es veu que jo hi era :)
dilluns, 24 de novembre del 2008
diumenge, 23 de novembre del 2008
Crònica del Damnation Fest
Bé, ja he tornat del damnation fest 2008 , estic viu!
Va ser un concertàs :)
M'explico:
El dia va començar a les 6 del matí, un servidor es va aixecar i apa, cap a Victoria Statin a agafar l'autobús cap a Leeds. Un cop a l'estació no hi havia dubte de quina era l'andana, estava plena de gent vestida negre, peluts i pelats :D
Quatre hores i mitja després arribo a Leeds. Quin fred que fa a aquella ciutat mare meva, però quin fred.
Bé, poca cosa a destacar de Leeds, sembla una ciutat bastant viva, el que passa és que vaig anar per feina. Ràpidament cap a l'hotel a deixar els trastos i corrent cap al festival. No calia que hagués corregut tant perquè em va tocar fer cua una hora i mitja a fora del recinte. No és que continués fent fred, és que encara en feia més. Mortal.
Finalment ens van deixar entrar, apa 2000 persones cap a dins de l'edifici, tots congelats.
L'edifici no era un pavelló, no, era un edifici d'estudiants, hi havia dos sales on hi feien concerts, llavors botiguetes a dins, un parell de bars, un amfiteatre. Un lloc ben estrany per un festival. Un dels principals problemes és que mai, en les 8 hores que vaig estar allà dins vaig tenir una idea clara de com es feia per anar d'un escenari a l'altre, de fet em vaig perdre diverses vegades per allà dins. Volia anar a un escenari (n'hi havien 3 de diferents) i em trobava a la zona de merchandising, llavors volia anar al lavabo i em trobava al guardarropia. Sincerament no crec que el lloc estigués adequat per 2000 persones. Van posar un sistema de "one way" per anar d'un lloc a l'altre, això vol dir que hi havia 40 segurates que a mesura que anaves sortint d'un lloc et feien passar per un lloc o altre segons a on volguessis anar, era com tenir els pasadissos d'un únic sentit. No ho havia vist mai, suposo que va evitar que hi haguessin morts per aglomeracions, però per mi encara era més complicat.
Tema concerts, doncs era un festival, i això vol dir anar veure els concerts que pots, no els que vols, jo tenia clar que volia veure tres grups, The Berzerker, Napalm Death i Carcass, sobretot aquests últims.
Bé, també vaig veure trossos de concerts d'altres bandes, però d'aquests no en parlaré. Els primers que vaig veure:
The Berzerker: Primer de tot, gran disgust, només tenien mitja hora per tocar! blasfemia i abhorrencia nens i nenes!! mitja hora. Bé, va ser la mitja hora més ràpida de la meva vida. Van aparèixer a l'escenari i el cantant ja ho va deixar clar: "Tenim mitja hora només, per tant no direm res entre cançó i cançó. Vinga va comencem!" Van començar amb la meva cançó preferida, forever, quins jecs d'òsties que van baixar mare meva.
El so fatal, espantós, horrorós, vaig quedar molt decebut, les guitarres en prou feines es sentien i la bateria massa massa alta. El que passa és que The Berzerker fan festa tu. La gent no parava de saltar i de fotre empentes. La sala era massa petita i realment van haver-hi moments en que el tema es descontrolava una mica.
El concert va estar molt bé i crec que la gent va passar-s'ho d'allò més bé, jo vaig disfrutar una bestiesa. Va haver-hi un moment que estava mig preocupat perquè tenia al cantó un home que en feia 4 com jo que no parava de comportar-se com un elefant en zel i anava fotent òsties al personal, bastant descontrolades per cert. Va haver-hi un moment que em va agafar, i es veu que em demanava que amb uns altres l'ajudéssim a pujar a l'escenari. Dit i fet tu! millor que estigui a dalt de l'escenari que a baix al meu cantó. Entre 4 el vam aconseguir ajudar i finalment va poder pujar a l'escenari. Els de seguretat el van intentar parar pero no van poder, l'home va còrrer per l'escenari i quan va ser al mig es va llançar al públic. Jo no sé què els hi va passar, però l'home pesava com a mínim 130 Kg.
Un altre moment destacable va ser quan al mig d'una de les últimes cançons, el baixista de The Berzerker va decidir que ell també volia saltar al públic, va deixar el baix a terra i "ni corto ni perezoso" es va llançar, entre tots el vam passejar una mica i llavors el vam tornar a l'escenari, va tornar a agafar el baix i apa, a continuar fotent-li canya :D
Napalm Death: Decepció i desesperació nens i nenes! no perquè toquessin malament, però perquè vaig haver de marxar!!! qualsevol persona que em conegui sabrà que marxar a mig concert de Napalm Death és pena capital!! però aquest dia hi havia raons de pes.
Napalm Death van començar molt tard. Donat la quantitat de gent que hi havia a tot el festival (van acabar les entrades), les dificultats que hi havia per anar d'un lloc a l'altre i la "propaganda" que s'havia fet que aquell seria l'últim concert de Carcass em va fer tèmer el pitjor. Així doncs vaig anar a veure els Napalm Death, però aquesta vegada des de darrera, vaig escoltar 4 cançons, sient la última la inmillorable Suffer The Children. Cada vegada que els veig en directe m'agraden més i més, per mi un dels millors grups que hi ha! Però noi, vaig haver de marxar :(
Carcass: Plat fort de la jornada! quan vaig arribar a l'escenari encara tocaven My Dying Bride (noteu que no hi ha enllaç, no els hi vull fer ni publicitat) sisplau.... en fi. Bé, un cop van acabar aquells piltrafilles depressius la gent es va començar a moure, jo vaig aprofitar per llançar-me cap a les primeres files. Pocs minuts després de trobar una situació mitjanament decent el tema es va començar a descontrolar, hi havia massa gent. La sala estava _plena_ però plena vol dir _plena_ i encara faltava mitja hora. Un cop després vaig parlar amb gent que em va dir que no van poder veure Carcass perquè no hi havia manera d'entrar a la sala!
Bé, el fet és que jo si que hi era a a dins, i a més a davant de tot.
Encara estaven muntant la bateria que la gent ja s'estava possant nerviosa, simplement hi havia tanta gent que era impossible moure's i allà estava jo, com una sardina, resistint les empentes i els tacos. I no vaig afluixar ni mig centímetre!
El tema es va posar encara més crític quan vaig sentir un xiscle a darrera meu, em vaig girar una mica com vaig poder per veure què passava i es veu que algú havia tocat el cul d'una noia (això és el que vaig deduir) i la noia estava insultant al suposat agressor sexual. Li estava dient de tot, coses que jo entenia i coses que no entenia, el problema és que lògicament la noia anava amb el seu xicot i el seu xicot no li va fer molta gràcia i va començar a insultar a l'altre. L'altre home (que ves a saber si havia sigut ell) es va mosquejar i també els va començar a insultar, lògicament poc després van començar els cops de puny. Bé, cops de puny tampoc, de fet era bastant graciós perquè com que ningú es podia moure i estaven separats com per 3 persones els dos nois intentaven picar-se però no arribaven, mentres les persones que estaven al mig d'aquests dos ajupint-se com podien per no rebre i cagant-se amb tot. Mentres la noia no va deixar d'insultar ni un moment.
Va haver-hi un moment que semblava que els cops arribarien als seus respectius objectius i uns quants vam haver d'intervenir. Lògicament no havia fet 5 hores d'autobús perquè el concert que volia veure s'anulés perquè hi havia hagut avalots entre el públic. Per tant, jo i un altre vam agafar el noi i la noia respectivament i els vam fer moure cap a l'altre cantó d'escenari. La meva intervenció més destacable va ser agafar la noia pel braç, mirar-la i dir-li cridant:
" I've travelled 5 fucking hour to be here, so FUCKING stop it! "
Després d'això es van calmar una mica. Bé, jo em vaig girar i em vaig dedicar a aguantar la posició, que prou difícil era.
Finalment van aparèixer Carcass!!!
Carcass es van separar fa temps, i els 4 components van tirar cadascú per la seva. Un guitarrista va continuar en el món del Metal i ha triumfat bastant, el baixista i cantant va fer una banda de Country ( si si , country de l'oest ) i l'altre guitarrista ha fet un grup de blues rock (firebird). El bateria va tenir un problema cerebral, d'algo genètic i va estar 10 mesos en coma. Finalment va sortir-se'n però va quedar tocat i mai més ha pogut continuar amb la bateria.
I allà els teniem, un guitarrista vestit tot negre amb una guitarra de fletxa, un baixista amb botes de cowboy, texans i camisa amb un baix clàssic (però elèctric) i un altre guitarrisa amb pantalons acampanats, i una camisa blava arremengada i una guitarra blanca. I un bateria d'un grup de metal que els hi fa el tour.
Jo quan els vaig veure vaig pensar: Ai mareta meva, quina por!
I si senyor! quina por! que guarros mare meva!! quina canya que van fotre! van tocar dues hores! b r u t a l !!!!! no van parar ni un moment. El que passa és que no va ser un concert! va ser una batalla. La gent intentava entrar, però no es podia perquè la sala estava plena i tu diràs les empentes.
Tema musical, doncs van fer un repàs per tots els discos, des del grindcore xungo dels primers fins al death metal més melòdic dels últims. Això si , quan van tocar la Corporal Jigsore Quandary hi va haver una espècie d'histèria col·lectiva, jo no sé com no ens vam fer mal. Bé, suposo que algú si que se'n va fer.
En principi aquest era l'últim concert de Carcass ever , el que passa és que ara hi ha rumors de que potser treuran un altre disc i bla bla bla. Però bé, aquest el van fer durar una mica més. Un dels moments nostàlgics és quan va aparèixer a l'escenari el bateria vell, Ken Owen, va posar-se a la bateria i va fer uns blasts beats. Lògicament i malhauradament res a veure amb el que havia sigut, però bé. Després de 10 mesos en coma... llavors va agafar el micro i ens va agrair la assistència i que gràcies per animar a Carcass i tot això. El pobre nano ja ni parla bé, i també camina d'una forma una mica estranya, però en fi. Després del discurset es va abraçar amb els membres de la banda i va marxar de l'escenari obacionat pel públic.
Definitivament un concertàs. 10/10
Va ser un concertàs :)
M'explico:
El dia va començar a les 6 del matí, un servidor es va aixecar i apa, cap a Victoria Statin a agafar l'autobús cap a Leeds. Un cop a l'estació no hi havia dubte de quina era l'andana, estava plena de gent vestida negre, peluts i pelats :D
Quatre hores i mitja després arribo a Leeds. Quin fred que fa a aquella ciutat mare meva, però quin fred.
Bé, poca cosa a destacar de Leeds, sembla una ciutat bastant viva, el que passa és que vaig anar per feina. Ràpidament cap a l'hotel a deixar els trastos i corrent cap al festival. No calia que hagués corregut tant perquè em va tocar fer cua una hora i mitja a fora del recinte. No és que continués fent fred, és que encara en feia més. Mortal.
Finalment ens van deixar entrar, apa 2000 persones cap a dins de l'edifici, tots congelats.
L'edifici no era un pavelló, no, era un edifici d'estudiants, hi havia dos sales on hi feien concerts, llavors botiguetes a dins, un parell de bars, un amfiteatre. Un lloc ben estrany per un festival. Un dels principals problemes és que mai, en les 8 hores que vaig estar allà dins vaig tenir una idea clara de com es feia per anar d'un escenari a l'altre, de fet em vaig perdre diverses vegades per allà dins. Volia anar a un escenari (n'hi havien 3 de diferents) i em trobava a la zona de merchandising, llavors volia anar al lavabo i em trobava al guardarropia. Sincerament no crec que el lloc estigués adequat per 2000 persones. Van posar un sistema de "one way" per anar d'un lloc a l'altre, això vol dir que hi havia 40 segurates que a mesura que anaves sortint d'un lloc et feien passar per un lloc o altre segons a on volguessis anar, era com tenir els pasadissos d'un únic sentit. No ho havia vist mai, suposo que va evitar que hi haguessin morts per aglomeracions, però per mi encara era més complicat.
Tema concerts, doncs era un festival, i això vol dir anar veure els concerts que pots, no els que vols, jo tenia clar que volia veure tres grups, The Berzerker, Napalm Death i Carcass, sobretot aquests últims.
Bé, també vaig veure trossos de concerts d'altres bandes, però d'aquests no en parlaré. Els primers que vaig veure:
The Berzerker: Primer de tot, gran disgust, només tenien mitja hora per tocar! blasfemia i abhorrencia nens i nenes!! mitja hora. Bé, va ser la mitja hora més ràpida de la meva vida. Van aparèixer a l'escenari i el cantant ja ho va deixar clar: "Tenim mitja hora només, per tant no direm res entre cançó i cançó. Vinga va comencem!" Van començar amb la meva cançó preferida, forever, quins jecs d'òsties que van baixar mare meva.
El so fatal, espantós, horrorós, vaig quedar molt decebut, les guitarres en prou feines es sentien i la bateria massa massa alta. El que passa és que The Berzerker fan festa tu. La gent no parava de saltar i de fotre empentes. La sala era massa petita i realment van haver-hi moments en que el tema es descontrolava una mica.
El concert va estar molt bé i crec que la gent va passar-s'ho d'allò més bé, jo vaig disfrutar una bestiesa. Va haver-hi un moment que estava mig preocupat perquè tenia al cantó un home que en feia 4 com jo que no parava de comportar-se com un elefant en zel i anava fotent òsties al personal, bastant descontrolades per cert. Va haver-hi un moment que em va agafar, i es veu que em demanava que amb uns altres l'ajudéssim a pujar a l'escenari. Dit i fet tu! millor que estigui a dalt de l'escenari que a baix al meu cantó. Entre 4 el vam aconseguir ajudar i finalment va poder pujar a l'escenari. Els de seguretat el van intentar parar pero no van poder, l'home va còrrer per l'escenari i quan va ser al mig es va llançar al públic. Jo no sé què els hi va passar, però l'home pesava com a mínim 130 Kg.
Un altre moment destacable va ser quan al mig d'una de les últimes cançons, el baixista de The Berzerker va decidir que ell també volia saltar al públic, va deixar el baix a terra i "ni corto ni perezoso" es va llançar, entre tots el vam passejar una mica i llavors el vam tornar a l'escenari, va tornar a agafar el baix i apa, a continuar fotent-li canya :D
Napalm Death: Decepció i desesperació nens i nenes! no perquè toquessin malament, però perquè vaig haver de marxar!!! qualsevol persona que em conegui sabrà que marxar a mig concert de Napalm Death és pena capital!! però aquest dia hi havia raons de pes.
Napalm Death van començar molt tard. Donat la quantitat de gent que hi havia a tot el festival (van acabar les entrades), les dificultats que hi havia per anar d'un lloc a l'altre i la "propaganda" que s'havia fet que aquell seria l'últim concert de Carcass em va fer tèmer el pitjor. Així doncs vaig anar a veure els Napalm Death, però aquesta vegada des de darrera, vaig escoltar 4 cançons, sient la última la inmillorable Suffer The Children. Cada vegada que els veig en directe m'agraden més i més, per mi un dels millors grups que hi ha! Però noi, vaig haver de marxar :(
Carcass: Plat fort de la jornada! quan vaig arribar a l'escenari encara tocaven My Dying Bride (noteu que no hi ha enllaç, no els hi vull fer ni publicitat) sisplau.... en fi. Bé, un cop van acabar aquells piltrafilles depressius la gent es va començar a moure, jo vaig aprofitar per llançar-me cap a les primeres files. Pocs minuts després de trobar una situació mitjanament decent el tema es va començar a descontrolar, hi havia massa gent. La sala estava _plena_ però plena vol dir _plena_ i encara faltava mitja hora. Un cop després vaig parlar amb gent que em va dir que no van poder veure Carcass perquè no hi havia manera d'entrar a la sala!
Bé, el fet és que jo si que hi era a a dins, i a més a davant de tot.
Encara estaven muntant la bateria que la gent ja s'estava possant nerviosa, simplement hi havia tanta gent que era impossible moure's i allà estava jo, com una sardina, resistint les empentes i els tacos. I no vaig afluixar ni mig centímetre!
El tema es va posar encara més crític quan vaig sentir un xiscle a darrera meu, em vaig girar una mica com vaig poder per veure què passava i es veu que algú havia tocat el cul d'una noia (això és el que vaig deduir) i la noia estava insultant al suposat agressor sexual. Li estava dient de tot, coses que jo entenia i coses que no entenia, el problema és que lògicament la noia anava amb el seu xicot i el seu xicot no li va fer molta gràcia i va començar a insultar a l'altre. L'altre home (que ves a saber si havia sigut ell) es va mosquejar i també els va començar a insultar, lògicament poc després van començar els cops de puny. Bé, cops de puny tampoc, de fet era bastant graciós perquè com que ningú es podia moure i estaven separats com per 3 persones els dos nois intentaven picar-se però no arribaven, mentres les persones que estaven al mig d'aquests dos ajupint-se com podien per no rebre i cagant-se amb tot. Mentres la noia no va deixar d'insultar ni un moment.
Va haver-hi un moment que semblava que els cops arribarien als seus respectius objectius i uns quants vam haver d'intervenir. Lògicament no havia fet 5 hores d'autobús perquè el concert que volia veure s'anulés perquè hi havia hagut avalots entre el públic. Per tant, jo i un altre vam agafar el noi i la noia respectivament i els vam fer moure cap a l'altre cantó d'escenari. La meva intervenció més destacable va ser agafar la noia pel braç, mirar-la i dir-li cridant:
" I've travelled 5 fucking hour to be here, so FUCKING stop it! "
Després d'això es van calmar una mica. Bé, jo em vaig girar i em vaig dedicar a aguantar la posició, que prou difícil era.
Finalment van aparèixer Carcass!!!
Carcass es van separar fa temps, i els 4 components van tirar cadascú per la seva. Un guitarrista va continuar en el món del Metal i ha triumfat bastant, el baixista i cantant va fer una banda de Country ( si si , country de l'oest ) i l'altre guitarrista ha fet un grup de blues rock (firebird). El bateria va tenir un problema cerebral, d'algo genètic i va estar 10 mesos en coma. Finalment va sortir-se'n però va quedar tocat i mai més ha pogut continuar amb la bateria.
I allà els teniem, un guitarrista vestit tot negre amb una guitarra de fletxa, un baixista amb botes de cowboy, texans i camisa amb un baix clàssic (però elèctric) i un altre guitarrisa amb pantalons acampanats, i una camisa blava arremengada i una guitarra blanca. I un bateria d'un grup de metal que els hi fa el tour.
Jo quan els vaig veure vaig pensar: Ai mareta meva, quina por!
I si senyor! quina por! que guarros mare meva!! quina canya que van fotre! van tocar dues hores! b r u t a l !!!!! no van parar ni un moment. El que passa és que no va ser un concert! va ser una batalla. La gent intentava entrar, però no es podia perquè la sala estava plena i tu diràs les empentes.
Tema musical, doncs van fer un repàs per tots els discos, des del grindcore xungo dels primers fins al death metal més melòdic dels últims. Això si , quan van tocar la Corporal Jigsore Quandary hi va haver una espècie d'histèria col·lectiva, jo no sé com no ens vam fer mal. Bé, suposo que algú si que se'n va fer.
En principi aquest era l'últim concert de Carcass ever , el que passa és que ara hi ha rumors de que potser treuran un altre disc i bla bla bla. Però bé, aquest el van fer durar una mica més. Un dels moments nostàlgics és quan va aparèixer a l'escenari el bateria vell, Ken Owen, va posar-se a la bateria i va fer uns blasts beats. Lògicament i malhauradament res a veure amb el que havia sigut, però bé. Després de 10 mesos en coma... llavors va agafar el micro i ens va agrair la assistència i que gràcies per animar a Carcass i tot això. El pobre nano ja ni parla bé, i també camina d'una forma una mica estranya, però en fi. Després del discurset es va abraçar amb els membres de la banda i va marxar de l'escenari obacionat pel públic.
Definitivament un concertàs. 10/10
divendres, 21 de novembre del 2008
tot a punt
Bé, res
ja tinc la entrada i els mapes, els bitllets d'autobús, l'ipod carregat, una llibreta i dos llibres.
5 hores de viatge amb autobús per anar i 5 per tornar. Lògicament.
Jo me'n vaig a veure Carcass.
Apa
ja tinc la entrada i els mapes, els bitllets d'autobús, l'ipod carregat, una llibreta i dos llibres.
5 hores de viatge amb autobús per anar i 5 per tornar. Lògicament.
Jo me'n vaig a veure Carcass.
Apa
Estem de bon humor avui!!
Pels neo cons...
Pels de la Falange...
Pels del PP...
Pels del PSOE...
Pels que manipulen la informació...
Pels d'ERC...
Pels de CiU...
Pel Barça...
Pels de IC...
Pels que han parat les exhumacions de les fosses del franquisme...
Pels que legislen les competències professionals...
Pels sindicats, o pels que juguen a fer veure que fan de sindicats...
i per molts d'altres...
Pels de la Falange...
Pels del PP...
Pels del PSOE...
Pels que manipulen la informació...
Pels d'ERC...
Pels de CiU...
Pel Barça...
Pels de IC...
Pels que han parat les exhumacions de les fosses del franquisme...
Pels que legislen les competències professionals...
Pels sindicats, o pels que juguen a fer veure que fan de sindicats...
i per molts d'altres...
divendres, 14 de novembre del 2008
En Bunny i els Statics
Bé, es veu que en Bunny va aterrar a un altre país amb la seva caseta, però això és una altre història que explicaré algun altre dia.
El punt és que en Bunny es va haver de malguanyar la vida treballant de programador d'aplicacions distribuïdes. Bé, un dia en Bunny va tenir un problema.
En Bunny programava en Java sabeu? Estava remenant una part crítica d'un sistema, estava fent unes modificacions bastant importants i urgents i clar, s'havia de testejar bé abans de que els canvis fossin 'live' com en diuen aquí.
Com tot bon conillet programador en Bunny sabia que els canvis havien de passar una sèrie de Unit Tests. Cap problema! En Bunny va fer els canvis, va pujar el codi al Subversion de l'empresa i va esperar que el sistema d'integració continua confirmés que el que havia fet anava bé.
Ostres tu! Hi havia dos tests que fallaven, que estrany! Si a la màquina d'en Bunny no fallaven! Bé, doncs res, en Bunny mira l'error, torna a còrrer els tests i carai tu, ara si que fallen, estrany, molt estrany.
Vinga va tornem-hi. Ara només en falla un, però que estrany!, vinga va, en Bunny treu el debugger i comença a còrrer pel codi. Res de res, de cop tota l'execució rebenta i apareix un stack trace amb un NullPointerException de 25 linies de profunditat que anava a parar dins del codi del framework que estava utilitzant. Això pinta sèrio.
Mira per aquí, mira per allà, ara el test falla, ara no, ara bé del framework, que està llegint un fitxer, però què és nul? I per què no fallen els altres tests, si és exactament el mateix!
Mira que miraràs.... vinga va, que en Bunny ja feia dos hores ben bones que estava buscant l'error. Es gira i agafa a la morsa que té al cantó, aquesta, amb tota la bona voluntat del món l'intenta ajudar. Res de res. I el pingüí que és un expert en debuggers i Junit tests? Res!!! tampoc el pot ajudar, ningú troba l'error. En Bunny es posa nerviós, havia dit que allò aniria “live” aquesta setmana.... bé, ànims, és dilluns :)
Dijous:
En Bunny té ulleres de no dormir, 11 hores de jornada laboral diàries. Els testos continuen fallant aleatòriament. Les tasses de café i les pastanagues mig rosegades s'apilonen als voltants de la seva taula. En Bunny està desesperat pobret. El pingüí expert en debuggers i Junit tests s'apiada d'ell, se li assenta al cantó i el torna a ajudar.
Mira per aquí, mira per allà, el debugger es torna boig, no troba les classes, ara peta, ara no... i de cop el pingüí obre els ulls com plats i diu:
Bunny, why is this object static?
En Bunny mira i veu que a la classe base de la que hereda el test que falla hi ha una variable que està declarada així:
private static LookupHelper lookupHelper;
Els testos que fallen tenen dues funcions que corren paral·leles, les dues funcions criden a classes que hereden d'aquesta classe base, les dues modifiquen el fitxer, i per tant toquen l'InputStreamReader que està contingut dins el LookupHelper.
El LookupHelper està declarat static.
Els dos objectes fan servir el mateix LookupHelper.
Els testos funcionen per race condition.
Teorema de l'static: Si fas servir static és que no ho estàs fent bé.
Corol·lari 1: Si algú et diu que els statics van bé, aquest algú no t'estima.
Corol·lari 2: Aquest algú es mereix morir.
El punt és que en Bunny es va haver de malguanyar la vida treballant de programador d'aplicacions distribuïdes. Bé, un dia en Bunny va tenir un problema.
En Bunny programava en Java sabeu? Estava remenant una part crítica d'un sistema, estava fent unes modificacions bastant importants i urgents i clar, s'havia de testejar bé abans de que els canvis fossin 'live' com en diuen aquí.
Com tot bon conillet programador en Bunny sabia que els canvis havien de passar una sèrie de Unit Tests. Cap problema! En Bunny va fer els canvis, va pujar el codi al Subversion de l'empresa i va esperar que el sistema d'integració continua confirmés que el que havia fet anava bé.
Ostres tu! Hi havia dos tests que fallaven, que estrany! Si a la màquina d'en Bunny no fallaven! Bé, doncs res, en Bunny mira l'error, torna a còrrer els tests i carai tu, ara si que fallen, estrany, molt estrany.
Vinga va tornem-hi. Ara només en falla un, però que estrany!, vinga va, en Bunny treu el debugger i comença a còrrer pel codi. Res de res, de cop tota l'execució rebenta i apareix un stack trace amb un NullPointerException de 25 linies de profunditat que anava a parar dins del codi del framework que estava utilitzant. Això pinta sèrio.
Mira per aquí, mira per allà, ara el test falla, ara no, ara bé del framework, que està llegint un fitxer, però què és nul? I per què no fallen els altres tests, si és exactament el mateix!
Mira que miraràs.... vinga va, que en Bunny ja feia dos hores ben bones que estava buscant l'error. Es gira i agafa a la morsa que té al cantó, aquesta, amb tota la bona voluntat del món l'intenta ajudar. Res de res. I el pingüí que és un expert en debuggers i Junit tests? Res!!! tampoc el pot ajudar, ningú troba l'error. En Bunny es posa nerviós, havia dit que allò aniria “live” aquesta setmana.... bé, ànims, és dilluns :)
Dijous:
En Bunny té ulleres de no dormir, 11 hores de jornada laboral diàries. Els testos continuen fallant aleatòriament. Les tasses de café i les pastanagues mig rosegades s'apilonen als voltants de la seva taula. En Bunny està desesperat pobret. El pingüí expert en debuggers i Junit tests s'apiada d'ell, se li assenta al cantó i el torna a ajudar.
Mira per aquí, mira per allà, el debugger es torna boig, no troba les classes, ara peta, ara no... i de cop el pingüí obre els ulls com plats i diu:
Bunny, why is this object static?
En Bunny mira i veu que a la classe base de la que hereda el test que falla hi ha una variable que està declarada així:
private static LookupHelper lookupHelper;
Els testos que fallen tenen dues funcions que corren paral·leles, les dues funcions criden a classes que hereden d'aquesta classe base, les dues modifiquen el fitxer, i per tant toquen l'InputStreamReader que està contingut dins el LookupHelper.
El LookupHelper està declarat static.
Els dos objectes fan servir el mateix LookupHelper.
Els testos funcionen per race condition.
Sang, foc i destrucció.
Teorema de l'static: Si fas servir static és que no ho estàs fent bé.
Corol·lari 1: Si algú et diu que els statics van bé, aquest algú no t'estima.
Corol·lari 2: Aquest algú es mereix morir.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
L'Ermengalda, la albergínia assassina
Hola nens i nenes, publico aquí un conte que vaig escriure fa molt molt de temps. Va d'una albergínia assassina :) espero que us agradi.
Atenció, conté gore.
Atenció, conté gore.
Tot va començar un dia ennuvolat en la botiga de llegums de la senyora Paquita (qui en l'intimitat es dedicava al sado i es feia anomenar Mistress Paky), en la caixa de les albergínies hi havia l'Ermengalda amb els seus amics. Aquell caixa era la segona casa que havia tingut , si més no, és el que ella recordava. La primera havia estat un hort, un lloc realment espantós, la pobra Ermengalda s'hi havia sentit sola, desprotegida i a més, feia fred.
A la caixa s'hi estava bé, feia poc que hi havien arribat, dos dies li semblava recordar. Estaven totes les albergínies juntes, i això l'alegrava, a més, per allà prop hi havien les pastanagues, uns llegums alegres, però d'un caràcter una mica més fort que el de les albergínies, i més lluny hi havia les patates, però no s'hi feia massa, els tubércles sempre han sigut molt esquerps. El fet és que es passaven el dia mirant com entrava i sortia gent del lloc on eren, la gent agafava verdura, els possava en bosses, i llavors marxaven. L'Ermengalda i les seves amigues estaven ben intrigades per saber què passava amb aquestes verdures. Va ser llavors quan la Petra, l'albergínia sàbia va parlar, i les seves paraules foren:
"En veritat us dic, que aquests humans són els salvadors, i que escullen a les llegums que es porten més bé i les porten al cel de les llegums!"
i la resta d'albergínies van dir:
"oooooohhh!!"
A partir de llavors, les albergínies, a més de totes les llegums que havien escoltat les sàvies paraules de la Petra es van portar bé.
Era el tercer dia d'estar allà, i el segon de portar-se bé. Des que s'havia fet de dia havien entrat sis persones, i algunes havien agafat albergínies. Cada cop que s'allunyaven dins la bossa totes les albergínies els hi deien adéu i els desitjaven un bon trànsit cap a la millor vida. Quina sort que tenen !!! pensava l'Ermengalda.
La botiga estava a punt de tancar, la senyora Paquita ja estava pensant amb les activitats lúdic-gore-festives que l'esperaven quan baixés la portalada quan va entrar una parella, eren grans, segons el còmput humà... uns 50 anys, semblaven amoïnats. L'home, un senyor casi calb, ben vestit i amb maleta mirava les patates mentre la dona s'afanyava amb una bossa a mirar l'oferta de llegums. L'Ermengalda va tenir un sobresalt, potser tindria sort. La dona mirava les pastanagues, i en va agafar 3, llavors va mirar les tomates... en va agafar 2, llavors es va aproximar a la caixa de les albergínies... va agafar la Manolita, l'albergínia del cantó de l'Ermengalda, la va aixecar, se la va mirar... i la va deixar un altre lloc on estava... totes les albergínies estaven callades observant, tot seguit va agafar la Maria-Magdalena, se la va mirar i la va posar dins una bossa, a això l'Ermengalda no li va agradar, la Maria-Magdalena era una albergínia dolenta, sempre es portava malament, i l'agafaven a ella abans que l'Ermengalda, és que no hi havia dret! però llavors... la dona va mirar l'Ermengalda, va allargar la mà i la va agafar i la va posar dins la bossa amb la Maria-Magdalena. L'Ermengalda estava contenta i mentre la dona la duia cap a la caixa, l'Ermengalda mirava a través de la bossa de plàstic a la caixa on quedaven la resta d'Albergínies que no havien estat escollides per la gràcia de l'humanitat.
Llavors es va fer fosc, l'Ermengalda va tenir por.
Finalment una mà va agafar l'Ermengalda i la Maria-Magdalena i les va treure del lloc rar, van veure llavors per primera vegada el cel, era un lloc estrany, l'Ermengalda se l'havia imaginat diferent. Hi havia un parell de taules, armaris i el que més va sorprendre a l'Ermengalda era una cosa d'on sortia foc, i hi havia uns recipients a sobre, amb aigua bullint. Això li va fer molt mala pinta a l'Ermengalda.
De sobte, la dona que havien vist a la botiga i que les havia escollit va agafar una pastanaga amb una ma, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena miraven sorpreses, van suposar que ara vindrien unes parauletes màgiques i que llavors la pastanaga seria transportada màgicament al cel de les pastanagues, però es van fixar que a l'altre mà la dona hi tenia un ganivet, allò ja començava a fer molta mala espina. Amb un cop ràpid la dona va tallar el cap a la pastanaga, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena van cridar espantades mentre el cap de la pastanaga queia prop seu, sense esperar més i sense cap mena de compassió la dona va mutilar els peus de la pastanaga, i tot seguit la va agafar i recolzant el cadàver inert el va començar a treure-li la pell rascant amb el ganivet, sortien trossos de pell, de sang pastanaguil i de carn de la pastanaga per on passava el ganivet mentre la pobra pastanaga encara es compulsava de dolor. Però el pitjor encara estava per venir... la dona va agafar la pastanaga i a cops de ganivet la fa mutilar a rodanxes, a cada cop saltava un tros de pastanaga totalment mutilat. L'Ermengalda i la Maria-Magdalena no podien parar de mirar, tot i el fàstic que sentien. Tot seguit la dona va agafar els trossos de pastanaga i els va posar sobre una paella roent, l'Ermengalda casi no va poder reprimir el vòmit quan va veure els trossos de pastanaga caient sobre la superfície roent i sentir el soroll que feia i la pudor a pastanaga cremant-se.
La dona es va girar, va mirar a l'Ermengalda i a la Maria-Magdalena, les dues van témer el pitjor, va allargar la mà i va agafar la Maria-Magdalena, l'Ermengalda es va sentir alleujada per un moment, però tremolant com un fulla va mirar com la dona es mirava la seva companya, la recolzava sobre una taula, i amb un cop sec de ganivet li rebenava una part de cap!, la Maria-Magdalena va cridar de dolor, doncs el tall li havia obert parcialment el cap, però no l'havia matat. Tot seguit la dona va començar a mutilar la pobra Maria-Magdalena pels peus, l'Ermengalda volia deixar de mirar, però no podia... sentia que s'estava tornant boja... veia com suaument la dona anava disseccionant a la Maria Magdalena mentre aquesta no parava de xisclar, fins que li va arribar al cor... llavors la Maria Magdalena va callar. Els trossos també van acabar a la paella.
L'Ermengalda estava passiva, acabaven de mutilar.lar una amiga seva i ara li tocaria a ella. Va pensar amb totes les albergínies i verdures que havien sortit de la botiga de la senyora Paquita, totes havien acabat igual? i perquè la Petra deia que anaven al cel? si anaven a la paella? ... què sabria la Petra sobre el futur, tant sols era una albergínia més.... va atrevir-se a aixecar la vista i va veure com l'infame dona estava remenant amb un pal fúnebre els restes de la Maria-Magdalena i la pastanaga, l'olor era nauseabunda. De sobte es va girar i va mirar a l'Ermengalda. Havia arribat el moment.
L'Ermengalda va tancar els ulls, no tenia valor per veure com era torturada, va sentir com la dona l'agafava... es va preparar per sentir dolor... va sentir fred. Va obrir els ulls, estava dins la nevera.
La pobra estava com cansada, acabava de presenciar en directe un espectacle gore (dins l'àmbit de les verdures clar) i probablement seria la pròxima en ser mutilada, a més, el seu historial psicològic no ajudava, l'Ermengalda havia tingut trastorns psicològics ja de petita. Allò era massa. Va començar a tremolar.... no era pel fred, era la seva doble personalitat que estava ressorgint... la seva doble personalitat era una doble personalitat dolenta i malvada.
La doble personalitat es va apoderar del cos de l'Ermengalda, i aquesta va reflexionar:
-- Els Humans ens agafen de la botiga de la senyora Paquita
-- Els Humans ens porten al cel.
-- Però els Humans NO ens porten al cel.
-- Els Humans ens mutil.len malo malo
-- Doncs els humans són dolents
-- dolents.... uhm.... dolents....
-------------------------------------------------------------
= matar dolents, que equival a matar humans. guai!
Apa doncs, ja ho tenia. Havia de matar tots els humans, apa.
Primer de tot calia sortir de la nevera, feia fred, i no hi havia humans. Per tant no tenia sentit que hi fos allà. Va obrir la nevera ( que com s'ho va fer? i jo què sé!! com cony vols que una albergínia obri la nevera capgròs!). Val, ara estava a la cuina... tampoc hi havia humans... havien marxat, però encara hi havia la paella, va pujar fins als fogons, allà va poder veure trossos encara fumejants de la Maria Magdalena i de la pastanaga... i al cantó... hi havia el ganivet que la dona maligne havia fet servit per mutilar-los. Era un ganivet gros... i afilat. El va agafar... estava xop de sang d'albergínia, l'Ermengalda es va horroritzar pensant quantes albergínies havien estat trinxades/mutilades/destrossades/seccionades amb aquell ganivet... i va somriure malignament quan va pensar quants humans serien trinxats/mutilats/destrossats/seccionats per aquell ganivet a partir de llavors.
Va sortir de la cuina arrossegant el ganivet i va arribar a un passadís, estava fosc, al fons hi havia llum i es sentia soroll... s'hi va acostar silenciosament... va arribar a una habitació molt grossa, hi havia dos sofàs, i al fons... una taula, a la taula hi havia seguts un home i una dona, davant d'ells hi havia una caixa d'on sortien tot de colors i sorolls. Se'ls va mirar... estaven menjant... s'estaven menjant la Maria Magdalena!!! a sobre caníbals...
El tema estava xungo eren dos, i molt grossos, encara que estaven d'esquena no sabia com s'ho faria per matar-los als dos de cop sense que tinguessin possibilitat de defensar-se. S'ho hauria de currar fort... estava pensant en saltar en modalitat hèlice i tallar-los als dos el coll alhora quan l'home es va aixecar va dir alguna cosa a la dona i va marxar per una porta... aquell era el moment de la venjança...
Quan l'home va haver desaparegut per la porta del cantó l'Ermengalda va anar corrent cap a la dona per l'esquena va saltar i li va clavar el ganivet a la nuca, es va sentir un soroll molt desagradable i la dona va intentar aixecar-se, però el ganivet li havia travessat fins a la gola, l'Ermengalda mantenia el ganivet a dins mentre sentia els gemecs de la dona i veia com la sang se li escapava pels forats. L'Ermengalda li va acabar de pujar al cap i li va treure el ganivet, la dona s'agafava el coll, encara no entenia el que estava passant, estava sopant tant tranquila quan de cop un ganivet li travessa el coll, l'Ermengalda li va veure la cara d'angoixa, estava aterrada i li sortien els ulls, tenia la boca plena de sang i li brollava sobre el vestit tenyint-ho tot de color vermell, però encara no estava... li va saltar sobre la falda i li va començar a clavar cops de ganivet a l'estomac, l'Ermengalda havia entrat en modalitat berzerker i pocs segons després la dona estava totalment oberta i inerta, els budells estaven a terra junt amb una bassa de sang.
L'Ermengalda es va calmar, la dona feia tota la pinta d'estar... morta. Just en aquell moment va sentir com algú tirava el lavabo. Es va obrir la porta i l'home va sortir tant tranquil ( què t'has de pensar tu de que estàs sopant, vas al lavabo i quan surts et trobes la teva esposa horriblement mutilada per una albergínia boja?) i va veure l'escena. Es va posar blanc de cop i es va quedar mirant quiet aquella dona amb el cap sobre la taula, els budells a terra i besant sang per tot arreu... quan va sentir que li estava pujant alguna cosa pels pantalons, quan va poder reaccionar l'Ermengalda ja li havia arribat a la cintura, i li estava mirant la bragueta amb molt d'interès. L'home ho va intentar evitar però no va poder, l'Ermengalda li va clavar un cop de ganivet molt hàbil just al mig dels genitals, l'home es va doblegar sobre ell mateix caient a terra i vomitant alhora. Quan va poder aixecar una mica el cap va veure com una albergínia xopa de sang se'l mirava a un pam de la cara recolzada amb un ganivet amb trossos de carn humana incrustada. L'albergínia reia.
La bassa que estava formant l'home ja s'havia ajuntat amb la bassa de la dona, l'Ermengalda estava gaudint de la situació, però no sabia què faria amb l'home... deixaria que es dessagnes?... o el rematava? li tallaria el cap? o el torturaria? l'home estava perdent molta sang... el tio estava a terra somiquejant amb les mans a allà on hi havia tingut l'aparell reproductor (notis el passat: "on hi havia tingut" ). Què havia de fer llavors? a veure... a la Maria Magdalena se l'estaven menjant, però ella passava de menjar-se humans... ah si, l'havien fregit... com s'ho faria per posar l'home en una paella?, ho tenia com malament. Hauria de pensar en alguna altra cosa. L'Ermengalda va recapacitar... el menjador estava prou guapo, moqueta, sofàs, quadres... cremaria bé. iuju!
Va sortir de la casa per una finestra, i es va quedar mirant la ciutat que tenia davant seu, tot de cases amb llums amb humans dins... en faria prou amb un ganivet? va veure com s'acumulava gent a sota la casa, semblaven espantats, seria el fum que sortia per tot arreu o pels xiscles d'agonia que en sortien de dins? en fi... aviat no importaria.
L'endemà d'una tormenta (III)
En Sebastià no recordava en els seus 43 anys una nit tant llarga. Maleïda tormenta.
Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.
Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.
L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.
Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.
Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:
-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “
Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.
Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.
L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.
L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.
Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.
Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?
L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.
En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.
Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.
Realment el dia no estava sient gaire bó.
En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.
En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.
Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.
Tot el seu cos es va tensar de cop.
Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.
Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.
"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.
Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.
Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.
L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.
Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.
Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:
-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “
Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.
Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.
L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.
L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.
Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.
Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?
L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.
En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.
Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.
Realment el dia no estava sient gaire bó.
En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.
En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.
Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.
Tot el seu cos es va tensar de cop.
Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.
Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.
"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
