Vaig apretar la marxa, el camí feia pujada i la pluja feia que tot fos fang. El crit no havia sigut llunyà i probablement venia d’una masia que es veia no molt lluny, amb una mica de sort hi arribaria en uns pocs minuts.
Feia 10 dies que havia sortit de la Ciutat Comtal de Barcelona per a investigar una sèrie d’estranys esdeveniments que havien tingut lloc a les rodalies de la vil·la de Mollerussa. Unes masies havien sigut atacades de nit, els seus habitants morts misteriosament, els cossos tal com si algú hi hagués practicat una missa blasfema. Dia rera dia havia seguit el rastre, sempre cap al nord, cada dia igual. En dos dies més de marxa arribaria al reialme de Felip IV, rei de França i allà ja no hi podria fer res, però ara ja els tenia.
La porta de la masia estava perfectament tancada. Em va tranquil·litzar. Potser havia sigut una falsa alarma, però, i el crit que havia sentit feia uns moments? Vaig trucar a la porta, si més no, buscaria refugi entre les seves parets. La pluja que queia sobre la meva caputxa no em permetia sentir gairebé res. Vaig tornar a trucar, aquesta vegada amb el puny tancat i vaig cridar:
“Ah de la casa!”
Ningú va obrir. Vaig rodejar la casa fins a arribar a un finestró que estava mig obert, no podria passar-hi de cap manera però almenys podria mirar què estava passant a dins. L’habitació semblava que era una cuina, hi havia una xemeneia encesa i una olla hi penjava, hi havia tot d’estris de cuina i un forn de llenya, també encès. Al mig de la sala hi havia una taula amb tot de verdures. Hi havia una porta oberta i hi vaig veure un moviment, un braç acabava de sortir de l’habitació, algú estava arrastrant un cos.
Havia arribat tard, per molt poc. Però aquesta vegada seria l'última.
Tant sols sentia el batec del meu cor i la pluja fora. Feia dies que estava seguint a aquest psicòpata i ara no el deixaria escapar. El terra estava sec, per on havia entrat ell? La porta estava tancada. No podia ser que l’haguessin deixat entrar. Ja ho descobriria a l’interrogatori, sempre i quan el pogués agafar viu.
Vaig sentir un tro, em va trasbalsar molt, havia de pensar en calma, tenia el factor sorpresa, no sabia que jo era a dins, ara bé, havia de vigilar, probablement seria més d’un.
Vaig continuar per un passadís que duia a una sala il·luminada per un foc, pel camí vaig veure una porta entreoberta, vaig fer una ullada i hi vaig entrar. Hi havia una taula a terra i senyals de lluita, una dalla a terra i dues cadires trencades. Algú s’havia intentat defensar. A la paret una senyal de sang que continuava cap al terra, i que anava al passadís d’on venia. Hi hauria brega d’aquí a poc, vaig fer una altra ullada a l’habitació i vaig agafar una pota d’una de les cadires, necessitaria tot el que pogués per atacar.
Ja al passadís vaig ajupir-me i vaig continuar el més sigilosament que podia cap a la sala, la tormenta de fora feia que fos impossible sentir gaire res, amb això almenys, estava tranquil. Quan vaig arribar a la sala vaig veure una escena que em va horroritzar:
La sala estava il·luminada per una llar de foc en un cantó, les finestres estaven tancades i al bell mig hi havia una taula grossa. En aquesta taula hi havia 3 cossos totalment nus, els braços d’un dels homes penjaven de la taula i tenien rierols de sang que encara estaven degotant fins a terra. A un cantó de la taula hi havia un monjo! Anava vestit amb un hàbit marró i tenia el cap descobert, una barba totalment despoblada i descurada li cobria la cara i tenia els ulls en blanc. El seu cos era prim i xuclat, desprenia una aura fosca de perversitat. Amb una mà sostenia un llibre gegant, de tapes negres amb candau d’acer i amb l’altra sostenia una copa. Recitava unes paraules espantoses, que em feien gelar la sang fins i tot sense entendre-les.
Les pregàries que deia al seus déus blasfems em produien la mateixa por que em produeix una aranya o una serp, una por arrelada dins del cor, una por sense sentit, una por que prové de temps immemorials, de quan la raça humana no era ni humana.
Em vaig quedar espantat al meu racó en silenci contemplant horroritzat aquell espectacle espantós. Sobtadament l’home va aixecar la copa per sobre el llibre i hi va abocar el seu contingut lentament a sobre. Un líquid vermell i espés queia sobre el llibre i semblava que el llibre l’absorbís, el líquid no l’esquitxava i no queia a terra, es quedava dins el llibre! No vaig poder reprimir un crit.
L’home es va girar sorprès. Em mirava amb els ulls blancs, però sabia que em mirava a mi, va llençar la copa i va apuntar-me amb el seu dit. El meu cos no responia pel pànic que tenia i no podia moure’m, tan sols mirar horroritzat com aquell home em senyalava i recitava unes paraules inintel·ligibles a poc a poc, unes paraules que em cremaven el cap i que feien que em maregés.
No sé d’on vaig treure les forces, però vaig aconseguir aixecar-me, vaig trontollar i vaig donar-me un cop al cap amb la paret. El dolor em va fer despertar momentàniament i amb un acte reflex vaig llençar la meva espasa a l’home. Va ser un tir desesperat i afortunat, l’espasa va ferir-lo al braç amb què sostenia el llibre.
La seva reacció va ser espantosa, va callar, em va mirar amb una cara d’odi espantosa, va girar al cap i es va mirar l’espasa que tenia clavada al braç. Sense mostrar cap tipus d’espant o de dolor va agafar l’empunyadura de l’espasa i se la va extreure, lentament. Vista l’escena i ja recobrat el control sobre el cos vaig veure que no m’enfrontava a un boig, sinó a un dimoni. Vaig girar-me i vaig dirigir-me el més ràpid que podia cap a la sala per la que havia entrat, cap a la finestra, cap a l’exterior.
El cap em rodolava, potser per l’espant, potser per el cop, i anava rebotant de paret en paret del passadís talment com si anés begut. No sentia soroll darrera meu, vaig arribar a la porta de l’habitació i vaig girar-me enrera.
El monjo avançava pel passadís lentament, els seus peus no tocaven a terra i tant sols es podia veure la seva silueta negra, flotant a dos peus de terra que avançava cap a mi. Veia els seus ulls blancs travessant els pocs metres que ens separaven que em miraven amb odi.
Vaig saltar cap a l’habitació i em vaig llençar per la finestra, vaig caure en una bassa. L’aigua freda em va revifar i vaig sortir corrent pel camí on feia uns moments havia pujat.
No sé quanta estona vaig córrer, en cap moment em vaig girar. L'única cosa que sé és que corria sense veure res i que de cop vaig notar que queia, vaig notar que queia en una aigua glaçada i que vaig pedre el coneixement.
Em vaig despertar dies després a la vil·la de Ripoll, on uns llenyadors m’havien trobat flotant en un riu i m’havien agafat.
