En Manel habia passat el dia sentat al cantó de la finestra, mirant al cel. Feia dos dies havia creuat la frontera de França i tenia uns papers urgents per entregar en persona al Compte de Barcelona. Estava prop de la vil·la de Ripoll, però per motius de mala orientació s'havia desviat de la carretera principal, suposava que en faria més via travessant les muntanyes que donant la volta. Per variar s'havia equivocat.
A mitja pujada el va sorprendre una tormenta, tal com si hagués sortit del mateix infern. La poca llum que deixaven passar els núvols feia que no veiés més enllà del seu propi nas i l'aigua que baixava en torrents muntanya avall feia els camins impossibles de transitar. Per sort havia trobat aquella taverna, molt a prop d'un poblet del qual ni en recordaba el nom.
Hi havia més gent del que s'hauria pensat, el taverner i la seva dona, i sis homes més. Alguns semblaven viatgers, altres comerciants i n'hi havia un que duia una espasa vella. Tots havien arribat a la taverna a refugiar-se del mal temps. Tots amb expressions preocupades. Era ben clar que tots tenien coses millors a fer que estar dins esperant que la tormenta s'apaivagués. Però no es podia fer molt més.
Ja entrada la tarda el taverner semblava inquiet, quan li van preguntar què succeïa els va explicar que feia estona que hauria d'haver arribat un xicot amb queviures del poble. Potser va ser l'aborriment o potser la por de quedar-se sense sopar el que va fer que en 5 minuts estigués muntada una expedició de rescat.
3 persones baixarien camí avall fins al poble, dirigits per un home que era local. La veritat és que hi havia tant sols 10 minuts caminant, però en Manel va suposar que era més una distracció. Tots suposaven que el noi estigués al poble, calentó a prop d'un foc.
Van marxar, en Manel es va quedar a la taverna, no valia la pena agafar una calipàndria per distreure's una mica. A més, hauria de còrrer per perdre el temps perdut i arribar a Barcelona a temps d'entregar la missiva. Necessitaria estar amb bona forma.
Els que s'havien quedat es van sentar a prop de la llar de foc, fumant i escoltant com un comerciant de Besalú explicava històries més aviat difícils de creure sobre la seva suposada virilitat.
De sobte es va obrir la porta, una ventada va gelar els ossos dels parroquians i va sacsejar el foc, en Manel es va girar per veure qui havia entrat, feia molt poc que havien sortit, no era possible que haguessin ni arribat al poble. Van entrar tots 4, en silenci i xops. En Manel va veure la seva expressió de preocupació i por a la cara i l'últim anava amb l'espasa desenfundada. Ràpidament el taverner es va treure la capa i va sortir corrent cap a l'altre cantó de la taverna cridant a la seva dona.
Tots es van aixecar espantats i estranyats. Un dels que havia sortit va manar-los secament que els ajudessin a atrancar la porta i les finestres. Tots vam ajudar sense fer cap pregunta. Un altre dels que havien sortit es va apoiar a la paret i es va deixar caure a terra, tot somicant.
Un cop van haver-ho tancat tot el taverner va aparèixer amb la seva dona, que feia cara de no entendre gaire res. Va dir que ja havia atrancat la porta posterior i les demés finestres de l'edifici.
Lògicament es van demanar explicacions, i l'home de l'espasa, que semblava versat en temes de batalla va explicar que a pocs centenars de passes de la taverna, tot seguint el camí que porta al poble s'havien trobat un burro mort, totalment degollat, era el burro que utilitzava el noi cada setmana per portar aliments a la casa i que havien seguit uns pocs metres un riu de sang i s'havien trobat el noi, destrossat darrera un arbre. Arribats a aquest punt de l'explicació l'home que havia quedat sentat a terra va jurar i perjurar que havia vist un home mirant-los a la llunyania, un home encorbat amb uns ulls vermells que els mirava, que tenia la pell grisa i urpes en comtes de mans. Tots van quedar glaçats al escoltar aquestes paraules, i molts dels oients es van senyar. L'home de l'espasa, que més tard vam saber que es deia Arnau va dir amb falsa convicció que ell no havia vist res d'això i que probablement havia sigut la barreja de por, vent i pluja. Però que realment allò no era normal i que l'animal o persona que ho hagués fet encara seria a fora.
Es va fer un altre silenci, estaven tots a dalt d'una muntanya, immobilitzats per un temporal i a fora hi havia alguna bèstia carnívora que havia matat a un noi i al seu burro. El fet de que un home jurava que havia vist a un diable no ajudava a calmar els ànims.
En aquell moment la pluja va continuar caient, encara amb més insistència i un tro va fer despertar-los a tots. S'aproximava la nit.
Fos el que fos estàven dins de la taverna, era un edifici robust i no calia patir pel vent ni per la violència de la tormenta. Només calia treure's la mala experiència del cap i reposar. Potser l'endemà la tormenta hauria acabat i podrien marxar tots pel seu camí.
El taverner i la tavernera van entrar al rebost a buscar el que feia falta per un sopar i els demés es van asseure de nou al voltant del foc. El comerciant de Besalú va intentar reprendre les seves explicacions, però ni el públic estava per escoltar-les ni ell mateix per explicar-les. Donada la incomoditat general en Manel es va dirigir a la cuina per veure si podia ajudar en qualsevol cosa, sempre seria millor estar una mica ocupat per intentar fer desaparèixer els pensaments inquietants.
Va tornar de la cuina als pocs minuts, carregava els coberts i vasos de fusta per parar la taula. Quan va arribar al menjador de nou es va trobar un silenci sepulcral i tots els hostes mirant amb cara de pànic a una de les finestres.
Al preguntar què passava li van respondre que havien sentit rascar a la finestra. En Manel es va preocupar però va dir-los que molt probablement havia sigut el vent. Mentres es dirigia a la taula central es va sentir de nou.
Tot i la força del vent que ululava a l'exterior, tot i la força de la pluja que queia xocant contre el sostre i les parets es van sentir clarament unes urpes rascant la finestra. En Manel es va quedar totalment immòbil. De sobte l'Arnau es va aixecar ràpidament i es va llançar a la finestra amb l'espasa a punt, va obrir-la i va punxar amb l'espasa. Només va atravessar aire i pluja. Ens vam quedar tots mirant uns segons sense dir res. Llavors l'Arnau va tencar la finestra de nou i va eixugar l'espasa. Em va mirar amb aire de preocupació.
El taverner va aparèixer ràpidament a preguntar el que havia passat. Després de l'explicació el seu semblant va quedar-se grisós. El desànim s'estava apoderant dels cors de tothom. Alguns ja no podien més i es posaven a resar en veu alta. En Manel es va sacsejar, segur que hi havia alguna explicació per tot el que estava passant, tot era mol estrany però...
Es van sentir tres cops a la porta. Cops articulats per una mà humana, totalment sincronitzats. Uns cops que picaven a la porta per demanar que l'obrissin.
Els que resaven van quedar callats, els demés, van continuar en silenci. La pluja a fora cada vegada era més insistent i semblava talment com si aquella tormenta l'hagués enviat el mateix Diable. L'Arnau de nou va prepara l'espasa i es va aproximar a la porta. Va mirar a en Manel i al taverner, en Manel agafar una cadira i es va posar al cantó de la porta a punt per etzibar un cop; el taverner va agafar un pal i es va preparar per llançar-se. L'Arnau va obrir la porta... no hi havia res ni ningú. Tots es van quedar estranyats i amb tensió; un llampec va il·luminar l'escena i els que estaven prop de la porta van veure que hi havia un farcell al terra, just a 2 passes enfora. Amb molta precaució l'Arnau va agafar el farcell i va tornar a entrar a dins. Van tancar la porta darrera seu i la van bloquejar. El farcell era gros i estava xop, l'Arnau el va desfer a poc a poc mentres tots miraven. Va anar desfent un a un els plecs fins que només ell va veure el que hi havia, amb un crit va deixar caure el farcell a terra i un cap va rodolar cap al foc. Tots van cridar amb horror i dos van vomitar instantàniament.
Una hora després tots estaven una mica més calmats, a torns havien aconseguit menjar alguna cosa i no hi havia hagut més trasvalsos. Ningú podia donar una explicació lògica del que estava passant. Una vegada tots havien menjat es van agrupar de nou davant del foc. El vi calent i les flames semblava que mica en mica els anava despertant i animant. De tant en tant algú deixava mirava a la porta, per assegurar-se de que estava ben tancada i bloquejada.
Devia ser prop de mitjanit i no semblava que ningú tingués cap mena d'intenció per anar a dormir, al contrari. La pluja continuava caient en insistència i de tant en tant es sentia algun tro.
De sobte alguna cosa va colpejar molt violentament la porta de l'entrada. Va ser un cop tant bèstia que vam sentir com la porta cruixia, si no hagués estat pel bloqueig de ben segur hagués cedit. Tots es van aixecar de cop i s'hi van encarar. De sobte hi va haver un altre cop, tant o més fort que el primer i algun tauló de la porta es va trencar. Ràpidament l'Arnau, en Manel i el taverner van agafar la taula central i la van moure cap a la porta, per bloquejar-la encara més. En Manel l'empenyia amb totes les seves forces, ja estava a prop de la porta, semblava que ho aconseguirien, però un altre cop, molt més violent que els demés va esbotzar la porta llençant els taulons cap a dins la taverna, l'impacte va llençar a l'Arnau, al taverner i en Manel uns metres més enrera. En Manel va rebre l'impacte d'un tauló a la cara, va notar que queia i es va donar un cop fort a l'espatlla esquerra contra la paret del fons, va quedar encarat a la llar de foc i va veure les cares d'horror amb què miraven els demés al que havia entrat, quasi instantàniament una ventada va gelar l'ambient i va apagar el foc. Es va fer la foscor total dins la taverna.
Després de l'instant en què es va fer les enfosques, en Manel va sentir molt de soroll, corredisses, renecs i gent que queia a terra. Es va aixecar i va còrrer a cegues cap a la cuina; darrera seu, a la sala on feia uns instants havia sigut, va sentir xiscles de dolor i terror. Uns xiscles que no havia sentit mai, ni tant sols als camps de batalla a on havia lluitat. Sentia cosos impactar contra el terra, sentia renecs, va sentir el crit de l'Arnau, primer un crit desafiador i moments després un crit de dolor, va sentir un cos caure a terra, el soroll d'ossos trencats i l'inconfusible soroll d'una espasa rebotant al terra. En Manel corria bojament a les fosques, va xocar frontalment contra una paret, va caure rebotint a terra i va notar com la sang li brollava del nas i del front, podia notar com com a mínim dos persones corrien a pocs metres darrera seu, serien perseguits o serien els perseguidors? Es va intentar aixecar i es va protegir com va poder quan aquestes persones van xocar contra ell, primer un impacte i un crit, de seguida un segon impacte amb un altre crit. Va notar com els que li havien vingut al darrera rebotien els dos contra la paret on ell mateix havia xocat.
Tenia sang a la cara i probablement el braç esquerra trencat per l'impacte, a més, les dues persones que havien xocat amb ell l'havien impactat al tors, en Manel es va intentar incorporar, però va caure d'esquena, va xocar contra una porta que es va obrir i va caure a una habitació, arrastrant-se es va posar a una cantonada i es va ajeure intentant contenir els crits de dolor que volien sortir-li de la boca. Sentia un xiulet dins el seu cap i notava com continuava sangrant pel front i pel nas.
Va sentir els laments de les persones que havien xocat darrera seu, els dos s'havien fet mal, i segons després va sentir unes passes lentes que s'aproximaven pel passadís. Va notar una veu, gemegant que demanava clemència, uns sorolls, una respiració accelerada i xiscles de pietat, pietat. Uns cops d'un cos xocant contra una paret i el soroll d'ossos trencats. No va tornar a sentir la veu. El soroll d'un cos caient a terra, totalment inarticulat. Uns plors i gemecs, el soroll d'un cos siguent arrastrat pel terra mentres unes mans intentaven agafar-se amb el que podien, un llampec va permetre veure a en Manel com un braç intentava aferrar-se a la porta de l'habitació a on ell havia caigut.
Es van sentir uns instants de lluita i forceix i llavors un xiscle de terror, crits de dolor i d'ossos trencant-se i carn siguent arrancada durant uns moments. Llavors es va fer el silenci. En Manel estava acurrucat a la cantonada sense valor a moure's ni a respirar, no sabia si sentia la pluja, ni si sentia dolor ni si sangrava o no, només sentia el seu cor bategar dins el seu cap, cada vegada sentia més dolor al front i notava com el braç esquerra li penjava.
Va sentir de nou els passos, lents, que s'aproximaven de nou pel passadís, directes cap a on ell estava. Es van parar just a davant de la porta, en Manel va alçar la vista. Tot era negre, no veia res. Va sentir com amb un pas l'ésser entrava a l'habitació. No va poder reaccionar, el dolor l'hi havia fet perdre la raó.
Va sentir una veu, suau i lenta. Un llenguatge estrany, que mai havia sentit, però que entenia:
- Sento que ets aquí. Sento la teva por. Sento el teu dolor.En Manel sentia que anava a perdre el coneixement, sentia que el seu cap anava a explotar, va voler articular una pregunta, però no podia obrir la boca. La veu va dir:
- Ara moriràs humà. I això no és el final. Ara començarà el teu autèntic infern.En Manel va sentir com l'aixecaven i com amb un objecte afilat li estaven dibuixant uns signes al front. Va sentir com la ferida el gelava per dins i com era absorvit per un remolí, va sentir com la seva ànima era arrencada del seu cos i queia dins un buit.
El cos inanimat va caure a terra.
