure que no tenia la seva motoserra, hi havia un rastre d’un patinet que sortia de la platja, i davant seu hi havia el seu patinet, encarat en sentit a la Ciutat Piruleta. En Bunny va comprendre que era el final. Va agafar trist el seu patinet i va tornar a casa seva. Dos dies després va arribar-hi, va deixar el patinet al garaig, va entrar a la biblioteca desconsolat i va sentar-se a la butaca on havia llegit “El Senyor dels Anells” fins a embogir. Va aixecar la vista i va veure un llibre que sobresortia una mica de l’estanteria. “Juliette”, del Marquès de Sade ;)
Bé, prou. Aquí s’acaba el meu peculiar homenatge al Quixot :)
Conclusió: Sempre m'ha fet molta gràcia que Mr. Cervantes triés Barcelona com el lloc on el Quixot recupra el seny!
El reporter de les noticies estava parlant d’un extrany succés que havia passat feia poc.
“Un conillet molt bufonet amb barretina catalana ha protagonitzat diversos incidents pels voltants de la ciutat Piruleta, primer va intentar massacrar una convenció del partit polític Iniciativa per Ciutat Piruleta, els Verds. Tot seguit va destrossar tots els molins de vent que hi havia pel voltant, va armat amb una motoserra i va amb un patinet rosa. “
En Chipmunk es va girar de cop espantat cap a la tele.
En la descripció havia conegut el seu amic, en Bunny. En Chipmunk sabia el que havia de fer. Ell també havia llegit el Quixot.
Va sortir al garatge, va agafar el seu patinet, blau. Va agafar una txapel·la vasca i la seva motoserra, també una rèplica de “La matança de Texas” i es va dirigir cap a Barcelona.
A la barceloneta hi havia en Bunny, a la platja, mirant cap a l’horitzó. Encara estava cohibit pel tamany de l’arma amb que l’havien intentat atacar feia un dia. Per sort havia arribat a Barcelona aquella mateixa nit, lluny de la conilleta grisa sadomasoquista. Va decidir llavors que necessitaria un nom per identificar-se... per destacar entre els conillets andantes que hi havia hagut a la història. Va decidir que es diria.... “El de la trista barretina”
Estava meditant sobre el bé que li aniria el nom quan va sentir un patinet prop seu. Es va girar i va veure a un gos de la pradera andante, en la seva bogeria no va reconèixer el seu amic, en Chipmunk.
El gosset de la pradera se li va acostar i li va dir:
“Oh Bunny...”
I en Bunny li va contestar:
“Calla gos!, no sóc en Bunny, sóc el conillet de la trista barretina!, tu qui ets?”
En chipmunk va pensar un momentet i va dir.
“Sóc el gosset de la blanca lluna, i vinc a desafiar-te!”
En Bunny va pensar un momentet i va dir:
“Accepto, pringat!”
En Chipmunk, tot recordant les últimes pàgines del Quixot va dir-li:
“Si guanyo jo tornaràs a la Ciutat Piruleta i t’hi estaràs fins a la fi dels teus dies, en canvi, si perdo podràs anar passejante pel món dient que m’has guanyat! okis?”
En Bunny va contestar:
“Mola!”
Els dos van pujar als patinets i es van encarar, en les seves potes peludetes tenien el volant del patinet i la motosserra, engegada.
En Bunny es va ajustar la barretina i en Chipmunk es va ajustar la txapel·la. Es van llançar els dos cara a cara, els patinets van agafar una velocitat vertiginosa, quan faltaven uns 4 metres perquè els dos xoquessin, ambdós van saltar cap amunt 5 metres, van fer 3 volteretes a l’aire i van entrexocar les motoserres, van caure els 2 perfectament a terra, amb les dues potes de darrera.
Es va fer un silenci sepulcral a la platja, va bufar el vent i va aixecar una mica de sorra, un xiquet del Garraf que estava passejant per la platja s’ho estava mirant a la llunyania.
De cop, en Bunny va caure a terra.
En veritat en Chipmunk no l’havia tocat, però al saltar en Bunny, que tenia la tensió baixa havia agafat una baixada de tensió i s’havia desmaiat.
A la poca estona en Bunny es va aixecar i va veure que no tenia la seva motoserra, hi havia un rastre d’un patinet que sortia de la platja, i davant seu hi havia el seu patinet, encarat en sentit a la Ciutat Piruleta. En Bunny va comprendre que era el final. Va agafar trist el seu patinet i va tornar a casa seva. Dos dies després va arribar-hi, va deixar el patinet al garaig, va entrar a la biblioteca desconsolat i va sentar-se a la butaca on havia llegit “El Senyor dels Anells” fins a embogir. Va aixecar la vista i va veure un llibre que sobresortia una mica de l’estanteria. “Juliette”, del Marquès de Sade ;)
Bé, prou. Aquí s’acaba el meu peculiar homenatge al Quixot :)
Conclusió: Sempre m'ha fet molta gràcia que Mr. Cervantes triés Barcelona com el lloc on el Quixot recupra el seny!
dijous, 3 d’abril del 2008
En Bunny se'n va a dormir.
Tercera vegada que intento penjar el post :(
Dedicat a la finestreta.
En Bunny va arribar a casa seva, va deixar el patinet al garaig, casi sense aparcar, i va arrastrar els peus fins al pis de dalt.
Havia sigut un dia de mil dimonis, estava esgotat. A les 6 s'havia aixecat per anar a còrrer, llavors havia anat a treballar. No havia sigut un bon dia, 3 reunions a hores intempestives i mails constants que no l'havia deixat treballar concentrat :(
Després de la feina, doncs al curs de Llúdric, l'idioma de les llúdrigues. Sempre li havien caigut simpàtics aquests animalets i havia decidit feia poc aprendre el seu idioma. Però ara resultava ser molt molt difícil.
Total, que eren 2/4 de 10 del vespre i tot just arribava a casa. Es va posar a fer el sopar, va sopar, va rentar plats i llavors se'n va anar al seu despatx. Estava tant cansat que ni tant sols tenia ganes de llegir, ni d'escoltar música. Va decidir que el millor seria anar a dormir.
No us ho havia dit, però en Bunny tenia parella, una conilleta molt bufona (per motius que ara no venen al cas la conilleta m'ha demanat no aparèixer gaire en les historietes d'en Bunny). Bé, doncs el cas és que en Bunny va a dormir, es posa al llit i quan ja se li tancaven els ulls sent una veueta al seu cantó que diu:
- Bunny, no tinc són.
I en Bunny li contesta:
- Jo estic molt cansat, sisplau deixa'm dormir conilleta.
La conilleta:
- Si jo no dormo, tu tampoc.
I la conilleta li comença a bufar a la cara. En Bunny es gira i li diu:
- Va deixa'm dormir!
I la conilleta s'aixeca del llit i comença a donar bots dient:
- No tinc són, no tinc són.
En Bunny, que com tots sabeu, és un conillet amb recursos va treure un esprai "adormilogen" de sota el coixí i n'hi en va llençar un bon raig a la conilleta, que va caure estessa suaument sobre el llit. En Bunny tot seguit la va agafar, la va posar dins el llit, la va abrigar i li va fer un petó de bona nit, i van dormir els dos :)
Conclusió: Deixeu dormir al personal coi!
Dedicat a la finestreta.
En Bunny va arribar a casa seva, va deixar el patinet al garaig, casi sense aparcar, i va arrastrar els peus fins al pis de dalt.
Havia sigut un dia de mil dimonis, estava esgotat. A les 6 s'havia aixecat per anar a còrrer, llavors havia anat a treballar. No havia sigut un bon dia, 3 reunions a hores intempestives i mails constants que no l'havia deixat treballar concentrat :(
Després de la feina, doncs al curs de Llúdric, l'idioma de les llúdrigues. Sempre li havien caigut simpàtics aquests animalets i havia decidit feia poc aprendre el seu idioma. Però ara resultava ser molt molt difícil.
Total, que eren 2/4 de 10 del vespre i tot just arribava a casa. Es va posar a fer el sopar, va sopar, va rentar plats i llavors se'n va anar al seu despatx. Estava tant cansat que ni tant sols tenia ganes de llegir, ni d'escoltar música. Va decidir que el millor seria anar a dormir.
No us ho havia dit, però en Bunny tenia parella, una conilleta molt bufona (per motius que ara no venen al cas la conilleta m'ha demanat no aparèixer gaire en les historietes d'en Bunny). Bé, doncs el cas és que en Bunny va a dormir, es posa al llit i quan ja se li tancaven els ulls sent una veueta al seu cantó que diu:
- Bunny, no tinc són.
I en Bunny li contesta:
- Jo estic molt cansat, sisplau deixa'm dormir conilleta.
La conilleta:
- Si jo no dormo, tu tampoc.
I la conilleta li comença a bufar a la cara. En Bunny es gira i li diu:
- Va deixa'm dormir!
I la conilleta s'aixeca del llit i comença a donar bots dient:
- No tinc són, no tinc són.
En Bunny, que com tots sabeu, és un conillet amb recursos va treure un esprai "adormilogen" de sota el coixí i n'hi en va llençar un bon raig a la conilleta, que va caure estessa suaument sobre el llit. En Bunny tot seguit la va agafar, la va posar dins el llit, la va abrigar i li va fer un petó de bona nit, i van dormir els dos :)
Conclusió: Deixeu dormir al personal coi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
