L'endemà d'una tormenta (II)

Ve de l'endemà d'una tormenta (I)

Eren altes hores de la matinada. Dins el monestir hi havia mitja vil·la de Banyoles, la majoria adormits envolcallats en mantes, tant sols uns pocs monjos es mantenien desperts per alimentar el foc i pocs tot i el cansament no podien dormir.

La tormenta casi havia desaparegut. Poques hores abans els trons havien arribat a una violència tal com si un monstre invisible volgués enderrocar el monestir.

L’abat, intranquil, continuava passejant-se amunt i avall, no podia ni aclucar els ulls. No després de pensar amb el que podia haver-hi darrera els murs del monestir.

Potser es feia gran, potser ja no era el que havia sigut. Masses hores tancat a la biblioteca i masses hores llegint a la llum de les espelmes, la seva vista ja no era la mateixa. Però havia vist els cossos, feia 2 dies, i havia vist en Joan com es moria al llit, delirant i amb unes ferides espantoses.

Va acostar-se un cop més a la finestra, va sospirar i va mirar. A fora, la plaça del monestir estava totalment desolada. La pluja ara queia suau i formava grans bases, un arbre tenia el tronc trencat per la violència del vent i les fulles de l’altre es movien al ritme que anaven caient les gotes. El cel continuava estant totalment tapat pels núvols negres, que es resistien a marxar, tot i que ja havien descarregat la seva força. No debia faltar gaire per l’albada. Resaba perquè el temps passés ràpid i perquè sortís el sol, que il·luminaria la terra, i també els seus esperits.

Va tocar la paret amb la mà, estava gelada, feia fred, feia molta fred. Va girar-se i va agafar una manta que hi havia sobre una taula, va agafar una espelma i va tornar a la finestra, es va embolcallar i va deixar la flama a prop de la finestra. El vent que entrava feia que la llum oscil·lés, fent ballar les ombres. L’abat es mirava la flama distretament, fins que una ventada forta la va apagar. L’abat es va quedar de nou a les fosques, va aixecar la vista lentament, i allà, per la finestra, a l’altre cantó dels murs del monestir un home el mirava.

Va cridar i va caure entrebancar-se, de seguida van venir dos monjos a recollir-lo, el van agafar i el van aixecar de terra. L’abat havia vist una cara sense vida, una cara torturada que l’estava mirant. Encara sense recuperar l’alé va senyalar a la finestra, els dos monjos al veure-li l’expressió de terror van agafar una torxa i de mica en mica es van acostar a la finestra, la van il·luminar, i no hi havia ningú.

El terrabastall havia despertat a més gent, que s’aixecaven temorosos al veure que l’abat havia caigut i que demés monjos corrien a ajudar-lo. Una remor general no va tardar en aparèixer en el monestir.

El monjo jove que havia il·luminat cap a fora va tornar amb l’abat i li va posar la mà al front. Sens dubte l’home desbarrejava, s’havia passat tota la nit sense dormir ni sense pendre res. L’estava tornant a abrigar amb la manta quan de cop.... es van sentir uns cops a la porta de l’entrada.

Es va fer un silenci mordaç al monestir, van passar uns segons que es van fer interminables, tothom esperava ferventment que aquells cops haguessin sigut imaginacions, però es van tornar a repetir.

Tots els monjos es miraven entre ells, i finalment a l’abat que restava mut davant dels succesos. Una tercera vegada es van sentir els cops, dos cops a la porta del monestir, dèbils però decidits.

L’abat es va deslliurar de la manta i va apropar-se a la porta amb pas ràpid. Va agafar la fusta que la trabava i va obrir el candau. Va mirar a dins, a les cares esporuguides de la gent i dels monjos. Va fer la senyal de la creu i va obrir les portes del monestir de bat a bat.

Una ventada gelada va apagar algunes vel·les i ciris, deixant l’interior de l’edifici en penombra. La pluja va entrar d’una rebolada, tot empapant l’abat, que amb el cor en un puny va mirar a la cara del desconegut.

Era un home alt i prim. Demacrat, amb robes destrossades, i estava mal ferit. Va fer un pas i va caure de genolls davant l’abat, amb la vista aixecada.

L’abat es va ajupir i li va agafar la cara, tenia febre, els ulls blancs i li faltaven la majoria de les dents, estava tremolant.

L’home volia parlar
L’abat va acostar-s’hi
L’home va dir:
“El monstre m’ha deixat.... ha marxat.... ha entrat a la torre que ha sortit de l’aigua.... perdoneu-me....”

Dit això el que fou un dels millor guerrers de l’exèrcit Almogàver va caure a terra. Sense vida.