L'Ermengalda, la albergínia assassina

Hola nens i nenes, publico aquí un conte que vaig escriure fa molt molt de temps. Va d'una albergínia assassina :) espero que us agradi.

Atenció, conté gore.

Tot va començar un dia ennuvolat en la botiga de llegums de la senyora Paquita (qui en l'intimitat es dedicava al sado i es feia anomenar Mistress Paky), en la caixa de les albergínies hi havia l'Ermengalda amb els seus amics. Aquell caixa era la segona casa que havia tingut , si més no, és el que ella recordava. La primera havia estat un hort, un lloc realment espantós, la pobra Ermengalda s'hi havia sentit sola, desprotegida i a més, feia fred.

A la caixa s'hi estava bé, feia poc que hi havien arribat, dos dies li semblava recordar. Estaven totes les albergínies juntes, i això l'alegrava, a més, per allà prop hi havien les pastanagues, uns llegums alegres, però d'un caràcter una mica més fort que el de les albergínies, i més lluny hi havia les patates, però no s'hi feia massa, els tubércles sempre han sigut molt esquerps. El fet és que es passaven el dia mirant com entrava i sortia gent del lloc on eren, la gent agafava verdura, els possava en bosses, i llavors marxaven. L'Ermengalda i les seves amigues estaven ben intrigades per saber què passava amb aquestes verdures. Va ser llavors quan la Petra, l'albergínia sàbia va parlar, i les seves paraules foren:

"En veritat us dic, que aquests humans són els salvadors, i que escullen a les llegums que es porten més bé i les porten al cel de les llegums!"

i la resta d'albergínies van dir:

"oooooohhh!!"

A partir de llavors, les albergínies, a més de totes les llegums que havien escoltat les sàvies paraules de la Petra es van portar bé.

Era el tercer dia d'estar allà, i el segon de portar-se bé. Des que s'havia fet de dia havien entrat sis persones, i algunes havien agafat albergínies. Cada cop que s'allunyaven dins la bossa totes les albergínies els hi deien adéu i els desitjaven un bon trànsit cap a la millor vida. Quina sort que tenen !!! pensava l'Ermengalda.

La botiga estava a punt de tancar, la senyora Paquita ja estava pensant amb les activitats lúdic-gore-festives que l'esperaven quan baixés la portalada quan va entrar una parella, eren grans, segons el còmput humà... uns 50 anys, semblaven amoïnats. L'home, un senyor casi calb, ben vestit i amb maleta mirava les patates mentre la dona s'afanyava amb una bossa a mirar l'oferta de llegums. L'Ermengalda va tenir un sobresalt, potser tindria sort. La dona mirava les pastanagues, i en va agafar 3, llavors va mirar les tomates... en va agafar 2, llavors es va aproximar a la caixa de les albergínies... va agafar la Manolita, l'albergínia del cantó de l'Ermengalda, la va aixecar, se la va mirar... i la va deixar un altre lloc on estava... totes les albergínies estaven callades observant, tot seguit va agafar la Maria-Magdalena, se la va mirar i la va posar dins una bossa, a això l'Ermengalda no li va agradar, la Maria-Magdalena era una albergínia dolenta, sempre es portava malament, i l'agafaven a ella abans que l'Ermengalda, és que no hi havia dret! però llavors... la dona va mirar l'Ermengalda, va allargar la mà i la va agafar i la va posar dins la bossa amb la Maria-Magdalena. L'Ermengalda estava contenta i mentre la dona la duia cap a la caixa, l'Ermengalda mirava a través de la bossa de plàstic a la caixa on quedaven la resta d'Albergínies que no havien estat escollides per la gràcia de l'humanitat.

Llavors es va fer fosc, l'Ermengalda va tenir por.

Finalment una mà va agafar l'Ermengalda i la Maria-Magdalena i les va treure del lloc rar, van veure llavors per primera vegada el cel, era un lloc estrany, l'Ermengalda se l'havia imaginat diferent. Hi havia un parell de taules, armaris i el que més va sorprendre a l'Ermengalda era una cosa d'on sortia foc, i hi havia uns recipients a sobre, amb aigua bullint. Això li va fer molt mala pinta a l'Ermengalda.

De sobte, la dona que havien vist a la botiga i que les havia escollit va agafar una pastanaga amb una ma, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena miraven sorpreses, van suposar que ara vindrien unes parauletes màgiques i que llavors la pastanaga seria transportada màgicament al cel de les pastanagues, però es van fixar que a l'altre mà la dona hi tenia un ganivet, allò ja començava a fer molta mala espina. Amb un cop ràpid la dona va tallar el cap a la pastanaga, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena van cridar espantades mentre el cap de la pastanaga queia prop seu, sense esperar més i sense cap mena de compassió la dona va mutilar els peus de la pastanaga, i tot seguit la va agafar i recolzant el cadàver inert el va començar a treure-li la pell rascant amb el ganivet, sortien trossos de pell, de sang pastanaguil i de carn de la pastanaga per on passava el ganivet mentre la pobra pastanaga encara es compulsava de dolor. Però el pitjor encara estava per venir... la dona va agafar la pastanaga i a cops de ganivet la fa mutilar a rodanxes, a cada cop saltava un tros de pastanaga totalment mutilat. L'Ermengalda i la Maria-Magdalena no podien parar de mirar, tot i el fàstic que sentien. Tot seguit la dona va agafar els trossos de pastanaga i els va posar sobre una paella roent, l'Ermengalda casi no va poder reprimir el vòmit quan va veure els trossos de pastanaga caient sobre la superfície roent i sentir el soroll que feia i la pudor a pastanaga cremant-se.

La dona es va girar, va mirar a l'Ermengalda i a la Maria-Magdalena, les dues van témer el pitjor, va allargar la mà i va agafar la Maria-Magdalena, l'Ermengalda es va sentir alleujada per un moment, però tremolant com un fulla va mirar com la dona es mirava la seva companya, la recolzava sobre una taula, i amb un cop sec de ganivet li rebenava una part de cap!, la Maria-Magdalena va cridar de dolor, doncs el tall li havia obert parcialment el cap, però no l'havia matat. Tot seguit la dona va començar a mutilar la pobra Maria-Magdalena pels peus, l'Ermengalda volia deixar de mirar, però no podia... sentia que s'estava tornant boja... veia com suaument la dona anava disseccionant a la Maria Magdalena mentre aquesta no parava de xisclar, fins que li va arribar al cor... llavors la Maria Magdalena va callar. Els trossos també van acabar a la paella.

L'Ermengalda estava passiva, acabaven de mutilar.lar una amiga seva i ara li tocaria a ella. Va pensar amb totes les albergínies i verdures que havien sortit de la botiga de la senyora Paquita, totes havien acabat igual? i perquè la Petra deia que anaven al cel? si anaven a la paella? ... què sabria la Petra sobre el futur, tant sols era una albergínia més.... va atrevir-se a aixecar la vista i va veure com l'infame dona estava remenant amb un pal fúnebre els restes de la Maria-Magdalena i la pastanaga, l'olor era nauseabunda. De sobte es va girar i va mirar a l'Ermengalda. Havia arribat el moment.

L'Ermengalda va tancar els ulls, no tenia valor per veure com era torturada, va sentir com la dona l'agafava... es va preparar per sentir dolor... va sentir fred. Va obrir els ulls, estava dins la nevera.

La pobra estava com cansada, acabava de presenciar en directe un espectacle gore (dins l'àmbit de les verdures clar) i probablement seria la pròxima en ser mutilada, a més, el seu historial psicològic no ajudava, l'Ermengalda havia tingut trastorns psicològics ja de petita. Allò era massa. Va començar a tremolar.... no era pel fred, era la seva doble personalitat que estava ressorgint... la seva doble personalitat era una doble personalitat dolenta i malvada.

La doble personalitat es va apoderar del cos de l'Ermengalda, i aquesta va reflexionar:

 -- Els Humans ens agafen de la botiga de la senyora Paquita
-- Els Humans ens porten al cel.
-- Però els Humans NO ens porten al cel.
-- Els Humans ens mutil.len  malo malo 
-- Doncs els humans són dolents
-- dolents.... uhm.... dolents....
-------------------------------------------------------------
= matar dolents, que equival a matar humans.  guai! 

Apa doncs, ja ho tenia. Havia de matar tots els humans, apa.

Primer de tot calia sortir de la nevera, feia fred, i no hi havia humans. Per tant no tenia sentit que hi fos allà. Va obrir la nevera ( que com s'ho va fer? i jo què sé!! com cony vols que una albergínia obri la nevera capgròs!). Val, ara estava a la cuina... tampoc hi havia humans... havien marxat, però encara hi havia la paella, va pujar fins als fogons, allà va poder veure trossos encara fumejants de la Maria Magdalena i de la pastanaga... i al cantó... hi havia el ganivet que la dona maligne havia fet servit per mutilar-los. Era un ganivet gros... i afilat. El va agafar... estava xop de sang d'albergínia, l'Ermengalda es va horroritzar pensant quantes albergínies havien estat trinxades/mutilades/destrossades/seccionades amb aquell ganivet... i va somriure malignament quan va pensar quants humans serien trinxats/mutilats/destrossats/seccionats per aquell ganivet a partir de llavors.

Va sortir de la cuina arrossegant el ganivet i va arribar a un passadís, estava fosc, al fons hi havia llum i es sentia soroll... s'hi va acostar silenciosament... va arribar a una habitació molt grossa, hi havia dos sofàs, i al fons... una taula, a la taula hi havia seguts un home i una dona, davant d'ells hi havia una caixa d'on sortien tot de colors i sorolls. Se'ls va mirar... estaven menjant... s'estaven menjant la Maria Magdalena!!! a sobre caníbals...

El tema estava xungo eren dos, i molt grossos, encara que estaven d'esquena no sabia com s'ho faria per matar-los als dos de cop sense que tinguessin possibilitat de defensar-se. S'ho hauria de currar fort... estava pensant en saltar en modalitat hèlice i tallar-los als dos el coll alhora quan l'home es va aixecar va dir alguna cosa a la dona i va marxar per una porta... aquell era el moment de la venjança...

Quan l'home va haver desaparegut per la porta del cantó l'Ermengalda va anar corrent cap a la dona per l'esquena va saltar i li va clavar el ganivet a la nuca, es va sentir un soroll molt desagradable i la dona va intentar aixecar-se, però el ganivet li havia travessat fins a la gola, l'Ermengalda mantenia el ganivet a dins mentre sentia els gemecs de la dona i veia com la sang se li escapava pels forats. L'Ermengalda li va acabar de pujar al cap i li va treure el ganivet, la dona s'agafava el coll, encara no entenia el que estava passant, estava sopant tant tranquila quan de cop un ganivet li travessa el coll, l'Ermengalda li va veure la cara d'angoixa, estava aterrada i li sortien els ulls, tenia la boca plena de sang i li brollava sobre el vestit tenyint-ho tot de color vermell, però encara no estava... li va saltar sobre la falda i li va començar a clavar cops de ganivet a l'estomac, l'Ermengalda havia entrat en modalitat berzerker i pocs segons després la dona estava totalment oberta i inerta, els budells estaven a terra junt amb una bassa de sang.

L'Ermengalda es va calmar, la dona feia tota la pinta d'estar... morta. Just en aquell moment va sentir com algú tirava el lavabo. Es va obrir la porta i l'home va sortir tant tranquil ( què t'has de pensar tu de que estàs sopant, vas al lavabo i quan surts et trobes la teva esposa horriblement mutilada per una albergínia boja?) i va veure l'escena. Es va posar blanc de cop i es va quedar mirant quiet aquella dona amb el cap sobre la taula, els budells a terra i besant sang per tot arreu... quan va sentir que li estava pujant alguna cosa pels pantalons, quan va poder reaccionar l'Ermengalda ja li havia arribat a la cintura, i li estava mirant la bragueta amb molt d'interès. L'home ho va intentar evitar però no va poder, l'Ermengalda li va clavar un cop de ganivet molt hàbil just al mig dels genitals, l'home es va doblegar sobre ell mateix caient a terra i vomitant alhora. Quan va poder aixecar una mica el cap va veure com una albergínia xopa de sang se'l mirava a un pam de la cara recolzada amb un ganivet amb trossos de carn humana incrustada. L'albergínia reia.

La bassa que estava formant l'home ja s'havia ajuntat amb la bassa de la dona, l'Ermengalda estava gaudint de la situació, però no sabia què faria amb l'home... deixaria que es dessagnes?... o el rematava? li tallaria el cap? o el torturaria? l'home estava perdent molta sang... el tio estava a terra somiquejant amb les mans a allà on hi havia tingut l'aparell reproductor (notis el passat: "on hi havia tingut" ). Què havia de fer llavors? a veure... a la Maria Magdalena se l'estaven menjant, però ella passava de menjar-se humans... ah si, l'havien fregit... com s'ho faria per posar l'home en una paella?, ho tenia com malament. Hauria de pensar en alguna altra cosa. L'Ermengalda va recapacitar... el menjador estava prou guapo, moqueta, sofàs, quadres... cremaria bé. iuju!

Va sortir de la casa per una finestra, i es va quedar mirant la ciutat que tenia davant seu, tot de cases amb llums amb humans dins... en faria prou amb un ganivet? va veure com s'acumulava gent a sota la casa, semblaven espantats, seria el fum que sortia per tot arreu o pels xiscles d'agonia que en sortien de dins? en fi... aviat no importaria.

L'endemà d'una tormenta (III)

En Sebastià no recordava en els seus 43 anys una nit tant llarga. Maleïda tormenta.

Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.

Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.

L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.

Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.

Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:

-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “

Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.

Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.

L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.

L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.

Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.

Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?

L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.

En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.

Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.

Realment el dia no estava sient gaire bó.

En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.

En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.

Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.

Tot el seu cos es va tensar de cop.

Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.

Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.

"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.

En Bunny a l'extranger (II)

Si si, ja sé que fa temps que no escrivia res sobre en Bunny. Admeto que el tenia una mica abandonat, però bé, aquí va la continuació des d'on l'haviem deixat. En Bunny estava atrinxerat defensant casa seva d'una ordre de sicaris de l'ajuntament després de rebre una ordre de deshauci.


Feia molt de temps que la batalla durava, mesos? Sí, mesos.

La casa d'en Bunny tenia algun foradet, algun de petit i algun de gros (2m), els sicaris de l'ajuntament havien instal·lat bateries d'artilleria, nius d'ametralladores i mines anticonillet a les afores. Dia i nit intentaven asaltar la casa, que en Bunny tot sol defensava de forma heroica i fins i tot, èpica.

Durant els dies que en Bunny havia pogut preparar-se havia pensat en tot! Tenia música, menjar i café. Municions per parar un tren, o dos o tres. Armes de tot tipus i fins i tot connexió Wireless.
El que passa és que la cosa estava sortint-se de mare ja. Els sicaris atacaven i atacaven, i en Bunny els forajitava, que si morter per aquí, ametralladora per allà, escupitada allà baix, dentellada per allà l'altre cantó. Fins i tot una vegada una morsa havia estat tant a punt d'arribar a la porta que en Bunny es va veure obligat a imitar el gag “Spam” dels Monty Python. Havia aprofitat que la morsa reia per tallar-li el cap amb una espasa.

El nostre heroi suau i blanc ja començava a estar cansat de tot allò, uns dies és divertit però al final cansa sabeu? A més, havia pintat la casa feia poc i ara la tenia plena de forats.
A la tercera setmana i després de moltes baixes per part de l'Ajuntament de Ciutat Piruleta havien vingut uns funcionaris a comentar-li que si no parava de matar sicaris li cauria una denúncia per Danys i perjudicis. Lògicament no havia ajudat i ara els caps dels funcionaris estaven clavats d'unes estaques a dalt de la teulada.

A més, hi havia un problema “serio serio” se li estaven acabant les municions.

I és que qui ho havia pensat que tot això duraria tant?

Però en Bunny tenia una última carta a la màniga.

Va esperar impacientment al cap de setmana. Tot estava més calmat al cap de setmana. Jugava l'equip de fútbol de Ciutat Piruleta. Tenia 2 hores aproximadament per preparar el seu últim cop.

El dissabte va arribar i com en Bunny havia previst, una hora abans de començar el partit tots els sicaris havien anat al camp, tant sols havien deixat alguns centinelles a vigilar que en Bunny no s'escapés.

En Bunny va còrrer al subterrani, va entrar al seu laboratori i va agafar El Llibre. Va obrir a una pàgina aleatòria, va veure la imatge que la il·lustrava i es va esgarrifar. Realment seria tant cruel com per crear allò?

Bé, va començar. Va seguir les instruccions una a una, a on no hi tenia igredients trobava sucedanis, lògicament no tant espantosos com els que hi havia al llibre. Qui podia haver sigut tant monstruosament pèrfid com per inventar-se allò???

Van passar dues hores, el laboratori apestava totalment, i havia estat a punt de desmaiar-se en dues ocasions. Però semblava que finalment tenia la Poció Super Mortifera de Destrucció Massiva i Espantosa.

En Bunny estava orgullòs, ho havia pogut fer. Havia arriscat la seva vida.
Va respirar, es va mirar el bol, on la poció encara feia xup xup. Va tancar el llibre i va respirar alleujat. Havia sobreviscut. Va mirar la portada del llibre.

Merda.

S'havia equivocat!! s'havia equivocat a l'hora d'agafar el llibre! En comptes d'agafar el Llibre Negre de Pocions Super Xungues havia agafat un llibre de receptes de cuina Koreana!!!! merda merda!!! havia fet Sopa Wong Tong a les 4 delicies!!!!

Bé, ara no hi podia fer res. Estava perdut, havia fracasat estrepitosament. En un atac de ràbia va agafar el bol i el va posar a una catapulta que tenia al jardí, va carregar-la amb la sopa i va disparar. El bol va sortir disparat cap a Ciutat Piruleta i va caure a un riu que hi havia prop.
En Bunny es va sentar, es va mirar el seu últim cartutx de bales. Havia gastat tots els cargadors de munició explosiva, incendiaria, de precissió, perforadora i de bales fluorescents. Només li quedaven 30 bales de 7.62mm, dels anys 70. Es va aixecar, va carregar el carregador al seu Kalashnikov AK-47 i es va plantar a la porta. Esperant, com tot conill valent, la seva mort.

Moriria lluitant.

4 hores després encara no havia vingut ningú.

Bufff. Semblava que el partit de fútbol havia acabat amb aldarulls. Es veien explosions i cotxes sortint disparats de Ciutat Piruleta, embussos i accidents de trànsit. Hom diria que fins i tot es podia apreciar algun tret.

És ben bé que això del fútbol... en Bunny es va decidir a investigar i va baixar amb el seu patinet cap a la ciutat.

Quan va arribar suficientment a prop es va trobar un espectacle dantesc, tot de conills i conilletes zombies menjant-se els uns als altres! Però com podia ser? Què havia passat?
Va notar una olor estranya, i va veure com al cantó d'on estava hi havia el vol que havia llançat amb la catapulta, havia caigut al riu, i la sopa Wong Tong a les 4 delicies s'havia barrejat amb l'aigua que alimentava la ciutat...

En Bunny havia convertit a la Ciutat Piruleta en una ciutat zombie. Ara si que li cauria un puro.

Bé, amb una mica de sort ningú se n'adonaria.

Bé, clar que se n'adonarien. El millor seria sortir d'allà per potes.

Va còrrer de nou cap a la seva casa. Va entrar a la seva habitació i va desplegar el comandament de la casa. No ho havia comentat mai però la casa d'en Bunny era una nau espacial. Va apretar el botó de “Fotre el camp, però JA” i la casa va despegar a poc a poc.... moments després en Bunny estava rumb a un nou destí.

Una de les coses que m'agrada d'UK