Je je , doncs això.
dijous, 8 de maig del 2008
dimecres, 7 de maig del 2008
Bunny vs SOAP (II)
En Bunny estava fora de sí, no s’ho podia creure. És que no podia ser.
Va arribar a les portes del congrés. Li sortia fum de les orelletes. El saló de congresos era gran, però ho tenia tot estudiat. Primer va agafar una escala i va tapiar una per una les 8 finestres de la sala. A dins veia com homes i dones ben vestits i tots amb portàtils xerraven i xerraven i reien els fills de puta.
Va acabar amb la última finestra, no s’obririen ni a patades. Ara tocava la porta d’emergència de la sala. Va anar-hi i hi va cavar una trinxera, a dins hi va posar tot d’estaques i fil espinós. La única entrada/sortida del palau de congresos era la porta principal. I per allà no hi sortiria ningú.
La porta del congrés de Web Services i Service Oriented Architectures va caure a terra totalment aplastada, quan la pols es va disipar es va veure un tanc rus amb un conillet blanc darrera una ametralladora a sobre. El congresistes, tots fans del SOAP i dels Web Services s’ho miraven horroritzats.
En Bunny va cridar:
“ I DIEU QUE AMB ELS WEB SERVICES HI HA COMPATIBILITAT ENTRE PLATAFORMES?”
i la gent va dir al unisó:
“Si, clar”
I en Bunny va contestar:
“ I per què cullons l’Axis provoca incompatilibitats amb el WSIT a runtime? CABRONS!!!”
En Bunny va polsar un botó i la torreta del t-90 va girar-se i va començar a disparar projectils tot seguint un angle de 180º, mentres en Bunny disparava i disparava, apuntan al cap dels fans dels WS SOAP, destrossant-los literalment a tots.
5 minuts després no hi havia cap mena de moviment a la sala de congresos. Al terra hi havia una pasta vermellosa i enganxosa. En Bunny va saltar del tanc i va dirigir-se cap a la sortida d’emergència, allà al fosat hi havien 4 o 5 SOAPers que havien intentat fugir, estaven totalment empalats.
Ja més tranquil en Bunny va agafar el tanc i va tornar cap a casa. Pel camí va repostar gasolina.
Va arribar a les portes del congrés. Li sortia fum de les orelletes. El saló de congresos era gran, però ho tenia tot estudiat. Primer va agafar una escala i va tapiar una per una les 8 finestres de la sala. A dins veia com homes i dones ben vestits i tots amb portàtils xerraven i xerraven i reien els fills de puta.
Va acabar amb la última finestra, no s’obririen ni a patades. Ara tocava la porta d’emergència de la sala. Va anar-hi i hi va cavar una trinxera, a dins hi va posar tot d’estaques i fil espinós. La única entrada/sortida del palau de congresos era la porta principal. I per allà no hi sortiria ningú.
Va pujar al T-90, el va posar amb pilot automàtic. 20 metres cap a endavant i ja estaria. Es va posar sentat sobre el canó i va agafar la XM312. Es va ajustar les ulleres i va engegar el tanc.
La porta del congrés de Web Services i Service Oriented Architectures va caure a terra totalment aplastada, quan la pols es va disipar es va veure un tanc rus amb un conillet blanc darrera una ametralladora a sobre. El congresistes, tots fans del SOAP i dels Web Services s’ho miraven horroritzats.
En Bunny va cridar:
“ I DIEU QUE AMB ELS WEB SERVICES HI HA COMPATIBILITAT ENTRE PLATAFORMES?”
i la gent va dir al unisó:
“Si, clar”
I en Bunny va contestar:
“ I per què cullons l’Axis provoca incompatilibitats amb el WSIT a runtime? CABRONS!!!”
En Bunny va polsar un botó i la torreta del t-90 va girar-se i va començar a disparar projectils tot seguint un angle de 180º, mentres en Bunny disparava i disparava, apuntan al cap dels fans dels WS SOAP, destrossant-los literalment a tots.
5 minuts després no hi havia cap mena de moviment a la sala de congresos. Al terra hi havia una pasta vermellosa i enganxosa. En Bunny va saltar del tanc i va dirigir-se cap a la sortida d’emergència, allà al fosat hi havien 4 o 5 SOAPers que havien intentat fugir, estaven totalment empalats.
Ja més tranquil en Bunny va agafar el tanc i va tornar cap a casa. Pel camí va repostar gasolina.
dilluns, 5 de maig del 2008
Desperta ferro
Estava a punt d’arribar a dalt de la muralla, al meu voltant tot eren crits. Vaig apartar el cap just a temps d’esquivar una pedra gegant llançada amb molta força, el meu company de darrera no va tenir tanta sort i va caure cap a baix amb el cap enfonsat. Vaig aixecar la vista, tant sols hi havia uns dos metres d’escala per arribar.
Un turc va treure el cap i em va mirar, ens vam veure de molt a prop, va aixecar la mà, on hi duia una llança per a llençar-me-la, de sobte una fletxa llançada des files catalanes el va traspassar per la gola i va desplomar-se cap avall.
Vaig saltar de l’escala, a l’interior de la muralla hi havia tot de cadàvers, alguns companys ja havien arribat a dalt i ja estaven lluitant a cos a cos amb els arquers que impotents veien com aquella part de la fortalesa queia davant dels invasors.
Em vaig obrir pas a cops d’espasa entre les escases defenses, vaig sentir de seguida com els meus companys pujaven darrera meu, ja érem a dalt, ja no ens pararien. Els defensors intentaven fugir de dalt de la muralla donant-se empentes entre ells, alguns queien, alguns relliscaven en la sang, tots maleïen. Alguns es van girar i es van llençar contra nosaltres. Eren jovenets, la última esperança d’Artaki, criatures. Els seus ulls reflexaven odi, no en va, haviem matat als seus pares i familiars al camp de batalla, fora de la ciutat, tant sols feia un dia.
Les nostres espases van entrexocar, no tenien cap mena d’experiència ni entrenament, no ens van poder parar.
Ja a baix de la muralla la ciutat era nostra, parts d’aquesta estaven en flames i de fons es sentien els crits del pillatge i el saqueix.
Vam recòrrer els carrers incendiant-ho tot, ens dirigíem cap al palau reial, allà hi havia el nostre objectiu, allà ens fariem amb la victòria i venjariem així els nostres companys caiguts en batalla.
De sobte un marrec se’m va llençar a sobre amb una destral, vaig parar el cop amb l’escut, li vaig donar un cop amb el peu a la seva cama, es va desequilibrar i va caure, quan intentava aixecar-se li vaig donar un cop amb el cantell de l’escut al cap, vaig notar un cruiximent al seu crani i va caure estès a terra, vaig aixecar els ulls, estava a les portes del palau reial.
Vam improvitzar un ariet i ens vam llençar contra la porta, aquesta no va aguantar ni dos impactes. Les portes eren decoratives, l’arquitecte no devia pensar que mai haurien de parar a una companyia d’almogàvers. Vam entrar tots desordenadament, el rebedor estava buit. Els pocs homes que hi havia dintre devien estar amagats. Destrossariem el palau i ens ho enduriem tot. Com sempre.
Alguns van pujar escales amunt, jo em vaig decidir per un passadís lateral. Al fons vaig veure com tres servents pàlids fugien per una porta, els vaig perseguir. Quan vaig arribar la porta estava tancada, la vaig esbotzar a patades i vaig continuar endavant. Em trobava en una espècie de menjador amb una font al mig, dos dels servents van continuar corrent mentres un tercer es quedava agenollat al cantó de la font demanant clemència plorant.
Dos companys van anar corrent darrera els servents, jo em vaig quedar quiet davant del cuc que demanava pietat. Les seves robes lleugeres i netes contrastaven amb la meva cota de malla tacada de fang i sang. La meva túnica estava esparrecada per tot arréu. L’home, d’uns 30 anys no callava. Lògicament no l’entenia. L’estava mirant com suava a través del casc, jo també suava. Vaig posar la punta de la meva espasa a la seva gola, ell es va tirar enrera i va començar a arrastrar-se d’esquena cap a la punta del menjador, el vaig seguir a poc a poc, disfrutant del seu terror.
Vaig deixar que sortís del menjador, vam arribar a un patí interior rectangular, a cada cantó hi havia una porta i estava tot ple de plantes que no havia vist mai. L’home continuava arrastrant-se, va arribar a dins del pati. Em vaig adonar que per primer vegada estava lluny dels meus companys. Vaig agafar impuls i vaig traspassar al servent, que es va quedar estirat a terra, estirat enmig de la seva pròpia sang.
Vaig aixecar la vista al cel, com era normal no hi havia ni tant sols un miserable núvol, el calor era insuportable, més dins de l’armadura i arrastrant el pes de l’espasa i l’escut. De cop vaig sentir un calfred i un murmuri que no entenia. La veu no venia d’enlloc, com si s’hagués originat dins del casc. Vaig notar una nàusea, que vaig poder contenir i em vaig desequilibrar, vaig caure a terra al cantó del cadàver. Em vaig aixecar ràpidament, atent a qualsevol moviment. Vaig veure un moviment a la porta de l’esquerra, sigui qui sigui el que em va afectar venia d’allà. Un sentiment d’odi indescriptible m’hi va fer llençar.
Vaig arribar i la porta estava bloquejada, vaig començar a esbotzar-la amb el peu, la porta aguantava, vaig agafar embrançida i m’hi vaig llençar tot jo. Vaig notar un cruiximent a la porta, vaig agafar embrançida de nou i m’hi vaig tornar a llençar. Anava a tornar a agafar embrançida quan vaig tornar a sentir la veu, una veu xiuxiuejant, totalment inintel·ligible, pausada, calmada i misteriosa. Aquesta vegada no em va venir la nàusea, em vaig calmar, els sorolls de la batalla es van calmar també, no els sentia, no notava la calor i el pes de la cota de malla es va alleujerir, vaig aproximar-me lentament cap a la porta i aquesta es va obrir tota sola.
Unes escales baixaven cap a baix, per un passadís molt mal il·luminat. La humitat em va sorpendre, un aire fètid venia d’abaix, sense pensar-ho vaig avançar. Subjectava l’espasa i l’escut amb total parsimonia, totalment segur que res passaria. Vaig agafar el casc i me’l vaig treure de forma distreta, deixant-lo caure a terra, el seu repiqueix amb les escales em venia com un soroll de fons totalment absent, em vaig treure la caputxa de malla i un corrent fresc em va refrescar la cara.
Vaig arribar a una sala tènuament il·luminada per torxes. Repleta de botelles i líquids estranys, llibres i papirs amuntegats per tot arreu, taules i fustes tirades per terra. Al fons vaig notar un moviment. Un vell embolicat amb parracs estava remenant sobre una taula, es va girar i ens vam mirar, em vaig posar tens. Tenia els cabells llarguíssims i una barba sense cuidar, estava encorvat i desprenia una aura de vellesa increible. L’home no es va sorpendre de veure’m allà, es va posar a caminar cap a mi, arrastrava una cama i musitava alguna cosa entre dents. Tenia por, por com no havia tingut mai. L’home s’anava apropant i jo notava que no tenia força als braços per defensar-me. Ja el tenia molt a prop, les seves arrugues de la cara em semblaven fastigoses i vaig veure que tenia un ull completament entel·lat. Ja a davant meu va aixecar lentament les mans i vaig veure que tenia unes ungles llarguíssimes, trencades i brutes. Vaig tenir la sensació de que m’empetitia, no em podia moure, de cop, amb una força totalment esfereidora es va llançar sobre mi i vaig notar com em posava les seves mans vils a la cara, tapant-me els ulls i les orelles. Vaig notar un impacte a tot el cos.
Vaig agafar aire i vaig tenir la sensació de que aquest cremava, m’enlairava donant voltes sobre mi mateix. Un dolor espantós es va apoderar del meu cervell, sentia centenars i centenars de veus incomprensibles que m’entraven a dins, veia grafies estranyes còrrer davant dels meus ulls i cares de gent que no coneixia. Vaig veure ciutats desconegudes amb edificis gegants i gent extranya que les poblava, vaig veure estatues obscenes de dimensions descomunals i com centenars de persones amb pell groguenca com s’agenollaven davant meu! em vaig veure vestit amb una túnica marró sostenint un ceptre monstruós i em vaig veure caminant en un desert de sorra infernal, corrent per una jungla envoltat de serps, caminant dins de coves i rodejat de sacerdots mentres consumava un sacrifici humà.
Vaig veure com exèrcits sencers morien davant dels meus ulls i com animals monstruosos queien del cel per cremar amb foc que sortia de les seves boques ciutats senceres, com d’esquerdes del terra sortien cucs infernals i devoraben estàtues i piràmides.
Vaig notar que els meus peus tornaven a tocar a terra. Vaig obrir els ulls, em tornava a sentir amo del meu cos i del meu cap, vaig atravesar el crani del vell amb l’espasa, ell ni es va moure. Amb l’escut vaig apartar-lo i vaig tirar-lo el més lluny que vaig poder. El cadàver va xocar contra una taula i la va derrumbar.
Estava tremolant, què m’havia passat?
Havia de marxar d’allà, vaig recollir el casc i me’l vaig tornar a posar, em vaig dirigir a la taula a on havia estat treballant el vell, pel camí vaig colpejar el cadàver amb una ràbia inusitada una altre vegada enviant-lo uns metres enlluny, vaig sentir una mena de satisfacció estranya al fer això. Al arribar a la taula vaig agafar una bossa. Me la vaig penjar de l’esquena sense pensar-ho, tot tapant-la amb restes de túnica, vaig agafar un recipient estrany, estrany però molt familiar. Vaig tornar a les escales, vaig pujar el primer graó i vaig llançar el recipient cap a una pila de llibres que hi havia prop. Vaig continuar pujant les escales i vaig notar com un foc estava consumint tota la sala on feia uns moments havia estat.
Vaig tornar a sortir al pati, davant meu 4 soldats amb les armes rogenques es van parar davant meu i em van preguntar si havia deixat alguna cosa que valgués la pena darrera meu, sense pensar-ho els vaig contestar que no, que abaix tant sols hi havia una habitació buida. Van marxar sense fer més preguntes.
Vaig mirar al cel de nou i era diferent, tenia un altre color. Era jo, però no estava sol. Vaig mirar-me bé l’espasa, estava oscada per diversos llocs, era la meva espasa, però notava que me la mirava de forma curiosa, em vaig repasar de dalt a baix. De sobte, em vaig agafar el crucifix que duia penjat del coll, el meu puny va anar sol, me’l vaig arrencar i el vaig tirar a dins de la font del pati.
Vaig caminar de nou cap a dins del palau, amb unes ànsies de sang i foc com no havia tingut mai.
Un turc va treure el cap i em va mirar, ens vam veure de molt a prop, va aixecar la mà, on hi duia una llança per a llençar-me-la, de sobte una fletxa llançada des files catalanes el va traspassar per la gola i va desplomar-se cap avall.
Vaig saltar de l’escala, a l’interior de la muralla hi havia tot de cadàvers, alguns companys ja havien arribat a dalt i ja estaven lluitant a cos a cos amb els arquers que impotents veien com aquella part de la fortalesa queia davant dels invasors.
Em vaig obrir pas a cops d’espasa entre les escases defenses, vaig sentir de seguida com els meus companys pujaven darrera meu, ja érem a dalt, ja no ens pararien. Els defensors intentaven fugir de dalt de la muralla donant-se empentes entre ells, alguns queien, alguns relliscaven en la sang, tots maleïen. Alguns es van girar i es van llençar contra nosaltres. Eren jovenets, la última esperança d’Artaki, criatures. Els seus ulls reflexaven odi, no en va, haviem matat als seus pares i familiars al camp de batalla, fora de la ciutat, tant sols feia un dia.
Les nostres espases van entrexocar, no tenien cap mena d’experiència ni entrenament, no ens van poder parar.
Ja a baix de la muralla la ciutat era nostra, parts d’aquesta estaven en flames i de fons es sentien els crits del pillatge i el saqueix.
Vam recòrrer els carrers incendiant-ho tot, ens dirigíem cap al palau reial, allà hi havia el nostre objectiu, allà ens fariem amb la victòria i venjariem així els nostres companys caiguts en batalla.
De sobte un marrec se’m va llençar a sobre amb una destral, vaig parar el cop amb l’escut, li vaig donar un cop amb el peu a la seva cama, es va desequilibrar i va caure, quan intentava aixecar-se li vaig donar un cop amb el cantell de l’escut al cap, vaig notar un cruiximent al seu crani i va caure estès a terra, vaig aixecar els ulls, estava a les portes del palau reial.
Vam improvitzar un ariet i ens vam llençar contra la porta, aquesta no va aguantar ni dos impactes. Les portes eren decoratives, l’arquitecte no devia pensar que mai haurien de parar a una companyia d’almogàvers. Vam entrar tots desordenadament, el rebedor estava buit. Els pocs homes que hi havia dintre devien estar amagats. Destrossariem el palau i ens ho enduriem tot. Com sempre.
Alguns van pujar escales amunt, jo em vaig decidir per un passadís lateral. Al fons vaig veure com tres servents pàlids fugien per una porta, els vaig perseguir. Quan vaig arribar la porta estava tancada, la vaig esbotzar a patades i vaig continuar endavant. Em trobava en una espècie de menjador amb una font al mig, dos dels servents van continuar corrent mentres un tercer es quedava agenollat al cantó de la font demanant clemència plorant.
Dos companys van anar corrent darrera els servents, jo em vaig quedar quiet davant del cuc que demanava pietat. Les seves robes lleugeres i netes contrastaven amb la meva cota de malla tacada de fang i sang. La meva túnica estava esparrecada per tot arréu. L’home, d’uns 30 anys no callava. Lògicament no l’entenia. L’estava mirant com suava a través del casc, jo també suava. Vaig posar la punta de la meva espasa a la seva gola, ell es va tirar enrera i va començar a arrastrar-se d’esquena cap a la punta del menjador, el vaig seguir a poc a poc, disfrutant del seu terror.
Vaig deixar que sortís del menjador, vam arribar a un patí interior rectangular, a cada cantó hi havia una porta i estava tot ple de plantes que no havia vist mai. L’home continuava arrastrant-se, va arribar a dins del pati. Em vaig adonar que per primer vegada estava lluny dels meus companys. Vaig agafar impuls i vaig traspassar al servent, que es va quedar estirat a terra, estirat enmig de la seva pròpia sang.
Vaig aixecar la vista al cel, com era normal no hi havia ni tant sols un miserable núvol, el calor era insuportable, més dins de l’armadura i arrastrant el pes de l’espasa i l’escut. De cop vaig sentir un calfred i un murmuri que no entenia. La veu no venia d’enlloc, com si s’hagués originat dins del casc. Vaig notar una nàusea, que vaig poder contenir i em vaig desequilibrar, vaig caure a terra al cantó del cadàver. Em vaig aixecar ràpidament, atent a qualsevol moviment. Vaig veure un moviment a la porta de l’esquerra, sigui qui sigui el que em va afectar venia d’allà. Un sentiment d’odi indescriptible m’hi va fer llençar.
Vaig arribar i la porta estava bloquejada, vaig començar a esbotzar-la amb el peu, la porta aguantava, vaig agafar embrançida i m’hi vaig llençar tot jo. Vaig notar un cruiximent a la porta, vaig agafar embrançida de nou i m’hi vaig tornar a llençar. Anava a tornar a agafar embrançida quan vaig tornar a sentir la veu, una veu xiuxiuejant, totalment inintel·ligible, pausada, calmada i misteriosa. Aquesta vegada no em va venir la nàusea, em vaig calmar, els sorolls de la batalla es van calmar també, no els sentia, no notava la calor i el pes de la cota de malla es va alleujerir, vaig aproximar-me lentament cap a la porta i aquesta es va obrir tota sola.
Unes escales baixaven cap a baix, per un passadís molt mal il·luminat. La humitat em va sorpendre, un aire fètid venia d’abaix, sense pensar-ho vaig avançar. Subjectava l’espasa i l’escut amb total parsimonia, totalment segur que res passaria. Vaig agafar el casc i me’l vaig treure de forma distreta, deixant-lo caure a terra, el seu repiqueix amb les escales em venia com un soroll de fons totalment absent, em vaig treure la caputxa de malla i un corrent fresc em va refrescar la cara.
Vaig arribar a una sala tènuament il·luminada per torxes. Repleta de botelles i líquids estranys, llibres i papirs amuntegats per tot arreu, taules i fustes tirades per terra. Al fons vaig notar un moviment. Un vell embolicat amb parracs estava remenant sobre una taula, es va girar i ens vam mirar, em vaig posar tens. Tenia els cabells llarguíssims i una barba sense cuidar, estava encorvat i desprenia una aura de vellesa increible. L’home no es va sorpendre de veure’m allà, es va posar a caminar cap a mi, arrastrava una cama i musitava alguna cosa entre dents. Tenia por, por com no havia tingut mai. L’home s’anava apropant i jo notava que no tenia força als braços per defensar-me. Ja el tenia molt a prop, les seves arrugues de la cara em semblaven fastigoses i vaig veure que tenia un ull completament entel·lat. Ja a davant meu va aixecar lentament les mans i vaig veure que tenia unes ungles llarguíssimes, trencades i brutes. Vaig tenir la sensació de que m’empetitia, no em podia moure, de cop, amb una força totalment esfereidora es va llançar sobre mi i vaig notar com em posava les seves mans vils a la cara, tapant-me els ulls i les orelles. Vaig notar un impacte a tot el cos.
Vaig agafar aire i vaig tenir la sensació de que aquest cremava, m’enlairava donant voltes sobre mi mateix. Un dolor espantós es va apoderar del meu cervell, sentia centenars i centenars de veus incomprensibles que m’entraven a dins, veia grafies estranyes còrrer davant dels meus ulls i cares de gent que no coneixia. Vaig veure ciutats desconegudes amb edificis gegants i gent extranya que les poblava, vaig veure estatues obscenes de dimensions descomunals i com centenars de persones amb pell groguenca com s’agenollaven davant meu! em vaig veure vestit amb una túnica marró sostenint un ceptre monstruós i em vaig veure caminant en un desert de sorra infernal, corrent per una jungla envoltat de serps, caminant dins de coves i rodejat de sacerdots mentres consumava un sacrifici humà.
Vaig veure com exèrcits sencers morien davant dels meus ulls i com animals monstruosos queien del cel per cremar amb foc que sortia de les seves boques ciutats senceres, com d’esquerdes del terra sortien cucs infernals i devoraben estàtues i piràmides.
Vaig notar que els meus peus tornaven a tocar a terra. Vaig obrir els ulls, em tornava a sentir amo del meu cos i del meu cap, vaig atravesar el crani del vell amb l’espasa, ell ni es va moure. Amb l’escut vaig apartar-lo i vaig tirar-lo el més lluny que vaig poder. El cadàver va xocar contra una taula i la va derrumbar.
Estava tremolant, què m’havia passat?
Havia de marxar d’allà, vaig recollir el casc i me’l vaig tornar a posar, em vaig dirigir a la taula a on havia estat treballant el vell, pel camí vaig colpejar el cadàver amb una ràbia inusitada una altre vegada enviant-lo uns metres enlluny, vaig sentir una mena de satisfacció estranya al fer això. Al arribar a la taula vaig agafar una bossa. Me la vaig penjar de l’esquena sense pensar-ho, tot tapant-la amb restes de túnica, vaig agafar un recipient estrany, estrany però molt familiar. Vaig tornar a les escales, vaig pujar el primer graó i vaig llançar el recipient cap a una pila de llibres que hi havia prop. Vaig continuar pujant les escales i vaig notar com un foc estava consumint tota la sala on feia uns moments havia estat.
Vaig tornar a sortir al pati, davant meu 4 soldats amb les armes rogenques es van parar davant meu i em van preguntar si havia deixat alguna cosa que valgués la pena darrera meu, sense pensar-ho els vaig contestar que no, que abaix tant sols hi havia una habitació buida. Van marxar sense fer més preguntes.
Vaig mirar al cel de nou i era diferent, tenia un altre color. Era jo, però no estava sol. Vaig mirar-me bé l’espasa, estava oscada per diversos llocs, era la meva espasa, però notava que me la mirava de forma curiosa, em vaig repasar de dalt a baix. De sobte, em vaig agafar el crucifix que duia penjat del coll, el meu puny va anar sol, me’l vaig arrencar i el vaig tirar a dins de la font del pati.
Vaig caminar de nou cap a dins del palau, amb unes ànsies de sang i foc com no havia tingut mai.
diumenge, 27 d’abril del 2008
La megalomania d’en bunny.
En Bunny era un conillet megalomaniac, ho tenia de petit. En comptes de jugar a futbol amb els altres conillets a l’hora del patí ell es dedicava a quedar-se apart ensajant riures sinistres i depravats tipus:
Muahahahahaha
Muaaaahaaaahaaaa
Cosa que va fer que els altres conillets els hi fes por. Aquesta costum no es sabia ben bé d’on li havia sortit, potser era dels llibres que llegia de ben petit, o potser de les pelis de sèrie B que miraba de forma massa usual. La qüestió és que en Bunny tenia el ferm convençiment de que algun dia dominaria el món. Ho tenia casi tot pensat.
Aixecaria un exèrcit de morts vivents, format per milers i milers de conillets zombis, llúdrigues zombis i gatets zombis. Primer conqueriria la Ciutat Piruleta, i des de casa seva a les afores observaria la destrucció de la ciutat a mans de les seves ordes sentat a una trona de marbre negre amb una capa negre amb caputxa, mentres per fi podria posar a la pràctica els seus riures més cruels i espantosos.
Un cop la ciutat Piruleta s’hagués agenollat a les seves potetes, prohibiria la música pop, les begudes amb gas (excepte la cervesa), les amanides amb escarola i canonges i imposaria una economia basada en un model socialista.
Lògicament el tema no s’acabaria aquí. Podria agafar la ciutat Piruleta per sorpresa, però es descubriria al món i els exèrcits de les altres ciutats es prepararien per rebre les seves tropes. Es muntaria una guerra d’anys i anys, però ell estava ben segur que en sortiria victoriós i s’erigiria així com el conillet que dominaria el món.
Només li faltaven uns detalls:
L’exèrcit de zombis i la trona de marbre negre. La capa l’havia comprat al Carnaval de l’any passat d’oferta en una botiga de disfresses.
Conclusió. - Ho sento de veritat per aquest escrit, però estic molt cansat (avui m’he aixecat a les 4 de la matinada :(
Muahahahahaha
Muaaaahaaaahaaaa
Cosa que va fer que els altres conillets els hi fes por. Aquesta costum no es sabia ben bé d’on li havia sortit, potser era dels llibres que llegia de ben petit, o potser de les pelis de sèrie B que miraba de forma massa usual. La qüestió és que en Bunny tenia el ferm convençiment de que algun dia dominaria el món. Ho tenia casi tot pensat.
Aixecaria un exèrcit de morts vivents, format per milers i milers de conillets zombis, llúdrigues zombis i gatets zombis. Primer conqueriria la Ciutat Piruleta, i des de casa seva a les afores observaria la destrucció de la ciutat a mans de les seves ordes sentat a una trona de marbre negre amb una capa negre amb caputxa, mentres per fi podria posar a la pràctica els seus riures més cruels i espantosos.
Un cop la ciutat Piruleta s’hagués agenollat a les seves potetes, prohibiria la música pop, les begudes amb gas (excepte la cervesa), les amanides amb escarola i canonges i imposaria una economia basada en un model socialista.
Lògicament el tema no s’acabaria aquí. Podria agafar la ciutat Piruleta per sorpresa, però es descubriria al món i els exèrcits de les altres ciutats es prepararien per rebre les seves tropes. Es muntaria una guerra d’anys i anys, però ell estava ben segur que en sortiria victoriós i s’erigiria així com el conillet que dominaria el món.
Només li faltaven uns detalls:
L’exèrcit de zombis i la trona de marbre negre. La capa l’havia comprat al Carnaval de l’any passat d’oferta en una botiga de disfresses.
Conclusió. - Ho sento de veritat per aquest escrit, però estic molt cansat (avui m’he aixecat a les 4 de la matinada :(
diumenge, 20 d’abril del 2008
The Clash
Bé, els que em coneixeu sabeu que m'agrada molt i molt la música.
Fa poc vaig tenir una xerrada amb un bon amic del meu poble sobre The Clash, grup londinenc de pre-punk?
El tema és que pocs dies després vaig enviar un CV a Londres justament, a la ciutat de The Clash.
Es veu que a London els hi va agradar el meu CV, hi vaig anar per una entrevista (London Calling).
M'han acceptat (Should I stay or should I go?).
Fa poc vaig tenir una xerrada amb un bon amic del meu poble sobre The Clash, grup londinenc de pre-punk?
El tema és que pocs dies després vaig enviar un CV a Londres justament, a la ciutat de The Clash.
Es veu que a London els hi va agradar el meu CV, hi vaig anar per una entrevista (London Calling).
M'han acceptat (Should I stay or should I go?).
dissabte, 12 d’abril del 2008
un gran dia
Quin gran dia que seria avui, quin gran dia!
Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.
Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.
Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.
La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.
El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.
Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.
De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.
Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.
Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.
Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.
Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.
La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.
El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.
Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.
De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.
Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.
dijous, 10 d’abril del 2008
Tornada a la realitat (IV) i final.
En Chipmunk, el gos de la pradera estava sentat a casa seva plegant mitjons. Era un menjador comfortable, estava sentat a una cadira de plomes d’avestruç i estava bastant concentrat en la seva tasca. Darrera seu, al fons del menjador hi havia una televisió amb les noticies, en Chipmunk les escoltava.
El reporter de les noticies estava parlant d’un extrany succés que havia passat feia poc.
“Un conillet molt bufonet amb barretina catalana ha protagonitzat diversos incidents pels voltants de la ciutat Piruleta, primer va intentar massacrar una convenció del partit polític Iniciativa per Ciutat Piruleta, els Verds. Tot seguit va destrossar tots els molins de vent que hi havia pel voltant, va armat amb una motoserra i va amb un patinet rosa. “
En Chipmunk es va girar de cop espantat cap a la tele.
En la descripció havia conegut el seu amic, en Bunny. En Chipmunk sabia el que havia de fer. Ell també havia llegit el Quixot.
Va sortir al garatge, va agafar el seu patinet, blau. Va agafar una txapel·la vasca i la seva motoserra, també una rèplica de “La matança de Texas” i es va dirigir cap a Barcelona.
A la barceloneta hi havia en Bunny, a la platja, mirant cap a l’horitzó. Encara estava cohibit pel tamany de l’arma amb que l’havien intentat atacar feia un dia. Per sort havia arribat a Barcelona aquella mateixa nit, lluny de la conilleta grisa sadomasoquista. Va decidir llavors que necessitaria un nom per identificar-se... per destacar entre els conillets andantes que hi havia hagut a la història. Va decidir que es diria.... “El de la trista barretina”
Estava meditant sobre el bé que li aniria el nom quan va sentir un patinet prop seu. Es va girar i va veure a un gos de la pradera andante, en la seva bogeria no va reconèixer el seu amic, en Chipmunk.
El gosset de la pradera se li va acostar i li va dir:
“Oh Bunny...”
I en Bunny li va contestar:
“Calla gos!, no sóc en Bunny, sóc el conillet de la trista barretina!, tu qui ets?”
En chipmunk va pensar un momentet i va dir.
“Sóc el gosset de la blanca lluna, i vinc a desafiar-te!”
En Bunny va pensar un momentet i va dir:
“Accepto, pringat!”
En Chipmunk, tot recordant les últimes pàgines del Quixot va dir-li:
“Si guanyo jo tornaràs a la Ciutat Piruleta i t’hi estaràs fins a la fi dels teus dies, en canvi, si perdo podràs anar passejante pel món dient que m’has guanyat! okis?”
En Bunny va contestar:
“Mola!”
Els dos van pujar als patinets i es van encarar, en les seves potes peludetes tenien el volant del patinet i la motosserra, engegada.
En Bunny es va ajustar la barretina i en Chipmunk es va ajustar la txapel·la. Es van llançar els dos cara a cara, els patinets van agafar una velocitat vertiginosa, quan faltaven uns 4 metres perquè els dos xoquessin, ambdós van saltar cap amunt 5 metres, van fer 3 volteretes a l’aire i van entrexocar les motoserres, van caure els 2 perfectament a terra, amb les dues potes de darrera.
Es va fer un silenci sepulcral a la platja, va bufar el vent i va aixecar una mica de sorra, un xiquet del Garraf que estava passejant per la platja s’ho estava mirant a la llunyania.
De cop, en Bunny va caure a terra.
En veritat en Chipmunk no l’havia tocat, però al saltar en Bunny, que tenia la tensió baixa havia agafat una baixada de tensió i s’havia desmaiat.
A la poca estona en Bunny es va aixecar i va veure que no tenia la seva motoserra, hi havia un rastre d’un patinet que sortia de la platja, i davant seu hi havia el seu patinet, encarat en sentit a la Ciutat Piruleta. En Bunny va comprendre que era el final. Va agafar trist el seu patinet i va tornar a casa seva. Dos dies després va arribar-hi, va deixar el patinet al garaig, va entrar a la biblioteca desconsolat i va sentar-se a la butaca on havia llegit “El Senyor dels Anells” fins a embogir. Va aixecar la vista i va veure un llibre que sobresortia una mica de l’estanteria. “Juliette”, del Marquès de Sade ;)
Bé, prou. Aquí s’acaba el meu peculiar homenatge al Quixot :)
Conclusió: Sempre m'ha fet molta gràcia que Mr. Cervantes triés Barcelona com el lloc on el Quixot recupra el seny!
El reporter de les noticies estava parlant d’un extrany succés que havia passat feia poc.
“Un conillet molt bufonet amb barretina catalana ha protagonitzat diversos incidents pels voltants de la ciutat Piruleta, primer va intentar massacrar una convenció del partit polític Iniciativa per Ciutat Piruleta, els Verds. Tot seguit va destrossar tots els molins de vent que hi havia pel voltant, va armat amb una motoserra i va amb un patinet rosa. “
En Chipmunk es va girar de cop espantat cap a la tele.
En la descripció havia conegut el seu amic, en Bunny. En Chipmunk sabia el que havia de fer. Ell també havia llegit el Quixot.
Va sortir al garatge, va agafar el seu patinet, blau. Va agafar una txapel·la vasca i la seva motoserra, també una rèplica de “La matança de Texas” i es va dirigir cap a Barcelona.
A la barceloneta hi havia en Bunny, a la platja, mirant cap a l’horitzó. Encara estava cohibit pel tamany de l’arma amb que l’havien intentat atacar feia un dia. Per sort havia arribat a Barcelona aquella mateixa nit, lluny de la conilleta grisa sadomasoquista. Va decidir llavors que necessitaria un nom per identificar-se... per destacar entre els conillets andantes que hi havia hagut a la història. Va decidir que es diria.... “El de la trista barretina”
Estava meditant sobre el bé que li aniria el nom quan va sentir un patinet prop seu. Es va girar i va veure a un gos de la pradera andante, en la seva bogeria no va reconèixer el seu amic, en Chipmunk.
El gosset de la pradera se li va acostar i li va dir:
“Oh Bunny...”
I en Bunny li va contestar:
“Calla gos!, no sóc en Bunny, sóc el conillet de la trista barretina!, tu qui ets?”
En chipmunk va pensar un momentet i va dir.
“Sóc el gosset de la blanca lluna, i vinc a desafiar-te!”
En Bunny va pensar un momentet i va dir:
“Accepto, pringat!”
En Chipmunk, tot recordant les últimes pàgines del Quixot va dir-li:
“Si guanyo jo tornaràs a la Ciutat Piruleta i t’hi estaràs fins a la fi dels teus dies, en canvi, si perdo podràs anar passejante pel món dient que m’has guanyat! okis?”
En Bunny va contestar:
“Mola!”
Els dos van pujar als patinets i es van encarar, en les seves potes peludetes tenien el volant del patinet i la motosserra, engegada.
En Bunny es va ajustar la barretina i en Chipmunk es va ajustar la txapel·la. Es van llançar els dos cara a cara, els patinets van agafar una velocitat vertiginosa, quan faltaven uns 4 metres perquè els dos xoquessin, ambdós van saltar cap amunt 5 metres, van fer 3 volteretes a l’aire i van entrexocar les motoserres, van caure els 2 perfectament a terra, amb les dues potes de darrera.
Es va fer un silenci sepulcral a la platja, va bufar el vent i va aixecar una mica de sorra, un xiquet del Garraf que estava passejant per la platja s’ho estava mirant a la llunyania.
De cop, en Bunny va caure a terra.
En veritat en Chipmunk no l’havia tocat, però al saltar en Bunny, que tenia la tensió baixa havia agafat una baixada de tensió i s’havia desmaiat.
A la poca estona en Bunny es va aixecar i va veure que no tenia la seva motoserra, hi havia un rastre d’un patinet que sortia de la platja, i davant seu hi havia el seu patinet, encarat en sentit a la Ciutat Piruleta. En Bunny va comprendre que era el final. Va agafar trist el seu patinet i va tornar a casa seva. Dos dies després va arribar-hi, va deixar el patinet al garaig, va entrar a la biblioteca desconsolat i va sentar-se a la butaca on havia llegit “El Senyor dels Anells” fins a embogir. Va aixecar la vista i va veure un llibre que sobresortia una mica de l’estanteria. “Juliette”, del Marquès de Sade ;)
Bé, prou. Aquí s’acaba el meu peculiar homenatge al Quixot :)
Conclusió: Sempre m'ha fet molta gràcia que Mr. Cervantes triés Barcelona com el lloc on el Quixot recupra el seny!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
