Això tampoc és una història de fantasia, no sé què passa però últimament només em succeixen coses que em toquen els nasos.
Internet, aquest meravellós món on qualsevol imbècil pot ser important i tenir un exèrcit de seguidors incondicionals. Qui vigila el poder mediàtic que tenen algunes persones que s'escuden darrera la pantalla? Durant la meva vida com a internauta m'he trobat amb molt de gurú, molt d'expert, molt "d'evangelitzador" de diverses cultures suposadament obertes. Finalment aquestes persones han resultat ser un colla de feixistes de ment tancada totalment incapaços de fer cap mena de comentari crític, i molt menys auto-crític.
Bé, al tema.
Aquest cap de setmana passat vaig estar a casa un amic a Andorra, vaig marxar de Londres el dijous i vaig tornar el dilluns a la nit. Quan vaig arribar a l'oficina em vaig enterar que durant el cap de setmana hi havia hagut sarau. M'explico.
Es veu que un blog de tecnologia bastant famós i important (un dels poders mediàtics de que parlava al començament?) va difondre un fals rumor sobre nosaltres. No era un rumor qualsevol, sinó que era un de gruixut. Més o menys venia a dir que haviem donat dades privades dels nostres usuaris a la RIAA (una espècie d'equivalent a la SGAE als EUA).
Lògicament companys meus que ho van veure van començar a trucar i de seguida van aparèixer respostes al mateix blog on s'havia publicat tota la mentida. El nostre CTO no va tardar gaire en aparèixer i fotre un cop de puny a la taula. Hi ha gent que m'ha dit que s'ha passat, però jo crec que encara n'hi havia per més.
Bé, sembla ser que el blog original ha semi rectificat, però el mal ja està fet. La meva pregunta és: Per què la gent no contrasta la informació?, bé, això no és la pregunta, ja sé perquè la gent no contrasta la informació, però el sentit de tot plegat (el concepto es el concepto) és com és que hem arribat a un punt on la gent està disposada a menjar-se tot el que diu tal persona pel sol fet de ser tal persona?
Cosa que em porta a preguntar-me, i una vegada més, tant atontats estem? Tant cecs o porucs som que hem d'anar tots agafadets de la mà seguint "al mestre" que ens porti a on ens porti?
dimecres, 25 de febrer del 2009
dimecres, 18 de febrer del 2009
i sense que serveixi de referent...
una reflexió personal al blog:
Normalment llegeixo diversos medis de (des)informació, que si alguns diaris espanyols, que si meneame, que si ... sóc l'única persona del món que té la sensació de que li prenen el pèl i encara se'n foten ?
M'explico: En un dia he llegit com un dels partits més grans d'Espanya té uns casos de corrupció interna que fan esquerdar pedres, què fan els seus votants? exigeixen caps? no! diuen que és culpa del president del govern. Llavors, llegeixo les declaracions dels premis aquells de pel·lícules nacionals, i que tothom culpa a la pirateria dels mals resultats del cine espanyol. A algú se li ha ocorregut fer-se (tant sols una miqueteta) d'autocrítica? o potser culpar el mal resultat de les sales de cinema al fet que una entrada d'una pel·lícula valgui prop de 10€ ?
Llavors hi ha el tema dels 4 milions de parats a Espanya, mentrestant regalen diners dels impostos als bancs, i no us ho perdeu no sé a on vaig llegir que un poble d'Andalusia ... TOT un poble havia deixat l'agricultura feia uns anys per dedicar-se a la construcció, i ara que no tenien feina doncs exigien al govern una solució (!!!!!!) perdó????? és una broma??? no! no ho és!
Lògicament dels empresaris que han causat la crisi a nivell internacional (amb empresaris vull dir empresaris i banquers i polítics) hi ha algú que exigeixi responsabilitats ?
però a veure....
si tenim una colla de fills de puta per governants, si segueixen un model econòmic i polític que s'ha demostrat que cada X anys peta. PER QUÈ CONTINUEM AIXÍ? tant atontats estem?
SISPLAU NO HI HA NINGÚ MÉS QUE HO VEGI COM JO???
SÓC L'ÚNIC????
eooooo sindicats!!!! (ecooo ecoooo ecoooooo)
eooooo GENT!!!! (ecoooo ecoooooo ecoooooo)
En fi, potser és part de la seva victòria, el fet de que tingui la sensació que només puc cridar al meu propi blog.
Normalment llegeixo diversos medis de (des)informació, que si alguns diaris espanyols, que si meneame, que si ... sóc l'única persona del món que té la sensació de que li prenen el pèl i encara se'n foten ?
M'explico: En un dia he llegit com un dels partits més grans d'Espanya té uns casos de corrupció interna que fan esquerdar pedres, què fan els seus votants? exigeixen caps? no! diuen que és culpa del president del govern. Llavors, llegeixo les declaracions dels premis aquells de pel·lícules nacionals, i que tothom culpa a la pirateria dels mals resultats del cine espanyol. A algú se li ha ocorregut fer-se (tant sols una miqueteta) d'autocrítica? o potser culpar el mal resultat de les sales de cinema al fet que una entrada d'una pel·lícula valgui prop de 10€ ?
Llavors hi ha el tema dels 4 milions de parats a Espanya, mentrestant regalen diners dels impostos als bancs, i no us ho perdeu no sé a on vaig llegir que un poble d'Andalusia ... TOT un poble havia deixat l'agricultura feia uns anys per dedicar-se a la construcció, i ara que no tenien feina doncs exigien al govern una solució (!!!!!!) perdó????? és una broma??? no! no ho és!
Lògicament dels empresaris que han causat la crisi a nivell internacional (amb empresaris vull dir empresaris i banquers i polítics) hi ha algú que exigeixi responsabilitats ?
però a veure....
si tenim una colla de fills de puta per governants, si segueixen un model econòmic i polític que s'ha demostrat que cada X anys peta. PER QUÈ CONTINUEM AIXÍ? tant atontats estem?
SISPLAU NO HI HA NINGÚ MÉS QUE HO VEGI COM JO???
SÓC L'ÚNIC????
eooooo sindicats!!!! (ecooo ecoooo ecoooooo)
eooooo GENT!!!! (ecoooo ecoooooo ecoooooo)
En fi, potser és part de la seva victòria, el fet de que tingui la sensació que només puc cridar al meu propi blog.
dijous, 12 de febrer del 2009
Nova secció: Cites
Hola nens i nenes, quant de temps. Ho sento estic enfeinadet, però ja tinc alguna cosa al tinter... o al OpenOffice per ser més exactes.
Però avui inauguro una nova secció. Secció de cites, que no té res a veure amb aparellar al personal.
Les cites que posaré són _exclusivament_ cites de gent que conec a les que jo he estat present. Res de fantasmes d'aquests que es dediquen a voltar el món repetint un discurs una i una altre vegada.
No diré qui ha dit les frases, tot i que molt probablement algú ho podrà endevinar, ok, primera:
Contexte:
Estava jo i uns amics a un bar de Londres, sentats prenent unes pintes. Jo acabava d'arribar i ells ja en portaven unes quantes de begudes (aquí unes quantes vol dir més de 5). Doncs bé, el tema és que jo estava parlant amb un molt bon amic. El tema de conversa estava girant en torn a que ens fem grans, que ja no tenim 16 anys, que si els nostres pares a la nostre edat ja tenien fills, que si ja no aguantem tant a les nits... i clar, el tema ens estava enfonsant moralment. Amb tot això el meu amic diu:
- No sé tiu, saps què és dur de veritat?
Jo: - Què ?
- Veure que estàs a punt de fer 27 anys... i que no seràs una estrella del rock.
diumenge, 1 de febrer del 2009
El Còdex.
La figura va parar un moment, esbufegava, tremolava de cansament i de por, es va girar, tant sols veia arbres, de lluny encara es sentien alguns crits i els udols dels gossos. Va apartar-se la mà de la ferida, la fletxa no se l'hi havia clavat molt, el suficient però perquè li entrés el verí. D'un cop sec la va arrancar i la va tirar a terra, sangrava molt, tenia la ferida negre i la sang estava tintada d'un color verdós. Sabia el que passaria: febre, set, dolor i al final la mort.
Els genets de l'Emperador havien caigut sobre el miserable poble com un llamp, ningú havia pogut plantar-los cara. El que els homes de l'Emperador volien, ho agafaven. En aquest cas, com en molts d'altres, tant sols buscaven saciar els seus desitjos de sang en pobres vilatans indefensos.
L'home va continuar caminant muntanya amunt. Començava a tenir la vista ennuvolada.
Es va agafar al tronc d'un arbre mort, el cap li rodava.
La seva dona el mirava amb cara de pànic mentres un genet l'agafava i se l'enduia. Ell corria amb una destral, es girava, el seu germà estava mort a terra mentres un guerrer reia. Foc i sang, crits i rialles.
L'home va vomitar. La mort s'acostava. Fugint havia intentat escapar del seu destí, i amb quin dret ho havia fet? Era una blasfemia no obeïr un desig de l'Emperador. Durant centúries la familia de l'Emperador Daurat havia regit tota la regió de Khadsf, els Déus així ho havien volgut, i si l'Emperador el volia mort, qui era ell per contradir-ho?
Va caure a terra, sentia la tremolor, es va mirar la ferida, negra. Suava, notava que perdia la raó, va aixecar el cap, una serp el mirava. Es va aixecar de nou, sentia calfreds, però continuava caminant, endavant, cap endavant, fugint del poble, de les flames i dels seus estimats. Veia ombres i visions al seu voltant, veia una carretera, ara tant sols veia un camí de muntanya. Veia el cim de la Muntanya Oblidada de Tiuk, la muntanya a on ningú hi podia anar. Tals eren les lleis de l'Emperador. Ningú hi anava, però l'home hi avançava poc a poc. La muntanya estava deserta, però ell hi veia gent pujant. L'home seguia a les sombres que pujaven la muntanya.
De nou notava el dolor, queia a terra i xisclava. Un xiscle solitari enmig d'una cadena muntanyosa perduda i totalment pelada. Un home ferit, amb verí recorrent-li la sang fent-li veure al·lucinacions. S'aixecava de nou, es somreia a si mateix i xiuxiuejava paraules inconnexes.
Veia el seu fill plorant a terra, l'agafava i quan li donava la mà, quan ja casi el tenia entre les seves veia com un genet el xafava amb el seu cavall, veia als seus veïns i familiars caient amb fletxes travessant-los el cos.
Estava corrent entre la multitud. Un genet el mira, i s'hi llença, amb l'espasa corbada a punt de tallar-li al coll quan es tira a terra i l'evita, s'aixeca de nou i sent com una fletxa se li clava a l'esquena.
Es desperta al poble, cadàvers al voltant, ell està lligat i veu com al seu cantó els Genets es diverteixen torturant al seu amic, ell és el pròxim, ho sap, s'aixeca i corre amb els braços lligats a l'esquena, sent rialles, es dirigeix al reiu, s'entrebanca, cau a l'aigua, xoca contra les pedres, continua nedant, xoca amb el cap. Flota. Es desperta a la falda de la Muntanya de Tiuk, té les mans lliures. Sent milers de veus demanant-li amb un estrany idioma que atravessi la serralada.
Fa dos dies que no menja, no dorm i no descansa. Ha perdut la raó. La fletxa no contenia prou verí com per matar-lo. Un cos sense vida recòrre els camins oblidats d'una serralada oblidada, nu, sense roba, sense mirada. Els peus l'arrastren inconscientment cap amunt.
Es desperta, ha recobrat la consciència. Té fred, té gana. Està enmig d'un paratge salvatge i desconegut, les Muntanyes Prohibides. Per què hi ha entrat? La ferida està tancada. Es gira, un llop gris gegant el mira unes passes més enrera. L'home s'espanta i cau a terra, el llop el continua mirant. Sentat, impassible. No es mou.
Corre, tot i la feblesa corre per uns camins desconeguts. Es gira, el llop ha desaperegut. S'asseu per recobrar l'alé, s'aixeca i continua el camí, desesperat, demanant clemència als Déus perquè el matin. Sent soroll, es gira. El llop de nou, sentat mirant-lo. L'home no té forces per còrrer, es deixa caure de genolls, esperant la seva mort.
El llop s'aixeca i li passa per el cantó, continua pel camí i s'assenta de nou a la vora d'un penya segat proper que l'home ni tant sols havia vist. Ha arribat a dalt de la muntanya, ha pujat la Muntanya de Tiuk. La muntanya més alta de la serralada. Tot a voltant és roca grisa, pols i desolació. No hi ha vegetació, no hi ha animals. Tant sols ell i un llop. L'home s'aixeca i s'acosta al penya segat. Mira cap a baix i la veu, per primera vegada en milers d'anys, uns ulls humans la tornen a veure.
La ciutat de Carcosa està derruida, enmig de les Muntanyes. Es va aixecar fa molt de temps, solemne, desafiant, espléndida. Les muralles no són més que records, les torres que van resistir centenars de combats i de batalles estan ajagudes a terra, descansant. Els palaus plens de vida i de colors són grisos i buits.
L'home baixa per un camí desert, milers d'anys abans havia sigut transitat per gent dels 13 continents, de mil races i mil idiomes diferents. Les portes de la muralla per on havien desfilat exèrcits no són més que pedres colossals esquerdades i seques. L'home se les mira impressionat, qui havia pogut aixecar unes muralles com aquelles? Se n'adona que el llop l'ha acompanyat. Es senta davant la porta i se'l mira impacient.
L'home està davant la Ciutat de Carcosa, un pas més i hi serà dins. Els carrers estan deserts i plens de runa, tot són esquelets i records de pedra. Al fons però hi ha una construcció de forma triangular, que s'alça imponent entre les restes. L'home fa un pas i entra a la Ciutat. Nota un calfred i respira un aire diferent. La llum dins la ciutat és rogenca, sent moviments, es gira, el llop el mira des de fora de la ciutat. Sent un alé a la cara, es gira de nou, no hi ha res. Veu una ombra que s'amaga sota una pedra, més enllà una altre, sent un xiuxiueig darrera seu, una veu de dona, no hi ha ningú. Un xiscle ofegat, de molts anys enrera, lluny, molt lluny, entre les parets que una vegada van aguantar-se.
Sent com una multitud l'està observant, entre els núvols de pols veu com centenars de figures embolicades amb túniques i capes el miren. Són fantasmes difuminats del passat. L'han esperat durant molt de temps.
Les ombres s'obren pas i s'aparten, sembla que les runes es dispossin a deixar-lo passar, ara bé, tant sols cap a un sentit. Cap a l'edifici central de la ciutat.
L'home de nou sent que ha perdut la raó, segueix caminant pels carrers, saltan pedres gegants i parets derruides molts segles abans, deixant petjades en segles de pols i de soledat. Nota com és seguit, al girar-se cada vegada nota com una munió d'ombres s'apleguen darrera seu, seguint-lo impacients i xiuxiuejant-li paraules que no pot comprendre.
Finalment arriba al que va ser la plaça central de Carcosa, la plaça del Temple.
L'edifici és imponent, una piràmide gegant, està enmig d'una plaça formada per un cercle perfecte. Sembla que les ruines l'hagin respectat, la destrucció provocada pel temps s'atura a la mateixa linia del cercle. Unes escales pugen cap a dalt de l'edifici. L'home entre al cercle, de nou la llum ha canviat, puja un esgraó, un altre, es sent acompanyat, continua pujant.
Ha arribat a dalt, hi ha tant sols una porta oberta entre ell i l'interior de la piràmide, es gira.
Les muntanyes rodeixen la Ciutat per tots els cantons. Tot és gris i amorf, a sota la piràmide i sense entrar al cercle veu a una multitud d'ombres que l'estan mirant. Esperits dels habitants de Carcosa que el miren amb atenció. Milers de cares grises i difuminades dins de robes que l'home mai ha vist, tots mirant-lo demanant-li clemència.
L'home es gira de nou, entra al Temple.
A l'interior hi ha tant sols una sala gegant, està il·luminada per un forat monstruós al sostre. És circular i està envoltada de pilars. Al terra hi ha un dibuix d'un éssers inimaginables, les estàtues són d'unes dimensions descomunals i representen a uns Déus dels quals l'home mai n'havia sentit a parlar, ni en les més espantoses llegendes. Monstres amb milers d'ulls i de tentacles. Sembla que el mirin.
Sent un soroll de cadenes, l'home alça la vista.
Hi ha una escalinata amb un tro. A dalt del tro un home se l'està mirant. Va vestit amb una túnica, empapada de sang. L'home porta una màscara de ferros, la màscara està viva, els ferros es mouen com serps i se li claven a la cara, li travessen el cap. L'home veu com té els peus molls de sang. No ho havia vist abans, el terra de la sala està ple de sang, que raja del màrtir i va a parar als peus de les estàtues, on sembla que sigui engullida.
El torturat es convulsiona de dolor i esten una mà amenaçant al nouvingut. Té l'altre mà sobre un llibre, que agafa fortament.
L'home puja poc a poc els graons. El torturat xiscla i xiscla, es mira l'home amb pànic i aferra encara més el llibre. Amb un puny l'amenaça però no es pot moure, està lligat al tro amb unes cadenes. L'home no s'atreveix a acostars-hi. El torturat queda en silenci, està mirant fixament una cosa a darrera del nouvingut, l'home es gira i veu el llop gris. Mirant, sentat a l'entrada de l'habitació.
Un xiscle milenari surt de la boca del torturat, la seva carn es consumeix i es transforma en pols. La màscara i cau a terra rodolant als peus de l'home. Ja no és una màscara de ferros punxants, rovellats i sanguinolents. És una màscara d'un llop. L'home es gira de nou, el llop ha desaparegut. Puja els graons de nou fins a arribar al tro. Hi ha una muntanya de pols i un llibre de tapes Negres. Agafa el llibre, és antic, és més antic que la Ciutat de Carcosa.
L'obre. Un impacte li puja pels ulls i li entra al cap, sent com es convulsiona i els pulmons li cremen. Es nota flotant, veu formes monstruoses movent-se al seu voltant i sent crits i sons espantosos.
Veu un home amb una túnica blanca envoltat de sacertots que el criden, porta la màscara del llop i com aquest mata a un nen petit, amb la mateixa túnica blanca. Veu la cara d'horror d'una multitud de persones i com l'home aixeca amenaçant el Llibre al cel. Les estàtues dels Déus es mouen i miren a l'home de la túnica. Tot seguit la llum canvia i es torna grisosa, unes cadenes surten del tro, lliguen a l'home, que hi queda captiu i veu com la màscara de llop es comença a transformar-se en milers de serps de ferro reptant per la cara de l'home per finalment clavar-se-li. Sent xiscles d'agonia i veu com la un terratrèmol sacseja la ciutat.
De cop torna en si mateix. Està sentat al tro, amb el llibre a la mà i la màscara posada. Es mira el llibre.
Poc a poc un home amb una màscara de Llop apareix per el balcó del Temple. Porta un Còdex Negre a la mà. Tots els habitants de la Ciutat de Carcosa el miren amb una estranya alegria i un a un desapareixen amb el vent que aixeca la pols, emportant-se així els últims records d'una ciutat oblidada.
Els genets de l'Emperador havien caigut sobre el miserable poble com un llamp, ningú havia pogut plantar-los cara. El que els homes de l'Emperador volien, ho agafaven. En aquest cas, com en molts d'altres, tant sols buscaven saciar els seus desitjos de sang en pobres vilatans indefensos.
L'home va continuar caminant muntanya amunt. Començava a tenir la vista ennuvolada.
Es va agafar al tronc d'un arbre mort, el cap li rodava.
La seva dona el mirava amb cara de pànic mentres un genet l'agafava i se l'enduia. Ell corria amb una destral, es girava, el seu germà estava mort a terra mentres un guerrer reia. Foc i sang, crits i rialles.
L'home va vomitar. La mort s'acostava. Fugint havia intentat escapar del seu destí, i amb quin dret ho havia fet? Era una blasfemia no obeïr un desig de l'Emperador. Durant centúries la familia de l'Emperador Daurat havia regit tota la regió de Khadsf, els Déus així ho havien volgut, i si l'Emperador el volia mort, qui era ell per contradir-ho?
Va caure a terra, sentia la tremolor, es va mirar la ferida, negra. Suava, notava que perdia la raó, va aixecar el cap, una serp el mirava. Es va aixecar de nou, sentia calfreds, però continuava caminant, endavant, cap endavant, fugint del poble, de les flames i dels seus estimats. Veia ombres i visions al seu voltant, veia una carretera, ara tant sols veia un camí de muntanya. Veia el cim de la Muntanya Oblidada de Tiuk, la muntanya a on ningú hi podia anar. Tals eren les lleis de l'Emperador. Ningú hi anava, però l'home hi avançava poc a poc. La muntanya estava deserta, però ell hi veia gent pujant. L'home seguia a les sombres que pujaven la muntanya.
De nou notava el dolor, queia a terra i xisclava. Un xiscle solitari enmig d'una cadena muntanyosa perduda i totalment pelada. Un home ferit, amb verí recorrent-li la sang fent-li veure al·lucinacions. S'aixecava de nou, es somreia a si mateix i xiuxiuejava paraules inconnexes.
Veia el seu fill plorant a terra, l'agafava i quan li donava la mà, quan ja casi el tenia entre les seves veia com un genet el xafava amb el seu cavall, veia als seus veïns i familiars caient amb fletxes travessant-los el cos.
Estava corrent entre la multitud. Un genet el mira, i s'hi llença, amb l'espasa corbada a punt de tallar-li al coll quan es tira a terra i l'evita, s'aixeca de nou i sent com una fletxa se li clava a l'esquena.
Es desperta al poble, cadàvers al voltant, ell està lligat i veu com al seu cantó els Genets es diverteixen torturant al seu amic, ell és el pròxim, ho sap, s'aixeca i corre amb els braços lligats a l'esquena, sent rialles, es dirigeix al reiu, s'entrebanca, cau a l'aigua, xoca contra les pedres, continua nedant, xoca amb el cap. Flota. Es desperta a la falda de la Muntanya de Tiuk, té les mans lliures. Sent milers de veus demanant-li amb un estrany idioma que atravessi la serralada.
Fa dos dies que no menja, no dorm i no descansa. Ha perdut la raó. La fletxa no contenia prou verí com per matar-lo. Un cos sense vida recòrre els camins oblidats d'una serralada oblidada, nu, sense roba, sense mirada. Els peus l'arrastren inconscientment cap amunt.
Es desperta, ha recobrat la consciència. Té fred, té gana. Està enmig d'un paratge salvatge i desconegut, les Muntanyes Prohibides. Per què hi ha entrat? La ferida està tancada. Es gira, un llop gris gegant el mira unes passes més enrera. L'home s'espanta i cau a terra, el llop el continua mirant. Sentat, impassible. No es mou.
Corre, tot i la feblesa corre per uns camins desconeguts. Es gira, el llop ha desaperegut. S'asseu per recobrar l'alé, s'aixeca i continua el camí, desesperat, demanant clemència als Déus perquè el matin. Sent soroll, es gira. El llop de nou, sentat mirant-lo. L'home no té forces per còrrer, es deixa caure de genolls, esperant la seva mort.
El llop s'aixeca i li passa per el cantó, continua pel camí i s'assenta de nou a la vora d'un penya segat proper que l'home ni tant sols havia vist. Ha arribat a dalt de la muntanya, ha pujat la Muntanya de Tiuk. La muntanya més alta de la serralada. Tot a voltant és roca grisa, pols i desolació. No hi ha vegetació, no hi ha animals. Tant sols ell i un llop. L'home s'aixeca i s'acosta al penya segat. Mira cap a baix i la veu, per primera vegada en milers d'anys, uns ulls humans la tornen a veure.
La ciutat de Carcosa està derruida, enmig de les Muntanyes. Es va aixecar fa molt de temps, solemne, desafiant, espléndida. Les muralles no són més que records, les torres que van resistir centenars de combats i de batalles estan ajagudes a terra, descansant. Els palaus plens de vida i de colors són grisos i buits.
L'home baixa per un camí desert, milers d'anys abans havia sigut transitat per gent dels 13 continents, de mil races i mil idiomes diferents. Les portes de la muralla per on havien desfilat exèrcits no són més que pedres colossals esquerdades i seques. L'home se les mira impressionat, qui havia pogut aixecar unes muralles com aquelles? Se n'adona que el llop l'ha acompanyat. Es senta davant la porta i se'l mira impacient.
L'home està davant la Ciutat de Carcosa, un pas més i hi serà dins. Els carrers estan deserts i plens de runa, tot són esquelets i records de pedra. Al fons però hi ha una construcció de forma triangular, que s'alça imponent entre les restes. L'home fa un pas i entra a la Ciutat. Nota un calfred i respira un aire diferent. La llum dins la ciutat és rogenca, sent moviments, es gira, el llop el mira des de fora de la ciutat. Sent un alé a la cara, es gira de nou, no hi ha res. Veu una ombra que s'amaga sota una pedra, més enllà una altre, sent un xiuxiueig darrera seu, una veu de dona, no hi ha ningú. Un xiscle ofegat, de molts anys enrera, lluny, molt lluny, entre les parets que una vegada van aguantar-se.
Sent com una multitud l'està observant, entre els núvols de pols veu com centenars de figures embolicades amb túniques i capes el miren. Són fantasmes difuminats del passat. L'han esperat durant molt de temps.
Les ombres s'obren pas i s'aparten, sembla que les runes es dispossin a deixar-lo passar, ara bé, tant sols cap a un sentit. Cap a l'edifici central de la ciutat.
L'home de nou sent que ha perdut la raó, segueix caminant pels carrers, saltan pedres gegants i parets derruides molts segles abans, deixant petjades en segles de pols i de soledat. Nota com és seguit, al girar-se cada vegada nota com una munió d'ombres s'apleguen darrera seu, seguint-lo impacients i xiuxiuejant-li paraules que no pot comprendre.
Finalment arriba al que va ser la plaça central de Carcosa, la plaça del Temple.
L'edifici és imponent, una piràmide gegant, està enmig d'una plaça formada per un cercle perfecte. Sembla que les ruines l'hagin respectat, la destrucció provocada pel temps s'atura a la mateixa linia del cercle. Unes escales pugen cap a dalt de l'edifici. L'home entre al cercle, de nou la llum ha canviat, puja un esgraó, un altre, es sent acompanyat, continua pujant.
Ha arribat a dalt, hi ha tant sols una porta oberta entre ell i l'interior de la piràmide, es gira.
Les muntanyes rodeixen la Ciutat per tots els cantons. Tot és gris i amorf, a sota la piràmide i sense entrar al cercle veu a una multitud d'ombres que l'estan mirant. Esperits dels habitants de Carcosa que el miren amb atenció. Milers de cares grises i difuminades dins de robes que l'home mai ha vist, tots mirant-lo demanant-li clemència.
L'home es gira de nou, entra al Temple.
A l'interior hi ha tant sols una sala gegant, està il·luminada per un forat monstruós al sostre. És circular i està envoltada de pilars. Al terra hi ha un dibuix d'un éssers inimaginables, les estàtues són d'unes dimensions descomunals i representen a uns Déus dels quals l'home mai n'havia sentit a parlar, ni en les més espantoses llegendes. Monstres amb milers d'ulls i de tentacles. Sembla que el mirin.
Sent un soroll de cadenes, l'home alça la vista.
Hi ha una escalinata amb un tro. A dalt del tro un home se l'està mirant. Va vestit amb una túnica, empapada de sang. L'home porta una màscara de ferros, la màscara està viva, els ferros es mouen com serps i se li claven a la cara, li travessen el cap. L'home veu com té els peus molls de sang. No ho havia vist abans, el terra de la sala està ple de sang, que raja del màrtir i va a parar als peus de les estàtues, on sembla que sigui engullida.
El torturat es convulsiona de dolor i esten una mà amenaçant al nouvingut. Té l'altre mà sobre un llibre, que agafa fortament.
L'home puja poc a poc els graons. El torturat xiscla i xiscla, es mira l'home amb pànic i aferra encara més el llibre. Amb un puny l'amenaça però no es pot moure, està lligat al tro amb unes cadenes. L'home no s'atreveix a acostars-hi. El torturat queda en silenci, està mirant fixament una cosa a darrera del nouvingut, l'home es gira i veu el llop gris. Mirant, sentat a l'entrada de l'habitació.
Un xiscle milenari surt de la boca del torturat, la seva carn es consumeix i es transforma en pols. La màscara i cau a terra rodolant als peus de l'home. Ja no és una màscara de ferros punxants, rovellats i sanguinolents. És una màscara d'un llop. L'home es gira de nou, el llop ha desaparegut. Puja els graons de nou fins a arribar al tro. Hi ha una muntanya de pols i un llibre de tapes Negres. Agafa el llibre, és antic, és més antic que la Ciutat de Carcosa.
L'obre. Un impacte li puja pels ulls i li entra al cap, sent com es convulsiona i els pulmons li cremen. Es nota flotant, veu formes monstruoses movent-se al seu voltant i sent crits i sons espantosos.
Veu un home amb una túnica blanca envoltat de sacertots que el criden, porta la màscara del llop i com aquest mata a un nen petit, amb la mateixa túnica blanca. Veu la cara d'horror d'una multitud de persones i com l'home aixeca amenaçant el Llibre al cel. Les estàtues dels Déus es mouen i miren a l'home de la túnica. Tot seguit la llum canvia i es torna grisosa, unes cadenes surten del tro, lliguen a l'home, que hi queda captiu i veu com la màscara de llop es comença a transformar-se en milers de serps de ferro reptant per la cara de l'home per finalment clavar-se-li. Sent xiscles d'agonia i veu com la un terratrèmol sacseja la ciutat.
De cop torna en si mateix. Està sentat al tro, amb el llibre a la mà i la màscara posada. Es mira el llibre.
Poc a poc un home amb una màscara de Llop apareix per el balcó del Temple. Porta un Còdex Negre a la mà. Tots els habitants de la Ciutat de Carcosa el miren amb una estranya alegria i un a un desapareixen amb el vent que aixeca la pols, emportant-se així els últims records d'una ciutat oblidada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
