Entre pàgines borroses

Privacitat a Internet...

2010-01-19T21:34:00.002+01:00

Vinga va, com si no tingués res més a fer, m'afegeixo al batibull de comentaris, crítiques i "opinions d'experts" que ha causat una entrevista a Mark Zuckerberg, un noiet que va fer una pàgina rara que es diu facebook.

En l'entrevista, el mestre Mark defensa uns canvis en la política de privacitat de l'anteriorment esmentada pàgina. Aquest canvis fan que els usuaris comparteixin gran part de la seva informació. Al·lega a més que actualment els usuaris d'Internet i sobretot de les xarxes socials ténen unes expectacions de privacitat diferents a les que tenien abans.

Això ha causat que gran part d'usuaris i admiradors de la privacitat s'escandalitzesin, posant el crit al cel i canviant les seves configuracions perquè tot fos "privat" de nou.

Doncs bé, puc dir i dic que estic totalment d'acord amb el sr. Zuckerberg. La privacitat a Internet actualment és una fal·làcia. Si ets un usuari d'una xarxa social demanar privacitat és com demanar sentit comú i decència a la subraça de la classe política (si algú encara té un mínim de respecte per aquelles rates que llegeixí el minut a minut sobre la comparaixença d'aquests elements sobre d'Horta de St. Joan).

Si publiques una imatge al Facebook/Flickr, canvies l'estat al Twitter, o a qualsevol altre xarxa social no saps si ho llegirà el teu encarregat, la teva mare, o el periquito del teu perruquer.

Cal un canvi de mentalitat sobre Internet, qualsevol cosa que surti del teu ordinador (o que estigui dins el teu ordinador amb un Windows) és de domini públic.

Per tant, ja sabeu, a parlar amb el típic graciós que va a les festes amb càmera de fotos i que llavors puja les fotos al "feisbuk" perquè només les vegin els amics.

Pel·lícules.

2009-12-21T21:23:00.008+01:00

Va vinga, em poso cultural i faig una llista de les meves pinícules preferides (segur que me'n deixo alguna), sense ordre ni concert. Com veureu he intentat evitar coses molt mainstream com Star Wars i el Senyor dels Anells i també he limitat l'aparició de zombies, que com alguns sabeu, són la meva passió. Juntament amb el turrò.

Les heu de veure totes abans de morir.

Snatch (2000): Bastant coneguda. Gitanos, diamants, porcs, boxa i una història que es lia de manera descontrolada.
Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998): És semblant a snatch, de fet, crec que és el mateix director. Mafiosos, traficants, uns nanos a qui els estafen tot jugant a pòker, marihuana robada i revenuda i una katana. Sí, jo tampoc ho vaig entendre gaire.
Amanece que no es poco (1989): Obre mestre del cine espanyol. És una pel·lícula d'humor absurd. Bàsicament és una successió de frases èpiques de grans actors com per exemple el gran Saza. Un poble ple d'intel·lectuals i d'argentins que un dia huelen bien, y el otro van en bicicleta.
The Big Lebowski (1998): Aquesta és dels germans Cohen. Una pel·lícula molt important per mí, em va descobrir el nihilisme, els white russians i que la belleza del plan radica en su sencillez. Un altre exemple de pel·lícula que s'embolica, s'embolica i es continua embolicant. Cada vegada que la veig hi trobo nous detalls. Una font inesgotable d'entreteniment i frases memorables.
The Dark Knight (2008): La última de'n Batman. Per fi han fet una peli de superherois decent. Interpretacions impecables, dolents intel·ligents i bons que no són tant bons.
Wristcutters: A Love Story (2006): Gran sorpresa. Un món paral·lel a on van a parar els suicides. Una història bastant paranoica també. Tantu amb la banda sonora, no té pèrdua. (Underground, popom popom.... underground!)
[Rec] (2007): Apa, ja teniu la peli de zombies, no és la més original ni la més coneguda, però vaig fotre uns bots importants.
Martyrs (2008): Voleu terror? i patir? i tal? apa, peli francesa. Os vais a cagar.. Les dosis justes de sang, gore, tortura, violència i claustrofobia.
The Devil's Rejects (2006): Parlant de violència. Una pel·lícula brutal en tots els sentits. Dirigida pel mestre Rob Zombie. És una segona part, però no cal veure la primera.
Black cat, white cat (1998): Mestre Kusturika. Una pel·lícula sense gaire sentit plagada de personatges entranyables, rusos, estafadors, alcohol de dubtosa qualitat i bona música.
Re-Animator (1985): Va vinga, més zombies. Una de les úniques adaptacions decents del món Lovecraftià. També té uns lleugers tocs de gore. Lo bàsic vaja. Algun cap rodant, destrals, xeringues, sang. Ah, em sembla que és la única peli que he vist que hi surt un gat zombie.
Dracula (1992): Gran ambientació, gran introducció, bastant fidel a la novel·la. Em va amargar alguna nit quan era petit.

Ah! que me la deixava, menció especial, aquesta no cal que la mireu, però heu de saber que existeix:

La matanza caníbal de los garrulos lisérgicos (1993): La primera peli gore filmada a Galicia. :D

Apa, ja teniu per una estoneta.

Fish and Chips

2009-11-10T23:48:00.001+01:00

El que et pots arribar a trobar en aquest país mare meva....

Per què serveix...

2009-10-20T10:56:00.004+02:00

Dibuixat per Tute

Tret de KapDigital

Ciao bella, ciao

2009-10-15T21:39:00.000+02:00

V

2009-10-14T22:14:00.007+02:00

Fa relativament poc, uns bons amics em van regalar el còmic V for Vendetta, un grap còmic, molt recomanable.

Lògicament jo coneixia l'adaptació cinematogràfica que ja s'havia fet. No tot és igual, però es segueix bastant fidelment a la novel·la. Ara bé, hi ha una escena al còmic que no apareix a la pel·lícula i que almenys a mi, em va cridar l'atenció.

Per posar-nos en contexte, per si cal, el protagonista de la història és un anarquista que lluita contra un govern totalitarista, el còmic està ambientat en una posible Anglaterra després d'una gran guerra.

En aquesta escena de la que parlo, el protagonista puja a un teulat, a on hi ha una estàtua d'una dona que simbolitza la Justícia, al final, V posa una bomba a l'estàtua i la fa explotar. Aquest és el diàleg imaginari entre el protagonista i la Justícia abans de l'atemptat, espero que als autors del còmic no els importi si el cito:

V: "Hello, dear lady. A lovely evening, is it not ? Forgive me for intruding. Perhaps you were intending to take a stroll. Perhaps you were merely enjoying the view. No matter. I thought that it was time we had a little chat, you and I. Ahh... I was forgetting that we are not properly introduced. I do not have a name. You can call me V. Madam Justice.... this is V."
Justícia: "Good evening, V."
V: "Hello Madam Justice. There. Now we know each other. Actually, I've been a fan of yours for quite some Time. Oh, I know what you're thinking... "The poor boy has a crush on me... and adolescent infatuation". I beg your pardon, Madam. It isn't like that at all.
I've long admired you... albeit only from a distance. I used to stare at you from the streets below when I was a child. I'd say to my father: "Who is that lady?" and he'd say: "That's Madam Justice." and I'd say: "Isn't she pretty?".
Please don't think it was merely physical. I know you're not that sort of girl. No, I loved you as a person. As an Ideal.
That was a long time ago. I'm afraid there's someone else now..."
Justícia: "What? V! For shame! You have betrayed me for some harlot, some vain and pouting hussy with painted lips and a knowing smile!"
V: "I Madam? I beg to differ! It was your infidelity that drove me to her arms!
Ah-ha! That surprised you, didn't it? You thought I didn't know about your little fling. But I do. I know everything!
Frankly I wasn't surprised when I found out. You always did have an eye for a man in uniform."
Justícia:" Uniform? why! I'm sure I don't know what you're talking about. It was always you, V. You were the only one..."
V: "Liar! Slut! Whore! Deny that you let him have his way with you, him with his armbands and jack boots!
Well! Cat got your tongue!
Very well. So you stand revealed at last. You are no longer my justice. You are his justice now, you have bedded another. Well two can play at that game!"
Justice: "Sob! Choke! wh-who is she, V? What is her name?"
V: "Her name is anarchy. And she has taught me more as a mistress that you ever did!
She has taught me that justice is meaningless without freedom. She is honest. She makes no promises and breaks none. Unlike you Jezebel. I used to wonder why you could never look me in the eye. Now I know.
So Goodbye dear Lady. I would be saddened by our parting even now, save that you are no longer the woman I once loved."

Desgraciadament actual encara no ?

Noticies del món d'en Bunny

2009-09-10T15:04:00.003+02:00

Ahir al matí en Bunny va agafar el 'The international Timos' i el va obrir. Hi havia una noticia d'un país llunyà a portada. El país es deia "La Comunitat Demenciana" i estava habitat per esquirols i gossets petits.

Es veu que el president de la Comunitat havia estat enganxat, mitjançant una investigació policial, en unes trames de trànsit d'influències i altres temes d'estraperlo. Com a fet anecdòtic el president no cobrava en nous com fan els esquirols, sino que ho feia amb jaquetes.

Bé, el cas és que al saber-se que el President havia estat quedant-se i repartint diner públic entre els seus amiguets la gent del país va muntar en fúria i es va llençar cap al govern, a on van treure el president, totalment avergonyit a crits de "lladre! lladre!".

La policia va haver d'intervenir perquè la massa de gent no el linxés allà mateix.

A la tarda del fet, el ex-president ja havia fet declaracions demanant perdó, el president del partit polític en el qual militava aquests subjecte va aparèixer també per demanar disculpes públiques per tenir un "xoriço" entre els seus i es va muntar un govern provisional per veure què s'havia de fer.

En el moment de tancar la redacció encara no s'havien trobat els altres implicats en la trama, que s'havien donat a la fuga tant sols saber el que havia pasat. Tots els seus béns havien estat confiscats.

Ah, i l'ex-president penjava d'una soga de la plaça major, per "Alta Traició".

Però això és al món d'en Bunny.

En Bunny té un malson.

2009-08-10T23:44:00.003+02:00

En Bunny es va sentar a la seva taula del menjador. Amb el ja tradicional batin, acabava de llevar-se.

Va agafar la torrada i la va untar amb nocilla, hi va tornar i encara una altre vegada, s'ho va mirar satisfet, la nocilla tenia tres vegades la mida que la torrada. Al punt.

Va emplenar la tassa de llet i en va fer un glop, bé, correcte. Va agafar el diari, De Times of Squirrellandia i va mirar els titulars. Caos a la borsa, avalots a Dogland i l'exèrcit havia aconseguit entrar a Ciutat Piruleta després d'una estranya invasió de zombies conillets, que ningú s'explicava. Bah.

Va agafar la tasseta petita que tenia al cantó i se la va mirar amb fruició. Dins de la tassa, al cul hi havia un ditet d'un líquid marronós, casi negre, amb una espuma grogosa i espesa. Desprenia una olor fortíssima, que penetrava pel nas i despertava les neurones a en Bunny. Si nens i nenes. Un café.

En Bunny s'acostava ja la tassa a la boca, quan, de sobte, va notar un canvi a la seva poteta, es va mirar i va veure que la seva poteta ja no tenia la seva delicada tassa, sino una CUTRE TASSA DE PLASTIC DE L'STARFUCKS AMB UN MALEÏT CAFÉ AMERICÀ!!!, es va aixecar de sobte deixant caure la tassa a terra.

Espantat i horroritzat va veure com les parets començaven a donar voltes i d'un forat a terra va sortir una morsa vestida de treballadora de l'Starfucks, amb un Espresso-latte-doble-amb-siroup-i-els-cullons-de'n-bamba dient:

caféééé

i en Bunny:

Això no és café!!!!!!!!!!!!!!!

I en Bunny es va aixecar del llit, tot suat, amb les orelletes de punta. Corrent va sortir cap a la cuina i va treure de l'armari el seu pot de café Illy, li va fer dos petons i va tornar a dormir, abraçat al pot.

La recepta d'aiguamel d'en Bunny

2009-08-08T16:19:00.003+02:00

En Bunny, que com tots sabeu, havia anat a viure a un altre país, estava a casa seva, mirant des de la finestra del menjador al jardí. El cel estava gris i per variar, plovia.

Portava el seu tradicional batin, i el monocle a l'ull esquerra. Sostenia a la poteta una copa de cristall de bohèmia amb kalimotxo. I estava pensant.

Què pasaria si hi hagués una guerra termonuclear?, seria capaç de sobreviure?, què menjaria? què beuria? Aquesta última pregunta el va inquietar.

Els conillets s'emborratxaven des de temps immemorials, com ho feien ? Es va dirigir, ràpidament, cap a la seva biblioteca, va agafar l'Enciclopedia Animalis i va buscar: 'Alcohol'. Després de descartar tot de definicions químiques que en aquell moment no venien al cas va trobar-ne l'història. El primer alcohol begut per un conillet datava aproximadament, del 7000 anys abans de que crucifiquessin aquell hippie. Aiguamel.

Ràpidament, en Bunny va consultar: 'Aiguamel'. Un licor fermentat a base de mel. Interessant. Sense perdre ni un segon en Bunny va engegar l'ordinador i va buscar per Internet, sorprés va quedar de la facilitat de les receptes de tal beguda i es va decidir a provar-ho. Per tant, conillets i conilletes, si voleu fer aiguamel:

Ingredients (1 litre i poc, si voleu fer més, simplement multipliqueu):

1 litre d'aigua.
300gr de mel. El més clara possible.
Llevadura de pa.

El·laboració:

Agafeu l'aigua i la barrejeu amb la mel.
Agafa la barreja i possa-ho a bullir. Anar remenant. Lògicament queda un líquid grogós, treu una mica d'espuma. Un cop arriba a ebullició, esperes uns 10 minuts i ho pares.
Esperes a que es refredi.
Ho poses en botelles de vidre.
Es posa una cullaradeta de sucre de llevadura a cada botella.
Ara començarà a fer espuma, sorolls divertits i a treure gas. S'ha de tapar amb un drap o algo així (o sigui, això fa gas, no ho pots tapar hermèticament perquè podria rebentar la botella, vols que vagi sortint el gas però que no hi entrin animals tipus mosques, ja que lògicament és molt dolç).
Ho deixes a un racó que no hi toqui el sol.
Cada dia ho mires una mica i hi fas reverències.
Quan deixi de treure MOLT de gas, poses taps de veritat.
De tant en tant, quan vegis, veuràs que hi ha pòsit a les botelles, simplement fas un transvàs de botella, neteges i tal. O et pots esperar al final a fer-ho.
La barreja, un cop s'hi ha afegit la llevadura és com gasosa i "espessa". Això és que està fermentant. Es pot començar a veure quan és totalment cristal·lina. La primera vegada que en Bunny en va fer li va tardar dues setmanes, depen de la mel, de la quantitat de la llevadura i de la situació política a l'orient mitjà.

I ja està. Neu al tanto que és una beguda molt dolça i la graduació alcohòlica pot anar dels 8 als 15 graus.

Conillets, conilletes, beveu amb moderació. I si beveu no conduiu, ni amb bicicleta.

Vinga tornem-hi.

2009-08-06T01:11:00.003+02:00

Bé, sembla que aquest blog està en plena decadència. Eps, ho he estat pensant i tinc uns possibles culpables:

Twitter: Per actualitzar l'estat de forma ràpida.
Facebook.
Github: Alguns projectes que he estat remenant.
C.S: Stands for Computer Science. M'he estat actualitzant _MOLT_ i aprenent coses noves, i repasant-ne de velles.
last.fm: No és que m'hi passi moltes hores mirant-me el perfil. És que hi treballo, i mainada, creieu-me, porta feina.

Però eps! he conegut a molta gent molt interessant gràcies a aquest blog, i sobretot en Bunny i per tant, crec que he de donar-li una altre empenta.

Ergo. Open as usual.

El sr Townsend ja hi ha tornat

2009-07-15T15:39:00.001+02:00

Nens, nenes, en Devin:

Boig i geni (per variar).

Disfruteu

Eleccions europees

2009-06-09T12:58:00.001+02:00

Bé, ja tenim els resultats de les eleccions europees sobre la taula. Un clar guanyador, uns clars perdedors. Té gràcia perquè alguns polítics diuen que han guanyat, cosa que demostra que a més de ser uns mentiders i uns cínics no en ténen ni idea de matemàtiques (sorpresa!), apròximadament el 60% de la població europea va triar NO VOTAR i el 40% de la població va votar.

Perdedors: polítics
Guanyador: Desencís polític

i deixeu-vos d'altres "interpretacions d'experts".

polítics

2009-06-05T10:50:00.001+02:00

Hola nens i nenes, quant de temps no ?
vinga va, eleccions europees, a qui votarem? doncs jo voto GOATSE!!!, qui tingui una mica de consciència política que em faci cas, imprimeixi això: papereta i que vagi a votar diumenge.

Redescobriment musical

2009-03-30T17:08:00.001+02:00

Acabo de redescobrir / recordar Hypocrisy, em sembla que no els escoltava des del 2000 :-/.

Que bons que són!

Actualitzant Ubuntu

2009-03-27T17:30:00.001+01:00

Bé, acabo d'actualitzar la Ubuntu de la feina... tot ha funcionat a la primera, el so, xarxa, les dues pantalles, cap error de configuració, tots els paràmetres de kernel funcionaven.

Quin pal.

En Bunny rep una herència!!

2009-03-22T20:33:00.002+01:00

Bé, fa temps que no sabíem res del nostre heroi preferit, el conill grindcore, en Bunny!

Repasant: En Bunny va haver de marxar de Ciutat Piruleta perquè no volia pagar una factura a l'ajuntament, cosa que va portar a una batalla campal davant de casa seva que va acabar amb en bunny convertint tots els habitants de Ciutat Piruleta en zombies. Llavors va marxar amb la seva casa voladora i va anar a viure a una illa.

Ok

En aquesta illa havia buscat feina de programador i hi estava treballant. La gent era bastant simpàtica, però hi havia poques muntanyes i tenien un café molt dolent, per tant en Bunny no hi estava del tot còmode.

Un dia, un dissabte, van trucar a la porta d'en Bunny. En Bunny va obrir la porta, duia el seu mític batin, el monocle i tenia un tros de pastís de xocolata a la mà. Hi havia un carter.

Bunny – Hola...... dic.. hello.
Conillet carter – Hello, i've got a letter for Mr. Bunny, the Grindcore Rabbit.
Bunny – Aha... and who's this letter from? (en Bunny feia poc havia tingut problemes amb Hisenda i tenia pensat fer-se passar per mort per evitar una possible multa)
Conillet carter – It's from Creepyvania.

En Bunny va pensar en Creepyvania, un país llunyà on havia anat a viure feia molt de temps el tiet Romualdo, el conillet Ocultista. Va agafar el sobre i va tancar la porta als nassos del missatger. Va obrir el sobre i la carta llegia el següent:

Benvolgut Bunny,

Si reps aquesta carta és perquè sóc mort. L'explicació és molt llarga i et serà donada al seu moment. Ara agafa els trastos i vine a Creepyvania. Pots hospedar-te a la meva casa. T'estaran esperant a l'estació de tren de Creepistation.

El seu tiet Romualdo era mort! Vaja, una llàstima. La carta era bastant típica seva, era un conillet bastant donat a l'espectacle. En Bunny es va eixugar una llàgrima que li baixava per la galteta quan va recordar el seu tiet totalment borratxo durant el casament d'un parent, havia sigut bastant divertit.

En fi, rebre una carta misteriosa d'un parent misteriós en un país misteriós sonava misteriós, per tant, s'havia d'afanyar. Feia bona pinta. Va anar a fer les maletes.

4 Dies després en Bunny va arribar a Creepyvania. Havia deixat la casa a la Ciutat Madalena, i havia agafat el tren. Un mètode de transport totalment rudimentari. Els conillets de Creepyvania anaven vestits diferents. Molt arreglats i amb barrets de copa, les dones anaven amb vestits llargs i barret també, així com l'època victoriana. El tren anava bastant lent i tot el trajecte havien estat passant per boscos sinistres. En Bunny també s'havia fixat que el sol havia desaparegut tant bon punt havia atravesat la frontera.

Després de moltes hores i d'algunes partides de mus amb un conillet de Creepyvania que havia conegut al tren va arribar el revisor. Va dir:

Pròximen paraden... (va fer un silenci) Creepistation!!!!! (llampec + tro)

I tots els conillets van dir:

ooooohh

Menys en Bunny que va dir:

apa, aquesta és la meva, das ist mainen paraden!

Tots el van mirar espantats i una conilleta li va donar una pastanaga del bolso. Tots els viatgers es van despedir d'en Bunny mentres li deien coses rares. En Bunny no entenia res. Poc després el tren va parar. I en Bunny va baixar a l'andana.

Tot era fosc, hi havia una boirina misteriosa i l'andana estava totalment solitària. En Bunny va mirar el tren marxar mentres es menjava la pastanaga. Va carregar-se la maleta a l'esquena i va començar a sortir de l'estació. De cop, va notar uns passos arrastrant-se, es va girar al mateix temps que un llampec il·luminava el cel i va veure... :

Tenia a un metre darrera seu un conillet dins una túnica negre!!. El conillet debia ser blanc, però la foscor no va permetre veure-ho, va veure però que tenia posada caputxa amb dos foradets per on sortien les orelles, el mirava amb una cara maligne i tenia totes les dents sortides i corcades, a més tenia un ull més gran que l'altre... i també tenia jepa.

En Bunny se'l va quedar mirat sorprés, el nouvingut va dir:
- Meztre Tunny?
- Uhm... és Bunny
- apz, val, meztre bunny ?
- Si, tu ets?
- Zoc l'aigor, el zeu humil zervent meztre.
- Jo no sóc mestre, sóc enginyer.
El nouvingut va quedar-se'l mirant amb cara encara més rara.
- Anem meztre, cap a la caza.
- Ahhh, tu ets el meu guia ?
- Zi meztre.
- Ja t'he dit que no sóc mestre, sóc enginyer.
- Zi meztre.

Li va agafar la maleta i van caminar junts cap a un carruatge que els esperava fora l'estació.

Perquè rectificar és de savis?

2009-03-18T22:57:00.003+01:00

Bé, sembla que he fotut la gamba.

Avui he continuat les meves investigacions sobre el tema dels diputats i es veu que el tema només era debatut per la comissió d'hisenda. Que són uns 40, i per tant, hi eren casi tots

Per tant, entono el mea culpa. La pròxima vegada intentaré no xisclar abans de documentar-me, però és que a vegades costa tant :(

No per això deixaré d'odiar als polítics, que quedi clar!.

Congrés dels diputats (II)

2009-03-18T00:36:00.003+01:00

Bé, m'han contestat de la capital, de forma molt correcte per cert:

Estimado Señor
El Reglamento del Congreso de los Diputados establece, en su artículo 15, que “Los diputados tendrán el deber de asistir a las sesiones del Pleno y de las Comisiones de las que formen parte”.
El seguimiento de la asistencia de los diputados a las sesiones de Pleno y de Comisión, así como el resto de las tareas parlamentarias corresponde, en su caso, a los distintos grupos parlamentarios, por lo que no disponemos de datos sobre esta cuestión.
Un saludo

Total, que la informació no està enlloc (l'he buscada a la pàgina web) i que aquesta gent només respon al seu partit. Que ténen carta blanca vaja.

Només puc pensar que si en un moment de crisi mundial, aproximant-nos als 4 millons de parats i amb l'economia sota zero hi ha 38 diputats que van a treballar, no sé quans deuen ser quan "les coses van bé".

Congrés dels diputats

2009-03-17T17:21:00.001+01:00

Estava llegint una noticia al diari (ara no ve al cas quina) i he vist que en unes votacions havien sortit uns 30 vots en contra, 2 abstencions i 1 en favor. Llavors m'he dit: em pensava que eren més al congrés dels diputats i efectivament nens i nenes, haurien de ser 350 i si sumeu els vots en surten uns 30... he mirat i en la noticia hi havia una foto de la sala, buida.. estava buida.

Aquesta gent la paguem nosaltres no ? Acabo d'enviar un mail al congrés d'impresentables aquests preguntant si hi ha alguna manera de saber qui va a TREBALLAR i qui no.

fills de puta....

primer post a 'distribuint...'

2009-03-15T02:13:00.002+01:00

ja he fet el primer post, m'ha portat bastant de temps, però és el que té fer un post una mica detallat sobre el bittorrent. El podeu llegir (a qui li moli tot aixè) aquí.

twitter

2009-03-11T15:44:00.002+01:00

des de que tinc el blogger-cli tinc la sensació de que aquest blog s'ha convertit en un twitter o un identi.ca

No sé si és bó o dolent.

Finalitzar correctament un programa :(

2009-03-10T12:07:00.001+01:00

Avui he aprés de mala manera lo destructiu que pot ser utilitzar la crida de java System.exit(0) :(

back to the front!!

2009-03-10T00:08:00.002+01:00

Bé, sembla que la nostalgia ha pogut amb mi.

L'altre dia recordava els dies d'estrés d'estudiant. Ara tot és diferent, la feina també estressa però no és el mateix, oi que no? solució! doncs tornem a estudiar! com si no estigués prou ocupat :) és per això que he decidit que faré un examen d'aquests oficials de certificació de programació de bla bla bla... potser no servirà per gaire res, però tornaré a estudiar, i sempre fa gràcia no?

Però clar, s'han de triar bé els companys!! jo n'he triat 4, us els presento:

Ja he arreglat els accents

2009-03-05T20:49:00.001+01:00

Ja he arreglat els accents, demostració:

à
è é
í
ò ó
ú

Dormir

2009-03-05T20:07:00.001+01:00

He decidit que aixo de dormir es una mariconada (amb perdo). A partir d'avui intentare tornar a la meva sana costum d'estudiant de dormir 6 hores.

Perdo pels accents, pero he d'arreglar algun tema del blogger-cli... maleit UTF-8... o el que sigui !!

nou blog temàtic

2009-03-04T01:45:00.003+01:00

Fa temps que volia escriure coses en català sobre informàtica distribuïda (és el meu camp), és difícil trobar informació sobre la matèria per la xarxa en català. El que passa és que tinguent aquest blog no hi encaixava massa.

Per tant m'he decidit a començar un nou blog. Aquest blog, que es diu distribuïnt... és / serà d'un caire bastant tècnic. Suposo que hi posaré des de comentaris de protocols a comparacions de frameworks i altres històries amb paraules divertides :)

Per tant, si de tant en tant us hi voleu passar hi sereu benvinguts.

Lectures recents

2009-03-03T00:20:00.002+01:00

Últimament he tingut la sort de poder llegir bastant :)

M'he acabat diversos llibres i la veritat Ès que porto una "ratxa" molt i molt bona:

Sense ordre de lectura ni de prioritat, talment com em venen:

Saki. Quin gran descobriment mare meva! (justament la persona que m'ha regalat els dos llibres que tinc :P ) Si us agrada el conte curt cínic us el recomano.

Philip K. Dick, Do androids dream of electric sheep? Un clàssic de la ciència ficció, no em va decebre.

Cuentos Terroríficos del Viejo Continente, un recull de contes de terror d'autors europeus de la mida de Saki ;), Guy de Maupassant i R.L. Stevenson. A destacar un relat d'un autor que no coneixia, Alexéi Tolstoi, La familia del Vurdalak, una histèria de vampirs que realment em va arribar a fer mirar per la finestra per assegurar-me que no hi hagués res a fora!.

i at last but not least un llibre amb el qual estic disfrutant una autèntica bestiessa, sabeu aquells llibres que deleiten? aquells llibres que estan ben escrits perquè si, aquells que simplement fascinen i que fan que hi entris i que disfrutis? doncs apa! un altre clàssic, l'Odissea , traducció del mestre Carles Riba. Simplement èpic!. Admeto que és un llibre que pot costar una miqueteta de llegir. Jo fa poc em vaig llegir la Ilíada , i per tant tinc a tots els déus i expressions poètiques homériques fresques. Que bó mare meva. Eps, consti que encara no l'he acabat, porto tant sols 2 dies llegint-lo.

Apa :)

Estiu 2009, Londres

2009-03-02T23:20:00.001+01:00

Avui he llegit una noticia a un diari britànic ( no recordo quin, però suposo que com tots els demés, no te'n pots fiar ) dient que el MI5, exacte, el d'en James Bond, havia avisat al govern que tenia "indicis" que aquest estiu hi hauria sarau a Anglaterra, causat bàsicament per la situació d'atur que viu el país sumat al descontent general pels "bailouts" als bancs i tot barrejat amb uns grups d'activistes enfadats.

Com molarà aquest estiu estar a Anglaterra!

Per cert, l'article deia que un dels temes preocupants era la portada / missatge d'aquesta revista, aquí us deixo el link:
Class War!

Pensar en coses meves

2009-03-01T22:58:00.002+01:00

Divendres passat em vaig adonar que quan penso millor en coses meves (idees, coses que he de fer, projectes...) és quan faig veure que escolto a algú

Curiós no ?

blogger-cli

2009-03-01T16:45:00.004+01:00

Bones a tots!

Els que llegiu aquesta farsa amb rss o agregador de noticies haureu vist (potser) que últimament he tingut una sèrie de posts fantasmes amb títol 'test' o semblant.

Una de les coses que em molesten més del blogger és que he d'entrar a la pàgina web per crear el texte. Si, ja sé que és normal. Però a mi em fa mandra què voleu que us digui.

Normalment treballo amb terminal jo, i tot i que sempre tinc algun navegador engegat em suposa una tocada de nassos haver d'entrar aquí i crear al texte, moltes vegades, per coses petites em fa tanta mandra que les deixo passar.

Never more!

He fet una eineta nova amb Java, l'he batejat amb el nom de blogger-cli (cli de Command LIne)
Doncs bé, això em permetrà escriure posts a blogger des de la linia de comandes, un gran pas per la humanitat. Indeed.

N'he creat un projecte de codi lliure al github per si hi ha algun altre friki que ho vulgui provar o fer servir, ho podeu trobar al github.

Us ensenyo un parell d'screenshots:
El help.

Un exemple d'execució senzill. Podeu veure com demana el nom d'usuari, el ID del blog (no val amb l'adreça, ja ho he provat! els de google demanen l'ID :( ) i finalment apareix la URL del nou post.
Ara mateix se m'ocudeixen unes 800 millores que hi podria fer, ja les aniré fent i les aniré pujant, un cop domini una mica més el git.

apa, fins ara.

poder mediàtic

2009-02-25T23:46:00.002+01:00

Això tampoc és una història de fantasia, no sé què passa però últimament només em succeixen coses que em toquen els nasos.

Internet, aquest meravellós món on qualsevol imbècil pot ser important i tenir un exèrcit de seguidors incondicionals. Qui vigila el poder mediàtic que tenen algunes persones que s'escuden darrera la pantalla? Durant la meva vida com a internauta m'he trobat amb molt de gurú, molt d'expert, molt "d'evangelitzador" de diverses cultures suposadament obertes. Finalment aquestes persones han resultat ser un colla de feixistes de ment tancada totalment incapaços de fer cap mena de comentari crític, i molt menys auto-crític.

Bé, al tema.

Aquest cap de setmana passat vaig estar a casa un amic a Andorra, vaig marxar de Londres el dijous i vaig tornar el dilluns a la nit. Quan vaig arribar a l'oficina em vaig enterar que durant el cap de setmana hi havia hagut sarau. M'explico.

Es veu que un blog de tecnologia bastant famós i important (un dels poders mediàtics de que parlava al començament?) va difondre un fals rumor sobre nosaltres. No era un rumor qualsevol, sinó que era un de gruixut. Més o menys venia a dir que haviem donat dades privades dels nostres usuaris a la RIAA (una espècie d'equivalent a la SGAE als EUA).

Lògicament companys meus que ho van veure van començar a trucar i de seguida van aparèixer respostes al mateix blog on s'havia publicat tota la mentida. El nostre CTO no va tardar gaire en aparèixer i fotre un cop de puny a la taula. Hi ha gent que m'ha dit que s'ha passat, però jo crec que encara n'hi havia per més.

Bé, sembla ser que el blog original ha semi rectificat, però el mal ja està fet. La meva pregunta és: Per què la gent no contrasta la informació?, bé, això no és la pregunta, ja sé perquè la gent no contrasta la informació, però el sentit de tot plegat (el concepto es el concepto) és com és que hem arribat a un punt on la gent està disposada a menjar-se tot el que diu tal persona pel sol fet de ser tal persona?

Cosa que em porta a preguntar-me, i una vegada més, tant atontats estem? Tant cecs o porucs som que hem d'anar tots agafadets de la mà seguint "al mestre" que ens porti a on ens porti?

i sense que serveixi de referent...

2009-02-18T00:10:00.002+01:00

una reflexió personal al blog:

Normalment llegeixo diversos medis de (des)informació, que si alguns diaris espanyols, que si meneame, que si ... sóc l'única persona del món que té la sensació de que li prenen el pèl i encara se'n foten ?

M'explico: En un dia he llegit com un dels partits més grans d'Espanya té uns casos de corrupció interna que fan esquerdar pedres, què fan els seus votants? exigeixen caps? no! diuen que és culpa del president del govern. Llavors, llegeixo les declaracions dels premis aquells de pel·lícules nacionals, i que tothom culpa a la pirateria dels mals resultats del cine espanyol. A algú se li ha ocorregut fer-se (tant sols una miqueteta) d'autocrítica? o potser culpar el mal resultat de les sales de cinema al fet que una entrada d'una pel·lícula valgui prop de 10€ ?

Llavors hi ha el tema dels 4 milions de parats a Espanya, mentrestant regalen diners dels impostos als bancs, i no us ho perdeu no sé a on vaig llegir que un poble d'Andalusia ... TOT un poble havia deixat l'agricultura feia uns anys per dedicar-se a la construcció, i ara que no tenien feina doncs exigien al govern una solució (!!!!!!) perdó????? és una broma??? no! no ho és!
Lògicament dels empresaris que han causat la crisi a nivell internacional (amb empresaris vull dir empresaris i banquers i polítics) hi ha algú que exigeixi responsabilitats ?

però a veure....

si tenim una colla de fills de puta per governants, si segueixen un model econòmic i polític que s'ha demostrat que cada X anys peta. PER QUÈ CONTINUEM AIXÍ? tant atontats estem?

SISPLAU NO HI HA NINGÚ MÉS QUE HO VEGI COM JO???

SÓC L'ÚNIC????

eooooo sindicats!!!! (ecooo ecoooo ecoooooo)

eooooo GENT!!!! (ecoooo ecoooooo ecoooooo)

En fi, potser és part de la seva victòria, el fet de que tingui la sensació que només puc cridar al meu propi blog.

Nova secció: Cites

2009-02-12T14:30:00.002+01:00

Hola nens i nenes, quant de temps. Ho sento estic enfeinadet, però ja tinc alguna cosa al tinter... o al OpenOffice per ser més exactes.

Però avui inauguro una nova secció. Secció de cites, que no té res a veure amb aparellar al personal.

Les cites que posaré són _exclusivament_ cites de gent que conec a les que jo he estat present. Res de fantasmes d'aquests que es dediquen a voltar el món repetint un discurs una i una altre vegada.

No diré qui ha dit les frases, tot i que molt probablement algú ho podrà endevinar, ok, primera:

Contexte:

Estava jo i uns amics a un bar de Londres, sentats prenent unes pintes. Jo acabava d'arribar i ells ja en portaven unes quantes de begudes (aquí unes quantes vol dir més de 5). Doncs bé, el tema és que jo estava parlant amb un molt bon amic. El tema de conversa estava girant en torn a que ens fem grans, que ja no tenim 16 anys, que si els nostres pares a la nostre edat ja tenien fills, que si ja no aguantem tant a les nits... i clar, el tema ens estava enfonsant moralment. Amb tot això el meu amic diu:

- No sé tiu, saps què és dur de veritat?

Jo: - Què ?

- Veure que estàs a punt de fer 27 anys... i que no seràs una estrella del rock.

El Còdex.

2009-02-01T17:32:00.002+01:00

La figura va parar un moment, esbufegava, tremolava de cansament i de por, es va girar, tant sols veia arbres, de lluny encara es sentien alguns crits i els udols dels gossos. Va apartar-se la mà de la ferida, la fletxa no se l'hi havia clavat molt, el suficient però perquè li entrés el verí. D'un cop sec la va arrancar i la va tirar a terra, sangrava molt, tenia la ferida negre i la sang estava tintada d'un color verdós. Sabia el que passaria: febre, set, dolor i al final la mort.

Els genets de l'Emperador havien caigut sobre el miserable poble com un llamp, ningú havia pogut plantar-los cara. El que els homes de l'Emperador volien, ho agafaven. En aquest cas, com en molts d'altres, tant sols buscaven saciar els seus desitjos de sang en pobres vilatans indefensos.

L'home va continuar caminant muntanya amunt. Començava a tenir la vista ennuvolada.
Es va agafar al tronc d'un arbre mort, el cap li rodava.

La seva dona el mirava amb cara de pànic mentres un genet l'agafava i se l'enduia. Ell corria amb una destral, es girava, el seu germà estava mort a terra mentres un guerrer reia. Foc i sang, crits i rialles.

L'home va vomitar. La mort s'acostava. Fugint havia intentat escapar del seu destí, i amb quin dret ho havia fet? Era una blasfemia no obeïr un desig de l'Emperador. Durant centúries la familia de l'Emperador Daurat havia regit tota la regió de Khadsf, els Déus així ho havien volgut, i si l'Emperador el volia mort, qui era ell per contradir-ho?

Va caure a terra, sentia la tremolor, es va mirar la ferida, negra. Suava, notava que perdia la raó, va aixecar el cap, una serp el mirava. Es va aixecar de nou, sentia calfreds, però continuava caminant, endavant, cap endavant, fugint del poble, de les flames i dels seus estimats. Veia ombres i visions al seu voltant, veia una carretera, ara tant sols veia un camí de muntanya. Veia el cim de la Muntanya Oblidada de Tiuk, la muntanya a on ningú hi podia anar. Tals eren les lleis de l'Emperador. Ningú hi anava, però l'home hi avançava poc a poc. La muntanya estava deserta, però ell hi veia gent pujant. L'home seguia a les sombres que pujaven la muntanya.

De nou notava el dolor, queia a terra i xisclava. Un xiscle solitari enmig d'una cadena muntanyosa perduda i totalment pelada. Un home ferit, amb verí recorrent-li la sang fent-li veure al·lucinacions. S'aixecava de nou, es somreia a si mateix i xiuxiuejava paraules inconnexes.

Veia el seu fill plorant a terra, l'agafava i quan li donava la mà, quan ja casi el tenia entre les seves veia com un genet el xafava amb el seu cavall, veia als seus veïns i familiars caient amb fletxes travessant-los el cos.

Estava corrent entre la multitud. Un genet el mira, i s'hi llença, amb l'espasa corbada a punt de tallar-li al coll quan es tira a terra i l'evita, s'aixeca de nou i sent com una fletxa se li clava a l'esquena.

Es desperta al poble, cadàvers al voltant, ell està lligat i veu com al seu cantó els Genets es diverteixen torturant al seu amic, ell és el pròxim, ho sap, s'aixeca i corre amb els braços lligats a l'esquena, sent rialles, es dirigeix al reiu, s'entrebanca, cau a l'aigua, xoca contra les pedres, continua nedant, xoca amb el cap. Flota. Es desperta a la falda de la Muntanya de Tiuk, té les mans lliures. Sent milers de veus demanant-li amb un estrany idioma que atravessi la serralada.

Fa dos dies que no menja, no dorm i no descansa. Ha perdut la raó. La fletxa no contenia prou verí com per matar-lo. Un cos sense vida recòrre els camins oblidats d'una serralada oblidada, nu, sense roba, sense mirada. Els peus l'arrastren inconscientment cap amunt.

Es desperta, ha recobrat la consciència. Té fred, té gana. Està enmig d'un paratge salvatge i desconegut, les Muntanyes Prohibides. Per què hi ha entrat? La ferida està tancada. Es gira, un llop gris gegant el mira unes passes més enrera. L'home s'espanta i cau a terra, el llop el continua mirant. Sentat, impassible. No es mou.

Corre, tot i la feblesa corre per uns camins desconeguts. Es gira, el llop ha desaperegut. S'asseu per recobrar l'alé, s'aixeca i continua el camí, desesperat, demanant clemència als Déus perquè el matin. Sent soroll, es gira. El llop de nou, sentat mirant-lo. L'home no té forces per còrrer, es deixa caure de genolls, esperant la seva mort.

El llop s'aixeca i li passa per el cantó, continua pel camí i s'assenta de nou a la vora d'un penya segat proper que l'home ni tant sols havia vist. Ha arribat a dalt de la muntanya, ha pujat la Muntanya de Tiuk. La muntanya més alta de la serralada. Tot a voltant és roca grisa, pols i desolació. No hi ha vegetació, no hi ha animals. Tant sols ell i un llop. L'home s'aixeca i s'acosta al penya segat. Mira cap a baix i la veu, per primera vegada en milers d'anys, uns ulls humans la tornen a veure.

La ciutat de Carcosa està derruida, enmig de les Muntanyes. Es va aixecar fa molt de temps, solemne, desafiant, espléndida. Les muralles no són més que records, les torres que van resistir centenars de combats i de batalles estan ajagudes a terra, descansant. Els palaus plens de vida i de colors són grisos i buits.

L'home baixa per un camí desert, milers d'anys abans havia sigut transitat per gent dels 13 continents, de mil races i mil idiomes diferents. Les portes de la muralla per on havien desfilat exèrcits no són més que pedres colossals esquerdades i seques. L'home se les mira impressionat, qui havia pogut aixecar unes muralles com aquelles? Se n'adona que el llop l'ha acompanyat. Es senta davant la porta i se'l mira impacient.

L'home està davant la Ciutat de Carcosa, un pas més i hi serà dins. Els carrers estan deserts i plens de runa, tot són esquelets i records de pedra. Al fons però hi ha una construcció de forma triangular, que s'alça imponent entre les restes. L'home fa un pas i entra a la Ciutat. Nota un calfred i respira un aire diferent. La llum dins la ciutat és rogenca, sent moviments, es gira, el llop el mira des de fora de la ciutat. Sent un alé a la cara, es gira de nou, no hi ha res. Veu una ombra que s'amaga sota una pedra, més enllà una altre, sent un xiuxiueig darrera seu, una veu de dona, no hi ha ningú. Un xiscle ofegat, de molts anys enrera, lluny, molt lluny, entre les parets que una vegada van aguantar-se.

Sent com una multitud l'està observant, entre els núvols de pols veu com centenars de figures embolicades amb túniques i capes el miren. Són fantasmes difuminats del passat. L'han esperat durant molt de temps.

Les ombres s'obren pas i s'aparten, sembla que les runes es dispossin a deixar-lo passar, ara bé, tant sols cap a un sentit. Cap a l'edifici central de la ciutat.

L'home de nou sent que ha perdut la raó, segueix caminant pels carrers, saltan pedres gegants i parets derruides molts segles abans, deixant petjades en segles de pols i de soledat. Nota com és seguit, al girar-se cada vegada nota com una munió d'ombres s'apleguen darrera seu, seguint-lo impacients i xiuxiuejant-li paraules que no pot comprendre.

Finalment arriba al que va ser la plaça central de Carcosa, la plaça del Temple.

L'edifici és imponent, una piràmide gegant, està enmig d'una plaça formada per un cercle perfecte. Sembla que les ruines l'hagin respectat, la destrucció provocada pel temps s'atura a la mateixa linia del cercle. Unes escales pugen cap a dalt de l'edifici. L'home entre al cercle, de nou la llum ha canviat, puja un esgraó, un altre, es sent acompanyat, continua pujant.

Ha arribat a dalt, hi ha tant sols una porta oberta entre ell i l'interior de la piràmide, es gira.
Les muntanyes rodeixen la Ciutat per tots els cantons. Tot és gris i amorf, a sota la piràmide i sense entrar al cercle veu a una multitud d'ombres que l'estan mirant. Esperits dels habitants de Carcosa que el miren amb atenció. Milers de cares grises i difuminades dins de robes que l'home mai ha vist, tots mirant-lo demanant-li clemència.

L'home es gira de nou, entra al Temple.

A l'interior hi ha tant sols una sala gegant, està il·luminada per un forat monstruós al sostre. És circular i està envoltada de pilars. Al terra hi ha un dibuix d'un éssers inimaginables, les estàtues són d'unes dimensions descomunals i representen a uns Déus dels quals l'home mai n'havia sentit a parlar, ni en les més espantoses llegendes. Monstres amb milers d'ulls i de tentacles. Sembla que el mirin.

Sent un soroll de cadenes, l'home alça la vista.

Hi ha una escalinata amb un tro. A dalt del tro un home se l'està mirant. Va vestit amb una túnica, empapada de sang. L'home porta una màscara de ferros, la màscara està viva, els ferros es mouen com serps i se li claven a la cara, li travessen el cap. L'home veu com té els peus molls de sang. No ho havia vist abans, el terra de la sala està ple de sang, que raja del màrtir i va a parar als peus de les estàtues, on sembla que sigui engullida.

El torturat es convulsiona de dolor i esten una mà amenaçant al nouvingut. Té l'altre mà sobre un llibre, que agafa fortament.

L'home puja poc a poc els graons. El torturat xiscla i xiscla, es mira l'home amb pànic i aferra encara més el llibre. Amb un puny l'amenaça però no es pot moure, està lligat al tro amb unes cadenes. L'home no s'atreveix a acostars-hi. El torturat queda en silenci, està mirant fixament una cosa a darrera del nouvingut, l'home es gira i veu el llop gris. Mirant, sentat a l'entrada de l'habitació.

Un xiscle milenari surt de la boca del torturat, la seva carn es consumeix i es transforma en pols. La màscara i cau a terra rodolant als peus de l'home. Ja no és una màscara de ferros punxants, rovellats i sanguinolents. És una màscara d'un llop. L'home es gira de nou, el llop ha desaparegut. Puja els graons de nou fins a arribar al tro. Hi ha una muntanya de pols i un llibre de tapes Negres. Agafa el llibre, és antic, és més antic que la Ciutat de Carcosa.

L'obre. Un impacte li puja pels ulls i li entra al cap, sent com es convulsiona i els pulmons li cremen. Es nota flotant, veu formes monstruoses movent-se al seu voltant i sent crits i sons espantosos.

Veu un home amb una túnica blanca envoltat de sacertots que el criden, porta la màscara del llop i com aquest mata a un nen petit, amb la mateixa túnica blanca. Veu la cara d'horror d'una multitud de persones i com l'home aixeca amenaçant el Llibre al cel. Les estàtues dels Déus es mouen i miren a l'home de la túnica. Tot seguit la llum canvia i es torna grisosa, unes cadenes surten del tro, lliguen a l'home, que hi queda captiu i veu com la màscara de llop es comença a transformar-se en milers de serps de ferro reptant per la cara de l'home per finalment clavar-se-li. Sent xiscles d'agonia i veu com la un terratrèmol sacseja la ciutat.

De cop torna en si mateix. Està sentat al tro, amb el llibre a la mà i la màscara posada. Es mira el llibre.

Poc a poc un home amb una màscara de Llop apareix per el balcó del Temple. Porta un Còdex Negre a la mà. Tots els habitants de la Ciutat de Carcosa el miren amb una estranya alegria i un a un desapareixen amb el vent que aixeca la pols, emportant-se així els últims records d'una ciutat oblidada.

Obama vs the World

2009-01-21T13:30:00.003+01:00

I mentres tothom mirava com EL Salvador es feia amb el poder:

com sempre, forges genial i molt acertat...

a l'altre banda del món intentaven fotre canya a un govern corrupte ( perdó a un govern, ja s'enten que tots són corruptes ). No a Àfrica, a Islàndia:

http://www.huffingtonpost.com/iris-lee/iceland-is-burning_b_159552.html

però tranquils... que l'Obama aquest ho arreglarà :D

Una parada al camí.

2009-01-11T20:35:00.001+01:00

En Manel habia passat el dia sentat al cantó de la finestra, mirant al cel. Feia dos dies havia creuat la frontera de França i tenia uns papers urgents per entregar en persona al Compte de Barcelona. Estava prop de la vil·la de Ripoll, però per motius de mala orientació s'havia desviat de la carretera principal, suposava que en faria més via travessant les muntanyes que donant la volta. Per variar s'havia equivocat.

A mitja pujada el va sorprendre una tormenta, tal com si hagués sortit del mateix infern. La poca llum que deixaven passar els núvols feia que no veiés més enllà del seu propi nas i l'aigua que baixava en torrents muntanya avall feia els camins impossibles de transitar. Per sort havia trobat aquella taverna, molt a prop d'un poblet del qual ni en recordaba el nom.

Hi havia més gent del que s'hauria pensat, el taverner i la seva dona, i sis homes més. Alguns semblaven viatgers, altres comerciants i n'hi havia un que duia una espasa vella. Tots havien arribat a la taverna a refugiar-se del mal temps. Tots amb expressions preocupades. Era ben clar que tots tenien coses millors a fer que estar dins esperant que la tormenta s'apaivagués. Però no es podia fer molt més.

Ja entrada la tarda el taverner semblava inquiet, quan li van preguntar què succeïa els va explicar que feia estona que hauria d'haver arribat un xicot amb queviures del poble. Potser va ser l'aborriment o potser la por de quedar-se sense sopar el que va fer que en 5 minuts estigués muntada una expedició de rescat.

3 persones baixarien camí avall fins al poble, dirigits per un home que era local. La veritat és que hi havia tant sols 10 minuts caminant, però en Manel va suposar que era més una distracció. Tots suposaven que el noi estigués al poble, calentó a prop d'un foc.

Van marxar, en Manel es va quedar a la taverna, no valia la pena agafar una calipàndria per distreure's una mica. A més, hauria de còrrer per perdre el temps perdut i arribar a Barcelona a temps d'entregar la missiva. Necessitaria estar amb bona forma.

Els que s'havien quedat es van sentar a prop de la llar de foc, fumant i escoltant com un comerciant de Besalú explicava històries més aviat difícils de creure sobre la seva suposada virilitat.

De sobte es va obrir la porta, una ventada va gelar els ossos dels parroquians i va sacsejar el foc, en Manel es va girar per veure qui havia entrat, feia molt poc que havien sortit, no era possible que haguessin ni arribat al poble. Van entrar tots 4, en silenci i xops. En Manel va veure la seva expressió de preocupació i por a la cara i l'últim anava amb l'espasa desenfundada. Ràpidament el taverner es va treure la capa i va sortir corrent cap a l'altre cantó de la taverna cridant a la seva dona.

Tots es van aixecar espantats i estranyats. Un dels que havia sortit va manar-los secament que els ajudessin a atrancar la porta i les finestres. Tots vam ajudar sense fer cap pregunta. Un altre dels que havien sortit es va apoiar a la paret i es va deixar caure a terra, tot somicant.
Un cop van haver-ho tancat tot el taverner va aparèixer amb la seva dona, que feia cara de no entendre gaire res. Va dir que ja havia atrancat la porta posterior i les demés finestres de l'edifici.

Lògicament es van demanar explicacions, i l'home de l'espasa, que semblava versat en temes de batalla va explicar que a pocs centenars de passes de la taverna, tot seguint el camí que porta al poble s'havien trobat un burro mort, totalment degollat, era el burro que utilitzava el noi cada setmana per portar aliments a la casa i que havien seguit uns pocs metres un riu de sang i s'havien trobat el noi, destrossat darrera un arbre. Arribats a aquest punt de l'explicació l'home que havia quedat sentat a terra va jurar i perjurar que havia vist un home mirant-los a la llunyania, un home encorbat amb uns ulls vermells que els mirava, que tenia la pell grisa i urpes en comtes de mans. Tots van quedar glaçats al escoltar aquestes paraules, i molts dels oients es van senyar. L'home de l'espasa, que més tard vam saber que es deia Arnau va dir amb falsa convicció que ell no havia vist res d'això i que probablement havia sigut la barreja de por, vent i pluja. Però que realment allò no era normal i que l'animal o persona que ho hagués fet encara seria a fora.

Es va fer un altre silenci, estaven tots a dalt d'una muntanya, immobilitzats per un temporal i a fora hi havia alguna bèstia carnívora que havia matat a un noi i al seu burro. El fet de que un home jurava que havia vist a un diable no ajudava a calmar els ànims.
En aquell moment la pluja va continuar caient, encara amb més insistència i un tro va fer despertar-los a tots. S'aproximava la nit.

Fos el que fos estàven dins de la taverna, era un edifici robust i no calia patir pel vent ni per la violència de la tormenta. Només calia treure's la mala experiència del cap i reposar. Potser l'endemà la tormenta hauria acabat i podrien marxar tots pel seu camí.

El taverner i la tavernera van entrar al rebost a buscar el que feia falta per un sopar i els demés es van asseure de nou al voltant del foc. El comerciant de Besalú va intentar reprendre les seves explicacions, però ni el públic estava per escoltar-les ni ell mateix per explicar-les. Donada la incomoditat general en Manel es va dirigir a la cuina per veure si podia ajudar en qualsevol cosa, sempre seria millor estar una mica ocupat per intentar fer desaparèixer els pensaments inquietants.

Va tornar de la cuina als pocs minuts, carregava els coberts i vasos de fusta per parar la taula. Quan va arribar al menjador de nou es va trobar un silenci sepulcral i tots els hostes mirant amb cara de pànic a una de les finestres.

Al preguntar què passava li van respondre que havien sentit rascar a la finestra. En Manel es va preocupar però va dir-los que molt probablement havia sigut el vent. Mentres es dirigia a la taula central es va sentir de nou.

Tot i la força del vent que ululava a l'exterior, tot i la força de la pluja que queia xocant contre el sostre i les parets es van sentir clarament unes urpes rascant la finestra. En Manel es va quedar totalment immòbil. De sobte l'Arnau es va aixecar ràpidament i es va llançar a la finestra amb l'espasa a punt, va obrir-la i va punxar amb l'espasa. Només va atravessar aire i pluja. Ens vam quedar tots mirant uns segons sense dir res. Llavors l'Arnau va tencar la finestra de nou i va eixugar l'espasa. Em va mirar amb aire de preocupació.

El taverner va aparèixer ràpidament a preguntar el que havia passat. Després de l'explicació el seu semblant va quedar-se grisós. El desànim s'estava apoderant dels cors de tothom. Alguns ja no podien més i es posaven a resar en veu alta. En Manel es va sacsejar, segur que hi havia alguna explicació per tot el que estava passant, tot era mol estrany però...
Es van sentir tres cops a la porta. Cops articulats per una mà humana, totalment sincronitzats. Uns cops que picaven a la porta per demanar que l'obrissin.

Els que resaven van quedar callats, els demés, van continuar en silenci. La pluja a fora cada vegada era més insistent i semblava talment com si aquella tormenta l'hagués enviat el mateix Diable. L'Arnau de nou va prepara l'espasa i es va aproximar a la porta. Va mirar a en Manel i al taverner, en Manel agafar una cadira i es va posar al cantó de la porta a punt per etzibar un cop; el taverner va agafar un pal i es va preparar per llançar-se. L'Arnau va obrir la porta... no hi havia res ni ningú. Tots es van quedar estranyats i amb tensió; un llampec va il·luminar l'escena i els que estaven prop de la porta van veure que hi havia un farcell al terra, just a 2 passes enfora. Amb molta precaució l'Arnau va agafar el farcell i va tornar a entrar a dins. Van tancar la porta darrera seu i la van bloquejar. El farcell era gros i estava xop, l'Arnau el va desfer a poc a poc mentres tots miraven. Va anar desfent un a un els plecs fins que només ell va veure el que hi havia, amb un crit va deixar caure el farcell a terra i un cap va rodolar cap al foc. Tots van cridar amb horror i dos van vomitar instantàniament.

Una hora després tots estaven una mica més calmats, a torns havien aconseguit menjar alguna cosa i no hi havia hagut més trasvalsos. Ningú podia donar una explicació lògica del que estava passant. Una vegada tots havien menjat es van agrupar de nou davant del foc. El vi calent i les flames semblava que mica en mica els anava despertant i animant. De tant en tant algú deixava mirava a la porta, per assegurar-se de que estava ben tancada i bloquejada.

Devia ser prop de mitjanit i no semblava que ningú tingués cap mena d'intenció per anar a dormir, al contrari. La pluja continuava caient en insistència i de tant en tant es sentia algun tro.
De sobte alguna cosa va colpejar molt violentament la porta de l'entrada. Va ser un cop tant bèstia que vam sentir com la porta cruixia, si no hagués estat pel bloqueig de ben segur hagués cedit. Tots es van aixecar de cop i s'hi van encarar. De sobte hi va haver un altre cop, tant o més fort que el primer i algun tauló de la porta es va trencar. Ràpidament l'Arnau, en Manel i el taverner van agafar la taula central i la van moure cap a la porta, per bloquejar-la encara més. En Manel l'empenyia amb totes les seves forces, ja estava a prop de la porta, semblava que ho aconseguirien, però un altre cop, molt més violent que els demés va esbotzar la porta llençant els taulons cap a dins la taverna, l'impacte va llençar a l'Arnau, al taverner i en Manel uns metres més enrera. En Manel va rebre l'impacte d'un tauló a la cara, va notar que queia i es va donar un cop fort a l'espatlla esquerra contra la paret del fons, va quedar encarat a la llar de foc i va veure les cares d'horror amb què miraven els demés al que havia entrat, quasi instantàniament una ventada va gelar l'ambient i va apagar el foc. Es va fer la foscor total dins la taverna.

Després de l'instant en què es va fer les enfosques, en Manel va sentir molt de soroll, corredisses, renecs i gent que queia a terra. Es va aixecar i va còrrer a cegues cap a la cuina; darrera seu, a la sala on feia uns instants havia sigut, va sentir xiscles de dolor i terror. Uns xiscles que no havia sentit mai, ni tant sols als camps de batalla a on havia lluitat. Sentia cosos impactar contra el terra, sentia renecs, va sentir el crit de l'Arnau, primer un crit desafiador i moments després un crit de dolor, va sentir un cos caure a terra, el soroll d'ossos trencats i l'inconfusible soroll d'una espasa rebotant al terra. En Manel corria bojament a les fosques, va xocar frontalment contra una paret, va caure rebotint a terra i va notar com la sang li brollava del nas i del front, podia notar com com a mínim dos persones corrien a pocs metres darrera seu, serien perseguits o serien els perseguidors? Es va intentar aixecar i es va protegir com va poder quan aquestes persones van xocar contra ell, primer un impacte i un crit, de seguida un segon impacte amb un altre crit. Va notar com els que li havien vingut al darrera rebotien els dos contra la paret on ell mateix havia xocat.

Tenia sang a la cara i probablement el braç esquerra trencat per l'impacte, a més, les dues persones que havien xocat amb ell l'havien impactat al tors, en Manel es va intentar incorporar, però va caure d'esquena, va xocar contra una porta que es va obrir i va caure a una habitació, arrastrant-se es va posar a una cantonada i es va ajeure intentant contenir els crits de dolor que volien sortir-li de la boca. Sentia un xiulet dins el seu cap i notava com continuava sangrant pel front i pel nas.

Va sentir els laments de les persones que havien xocat darrera seu, els dos s'havien fet mal, i segons després va sentir unes passes lentes que s'aproximaven pel passadís. Va notar una veu, gemegant que demanava clemència, uns sorolls, una respiració accelerada i xiscles de pietat, pietat. Uns cops d'un cos xocant contra una paret i el soroll d'ossos trencats. No va tornar a sentir la veu. El soroll d'un cos caient a terra, totalment inarticulat. Uns plors i gemecs, el soroll d'un cos siguent arrastrat pel terra mentres unes mans intentaven agafar-se amb el que podien, un llampec va permetre veure a en Manel com un braç intentava aferrar-se a la porta de l'habitació a on ell havia caigut.

Es van sentir uns instants de lluita i forceix i llavors un xiscle de terror, crits de dolor i d'ossos trencant-se i carn siguent arrancada durant uns moments. Llavors es va fer el silenci. En Manel estava acurrucat a la cantonada sense valor a moure's ni a respirar, no sabia si sentia la pluja, ni si sentia dolor ni si sangrava o no, només sentia el seu cor bategar dins el seu cap, cada vegada sentia més dolor al front i notava com el braç esquerra li penjava.

Va sentir de nou els passos, lents, que s'aproximaven de nou pel passadís, directes cap a on ell estava. Es van parar just a davant de la porta, en Manel va alçar la vista. Tot era negre, no veia res. Va sentir com amb un pas l'ésser entrava a l'habitació. No va poder reaccionar, el dolor l'hi havia fet perdre la raó.

Va sentir una veu, suau i lenta. Un llenguatge estrany, que mai havia sentit, però que entenia:

- Sento que ets aquí. Sento la teva por. Sento el teu dolor.

En Manel sentia que anava a perdre el coneixement, sentia que el seu cap anava a explotar, va voler articular una pregunta, però no podia obrir la boca. La veu va dir:

- Ara moriràs humà. I això no és el final. Ara començarà el teu autèntic infern.

En Manel va sentir com l'aixecaven i com amb un objecte afilat li estaven dibuixant uns signes al front. Va sentir com la ferida el gelava per dins i com era absorvit per un remolí, va sentir com la seva ànima era arrencada del seu cos i queia dins un buit.

El cos inanimat va caure a terra.

Teoria de finestres trencades.

2008-12-18T00:04:00.003+01:00

Hola a tots, nens i nenes.

Últimament he descobert una teoria nova, es diu la "Teoria de les finestres trencades". És una teoria que més o menys diu que quan en un barri hi ha finestres trencades a la vista, és probable que hi hagi un índex de criminalitat més alt. Bàsicament ve a dir que quan en un lloc hi ha finestres trencades implica que hi ha una deixadesa, i que és probable que aquesta deixadesa vagi de mal en pitjor, portant així el barri/carrer en una zona de delinqüents habituals.

En l'últim mes m'he topat amb la teoria dues vegades. La primera va ser llegint un llibre de metodologia de programació (The Pragmatic Programmer) on diuen que si tens un programa amb un bug conegut (una finestra trencada) és important que el corregeixis el més aviat millor, el no fer-ho pot comportar que aquest programa vagi deixant-se de la mà de déu i que al aparèixer noves finestres trencades aquestes no semblin tant urgents, portant finalment el programa al desastre. Té bastanta lògica.

Pocs dies després estava llegint Banksy, wall and piece (molt recomanable per cert). A on critiquen aquesta teoria perquè va fer que hi hagués una persecució molt dura dels artistes de grafitti als EUA a la dècada dels 90.

Apart de tot això crec que és una bona teoria, i certament és veritat que quan una cosa es comença a trencar/deixar/desordenar i no s'arregla bé i ràpid és bastant probable que el tema empitjori. Fa poc m'he vist afectat per això.

Comença haguent-hi una finestra esquerdada al carrer (un dia marxo de casa sense fer el llit), llavors al temps la finestra es trenca ja definitivament (ja no feia el llit mai). Ràpidament apareix una altre finestra trencada (la porta de l'armari sempre oberta), dies després tenim el primer graffiti cutre a la paret (l'armari totalment desordenat, les samarretes al lloc dels mitjons, els pantalons aleatoriament per allà dins...). El tema no acaba aquí i ja comencem a tenir basura apilonada pel carrer! (l'escriptori ple de llibres, papers, revistes, no hi ha espai per maniobrar la rata de l'ordinador!!!). Més graffitis i les primeres disputes al carrer entre veïns histèrics (roba apilonada ja a sobre l'escriptori i llibres al llit) fins que finalment tens el carrer ple de gent de baixa moral i el tema ja no es pot aguantar més (per anar a dormir vaig haver de treure molta roba i molts de llibres del llit!).

Per tant, avui he arreglat finestres trencades (he ordenat l'habitació!).

per si tens esperança

2008-12-17T01:46:00.003+01:00

Quan hi ha algun vestigi d'esperança,
o bé una petita llum al final del túnel...

és hora de prendre... una pastilla nihilista!!

Val, no es veu gaire bé, però posa:
'flavorless Nihilists mints'

Efectivament, pastilles sense gust. Quin sentit té? doncs
tot el sentit del món. Ets nihilista? doncs per què
creure amb el gust?

B O N Í S S I M

No les vaig trobar a Londres, no, sinó a Barcelona, en
una de les millor botigues que he vist últimament,
The Watergate Bookshop, a la plaça Vicenç Martorell.

Us deixo un link sobre un altre blog que en parla, sembla ser
que tenen un problema amb el web de la botiga:
link

Còrrer a Londres

2008-12-05T22:31:00.002+01:00

Això és el que passa quan vas a còrrer de nit a un parc sense llums a Londres un dia després de que plogui.

Sí, eren blanques.

L'origen de les espècies (I)

2008-12-01T20:43:00.005+01:00

L'origen de les espècies, o d'on cony sortim?

Una pregunta difícil, hi ha qui diu que venim dels monos, hi ha qui diu que venim d'un altre planeta, hi ha qui diu que ens va crear un ent superior sense gaire res més a fer i n'hi ha d'altres que asseguren que ens va crear un gran plat d'espaguettis volador.

Bé, jo no vull ser menys i també tinc la meva teoria, aquí va:

Al començament no hi havia res, llavors va haver-hi un instant on tot es va convertir en blanc, llavors en groci finalment en fúcsia. I llavors va aparèixer una gran bola de terra. Li direm planeta terra.

Una sèrie de reaccions químiques va fer que en el planeta aquest es creesin 3 elements bàsics:
- Nocilla
- Cervesa blanca
- Turró de Jijona.

Els tres elements van conviure durant una temporada. Posem uns 5 millions d'anys, 3 mesos i 4 segons.

Llavors va caure un satèl·lit del planeta Raticulín, portava el 4rt element que feia falta per crear vida. Si, la ginebra.

El satèl·lit va caure amb tanta mala baba que va fer explotar una part del planeta, va haver-hi una altre reacció química i van aparèixer les 3 primeres coses vives, però...

no eren iguals. La primera mol·lècula viva, de composició rica en cervesa, va continuar arrastrant-se cap als mars de cervesa i s'hi va submergir.
La segona, rica en nocilla va entrar a les profunditats dels mons subterranis.
La última, rica en turró va quedar-se a la superfície, prop de forat on el satèl·lit, en forma de botella blava havia fet el cràter.

pd.- Sí, necessito vacances.

Carcass (2)

2008-11-24T20:21:00.000+01:00

es veu que jo hi era :)

Crònica del Damnation Fest

2008-11-23T19:25:00.004+01:00

Bé, ja he tornat del damnation fest 2008 , estic viu!

Va ser un concertàs :)
M'explico:

El dia va començar a les 6 del matí, un servidor es va aixecar i apa, cap a Victoria Statin a agafar l'autobús cap a Leeds. Un cop a l'estació no hi havia dubte de quina era l'andana, estava plena de gent vestida negre, peluts i pelats :D

Quatre hores i mitja després arribo a Leeds. Quin fred que fa a aquella ciutat mare meva, però quin fred.

Bé, poca cosa a destacar de Leeds, sembla una ciutat bastant viva, el que passa és que vaig anar per feina. Ràpidament cap a l'hotel a deixar els trastos i corrent cap al festival. No calia que hagués corregut tant perquè em va tocar fer cua una hora i mitja a fora del recinte. No és que continués fent fred, és que encara en feia més. Mortal.

Finalment ens van deixar entrar, apa 2000 persones cap a dins de l'edifici, tots congelats.

L'edifici no era un pavelló, no, era un edifici d'estudiants, hi havia dos sales on hi feien concerts, llavors botiguetes a dins, un parell de bars, un amfiteatre. Un lloc ben estrany per un festival. Un dels principals problemes és que mai, en les 8 hores que vaig estar allà dins vaig tenir una idea clara de com es feia per anar d'un escenari a l'altre, de fet em vaig perdre diverses vegades per allà dins. Volia anar a un escenari (n'hi havien 3 de diferents) i em trobava a la zona de merchandising, llavors volia anar al lavabo i em trobava al guardarropia. Sincerament no crec que el lloc estigués adequat per 2000 persones. Van posar un sistema de "one way" per anar d'un lloc a l'altre, això vol dir que hi havia 40 segurates que a mesura que anaves sortint d'un lloc et feien passar per un lloc o altre segons a on volguessis anar, era com tenir els pasadissos d'un únic sentit. No ho havia vist mai, suposo que va evitar que hi haguessin morts per aglomeracions, però per mi encara era més complicat.

Tema concerts, doncs era un festival, i això vol dir anar veure els concerts que pots, no els que vols, jo tenia clar que volia veure tres grups, The Berzerker, Napalm Death i Carcass, sobretot aquests últims.

Bé, també vaig veure trossos de concerts d'altres bandes, però d'aquests no en parlaré. Els primers que vaig veure:

The Berzerker: Primer de tot, gran disgust, només tenien mitja hora per tocar! blasfemia i abhorrencia nens i nenes!! mitja hora. Bé, va ser la mitja hora més ràpida de la meva vida. Van aparèixer a l'escenari i el cantant ja ho va deixar clar: "Tenim mitja hora només, per tant no direm res entre cançó i cançó. Vinga va comencem!" Van començar amb la meva cançó preferida, forever, quins jecs d'òsties que van baixar mare meva.
El so fatal, espantós, horrorós, vaig quedar molt decebut, les guitarres en prou feines es sentien i la bateria massa massa alta. El que passa és que The Berzerker fan festa tu. La gent no parava de saltar i de fotre empentes. La sala era massa petita i realment van haver-hi moments en que el tema es descontrolava una mica.

El concert va estar molt bé i crec que la gent va passar-s'ho d'allò més bé, jo vaig disfrutar una bestiesa. Va haver-hi un moment que estava mig preocupat perquè tenia al cantó un home que en feia 4 com jo que no parava de comportar-se com un elefant en zel i anava fotent òsties al personal, bastant descontrolades per cert. Va haver-hi un moment que em va agafar, i es veu que em demanava que amb uns altres l'ajudéssim a pujar a l'escenari. Dit i fet tu! millor que estigui a dalt de l'escenari que a baix al meu cantó. Entre 4 el vam aconseguir ajudar i finalment va poder pujar a l'escenari. Els de seguretat el van intentar parar pero no van poder, l'home va còrrer per l'escenari i quan va ser al mig es va llançar al públic. Jo no sé què els hi va passar, però l'home pesava com a mínim 130 Kg.

Un altre moment destacable va ser quan al mig d'una de les últimes cançons, el baixista de The Berzerker va decidir que ell també volia saltar al públic, va deixar el baix a terra i "ni corto ni perezoso" es va llançar, entre tots el vam passejar una mica i llavors el vam tornar a l'escenari, va tornar a agafar el baix i apa, a continuar fotent-li canya :D

Napalm Death: Decepció i desesperació nens i nenes! no perquè toquessin malament, però perquè vaig haver de marxar!!! qualsevol persona que em conegui sabrà que marxar a mig concert de Napalm Death és pena capital!! però aquest dia hi havia raons de pes.
Napalm Death van començar molt tard. Donat la quantitat de gent que hi havia a tot el festival (van acabar les entrades), les dificultats que hi havia per anar d'un lloc a l'altre i la "propaganda" que s'havia fet que aquell seria l'últim concert de Carcass em va fer tèmer el pitjor. Així doncs vaig anar a veure els Napalm Death, però aquesta vegada des de darrera, vaig escoltar 4 cançons, sient la última la inmillorable Suffer The Children. Cada vegada que els veig en directe m'agraden més i més, per mi un dels millors grups que hi ha! Però noi, vaig haver de marxar :(

Carcass: Plat fort de la jornada! quan vaig arribar a l'escenari encara tocaven My Dying Bride (noteu que no hi ha enllaç, no els hi vull fer ni publicitat) sisplau.... en fi. Bé, un cop van acabar aquells piltrafilles depressius la gent es va començar a moure, jo vaig aprofitar per llançar-me cap a les primeres files. Pocs minuts després de trobar una situació mitjanament decent el tema es va començar a descontrolar, hi havia massa gent. La sala estava _plena_ però plena vol dir _plena_ i encara faltava mitja hora. Un cop després vaig parlar amb gent que em va dir que no van poder veure Carcass perquè no hi havia manera d'entrar a la sala!

Bé, el fet és que jo si que hi era a a dins, i a més a davant de tot.

Encara estaven muntant la bateria que la gent ja s'estava possant nerviosa, simplement hi havia tanta gent que era impossible moure's i allà estava jo, com una sardina, resistint les empentes i els tacos. I no vaig afluixar ni mig centímetre!

El tema es va posar encara més crític quan vaig sentir un xiscle a darrera meu, em vaig girar una mica com vaig poder per veure què passava i es veu que algú havia tocat el cul d'una noia (això és el que vaig deduir) i la noia estava insultant al suposat agressor sexual. Li estava dient de tot, coses que jo entenia i coses que no entenia, el problema és que lògicament la noia anava amb el seu xicot i el seu xicot no li va fer molta gràcia i va començar a insultar a l'altre. L'altre home (que ves a saber si havia sigut ell) es va mosquejar i també els va començar a insultar, lògicament poc després van començar els cops de puny. Bé, cops de puny tampoc, de fet era bastant graciós perquè com que ningú es podia moure i estaven separats com per 3 persones els dos nois intentaven picar-se però no arribaven, mentres les persones que estaven al mig d'aquests dos ajupint-se com podien per no rebre i cagant-se amb tot. Mentres la noia no va deixar d'insultar ni un moment.

Va haver-hi un moment que semblava que els cops arribarien als seus respectius objectius i uns quants vam haver d'intervenir. Lògicament no havia fet 5 hores d'autobús perquè el concert que volia veure s'anulés perquè hi havia hagut avalots entre el públic. Per tant, jo i un altre vam agafar el noi i la noia respectivament i els vam fer moure cap a l'altre cantó d'escenari. La meva intervenció més destacable va ser agafar la noia pel braç, mirar-la i dir-li cridant:

" I've travelled 5 fucking hour to be here, so FUCKING stop it! "

Després d'això es van calmar una mica. Bé, jo em vaig girar i em vaig dedicar a aguantar la posició, que prou difícil era.

Finalment van aparèixer Carcass!!!

Carcass es van separar fa temps, i els 4 components van tirar cadascú per la seva. Un guitarrista va continuar en el món del Metal i ha triumfat bastant, el baixista i cantant va fer una banda de Country ( si si , country de l'oest ) i l'altre guitarrista ha fet un grup de blues rock (firebird). El bateria va tenir un problema cerebral, d'algo genètic i va estar 10 mesos en coma. Finalment va sortir-se'n però va quedar tocat i mai més ha pogut continuar amb la bateria.

I allà els teniem, un guitarrista vestit tot negre amb una guitarra de fletxa, un baixista amb botes de cowboy, texans i camisa amb un baix clàssic (però elèctric) i un altre guitarrisa amb pantalons acampanats, i una camisa blava arremengada i una guitarra blanca. I un bateria d'un grup de metal que els hi fa el tour.

Jo quan els vaig veure vaig pensar: Ai mareta meva, quina por!

I si senyor! quina por! que guarros mare meva!! quina canya que van fotre! van tocar dues hores! b r u t a l !!!!! no van parar ni un moment. El que passa és que no va ser un concert! va ser una batalla. La gent intentava entrar, però no es podia perquè la sala estava plena i tu diràs les empentes.

Tema musical, doncs van fer un repàs per tots els discos, des del grindcore xungo dels primers fins al death metal més melòdic dels últims. Això si , quan van tocar la Corporal Jigsore Quandary hi va haver una espècie d'histèria col·lectiva, jo no sé com no ens vam fer mal. Bé, suposo que algú si que se'n va fer.

En principi aquest era l'últim concert de Carcass ever , el que passa és que ara hi ha rumors de que potser treuran un altre disc i bla bla bla. Però bé, aquest el van fer durar una mica més. Un dels moments nostàlgics és quan va aparèixer a l'escenari el bateria vell, Ken Owen, va posar-se a la bateria i va fer uns blasts beats. Lògicament i malhauradament res a veure amb el que havia sigut, però bé. Després de 10 mesos en coma... llavors va agafar el micro i ens va agrair la assistència i que gràcies per animar a Carcass i tot això. El pobre nano ja ni parla bé, i també camina d'una forma una mica estranya, però en fi. Després del discurset es va abraçar amb els membres de la banda i va marxar de l'escenari obacionat pel públic.

Definitivament un concertàs. 10/10

tot a punt

2008-11-21T23:57:00.002+01:00

Bé, res

ja tinc la entrada i els mapes, els bitllets d'autobús, l'ipod carregat, una llibreta i dos llibres.
5 hores de viatge amb autobús per anar i 5 per tornar. Lògicament.

Jo me'n vaig a veure Carcass.

Apa

Estem de bon humor avui!!

2008-11-21T00:31:00.003+01:00

Pels neo cons...
Pels de la Falange...
Pels del PP...
Pels del PSOE...
Pels que manipulen la informació...
Pels d'ERC...
Pels de CiU...
Pel Barça...
Pels de IC...
Pels que han parat les exhumacions de les fosses del franquisme...
Pels que legislen les competències professionals...
Pels sindicats, o pels que juguen a fer veure que fan de sindicats...
i per molts d'altres...

En Bunny i els Statics

2008-11-14T21:08:00.001+01:00

Bé, es veu que en Bunny va aterrar a un altre país amb la seva caseta, però això és una altre història que explicaré algun altre dia.

El punt és que en Bunny es va haver de malguanyar la vida treballant de programador d'aplicacions distribuïdes. Bé, un dia en Bunny va tenir un problema.

En Bunny programava en Java sabeu? Estava remenant una part crítica d'un sistema, estava fent unes modificacions bastant importants i urgents i clar, s'havia de testejar bé abans de que els canvis fossin 'live' com en diuen aquí.

Com tot bon conillet programador en Bunny sabia que els canvis havien de passar una sèrie de Unit Tests. Cap problema! En Bunny va fer els canvis, va pujar el codi al Subversion de l'empresa i va esperar que el sistema d'integració continua confirmés que el que havia fet anava bé.

Ostres tu! Hi havia dos tests que fallaven, que estrany! Si a la màquina d'en Bunny no fallaven! Bé, doncs res, en Bunny mira l'error, torna a còrrer els tests i carai tu, ara si que fallen, estrany, molt estrany.

Vinga va tornem-hi. Ara només en falla un, però que estrany!, vinga va, en Bunny treu el debugger i comença a còrrer pel codi. Res de res, de cop tota l'execució rebenta i apareix un stack trace amb un NullPointerException de 25 linies de profunditat que anava a parar dins del codi del framework que estava utilitzant. Això pinta sèrio.

Mira per aquí, mira per allà, ara el test falla, ara no, ara bé del framework, que està llegint un fitxer, però què és nul? I per què no fallen els altres tests, si és exactament el mateix!

Mira que miraràs.... vinga va, que en Bunny ja feia dos hores ben bones que estava buscant l'error. Es gira i agafa a la morsa que té al cantó, aquesta, amb tota la bona voluntat del món l'intenta ajudar. Res de res. I el pingüí que és un expert en debuggers i Junit tests? Res!!! tampoc el pot ajudar, ningú troba l'error. En Bunny es posa nerviós, havia dit que allò aniria “live” aquesta setmana.... bé, ànims, és dilluns :)

Dijous:
En Bunny té ulleres de no dormir, 11 hores de jornada laboral diàries. Els testos continuen fallant aleatòriament. Les tasses de café i les pastanagues mig rosegades s'apilonen als voltants de la seva taula. En Bunny està desesperat pobret. El pingüí expert en debuggers i Junit tests s'apiada d'ell, se li assenta al cantó i el torna a ajudar.

Mira per aquí, mira per allà, el debugger es torna boig, no troba les classes, ara peta, ara no... i de cop el pingüí obre els ulls com plats i diu:

Bunny, why is this object static?

En Bunny mira i veu que a la classe base de la que hereda el test que falla hi ha una variable que està declarada així:

private static LookupHelper lookupHelper;

Els testos que fallen tenen dues funcions que corren paral·leles, les dues funcions criden a classes que hereden d'aquesta classe base, les dues modifiquen el fitxer, i per tant toquen l'InputStreamReader que està contingut dins el LookupHelper.

El LookupHelper està declarat static.
Els dos objectes fan servir el mateix LookupHelper.
Els testos funcionen per race condition.

Sang, foc i destrucció.

Teorema de l'static: Si fas servir static és que no ho estàs fent bé.
Corol·lari 1: Si algú et diu que els statics van bé, aquest algú no t'estima.
Corol·lari 2: Aquest algú es mereix morir.

L'Ermengalda, la albergínia assassina

2008-10-26T21:06:00.002+01:00

Hola nens i nenes, publico aquí un conte que vaig escriure fa molt molt de temps. Va d'una albergínia assassina :) espero que us agradi.

Atenció, conté gore.

Tot va començar un dia ennuvolat en la botiga de llegums de la senyora Paquita (qui en l'intimitat es dedicava al sado i es feia anomenar Mistress Paky), en la caixa de les albergínies hi havia l'Ermengalda amb els seus amics. Aquell caixa era la segona casa que havia tingut , si més no, és el que ella recordava. La primera havia estat un hort, un lloc realment espantós, la pobra Ermengalda s'hi havia sentit sola, desprotegida i a més, feia fred.

A la caixa s'hi estava bé, feia poc que hi havien arribat, dos dies li semblava recordar. Estaven totes les albergínies juntes, i això l'alegrava, a més, per allà prop hi havien les pastanagues, uns llegums alegres, però d'un caràcter una mica més fort que el de les albergínies, i més lluny hi havia les patates, però no s'hi feia massa, els tubércles sempre han sigut molt esquerps. El fet és que es passaven el dia mirant com entrava i sortia gent del lloc on eren, la gent agafava verdura, els possava en bosses, i llavors marxaven. L'Ermengalda i les seves amigues estaven ben intrigades per saber què passava amb aquestes verdures. Va ser llavors quan la Petra, l'albergínia sàbia va parlar, i les seves paraules foren:

"En veritat us dic, que aquests humans són els salvadors, i que escullen a les llegums que es porten més bé i les porten al cel de les llegums!"

i la resta d'albergínies van dir:

"oooooohhh!!"

A partir de llavors, les albergínies, a més de totes les llegums que havien escoltat les sàvies paraules de la Petra es van portar bé.

Era el tercer dia d'estar allà, i el segon de portar-se bé. Des que s'havia fet de dia havien entrat sis persones, i algunes havien agafat albergínies. Cada cop que s'allunyaven dins la bossa totes les albergínies els hi deien adéu i els desitjaven un bon trànsit cap a la millor vida. Quina sort que tenen !!! pensava l'Ermengalda.

La botiga estava a punt de tancar, la senyora Paquita ja estava pensant amb les activitats lúdic-gore-festives que l'esperaven quan baixés la portalada quan va entrar una parella, eren grans, segons el còmput humà... uns 50 anys, semblaven amoïnats. L'home, un senyor casi calb, ben vestit i amb maleta mirava les patates mentre la dona s'afanyava amb una bossa a mirar l'oferta de llegums. L'Ermengalda va tenir un sobresalt, potser tindria sort. La dona mirava les pastanagues, i en va agafar 3, llavors va mirar les tomates... en va agafar 2, llavors es va aproximar a la caixa de les albergínies... va agafar la Manolita, l'albergínia del cantó de l'Ermengalda, la va aixecar, se la va mirar... i la va deixar un altre lloc on estava... totes les albergínies estaven callades observant, tot seguit va agafar la Maria-Magdalena, se la va mirar i la va posar dins una bossa, a això l'Ermengalda no li va agradar, la Maria-Magdalena era una albergínia dolenta, sempre es portava malament, i l'agafaven a ella abans que l'Ermengalda, és que no hi havia dret! però llavors... la dona va mirar l'Ermengalda, va allargar la mà i la va agafar i la va posar dins la bossa amb la Maria-Magdalena. L'Ermengalda estava contenta i mentre la dona la duia cap a la caixa, l'Ermengalda mirava a través de la bossa de plàstic a la caixa on quedaven la resta d'Albergínies que no havien estat escollides per la gràcia de l'humanitat.

Llavors es va fer fosc, l'Ermengalda va tenir por.

Finalment una mà va agafar l'Ermengalda i la Maria-Magdalena i les va treure del lloc rar, van veure llavors per primera vegada el cel, era un lloc estrany, l'Ermengalda se l'havia imaginat diferent. Hi havia un parell de taules, armaris i el que més va sorprendre a l'Ermengalda era una cosa d'on sortia foc, i hi havia uns recipients a sobre, amb aigua bullint. Això li va fer molt mala pinta a l'Ermengalda.

De sobte, la dona que havien vist a la botiga i que les havia escollit va agafar una pastanaga amb una ma, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena miraven sorpreses, van suposar que ara vindrien unes parauletes màgiques i que llavors la pastanaga seria transportada màgicament al cel de les pastanagues, però es van fixar que a l'altre mà la dona hi tenia un ganivet, allò ja començava a fer molta mala espina. Amb un cop ràpid la dona va tallar el cap a la pastanaga, l'Ermengalda i la Maria-Magdalena van cridar espantades mentre el cap de la pastanaga queia prop seu, sense esperar més i sense cap mena de compassió la dona va mutilar els peus de la pastanaga, i tot seguit la va agafar i recolzant el cadàver inert el va començar a treure-li la pell rascant amb el ganivet, sortien trossos de pell, de sang pastanaguil i de carn de la pastanaga per on passava el ganivet mentre la pobra pastanaga encara es compulsava de dolor. Però el pitjor encara estava per venir... la dona va agafar la pastanaga i a cops de ganivet la fa mutilar a rodanxes, a cada cop saltava un tros de pastanaga totalment mutilat. L'Ermengalda i la Maria-Magdalena no podien parar de mirar, tot i el fàstic que sentien. Tot seguit la dona va agafar els trossos de pastanaga i els va posar sobre una paella roent, l'Ermengalda casi no va poder reprimir el vòmit quan va veure els trossos de pastanaga caient sobre la superfície roent i sentir el soroll que feia i la pudor a pastanaga cremant-se.

La dona es va girar, va mirar a l'Ermengalda i a la Maria-Magdalena, les dues van témer el pitjor, va allargar la mà i va agafar la Maria-Magdalena, l'Ermengalda es va sentir alleujada per un moment, però tremolant com un fulla va mirar com la dona es mirava la seva companya, la recolzava sobre una taula, i amb un cop sec de ganivet li rebenava una part de cap!, la Maria-Magdalena va cridar de dolor, doncs el tall li havia obert parcialment el cap, però no l'havia matat. Tot seguit la dona va començar a mutilar la pobra Maria-Magdalena pels peus, l'Ermengalda volia deixar de mirar, però no podia... sentia que s'estava tornant boja... veia com suaument la dona anava disseccionant a la Maria Magdalena mentre aquesta no parava de xisclar, fins que li va arribar al cor... llavors la Maria Magdalena va callar. Els trossos també van acabar a la paella.

L'Ermengalda estava passiva, acabaven de mutilar.lar una amiga seva i ara li tocaria a ella. Va pensar amb totes les albergínies i verdures que havien sortit de la botiga de la senyora Paquita, totes havien acabat igual? i perquè la Petra deia que anaven al cel? si anaven a la paella? ... què sabria la Petra sobre el futur, tant sols era una albergínia més.... va atrevir-se a aixecar la vista i va veure com l'infame dona estava remenant amb un pal fúnebre els restes de la Maria-Magdalena i la pastanaga, l'olor era nauseabunda. De sobte es va girar i va mirar a l'Ermengalda. Havia arribat el moment.

L'Ermengalda va tancar els ulls, no tenia valor per veure com era torturada, va sentir com la dona l'agafava... es va preparar per sentir dolor... va sentir fred. Va obrir els ulls, estava dins la nevera.

La pobra estava com cansada, acabava de presenciar en directe un espectacle gore (dins l'àmbit de les verdures clar) i probablement seria la pròxima en ser mutilada, a més, el seu historial psicològic no ajudava, l'Ermengalda havia tingut trastorns psicològics ja de petita. Allò era massa. Va començar a tremolar.... no era pel fred, era la seva doble personalitat que estava ressorgint... la seva doble personalitat era una doble personalitat dolenta i malvada.

La doble personalitat es va apoderar del cos de l'Ermengalda, i aquesta va reflexionar:

 -- Els Humans ens agafen de la botiga de la senyora Paquita
-- Els Humans ens porten al cel.
-- Però els Humans NO ens porten al cel.
-- Els Humans ens mutil.len  malo malo 
-- Doncs els humans són dolents
-- dolents.... uhm.... dolents....
-------------------------------------------------------------
= matar dolents, que equival a matar humans.  guai!

Apa doncs, ja ho tenia. Havia de matar tots els humans, apa.

Primer de tot calia sortir de la nevera, feia fred, i no hi havia humans. Per tant no tenia sentit que hi fos allà. Va obrir la nevera ( que com s'ho va fer? i jo què sé!! com cony vols que una albergínia obri la nevera capgròs!). Val, ara estava a la cuina... tampoc hi havia humans... havien marxat, però encara hi havia la paella, va pujar fins als fogons, allà va poder veure trossos encara fumejants de la Maria Magdalena i de la pastanaga... i al cantó... hi havia el ganivet que la dona maligne havia fet servit per mutilar-los. Era un ganivet gros... i afilat. El va agafar... estava xop de sang d'albergínia, l'Ermengalda es va horroritzar pensant quantes albergínies havien estat trinxades/mutilades/destrossades/seccionades amb aquell ganivet... i va somriure malignament quan va pensar quants humans serien trinxats/mutilats/destrossats/seccionats per aquell ganivet a partir de llavors.

Va sortir de la cuina arrossegant el ganivet i va arribar a un passadís, estava fosc, al fons hi havia llum i es sentia soroll... s'hi va acostar silenciosament... va arribar a una habitació molt grossa, hi havia dos sofàs, i al fons... una taula, a la taula hi havia seguts un home i una dona, davant d'ells hi havia una caixa d'on sortien tot de colors i sorolls. Se'ls va mirar... estaven menjant... s'estaven menjant la Maria Magdalena!!! a sobre caníbals...

El tema estava xungo eren dos, i molt grossos, encara que estaven d'esquena no sabia com s'ho faria per matar-los als dos de cop sense que tinguessin possibilitat de defensar-se. S'ho hauria de currar fort... estava pensant en saltar en modalitat hèlice i tallar-los als dos el coll alhora quan l'home es va aixecar va dir alguna cosa a la dona i va marxar per una porta... aquell era el moment de la venjança...

Quan l'home va haver desaparegut per la porta del cantó l'Ermengalda va anar corrent cap a la dona per l'esquena va saltar i li va clavar el ganivet a la nuca, es va sentir un soroll molt desagradable i la dona va intentar aixecar-se, però el ganivet li havia travessat fins a la gola, l'Ermengalda mantenia el ganivet a dins mentre sentia els gemecs de la dona i veia com la sang se li escapava pels forats. L'Ermengalda li va acabar de pujar al cap i li va treure el ganivet, la dona s'agafava el coll, encara no entenia el que estava passant, estava sopant tant tranquila quan de cop un ganivet li travessa el coll, l'Ermengalda li va veure la cara d'angoixa, estava aterrada i li sortien els ulls, tenia la boca plena de sang i li brollava sobre el vestit tenyint-ho tot de color vermell, però encara no estava... li va saltar sobre la falda i li va començar a clavar cops de ganivet a l'estomac, l'Ermengalda havia entrat en modalitat berzerker i pocs segons després la dona estava totalment oberta i inerta, els budells estaven a terra junt amb una bassa de sang.

L'Ermengalda es va calmar, la dona feia tota la pinta d'estar... morta. Just en aquell moment va sentir com algú tirava el lavabo. Es va obrir la porta i l'home va sortir tant tranquil ( què t'has de pensar tu de que estàs sopant, vas al lavabo i quan surts et trobes la teva esposa horriblement mutilada per una albergínia boja?) i va veure l'escena. Es va posar blanc de cop i es va quedar mirant quiet aquella dona amb el cap sobre la taula, els budells a terra i besant sang per tot arreu... quan va sentir que li estava pujant alguna cosa pels pantalons, quan va poder reaccionar l'Ermengalda ja li havia arribat a la cintura, i li estava mirant la bragueta amb molt d'interès. L'home ho va intentar evitar però no va poder, l'Ermengalda li va clavar un cop de ganivet molt hàbil just al mig dels genitals, l'home es va doblegar sobre ell mateix caient a terra i vomitant alhora. Quan va poder aixecar una mica el cap va veure com una albergínia xopa de sang se'l mirava a un pam de la cara recolzada amb un ganivet amb trossos de carn humana incrustada. L'albergínia reia.

La bassa que estava formant l'home ja s'havia ajuntat amb la bassa de la dona, l'Ermengalda estava gaudint de la situació, però no sabia què faria amb l'home... deixaria que es dessagnes?... o el rematava? li tallaria el cap? o el torturaria? l'home estava perdent molta sang... el tio estava a terra somiquejant amb les mans a allà on hi havia tingut l'aparell reproductor (notis el passat: "on hi havia tingut" ). Què havia de fer llavors? a veure... a la Maria Magdalena se l'estaven menjant, però ella passava de menjar-se humans... ah si, l'havien fregit... com s'ho faria per posar l'home en una paella?, ho tenia com malament. Hauria de pensar en alguna altra cosa. L'Ermengalda va recapacitar... el menjador estava prou guapo, moqueta, sofàs, quadres... cremaria bé. iuju!

Va sortir de la casa per una finestra, i es va quedar mirant la ciutat que tenia davant seu, tot de cases amb llums amb humans dins... en faria prou amb un ganivet? va veure com s'acumulava gent a sota la casa, semblaven espantats, seria el fum que sortia per tot arreu o pels xiscles d'agonia que en sortien de dins? en fi... aviat no importaria.

L'endemà d'una tormenta (III)

2008-10-26T20:57:00.002+01:00

En Sebastià no recordava en els seus 43 anys una nit tant llarga. Maleïda tormenta.

Ja començada la vesprada havien arribat els primers vilatans, van haver de preparar el claustre i l'Església per acollir-los. A la mitjanit ja hi havia tota la vil·la de Banyoles. No els podia culpar, amb aquells trons i aquell vent ninú es podia sentir segur. I llavors, a la matinada, aquell pobre desgraciat que havia arribat a les portes del monestir mig mort.

Un pobre rodamons, ves!, que havia de ser sinó. El que passa és que l'abat era una persona molt donada a l'espectacle i no desaprofitava cap oportunitat per fer-se valer davant de la seva parròquia. Havia de ser això.

L'endemà va sortir el sol de nou. Com si algú ho hagués dubtat. Bé, en Sebastià si que ho havia arribat a dubtar. Amb els primers rajos de llum la gent va anar tornant les seves cases, la majoria ni tant sols havien dormit, avui seria un dia ben poc productiu. I les coses que hi havia per arreglar? Buf, en Sebastià va esbufegar tant sols de pensar en l'hort, i els arbres que el temporal hauria arrencat? Quin dia que es presentava mare de Déu, quin dia.

Fra Ramon va començar a organitzar la resta de monjos, uns quants cap a la vil·la a ajudar a la gent, uns altres a arreglar l'hort. En Sebastià estava convençut que fra Ramon li tenia mania, li va tocar tal·lar l'arbre trencat de la plaça de davant del Monestir, va esbufegar de nou.

Bé, s'ho va agafar amb calma, va anar lentament cap a la caseta on els monjos tenien guardades les eines i va agafar la destral. Amb desgana va anar cap a l'arbre i ja abans de fer el primer cop es va parar a descansar. Va estirar els músculs, que tenia encara freds i es va mirar amb angúnia aquella eina infernal que pesava tant. La va agafar amb les dues mans i la va aixecar, anava a fer el primer cop quan un marrec va arribar corrent a la plaça cridant:

-” Veniu veniu, ràpid a l'estany!! “

Vaja va pensar en Sebastià, just quan anava a posar-se a treballar. Va deixar la destral i amb els demés monjos va seguir el nen fins a l'estany.

Realment l'espectacle era digne de veure. Semblava talment com si una onada gegant hagués sortit de l'estany i ho hagués arrastrat tot. Les petites construccions de pesca que hi havia a les vores de l'estany estaven totalment escampades per terra, això quan en quedava alguna cosa. Alguns arbres havien sigut arrencats d'arrel i estaven molt lluny d'on havien crescut. Com si Déu hagués donat un cop al vell mig de l'estany.

L'abat no estava tranquil, el pobre home ja era massa gran per aquestes històries i l'afer de l'home que va arribar a les portes del monestir de matinada l'havia trasbalsat molt. Estava pàlid i semblava que no s'havia recuperat del tot de l'ensurt. En Sebastià estava convençut que havia agafat un refredat al obrir la porta d'aquella forma tant teatral. Ja li estava bé.

L'home no tenia un refredat, tant sols hi havia una cosa que li rondava al cap. L'home que havia arribat moribund al monestir parlava d'un Dimoni que havia entrat a una torre que havia sortit de l'aigua. Un Dimoni, exactament la paraula que havia pronunciat en Joan moments abans de morir. No estava tranquil, gens tranquil.

Pocs monjos havien vist l'estat d'en Joan, els rumors s'havien escampat per la vil·la, és clar, però ningú l'havia vist bé. El pobre noi va tornar de matinada i els seus pares el van dur directament al monestir. Havia sigut una sort, en cas contrari ara mateix hi hauria hagut una histèria col·lectiva incontrolable.

Semblava com si alguna Cosa estigués voltant per l'estany des de feia uns dies. Què volia i què hi feia aquí? Què és aquesta Torre de la que parlà el moribund?

L'abat va decidir que seria una molt bona idea fer que algú donés una volta a l'estany ara que era de dia per veure si hi havia alguna cosa estranya. Convenia no alertar als vil·latans ni fer-lis venir por. L'abat va parlar amb fra Ramon, que també havia asistit a en Joan abans de morir. Li va comunicar els seus temors i van decidir que ell mateix agruparia a uns monjos i donarien la volta mentres l'abat anava al monestir a meditar sobre tot el que havia pasat i a descansar.

En Ramon es va dirigir cap a la resta de monjos i va dir que necessitava uns quants que donguessin la volta a l'estany amb ell. En Sebastià es va preguntar per què coi volia anar a fer la volta a l'estany, amb aquell fred i tot moll, au va home! Que hi vagi ell. Ja es girava de nou a seguir l'abat de nou cap al monestir quan va pensar en la destral que tenia al cantó de l'arbre. Es va parar, va rumiar un moment, va mirar a en Ramon i es va oferir per acompanyar-lo.

Poca estona després ja estaven en Ramon, en Sebastià i quatre monjos més donant la volta a l'estany en total silenci. Com molt bé havia anticipat en Sebastià tot estava moll i enfangat, però no només això! La majoria dels arbres estaven arrencats i hi havia llocs que semblava un autèntic pantà. A en Sebastià li començava a ser molt temptadora la idea de tallar un arbre amb la destral.

Realment el dia no estava sient gaire bó.

En Ramon encapçalava la marxa, tot seriós i concentrat, semblava que buscava quelcom, els altres monjos, la majoria joves el seguien de ben a prop i no s'atrevien ni tant sols a obrir la boca. En Sebastià els seguia com podia, uns metres enrera. La seva poca agilitat era legendària a la vil·la. Finalment van arribar a la part més al nord de l'estany, en un petit pla que hi ha just a la punta. En Ramon i els demés monjos es van parar. En Sebastià hi va arribar uns minuts més tard, esbufegant.

En Ramon i els altres monjos semblaven sorpresos. En Sebastià va preguntar:
“Què passa germans?”
en Ramon va contestar:
“Què hi veus d'estrany aquí Sebastià?”
en Sebastià va mirar, una petita clariana a la punta de l'estany. Sempre havia sigut així, recordava que quan era petit era un molt bon lloc per venir-hi a pescar. Es va mirar a en Ramon i va dir.
“Res”
un dels monjos es va mirar a en Sebastià com si no es creiés el que acabava de sentir i va dir:
“El terra està completament sec!”
en Sebastià es va mirar el terra encuriosit i efectivament, estava sec.
“Ah si, curiós!”
“Com?” Va contestar el monjo “, ha estat ploguent tota la nit i sembla que l'estany s'hagi desbordat arrencant tots els arbres i només trobes curiós que just al cantó de l'aigua trobem una clariana totalment seca?”
en Sebastià es va mirar el noi, es va mirar la clariana i es va mirar l'estany, tant sols a uns metres d'on estava.
“Bé, si, curiós, no sé, potser el vent....”
“Va prou!” va ordenar en Ramon, “continuem caminant, i tots amb els ulls oberts. També tu Sebastià” li va dir clavant-li la mirada.

Tots van continuar caminant. En Sebastià es sentia insultat. I què que el terra estigués sec? Ja li agradaria a ell estar sec! Estava empapat! Maleïda tormenta. Quan va veure que els demés monjos no el miraven es va ajupir a comprobar que realment el terra estava sec. El va tocar i si, realment, estava sec. Es va incorporar.

Tot el seu cos es va tensar de cop.

Va sentir que algú xiuxiuejava alguna cosa a la seva orella, no ho va entendre, es va girar. No hi havia ningú.

Va mirar els seus companys més endavant i ells també s'havien quedat quiets un moment, també van girar el cap i van continuar caminant.

"Ja està", va pensar en Sebastià. Ja havien agafat tots una neumonia.

En Bunny a l'extranger (II)

2008-10-15T01:17:00.002+02:00

Si si, ja sé que fa temps que no escrivia res sobre en Bunny. Admeto que el tenia una mica abandonat, però bé, aquí va la continuació des d'on l'haviem deixat. En Bunny estava atrinxerat defensant casa seva d'una ordre de sicaris de l'ajuntament després de rebre una ordre de deshauci.

Feia molt de temps que la batalla durava, mesos? Sí, mesos.

La casa d'en Bunny tenia algun foradet, algun de petit i algun de gros (2m), els sicaris de l'ajuntament havien instal·lat bateries d'artilleria, nius d'ametralladores i mines anticonillet a les afores. Dia i nit intentaven asaltar la casa, que en Bunny tot sol defensava de forma heroica i fins i tot, èpica.

Durant els dies que en Bunny havia pogut preparar-se havia pensat en tot! Tenia música, menjar i café. Municions per parar un tren, o dos o tres. Armes de tot tipus i fins i tot connexió Wireless.
El que passa és que la cosa estava sortint-se de mare ja. Els sicaris atacaven i atacaven, i en Bunny els forajitava, que si morter per aquí, ametralladora per allà, escupitada allà baix, dentellada per allà l'altre cantó. Fins i tot una vegada una morsa havia estat tant a punt d'arribar a la porta que en Bunny es va veure obligat a imitar el gag “Spam” dels Monty Python. Havia aprofitat que la morsa reia per tallar-li el cap amb una espasa.

El nostre heroi suau i blanc ja començava a estar cansat de tot allò, uns dies és divertit però al final cansa sabeu? A més, havia pintat la casa feia poc i ara la tenia plena de forats.
A la tercera setmana i després de moltes baixes per part de l'Ajuntament de Ciutat Piruleta havien vingut uns funcionaris a comentar-li que si no parava de matar sicaris li cauria una denúncia per Danys i perjudicis. Lògicament no havia ajudat i ara els caps dels funcionaris estaven clavats d'unes estaques a dalt de la teulada.

A més, hi havia un problema “serio serio” se li estaven acabant les municions.

I és que qui ho havia pensat que tot això duraria tant?

Però en Bunny tenia una última carta a la màniga.

Va esperar impacientment al cap de setmana. Tot estava més calmat al cap de setmana. Jugava l'equip de fútbol de Ciutat Piruleta. Tenia 2 hores aproximadament per preparar el seu últim cop.

El dissabte va arribar i com en Bunny havia previst, una hora abans de començar el partit tots els sicaris havien anat al camp, tant sols havien deixat alguns centinelles a vigilar que en Bunny no s'escapés.

En Bunny va còrrer al subterrani, va entrar al seu laboratori i va agafar El Llibre. Va obrir a una pàgina aleatòria, va veure la imatge que la il·lustrava i es va esgarrifar. Realment seria tant cruel com per crear allò?

Bé, va començar. Va seguir les instruccions una a una, a on no hi tenia igredients trobava sucedanis, lògicament no tant espantosos com els que hi havia al llibre. Qui podia haver sigut tant monstruosament pèrfid com per inventar-se allò???

Van passar dues hores, el laboratori apestava totalment, i havia estat a punt de desmaiar-se en dues ocasions. Però semblava que finalment tenia la Poció Super Mortifera de Destrucció Massiva i Espantosa.

En Bunny estava orgullòs, ho havia pogut fer. Havia arriscat la seva vida.
Va respirar, es va mirar el bol, on la poció encara feia xup xup. Va tancar el llibre i va respirar alleujat. Havia sobreviscut. Va mirar la portada del llibre.

Merda.

S'havia equivocat!! s'havia equivocat a l'hora d'agafar el llibre! En comptes d'agafar el Llibre Negre de Pocions Super Xungues havia agafat un llibre de receptes de cuina Koreana!!!! merda merda!!! havia fet Sopa Wong Tong a les 4 delicies!!!!

Bé, ara no hi podia fer res. Estava perdut, havia fracasat estrepitosament. En un atac de ràbia va agafar el bol i el va posar a una catapulta que tenia al jardí, va carregar-la amb la sopa i va disparar. El bol va sortir disparat cap a Ciutat Piruleta i va caure a un riu que hi havia prop.
En Bunny es va sentar, es va mirar el seu últim cartutx de bales. Havia gastat tots els cargadors de munició explosiva, incendiaria, de precissió, perforadora i de bales fluorescents. Només li quedaven 30 bales de 7.62mm, dels anys 70. Es va aixecar, va carregar el carregador al seu Kalashnikov AK-47 i es va plantar a la porta. Esperant, com tot conill valent, la seva mort.

Moriria lluitant.

4 hores després encara no havia vingut ningú.

Bufff. Semblava que el partit de fútbol havia acabat amb aldarulls. Es veien explosions i cotxes sortint disparats de Ciutat Piruleta, embussos i accidents de trànsit. Hom diria que fins i tot es podia apreciar algun tret.

És ben bé que això del fútbol... en Bunny es va decidir a investigar i va baixar amb el seu patinet cap a la ciutat.

Quan va arribar suficientment a prop es va trobar un espectacle dantesc, tot de conills i conilletes zombies menjant-se els uns als altres! Però com podia ser? Què havia passat?
Va notar una olor estranya, i va veure com al cantó d'on estava hi havia el vol que havia llançat amb la catapulta, havia caigut al riu, i la sopa Wong Tong a les 4 delicies s'havia barrejat amb l'aigua que alimentava la ciutat...

En Bunny havia convertit a la Ciutat Piruleta en una ciutat zombie. Ara si que li cauria un puro.

Bé, amb una mica de sort ningú se n'adonaria.

Bé, clar que se n'adonarien. El millor seria sortir d'allà per potes.

Va còrrer de nou cap a la seva casa. Va entrar a la seva habitació i va desplegar el comandament de la casa. No ho havia comentat mai però la casa d'en Bunny era una nau espacial. Va apretar el botó de “Fotre el camp, però JA” i la casa va despegar a poc a poc.... moments després en Bunny estava rumb a un nou destí.

Una de les coses que m'agrada d'UK

2008-10-01T13:45:00.002+02:00

Una bala, un mort.

2008-09-30T23:58:00.000+02:00

Estava en tensió, però almenys estava estirat. Ni tant sols recordava la última vegada que havia pogut descansar. Feia 5 dies que havien aterrat a aquell maleït planeta. Una maleïda selva gegant, plena d'animals salvatges i de soldats de la Federació.

Com sempre, no sabien per què hi eren, ni perquè el Comandament havia realitzat un atac d'aquella magnitud, quin objectiu podia tenir allò? No valia la pena preguntar-s'ho, simplement volia continuar viu i tornar a l'Estació Central.

La seva missió era senzilla, aterrar amb els seus 5.000 companys a 180 Km de la base de la Federació, arribar i cremar-la.

Lògicament un desembarcament espacial de 5.000 tropes no havia pogut passar desaparcebut. Foc antiaeri, artilleria, caces 'phantom' de la Federació, la incompetència d'alguns oficials i les condicions climatològiques del planeta feia que ara mateix uns 3.000 d'aquells nois recent sortits de l'acadèmia estiguessin morts dins de les llançaderes estavellades.

Un cop a terra, de nou l'artilleria i la incompetència n'havien matat a 1000 nois més. Els que van poder entrar a la selva, sense cap mena d'equipatge no van tenir molta més sort, molts estaven perduts, per sempre més en una selva de més de 5000 km quadrats.

L'Eric era dels pocs centenars que havien tingut sort. Havien atravessat la selva i estaven a pocs kilòmetres de l'objectiu.

Finalment havia resultat ser una torre de recerca Psicogenètica de la Federació, ara l'Eric entenia perquè havia valgut la pena sacrificar tants soldats.

Era un dels cinc franctiradors que quedaven, feia quatre hores que s'havia estat arrastrant fins al límit de la torre. Estava envoltat d'arbustos i totalment camuflat. Tenia localitzats els punts de vigilància i les alarmes, també havia vist la porta i les defenses. Havia informat per ràdio a l'únic oficial competent que hi havia.

Se li havien assignat quatre objectius, dos soldats a una de les torres de vigilància, serien els primers a morir, i havia de ser ràpid, ja que probablement dins la torreta tindrien una alarma. Una mica més lluny hi havia un niu d'amatrelladores, havia de matar al soldat i inutilitzar la màquina i finalment, una mica més amunt del niu hi havia un soldat amb un fusell, feia pinta que estava aborrit.

Rebria la senyal, se li engegaria al visor un compte enrera i deu segons després els cinc franctiradors dispararien simultàniament als respectius objectius. Llavors, la resta d'imbècils que tenien a uns 300 metres dins de la selva atacarien la torre, i amb molta sort algun podria tornar a casa.

Estava realment impacient, el fusell estava carregat i tenia els objectius ja assignats i memoritzats, així seria més senzill.

Estava pensant en com havia arribat allà.

Semblava ahir que la Federació havia bombardejat el seu planeta. No n'havia quedat res. S'havia allistat a l'exèrcit per venjança. D'això feia sis, set anys? Més probablement més. Instrucció, missions suicides, allistament a la secció de Franctiradors. Una bala, un mort.

I allà estava. Estirat a una selva amb tot d'animalets llefiscosos moguent-se per les seves cames.

De sobte la llum del visor es va engegar. La senyal, en 10 segons es dispararien 20 bales, que matarien a 20 persones.

10

Es va mirar la cara del noi que moriria primer. Semblava simpàtic.

9

Uns 20 anys, un jovenet. Què hi feia en aquella maleïda selva?

8

Probablement no sabia ni ell mateix què hi feia allà.

7

Potser també s'havia allistat perquè el seu planeta havia sigut bombardejat. Potser era de Galzinu 4 ?

6

Ell no tenia la culpa de ser allà. Complia ordres.

5

Segur que ni tant sols sabia què hi havia dins la torre.

4

Un innocent més que s'endurà aquesta maleïda guerra.

3

Segur que no va ser ell el que va ordenar la destrucció del planeta de l'Eric.

2

Amb la cara de nen que tenia probablement no sabia res de la vida. L'havia disfrutat? Havia vist món? A quantes postes de Sols havia asistit? Havia estat amb una noia? Tenia algú que l'esperava al seu planeta?

1

Com es diu? John ? Peter ? Eric ? Marc ? . John, es deu dir John.

0...

Quina merda que és tot. L'Eric va apuntar al front d'en John i va disparar.

L'endemà d'una tormenta (II)

2008-09-25T01:46:00.002+02:00

Ve de l'endemà d'una tormenta (I)

Eren altes hores de la matinada. Dins el monestir hi havia mitja vil·la de Banyoles, la majoria adormits envolcallats en mantes, tant sols uns pocs monjos es mantenien desperts per alimentar el foc i pocs tot i el cansament no podien dormir.

La tormenta casi havia desaparegut. Poques hores abans els trons havien arribat a una violència tal com si un monstre invisible volgués enderrocar el monestir.

L’abat, intranquil, continuava passejant-se amunt i avall, no podia ni aclucar els ulls. No després de pensar amb el que podia haver-hi darrera els murs del monestir.

Potser es feia gran, potser ja no era el que havia sigut. Masses hores tancat a la biblioteca i masses hores llegint a la llum de les espelmes, la seva vista ja no era la mateixa. Però havia vist els cossos, feia 2 dies, i havia vist en Joan com es moria al llit, delirant i amb unes ferides espantoses.

Va acostar-se un cop més a la finestra, va sospirar i va mirar. A fora, la plaça del monestir estava totalment desolada. La pluja ara queia suau i formava grans bases, un arbre tenia el tronc trencat per la violència del vent i les fulles de l’altre es movien al ritme que anaven caient les gotes. El cel continuava estant totalment tapat pels núvols negres, que es resistien a marxar, tot i que ja havien descarregat la seva força. No debia faltar gaire per l’albada. Resaba perquè el temps passés ràpid i perquè sortís el sol, que il·luminaria la terra, i també els seus esperits.

Va tocar la paret amb la mà, estava gelada, feia fred, feia molta fred. Va girar-se i va agafar una manta que hi havia sobre una taula, va agafar una espelma i va tornar a la finestra, es va embolcallar i va deixar la flama a prop de la finestra. El vent que entrava feia que la llum oscil·lés, fent ballar les ombres. L’abat es mirava la flama distretament, fins que una ventada forta la va apagar. L’abat es va quedar de nou a les fosques, va aixecar la vista lentament, i allà, per la finestra, a l’altre cantó dels murs del monestir un home el mirava.

Va cridar i va caure entrebancar-se, de seguida van venir dos monjos a recollir-lo, el van agafar i el van aixecar de terra. L’abat havia vist una cara sense vida, una cara torturada que l’estava mirant. Encara sense recuperar l’alé va senyalar a la finestra, els dos monjos al veure-li l’expressió de terror van agafar una torxa i de mica en mica es van acostar a la finestra, la van il·luminar, i no hi havia ningú.

El terrabastall havia despertat a més gent, que s’aixecaven temorosos al veure que l’abat havia caigut i que demés monjos corrien a ajudar-lo. Una remor general no va tardar en aparèixer en el monestir.

El monjo jove que havia il·luminat cap a fora va tornar amb l’abat i li va posar la mà al front. Sens dubte l’home desbarrejava, s’havia passat tota la nit sense dormir ni sense pendre res. L’estava tornant a abrigar amb la manta quan de cop.... es van sentir uns cops a la porta de l’entrada.

Es va fer un silenci mordaç al monestir, van passar uns segons que es van fer interminables, tothom esperava ferventment que aquells cops haguessin sigut imaginacions, però es van tornar a repetir.

Tots els monjos es miraven entre ells, i finalment a l’abat que restava mut davant dels succesos. Una tercera vegada es van sentir els cops, dos cops a la porta del monestir, dèbils però decidits.

L’abat es va deslliurar de la manta i va apropar-se a la porta amb pas ràpid. Va agafar la fusta que la trabava i va obrir el candau. Va mirar a dins, a les cares esporuguides de la gent i dels monjos. Va fer la senyal de la creu i va obrir les portes del monestir de bat a bat.

Una ventada gelada va apagar algunes vel·les i ciris, deixant l’interior de l’edifici en penombra. La pluja va entrar d’una rebolada, tot empapant l’abat, que amb el cor en un puny va mirar a la cara del desconegut.

Era un home alt i prim. Demacrat, amb robes destrossades, i estava mal ferit. Va fer un pas i va caure de genolls davant l’abat, amb la vista aixecada.

L’abat es va ajupir i li va agafar la cara, tenia febre, els ulls blancs i li faltaven la majoria de les dents, estava tremolant.

L’home volia parlar
L’abat va acostar-s’hi
L’home va dir:
“El monstre m’ha deixat.... ha marxat.... ha entrat a la torre que ha sortit de l’aigua.... perdoneu-me....”

Dit això el que fou un dels millor guerrers de l’exèrcit Almogàver va caure a terra. Sense vida.

temes macroeconòmics.

2008-09-22T21:19:00.002+02:00

Últimament aquest bloc està perdent el seu objectiu de publicar contes...

en fi... serà la crisi.

Justament el post és sobre aquest tema. Ja sé que a potser _ningú_ li interessarà, però és que estic una mica mosquejat.

Impressionant, apasionant, cohibidor, "espeluznant" el que ha passat senyors i senyores. B R U T A L

Per un cantó tenim uns bancs, amb els seus gestors, els seus accionistes i demés basura (estic parlant d'altes esferes, res a dir de l'oficinista). Aquesta gent es troben amb una cosa que es diu neoliberalisme, super guai, super cool, super xaxi.

Els senyors que fan veure que manen a EUA i a Europa vinga a donar llibertats, vinga festa, vinga disbauxa. Tots els bancs a fer calers, i més calers i clar, com que aquí ningú controla res de res, doncs vinga a fer més calers. I d'on surten aquests calers? doncs ningú ho sap, però és igual, fot-li llenya que els beneficis estan pels aires.

És sospitós que tothom, des del cap de govern (ja ja ja) que tenim aquí fins al panader de la cantonada digués:
-"Això ha de petar, no pot continuar així per sempre"

Imagina si ho havien de saber la basura que porta els grans bancs i les grans companyies, però al que anàvem, neoliberalisme i lliure mercat. FESTA!!!

Clar, això peta no? kabooom, la bombolla immobiliària a la merda, primer als EUA, llavors a Europa i vinga, ai festa. Tots els beneficis s'han esfumat. Ai quina pena.

Bancs en bancarrota. Ai quina llàstima que em fan.
Bancs especialitzats en hipoteques basura en bancarrota. Ai quina pena que em fan.
Asseguradores que asseguraven hipoteques basura en bancarrota. Ai pobrets.

I tots aquells malparits amb corbata què? doncs la gent (ai que innocents que som) pensàvem:
- "Ara els hi ha tocat l'hora, ara pagaran, ara vinga a rascar-se les butxaques"

Eps, tanto!, calma i tranquilitat que ara que el tema està malament PER AQUESTA GENT ara arriba el cinquè (i sisè, i setè ...) de caballeria. Ara venen els cabrons del FED i del BCE a fer injeccions de líquid, per què clar!, òsti tu! la borsa no pot caure, més faltaria.

Aquesta gent l'ha liat TOTALMENT? bueeeeeno, home, uns copets a l'espatlla, dolent dolent, no hi tornis eh?

Vosaltres heu vist algun duro dels beneficis immorals i asquerosos que han fet tots aquests cabrons? oi que no? sabeu d'on surten els diners que els hi estan salvant el cul?

benvinguts nens i nenes al món del lliure mercat, bàsicament té una norma:
Privatitzem els guanys, socialitzem les pèrdues!!

iupi iupi, jo també vull jugar. És fàcil, si surt bé em forro i si no.... també!

I la gent com jo? i la gent del carrer? i la gent que els hi ha pujat el preu del pà? i de la gasolina? doncs res home res, ara comença la lliga, tothom davant de la tele!

No sé si era a un llibre de història de fa 3 segles o potser era de ciència ficció que vaig llegir que hi havia una cosa que es deien "sindicats" o quelcom semblant. I ara preguntareu tots i totes: "Carai, i què és això d'un sindicat?" doncs mireu nens i nenes, els sindicats eren unes organitzacions de treballadors que s'agrupaven perquè aquestes coses NO passesin. I en cas de que pasessin, doncs feien que la gent sortís al carrer a cridar, també hi havien unes coses que es deien "revoltes".

Ai quina imaginació aquests escriptors de ciència ficció. Quina imaginació.

Per part meva fins aquí hem arribat.

Senyors banquers, senyors polítics (des d'extrema esquerra a extrema dreta), senyors dels sindicats, senyors tots. Per mi us en podeu anar TOTS a fer punyetes, a mi no m'enganyeu més.

una mica d'autoestima

2008-09-17T19:09:00.002+02:00

Ens hem de moure :)

2008-09-12T14:28:00.000+02:00

Bona diada des de Londres

2008-09-11T11:21:00.001+02:00

Canvis

2008-09-03T01:00:00.002+02:00

Canvi de colors i de títol. Crec que el títol defineix més bé el blog, ja que no té cap sentit.

I m'agrada més el gris que el blau.

L'endemà d'una tormenta.

2008-09-03T00:34:00.004+02:00

Ve de Foscor

L’abat va es va eixugar la suor del front. Davant seu hi havia la majoria dels habitants de la vil·la de Banyoles. El monestir estava ple de gent temorosa. Mai, mai de la vida s’havia vist una tormenta com aquella.

La gent havia acudit en massa a resguardar-se del temporal. Els monjos i els novicis estaven intentant calmar la gent. Els nens ploraven i els grans resaven. De tant en tant, entre els trons i el vent es podien sentir uns cops a la porta, hi havia un silenci tens mentres un monjo i diversos homes armats amb bastons la obrien, fins ara, alleujament al veure a algun parroquià que venia a protegir-se.

Hi havia por, molta por. Feia tant sols un dia havien enterrat la última víctima de la matança que hi havia hagut a prop del paratge de les Estunes. Les seves últimes paraules havien quedat en secret entre els pocs monjos que l’havien intentat curar de les terribles ferides. Parlava de monstres, dimonis i d’un esperit que els guiava.

La gent s’ensumava alguna cosa, havien mort misteriosament 8 nois joves de la vil·la. Havien marxat de nit perseguint a un possible lladre de bestiar, tant sols un havia tornat, mutil·lat i balbucejant paraules inconnexes.

I ara això, una tormenta monstruosa sobre la vil·la. Dins de les parets del monestir hi flotava un gran ambient de pesimisme, hi havia fins i tot que murmuraba que allò era l’Apocalipsi.

Des de l’incident ningú s’havia apropat a l’estany. Quan en Joan va arribar de nou a la plaça major del poble arrastrant-se només havia pogut dir:
-”L’estany em mirava....”

Aquestes senzilles paraules havien sigut suficients com per escampar la por entre tota la gent, simples pagesos, temerosos de Déu i del Dimoni.

L’endemà al matí un grup de vilatans es van dirigir a les coves de les Estunes. Allà hi van trobar sang i els cadàvers els 7 nois restants, també al mig d’una clariana hi havia pedres posades en formes estranyes, s’hi havia fet foc i diversos arbres i matolls estaven cremats.

L’abat va anar personalment a veure el lloc. No tenia cap dubte que allà s’hi havia realitzat una misa negra.

Mirava com els novicis preparaven meticulosament begudes calentes i com repartien mantes entre la gent que arribava xopa. Va allunyar-se i es va posar a mirar per una finestra que donava a l’exterior del monestir. La pluja queia furiosament sobre Banyoles. Tot estava completament fosc, les torxes s’havien apagat feia estona i des d’on estava casi no podia veure el principi del Carrer Nou, tant sols s’endevinava una filera de cases baixes. Un llampec va il·luminar l’escena de cop, es va sobresaltar. El carrer estava totalment buit. Les paraules d’en Manel l’hi havien entrat al cap, els horrors que el jove havia relatat eren més propis d’un boig que d’una persona saludable, i l’escena que havia vist a les Estunes no el tranquilitzava. Què havia pogut fer allò a uns éssers humans? Què havia atacat tant salvatjament a aquells desafortunats?

I l’abat sabia que en aquell moment el que ho havia fet podia estar caminant sota la pluja pels carrers de la vil·la de Banyoles.

Desperta i ...

2008-08-14T14:43:00.003+02:00

olora el cadàver.

Wake up and smell the carcass, aquest era el nom del disc recopilatori de Carcass, un dels grans... grans grups de Grindcore.

Es van separar fa 14 anys, jo ni tant sols escoltava aquest tipus de música llavors. Aquest any s'han reunit de nou per fer uns quants concerts. Aquests seran segons Jeff Walker, el cantant i baixista, la última possibilitat de veure a Carcass tocant en directe.

L'últim concert serà el dia 22 de novembre a Leeds.

Jo ja tinc l'entrada :)

Foscor

2008-07-20T19:42:00.004+02:00

Em fa mal el braç, arrastro una cama, caic, m’arrastro, m’aixeco, camino agafant-me als arbres, llum, casa, gent, venen, caic.

Foscor...
“Joan estàs bé?”
Era la veu de la mare...
“Joan fill, què ha passat?”
...
“On són els demés?”
“Qui us ha fet això?”
silenci i foscor.

Em desperto, el cap em fa mal, casi no el puc aixecar. Sóc al monestir, hi ha una llar de foc encesa, hi ha un monjo sentat al meu cantó, em veu, és frai Isaac, ve cap a mi.

“Joan descansa, descansa”
“On és en Manel?” pregunto

El monjo em mira....

silenci de nou.

En Manel i el Martirià estan prop meu, els altres no poden estar lluny. Caminem ajupits amb els arcs i les dalles a punt. Casi no hi ha lluna, tot és molt fosc.

Sentim un xiscle, correm.

Arribem a una clariana, hi ha una llum verda il·luminant el paratge. Hi ha un home agenollat, tapat amb una caputxa negra. Sento soroll, darrera meu algú xiscla, em giro i veig en Manel agafant-se l’estòmac, cau a terra. L’home agenollat aixeca les mans al cel, les mans estan cremant, hi té foc. Surt llum vermella de la caputxa. Més xiscles de dolor. Algú m’agafa de l’espatlla, em giro. Veig unes faus que es tanquen sobre meu.

Em desperto cridant, a la sala hi ha 3 monjos, m’agafen, em tumben al llit.
“Descansa, estàs salvat, ningú et farà mal aquí, ja està tot”

Respiro fort, tinc por, on és en Manel? on és la mare? la crido, un dels monjos surt corrent.

Foscor...

Sento un dolor insoportable al braç esquerra, l’animal me’l té agafat amb la boca, no veig res, caic a terra, m’estiren el braç i noto que surto projectat, caic a terra amb violència, m’incorporo com puc, una ombra s’acosta, sento un soroll estrany i xiscles, una explosió verda a la clariana fa que vegi l’animal, és com un home encorbat, una cara gegantina amb dents que li surten de la boca, té urpes, m’ataca, salto, noto dolor a la cama i caic boca terrosa a terra.

Em desperto de nou, marejat, estic cansat, estic esbufegant, sento unes ansies enormes de vomitar, em giro, veig un munyó a on tenia el braç esquerra, la meva carn està negra, em torno a girar, els monjos em veuen i m’agafen, xisclo....

Caic a una de les coves, sento dolor a l’esquena i al cap, veig les parets de roca i el cel, guspires verdes. M’incorporo, m’arrastro, surto de les coves, corro cap al camí de baixada a l’estany, caic, estic a la vora de l’aigua, tinc calor, l’aigua em mira, crido, corro de nou al bosc, no! a l’es Estunes no!, em giro, l’estany m’està mirant... a l’altre cantó, he d’arribar a l’altre cantó, corro, corro....

Em desperto de nou. Hi ha dos monjos i l’abat, estan parlant amb la meva mare, plora. Els sento:
“No haviem vist mai ni aquestes ferides ni aquest verí...”

Ho començo a veure tot vermellós.... em sento la gola inflada, no puc parlar....
“Els altres cosos estaven destrossats i escampats en molts metres al voltant, a més semblava que s’hi havia fet una Missa Negra....”

Em costa respirar, moc el braç, em veuen, venen cap a mi corrent, sento l’abat:
“Què vas veure Joan, què vas veure??”

“ Di... di... dim... “

Sento un dolor punxant a la gola, noto que em goteja líquid de la boca. Sento la veu de la mare xisclant.

Foscor.

Svartsinn

2008-07-20T10:41:00.001+02:00

Així és com sona la por:

Svartsinn (last.fm)
Svartsinn (Myspace)

El final d'un camí.

2008-07-19T01:09:00.003+02:00

Continuació de Desperta Ferro (II)

Havia comés inmumerables blasfemies pel camí, amb totes i cadascuna d’elles havia condemnat el poc que em quedava d’ànima a un infern pitjor. La meva ment i el meu pensament havien estat empresonats dins el meu cap durant molt de temps i no hi podia fer res.

El dimoni s’havia apoderat del meu cos i feia i desfeia amb total llibertat. Veia amb els ulls les atrocitats comeses, notava la sang calenta gotejant per les meves mans i em desesperava amb els menjars vomitius que m’empasava.

El meu cos s’havia deteriorat, no quedava res d’aquell guerrer que havia lluitat per tota la Mediterrània, ara era un pollós, un vagabund que havia estat caminant sense un rumb clar per anys, seguint les ordres del monstre que m’havia expulsat l’ànima.

Molt enrera s’havien quedat totes les meves pertenences, tirades pel camí com si no tinguessin cap tipus de valor. Les meves robes estaven estripades, brutes de fang, sang i altres coses pitjors. La única cosa que el monstre conservaba era aquell farcell, amb aquell llibre.

Durant el temps del meu segrest el monstre en que m’havia convertit caminava i caminava. Sempre evitant els camins i passant a través de les muntanyes. Caminava de la tarda fins a ben entrada la matinada, quan llavors es sentava i obria el llibre. Llegia aquell texte blasfèmic a la llum de la lluna, mai he pogut acostumar-me a les monstruositats dibuixades en aquelles pàgines, llegia i llegia, i tot i que jo no entenia res del que deia, em sentia espantat i intentava xisclar i plorar, però no podia i el monstre continuava llegint, i buscant punts al cel, dibuixava símbols al terra que s’il·luminaven amb llums fantasmals i xiuxiuejava frases en altres idiomes que feien que tots els sorolls de la muntanya callessin.

Un dia aquesta monotonia agònica va fer un gir. Durant la lectura va mirar al cel, a unes estrelles i va recitar una espècie de pregària que em va gelar la sang. Una ombra va embolcallar-lo i va sortir una flama blava del terra, hi va quedar un dibuix. Va caminar i caminar durant setmanes seguint un rumb clar, va atravessar unes muntanyes altíssimes i plenes de neu. No llegia a les nits, només caminava. Havia trobat el que feia molts anys, potser dècades, potser segles, potser eons, que buscava.

A la matinada del tercer dia d’haver atravessat les muntanyes el monstre estava diferent, no parava de caminar i jo notava el dolor a les cames, als genolls i notava com les plantes dels peus estaven sangrant. Estava caminant per un bosc molt frondós, baixant per una muntanya, debia faltar poc per sortir el sol però hi havia una boira estranya que tapava les estrelles i feia que no es podés veure més enllà d’uns pocs metres. Com si el cel volgués evitar de veure aquell esser que caminava lliure pel món.

Va arribar a baix de la muntanya, es va posar a caminar lentament cap endavant, a través de la boira. El lloc era totalment silenciós, sols es sentien les passes lentes i la respiració. De mica en mica la boira es va anar aclarint i vaig veure davant meu un estany. Les aigües fosques estaven quietes, com si es tractés d’una superficie de vidre, es va ajupir i molt lentament, com amb veneració va acostar la mà a l’aigua, abans de tocar-la la va mirar fixament. La va tocar i unes petites ones van trencar la tranquilitat que hi havia hagut fins llavors. Es van sentir unes campanes no molt llunyanes. El monstre es va aixecar lentament i va caminar de nou cap a la muntanya.

Deshaucien en Bunny! (I)

2008-07-16T01:05:00.004+02:00

Tot havia anat molt ràpid. En Bunny es va aixecar un dia al matí i va anar a mirar el correu. Entre les revistes de sèrie B i coses xungues hi havia una carta de l’ajuntament de Ciutat Piruleta. Era una ordre de deshauci!!!!! es veu que algú havia denunciat en Bunny com a autor de la “trinxamenta d’aerogeneradors” de feia un mes!

Ràpidament en Bunny va esmorzar i va agafar el patinet rosa, per dirigir-se cap a l’ajuntament. Va entrar esbotzant la porta i va demanar veure el regidor de deshaucis. Després d’esperar mitja hora el van fer entrar i bé, us ho resumeixo, no van tenir unes paraules molt agradables. En Bunny deia que com que pagava els seus impostos podia fer el que volgués amb el mobiliari urbà i el regidor li deia que ho bé pagava una suma impressionant de diners o bé marxava de ciutat piruleta. En Bunny va dir que ni una ni l’altre i que es quedava a casa seva.

Va marxar i va tornar cap a casa, pel camí va parar al supermercat i va comprar provisions de menjar i de ginebra (Bombay Saphire, que en Bunny és un conillet amb classe) per 3 mesos. Potser el farien fora, però ho pagarien car.

Quan va arribar a casa, va arrencar una cortina i la va posar sobre la taula, va agafar un rotulador i va dibuixar un plànol de la casa. Va començar a pensar a on posaria el camp de mines, a on posaria els canons antiaeris, les ametralladores de posició, a on hi hauria el fosat, de quina profunditat seria, el fil espinat i el magatzem d’armes blanques per quan el combat cos a cos fos inevitable... i els altaveus, on estarien els altaveus. Tota bon setge havia d’estar degudament ambientat amb música de batalla i grindcore, que a efectes pràctics ve a ser el mateix.

Va posar-se ràpidament a la feina, tant sols parava per menjar, per fer la migdiada de les 3 i mitja i per, ocasionalment, anar a comprar material al Babaus.

Sort en va tenir que a l’ajuntament tot va lent, perquè va tenir tres dies per poder muntar les defenses.

Al matí del quart dia 3 conillets i una morsa pujaven pel caminet que es dirigia a can Bunny. Es van quedar plantats amb la boca oberta al veure que la caseta de color blau clar d’en Bunny s’havia convertit en una fortalesa amb fosat, muralla i diverses torres de vigilància. A més, no havia demanat el permís d’obra major. Encara li cauria més grossa.

Quan van estar a 10 metres del fossat va aparèixer en Bunny a dalt d’una torre de vigilància, amb un monocle, un puro i la ja clàssica barretina. Va dir:

-”Altoooo, quiets aquí o faig una desgràcia!!”

Els quatre representants de l’ajuntament van mirar-se’l i van obrir la boca per dir alguna cosa, però en Bunny els va interrompre.

-”Espereu espereu, només 4? uhm... deixeu-me pensar..... això és poca cosa....”

En Bunny va desparèixer un moment cap a dins de la casa.... poc després va sortir amb un grapat de CD’s (tots originals), va tornar a pujar a la torre i va dir:

-” Com que sou només 4 i a sobre un és una morsa poso una cosa així tranquileta i poc èpica val?”

Seguidament va posar un CD de Opeth i va dir:

-” Dieu dieu...”

Els pobres representants de l’ajuntament es van mirar estranyats i van tornar a obrir la boca per cridar l’ordre de deshauci a en Bunny, just en aquell moment va començar a sonar la cançó Deliverance a tot drap, fent que els crits dels funcinaris es perdessin.

Ells ho intentaven, però la veu de Mikael Åkerfeldt podia més que ells. També ajudaven les guitarres elèctriques i la bateria... buff quina bateria.

Total, que en Bunny es va cansar. Allò no era tant èpic com es pensava, al Senyor dels Anells tot molava més. Però clar, aquells eren els diplomàtics, quan abans els despatxés millor...

Va agafar la Kord 6P50 que havia comprat a un viatge a les ex-repúbliques soviètiques i va apuntar a la morsa... no sabia per què però les morses mai li havien acabat de caure bé.

Els funcionaris al veure el panorama van marxar a tot drap corrent cap a la Ciutat Piruleta de nou. En Bunny va apretar el gatell, fent una ràfega llarga que va fulminar a dos dels conillets, llavors la ametrelladora es va encallar. Cony de trastos soviètics!! va posar el seguro i li va fotre quatre patades, va sentir un soroll a dins i ho va tornar a intentar, el conillet i la morsa estaven ja fora de l’abast de l’ametrelladora. En Bunny va saltar ràpidament a l’altre cantó de la casa, va mesurar el vent, va mirar la humitat i va enfocar el morter a 45º i mig... i va disparar.

El projectil va dibuixar una trajectòria prou maca al cel i poc després es va sentir un “kaboooooom” prou bèstia. En bunny va treure el cap per la muralla amb uns binocles que l’hi havien tocat feia molt de temps a un sorteig del Club Super 3 i va veure la morsa corrent amb la llengua fora i un forat gegantí amb un conillet rostit a dins. Merda! havia fallat!

pd.- Del barco de chanquete, no nos moverán!

2008-07-11T10:58:00.001+02:00

Una gran vinyeta per recordar els meus temps d'estudiant:

GHOUL - what a wonderful world

2008-07-07T00:38:00.003+02:00

GHOUL - What a wonderful world

I see towers of flame, and corpses too

I see the doom, of me and you
And I think to myself.... what a wonderful world.

I see skies obscured, I see no light
Dark freezing days, dark sleepless nights
And I think to myself .....what a wonderful world.

The clouds of radiation are so pretty in the sky
Tumours on the faces of the people who survived
I see friends in the past kill each other for food
They're really starving......So will you.

I see babies die, I watch them decompose
They'll hurt much more, than I'll never know
And I think to myself .....what a wonderful world

Despera Ferro (II)

2008-07-06T23:48:00.002+02:00

Continuació de Desperta Ferro

La ciutat d’Artaki havia caigut. Els almogàvers l’haviem convertit en cendres. Tots els defensors eren morts o bé esclaus, les cases cremades i els palaus saquejats.

Fins la meva trobada amb el vell havia sigut una batalla sagnant, un cop després tot s’havia convertit en un infern. Probablement el vell m’havia administrat alguna potzina abans de morir ensartat. El meu cos no responia, em sentia com adormit.

Recordo tornar a entrar al palau, dirigir-me de dret a les habitacions del virrei, un camí que no havia fet mai, ja que era la primera vegada que entrava al palau, però tinguent la sensació que l’havia recorregut incontables vegades. Quan hi vaig arribar recordo que m’estaven seguint una trentena d’homes, soldats que s’havien afegit al veure’m amb pas decidit. Al arribar ens vam trobar les habitacions buides, no hi havia ningú. Mentres la gent es llançava al pillatge de les cambres, vaig tirar a terra un armari. A darrera, hi havia una porta amb unes escales. Es va fer un silenci, com sabia que aquella porta estava allà?, tots em van mirar estranyats, però no van dubtar a seguir-me quan hi vaig entrar. Hi havia uns escalons que pujaven en espiral cap a dalt, cap a una torre.

Pocs metres després vaig colpejar una fusta que barrava el pas, es va accionar una trampa, una llança va sortir de la paret, la vaig esquivar, com si ja sapigués el que sortiria, i va empalar a un company meu a darrera, això va despertar la ira dels soldats, millor així.

Finalment els escalons s’acabaven i es sentien corredises a dalt. Vaig acabar de pujar i vaig veure davant meu un passadís de 5 m, estret, molt estret, només hi podia caminar una persona. Vaig anar a davant, als 3 metres vaig aixecar l’escut a l’alçada del coll i vaig preparar l’espasa a l’altre cantó.

Ja veia l’habitació que hi havia al final del passadís, vaig fer un pas més i una cimitarra es va estrellar al meu escut, just al mig. Vaig fer un pas ràpid i vaig saltar a l’interior de l’habitació, d’un altre salt vaig obrir l’estomac a un home, el que m’havia intentat matar.

L’habitació era molt gran, hi havia amuntegats en un cantó sacs amb provisions i armes, també hi havia un llit i una taula. Al fons de la paret adjacent hi havia un home que em mirava amb pànic a la cara, i també dues noies. El virrei i les seves dues filles. Com ho sabia?

Vaig avançar cap a ells, en aquell moment van entrar a l’habitació alguns dels almogàvers que em seguien. Es va fer un silenci.

Vaig acostar-me lentament al virrei, les seves filles, d’uns 20 anys em miraven tremoloses, abraçades al seu pare. Vaig llençar l’escut a terra, em vaig treure el casc i el vaig deixar sobre el llit, em vaig mirar el virrei als ulls. M’hi vaig acostar fins a tenir-lo a un metre. Amb una rapidesa que em va sorpendre la meva mà esquerra va subjectar la mà amb la que el virrei havia tret una daga i pretenia clavar-me-la al coll. El virrei em mirava amb cara de pànic. Amb un moviment ràpid vaig esclafar-li el seu colze contre la paret, l’home va exclamar un crit de dolor i em va mirar a la cara.

No sé com m’havia pogut anticipar a tots els moviments, era com si una veueta dins meu m’anés dictant el que anava a passar, o pitjor, com si jo fos una titella a la mercè d’algú, em sentia flotant i dominat per alguna cosa.

Vaig obrir la boca, de dins meu va sortir una veu fina, lenta, no era la meva veu tot i que sortia del meu coll. Vaig parlar un idioma extrany, parlava i parlava, en veu baixa, perquè només em podés sentir el virrei, frases curtes i alegres, com em sorna.

El virrei suava i em mirava com si tingués davant el mateix Diable, potser l’hi tenia. Em va contestar amb veu baixa, blanc, pres del pànic amb tons llastimosos...

La meva resposta va ser un cop de genoll a l’estòmac, vaig sentir com el metall que em protegia el genoll es clavaba al seu estòmac i el perforava, l’home es va quedar de quatre grapes a terra, subjectant-se la ferida, l’hi vaig aixecar el cap amb el braç esquerra, li vaig posar l’espasa dins de la boca mentres ell mirava, immobilitzat pel dolor i la por. Li vaig xiuxiuejar una cosa amb aquell idioma desconegut a la orella i li vaig clavar l’espasa.

Els soldats miraven horroritzats darrera meu. Després de recuperar l’espasa, l’escut i el casc vaig girar-me i vaig tornar cap a baix. Abans de sortir de l’habitació em vaig girar als soldats.

- "Les noies són vostres, feu-els-hi el que volgueu. En Roger no té perquè saber-ho."

Ja a baix del palau, vaig sortir al carrer i vaig mirar al cel, amb la sensació de no haver-lo vist en molt de temps. Estava xop de sang, de dalt a baix. Vaig enfilar pel carrer cap a la sortida de la ciutat.

Segon darrera segon sentia com el meu cos es movia sol, no tenia cap mena de control sobre els meus moviments. Estava siguent dominat per un dimoni. A on aniria ara?

En Bunny i la màquina del temps (IV) i final

2008-07-03T01:18:00.001+02:00

Va aterrisar com de costum, amb el cap per davant. Es va aixecar i va agafar el time-o-matic, allò TAMPOC era Bergen, va agafar el dispositiu i el va aixecar sobre una roca, li fotria d’òsties fins que saltessin totes les peces.

En un moment de lucidesa mental sense precedents, en Bunny, el conillet grindcore va mirar al seu voltant. Estava a dalt d’una muntanya totalment pelada, fins a on arribava la mirada hi havia un paisatge totalment desert i escarpat, no es veia res més en kilòmetres i kilòmetres a la rodona.

Va agafar el time-o-matic i se’l va guardar a la butxaca.

Feia bastant de sol, i s’aborria. Va aproximar-se fins a una espècie de paret de pissarra que hi havia allà i va agafar un “pedrusco” i va començar a fer guixots a la pissarra, hi va estar una estona. Es dedicava bàsicament a dibuixar figures extranyes en forma de fila, es divertia pensant que potser algun boig ho trobaria i es pensaria que era llenguatge de marcianos, je je je je.

Poc després va sentir com algú esbufegava, va girar-se i va veure que pel camí de pujada a la muntanya arribava un home vell, tot suat i ple de pols, amb una barba blanca que li arribava fins al pit. Lògicament es veia cansat i va quedar astorat al veure un conillet blanc a dalt de la muntanya.

L’home va llençar el bastó amb que s’havia ajudat per pujar i es a llençar a les potetes d’en Bunny i va començar a exclamar paralues extranyes.

Ja està, va pensar en Bunny, ja m’he trobat amb un altres sonat!

L’home se li anava acostant agenollat i continuava proferint aquelles paraules extranyes. En Bunny no va tenir clar si era per benerar-lo o per capturar-lo i posar-lo a una olla, per tant va treure el seu llançaflames portàtil de la butxaca i li va fotre flamerada a l’home.

En Bunny feia uns dies que portava molta ànsia inventiva i també havia canviat unes peces del seu llançaflames portàtil perquè el foc sortís més a pressió.

Va apuntar al vell i va pulsar el gatell, de la pressió amb que va sortir el foc el llançaflames va sortir disparat cap al cel. En Bunny i l’home vell s’ho van quedar mirant. El llançaflames pujava i pujava al cel, deixant una estela de foc, de cop, es va girar i va caure cap a on estaven els dos. En Bunny al veure-ho va sortir potetes ajudeu-me, l’home, encara de genolls s’ho mirava amb cara babau.

El llançaflames va caure a uns 10 metres d’on estava l’home, causant una gran explosió de foc i un gran terrabastall. Quan en Bunny va treure les orelletes del forat a on s’havia amagat va veure l’home, totalment xamuscat, amb la barba cremada de genolls davant del tros de pissarra on en Bunny havia estat jugant, l’home s’agenollava i s’agenollava, després es va aixecar i va arrencar el tros de pissarra com va poder, amb la mala llet que li va caure a terra i va quedar partit en dos parts rectangulars, però l’home li era igual, va agafar els dos trossos de pedra i va baixar tot exultant muntanya avall.

En Bunny flipava, quan de boig suelto pel mon....

Justament en aquell moment va sentir a la butxaca el vibrador del time-o-matic, la bateria ja estava carregada.

El va treure i va pensar que ja en tenia prou, això ja estava anant massa lluny i ja havia estat a punt d’acabar malament masses vegades. Saps què? cap a casa!

Va posar: Ciutat Piruleta, any 6847

Va engegar i van saltar unes espurnes, en Bunny es va sentir teletransportat.

Una vegada més va caure, es va aixecar i fa ver una ullada, tot estava fosc, allò no era casa seva... ni tant sols es va molestar a mirar el time-o-matic.... a on devia ser ara? semblava una sala, tota fosca fosca, semblava que hi havia més gent, i hi feia fred.

De cop, es va il·luminar un escenari, a dalt, una bateria molt rudimentaria i dos homes vestits de negre amb la cara pintada blanca, amb els cabells molt i molt llargs, rossos i lliços.

En Bunny plorava d’emoció mentres aixecava els puny al cel, quan va sentir la frase:

- Das ist.... Det som Engang Var!!!!

a punt de continuar amb el blog

2008-07-01T00:31:00.003+02:00

Bones gent,

Sento haver tingut el blog en "stand-by" i sense avisar! suposo que també haureu notat que no corro gaire pels vostres blogs. A partir de demà torna maese Lant a la blogosfera.

Us deixo amb una foto del que m'ha estat i m'està entretinguent últimament:

En Bunny i la màquina del temps (III)

2008-06-10T22:21:00.002+02:00

De nou, en Bunny el conillet Grindcore va aterrisar al terra. Es va aixecar amb les orelles tortes per la patacada i va mirar al seu voltant. Tampoc era Bergen, i no feia pinta que fos al 1994.

Definitivament hauria de revisar la circuiteria del time-o-matic, això estava arribant a un nivell desastrós desastrós.

Bé, res, seria qüestió d'esperar a que la bateria es recarregués. Almenys semblava que no estava en perill. Va revisar la pantalla, Basilea, 1943. I això de Basilea a on quedava? i 1943.... bé almenys semblava que la guerra no hi havia arribat. Encara.

Semblava que estava a un laboratori, hi havia tubs d'assaig i probetes per tot arreu, amb tot de líquids de colors simpàtics i graciosos. En Bunny va començar a mirar per sobre les taules, hi havia escrits amb fòrmules químiques i estava tot amb alemany. Pssss, més alemanys.

En Bunny es va cansar de mirar els líquids que hi havia per allà, va agafar la porta i va sortir a fora. Hi havia un passadís bastant llarg, i va començar a caminar. Anava passant per portes, eren altes i totes hi tenien noms, tots noms alemanys. En una de les portes va sentir soroll, com de una persona parlant. Sense mirar el nom de la porta va entrar, a lo millor es trobava un altre alemany simpàtic a qui poguer fer servir de cavall.

Aquella sala era un laboratori també, a sobre una taula hi havia tot un arsenal de tubs i més tubs i probetes i tot de coses rares amb tot de líquids fumejants. A un cantó de la taula hi havia un home de mitjana edat, duia una bata blanca i tenia un tub d'assaig a la mà. L'home semblava abstret. Estava mirant al sostre i parlava sol.

En Bunny se li va acostar encuriosit, realment aquell viatge temporal li havia donat l'oportunitat de conèixer gent super xunga. L'home va veure el conillet i va posar-se a saltar, tot exclamant coses rares amb alemany, llavors, l'home es va començar a moure de forma sospitosa, es va posar de quatre potes i va començar a parlar d'unes flors gegants que estaven moguent-se pel sostre. En Bunny flipava. Bé, semblava que l'home també flipava.

De cop l'home es va aixecar i va començar a cridar dient que un espiral l'estava absorvint cap al pais dels ossets de gominol·la i es va estirar al terra, arrosegant-se com un cuc mentres babejava.

En Bunny se li va acostar, i el va tocar. L'home no reaccionava gaire. Llavors el conillet li va mirar el tub que subjectava, semblava que hi havia algun líquid transparent.

L'home es va agenollar d'un bot, es va posar davant en Bunny i li va dir:
- " OOooooohhhh, un conillet rosaaaa"

En Bunny li va contestar:
- "No, rosa no, blanc"
i l'home es va postrar davant seu i li va donar el tub.

- "Per tu, oh gran deu de les pastanagues fúcsies"
En Bunny va agafar el tub que li oferia el químic boig i es va apartar, allò semblava que anava a més.

En Bunny va sentir l'alarma del time-o-matic, per fi podria marxar d'allà. Va agafar el tub i se'l va posar a la butxaca. Va reprogramar la màquina, una altre vegada, a Bergen, 1994. Va mirar l'home encara a terra i es va fixar que tenia el seu nom brodat a la bata, se li va acostar, se'l va llegir i li va dir, amb el seu millor alemany.

- "Danke, Dr. Hoffman"

En Bunny va activar el time-o-matic, van sortir les espurnes de rigor, el time-o-matic va posar
- Muntanya del Sinaí, -XXXX, i en Bunny va desparèixer. Malhumorat.

En Bunny i la màquina del temps (II)

2008-06-04T23:59:00.003+02:00

Van aterrar a un carreró. La patacada va ser considerable.

El senyor es va aixecar com va poder, en Bunny encara li penjava de la cama, agafat per les dents. El senyor del bigoti divertit va mirar al seu voltant totalment acollonit i va cridar:

- "was passiert?"

I en Bunny li va dir amb el seu alemany rudimentari...
- "Enxuldigen! das is main time-o-matic, das ist kaputt!"
(perdó, és el meu time-o-matic, que no funciona)

L'home no sortia de si en veure que un conillet blanc amb un dispositiu electrònic li estava parlant amb un alemany més aviat trist.

En Bunny va mirar el seu time-o-matic, San Francisco, 1985. Curiós, què tindria a veure San Francisco amb Bergen?... res!

Va estudiar la situació, era de nit, semblava que ben entrada la matinada, el carreró era el típic de pel·lícula de terror, fosc, humit, amb contenidors de basura tumbats per terra i molta bruticia per tot arreu. Bé, seria qüestió d'esperar que el time-o-matic es recarregués. Però què faria amb aquell home amb pinta d'estaquirot? i vestit de militar... i amb aquella boca oberta.... No el podia deixar allà. S'hi va enfilar per l'esquena i se li va sentar al cap, va agafar els seus cabells com a regna i va dir:
- " apa!, gerade aus, gerade aus!"
(apa, endavant, endavant)

L'home, encara xocat pel cop i per l'experiència traumàtic no va qüestionar el conillet que tenia enfilat al cap i li va fer cas, va començar a caminar cap endavant.

Pocs metres més enllà del carreró en Bunny va sentir música que sortia d'una porta. Semblava una porta de darrera d'algun local. Potser podrien entrar i fer un gin-tonic mentres esperaven que el time-o-matic es recarregués, llavors passarien per Berlin, deixaria aquell home allà i cap a Bergen!

En Bunny va cridar al seu caball particular:

- "Richts!, eintritt eintritt!"
(Dreta, entra entra)

L'home, va obrir la porta i va entrar. Si el senyor del bigoti divertit estava xocat, més ho va estar quan va veure l'espectacle del local a on havien acabat d'entrar:

Era una espècie de discoteca, hi havia una pista de ball i un escenari. Sobre l'escenari i havia tot d'homes formosos vestits amb cuir que s'anaven donant copets innocents amb fuets. A baix a la pista, hi havia molts d'homes, tots també amb pantalons de cuir estrets, molts sense camisa i amb gorres. Els bigotis també semblaven ser usuals en la clientel·la de l'establiment.

Sobtadament un es va girar i va mirar a l'home que acabava d'entrar per la porta del darrera, amb un conill al cap. Ràpidament aquest noiet va donar un cop de colze a un amic seu, i també es va girar. El gest es va repetir fins que tota la pista de ball estava quieta, i mirant al nouvingut.

En Bunny continuava sentat sobre el cap del senyor del bigoti divertit mirant encuriosit l'escena. Per què tots havien parat de ballar? i com és que no hi havia dones? ah, potser estava a una discoteca gay de San Francisco!! podia ser, si, podia ser.

Els parroquians del local van anar tancant un cercle al voltant de la montura d'en Bunny, aquest va dir:
- "Was ist das? was passiert?"
(què és això, què passa?)

En Bunny, que començava a fer-se càrrec de la situació li va dir:
- " Jo jo jo, Sie lieben dich"
(jo jo jo, els hi agrades!)

En Bunny va saltar del cap del senyor just en el moment en que dos senyors de color l'agafaven pels braços i l'aixecaven per l'aire. El nostre conillet va obrir-se pas entre la multitud fins arribar a la barra, potser li servirien algun brevatge mentres esperava el time-o-matic, que per cert, ja estava al 80%. Al veure que el cambrer també estava més per l'espectacle de la pista de ball que per servir-lo es va colar a dins de la barra i es va posar a repasar les botelles, totes de "garrafon", es va girar un moment i va veure com una múltitud portava el seu amic en braços i com el van fer entrar a una porta que posava:

"Dark Room"

Com és que hi havia una habitació fosca? per què serviria? Bé, va continuar buscant fins que va trobar una botella de "Bombay Saphire", es va servir una copeta i la va anar saborejant mentres mirava com la gent feia cua per entrar a la anteriorment esmentada sala fosca.

Pocs minuts després va sonar l'alarma del time-o-matic, ja estava carregat i preparat per marxar. El seu amic encara no havia tornat, i semblava que la festa acabava de començar. Bé, potser el deixaria allà, total, semblava que havia fet uns bons amics.

En Bunny va tornar a posar: Bergen, 1994. La màquina va fer "click" i van tornar a aparèixer les ja típiques espurnes, abans de que en Bunny sentís la sensació d'evaporar-se va veure que la màquina tornava a saltar i a la pantalla hi posava:
Basilea, 1943

La caça

2008-05-28T19:36:00.005+02:00

Extracte de la carta del 2n Cap de Guàrdia de la ciutat Comptal de Barcelona, Arnau de Castellnou al Tribunal de la Inquisició de Roma.

Vaig apretar la marxa, el camí feia pujada i la pluja feia que tot fos fang. El crit no havia sigut llunyà i probablement venia d’una masia que es veia no molt lluny, amb una mica de sort hi arribaria en uns pocs minuts.

El peu em va relliscar i vaig caure a terra, vaig aixecar-me i vaig llançar el meu sarró a un cantó del camí, ja seria a temps de recuperar-lo. Estava completament xop i tenia fang fins als genolls. Ara clarament ja veia la masia, hi havia llum a dins. Feia 10 dies que el seguia, el o la o els... no ho sabia, però ara ja l’havia atrapat, segur que era ell.

Feia 10 dies que havia sortit de la Ciutat Comtal de Barcelona per a investigar una sèrie d’estranys esdeveniments que havien tingut lloc a les rodalies de la vil·la de Mollerussa. Unes masies havien sigut atacades de nit, els seus habitants morts misteriosament, els cossos tal com si algú hi hagués practicat una missa blasfema. Dia rera dia havia seguit el rastre, sempre cap al nord, cada dia igual. En dos dies més de marxa arribaria al reialme de Felip IV, rei de França i allà ja no hi podria fer res, però ara ja els tenia.

La porta de la masia estava perfectament tancada. Em va tranquil·litzar. Potser havia sigut una falsa alarma, però, i el crit que havia sentit feia uns moments? Vaig trucar a la porta, si més no, buscaria refugi entre les seves parets. La pluja que queia sobre la meva caputxa no em permetia sentir gairebé res. Vaig tornar a trucar, aquesta vegada amb el puny tancat i vaig cridar:

“Ah de la casa!”

Ningú va obrir. Vaig rodejar la casa fins a arribar a un finestró que estava mig obert, no podria passar-hi de cap manera però almenys podria mirar què estava passant a dins. L’habitació semblava que era una cuina, hi havia una xemeneia encesa i una olla hi penjava, hi havia tot d’estris de cuina i un forn de llenya, també encès. Al mig de la sala hi havia una taula amb tot de verdures. Hi havia una porta oberta i hi vaig veure un moviment, un braç acabava de sortir de l’habitació, algú estava arrastrant un cos.

Havia arribat tard, per molt poc. Però aquesta vegada seria l'última.

Em vaig assegurar que la porta estigués tancada, era massissa, no la podria obrir. Com s’ho havien fet per entrar? Vaig córrer rodejant la casa, a darrera hi havia una finestreta, vaig obrir-la i em vaig esmunyir a dins. L’habitació era petita i fosca, hi havia unes lleixes amb pots i provisions, semblava que estava a una espècie de celler. Vaig treure’m la capa xopa i la vaig tirar a un cantó, vaig desenfundar l’espasa curta i vaig escoltar.

Tant sols sentia el batec del meu cor i la pluja fora. Feia dies que estava seguint a aquest psicòpata i ara no el deixaria escapar. El terra estava sec, per on havia entrat ell? La porta estava tancada. No podia ser que l’haguessin deixat entrar. Ja ho descobriria a l’interrogatori, sempre i quan el pogués agafar viu.

Vaig sentir un tro, em va trasbalsar molt, havia de pensar en calma, tenia el factor sorpresa, no sabia que jo era a dins, ara bé, havia de vigilar, probablement seria més d’un.

Vaig continuar per un passadís que duia a una sala il·luminada per un foc, pel camí vaig veure una porta entreoberta, vaig fer una ullada i hi vaig entrar. Hi havia una taula a terra i senyals de lluita, una dalla a terra i dues cadires trencades. Algú s’havia intentat defensar. A la paret una senyal de sang que continuava cap al terra, i que anava al passadís d’on venia. Hi hauria brega d’aquí a poc, vaig fer una altra ullada a l’habitació i vaig agafar una pota d’una de les cadires, necessitaria tot el que pogués per atacar.

Ja al passadís vaig ajupir-me i vaig continuar el més sigilosament que podia cap a la sala, la tormenta de fora feia que fos impossible sentir gaire res, amb això almenys, estava tranquil. Quan vaig arribar a la sala vaig veure una escena que em va horroritzar:

La sala estava il·luminada per una llar de foc en un cantó, les finestres estaven tancades i al bell mig hi havia una taula grossa. En aquesta taula hi havia 3 cossos totalment nus, els braços d’un dels homes penjaven de la taula i tenien rierols de sang que encara estaven degotant fins a terra. A un cantó de la taula hi havia un monjo! Anava vestit amb un hàbit marró i tenia el cap descobert, una barba totalment despoblada i descurada li cobria la cara i tenia els ulls en blanc. El seu cos era prim i xuclat, desprenia una aura fosca de perversitat. Amb una mà sostenia un llibre gegant, de tapes negres amb candau d’acer i amb l’altra sostenia una copa. Recitava unes paraules espantoses, que em feien gelar la sang fins i tot sense entendre-les.

Les pregàries que deia al seus déus blasfems em produien la mateixa por que em produeix una aranya o una serp, una por arrelada dins del cor, una por sense sentit, una por que prové de temps immemorials, de quan la raça humana no era ni humana.

Em vaig quedar espantat al meu racó en silenci contemplant horroritzat aquell espectacle espantós. Sobtadament l’home va aixecar la copa per sobre el llibre i hi va abocar el seu contingut lentament a sobre. Un líquid vermell i espés queia sobre el llibre i semblava que el llibre l’absorbís, el líquid no l’esquitxava i no queia a terra, es quedava dins el llibre! No vaig poder reprimir un crit.

L’home es va girar sorprès. Em mirava amb els ulls blancs, però sabia que em mirava a mi, va llençar la copa i va apuntar-me amb el seu dit. El meu cos no responia pel pànic que tenia i no podia moure’m, tan sols mirar horroritzat com aquell home em senyalava i recitava unes paraules inintel·ligibles a poc a poc, unes paraules que em cremaven el cap i que feien que em maregés.

No sé d’on vaig treure les forces, però vaig aconseguir aixecar-me, vaig trontollar i vaig donar-me un cop al cap amb la paret. El dolor em va fer despertar momentàniament i amb un acte reflex vaig llençar la meva espasa a l’home. Va ser un tir desesperat i afortunat, l’espasa va ferir-lo al braç amb què sostenia el llibre.

La seva reacció va ser espantosa, va callar, em va mirar amb una cara d’odi espantosa, va girar al cap i es va mirar l’espasa que tenia clavada al braç. Sense mostrar cap tipus d’espant o de dolor va agafar l’empunyadura de l’espasa i se la va extreure, lentament. Vista l’escena i ja recobrat el control sobre el cos vaig veure que no m’enfrontava a un boig, sinó a un dimoni. Vaig girar-me i vaig dirigir-me el més ràpid que podia cap a la sala per la que havia entrat, cap a la finestra, cap a l’exterior.

El cap em rodolava, potser per l’espant, potser per el cop, i anava rebotant de paret en paret del passadís talment com si anés begut. No sentia soroll darrera meu, vaig arribar a la porta de l’habitació i vaig girar-me enrera.

El monjo avançava pel passadís lentament, els seus peus no tocaven a terra i tant sols es podia veure la seva silueta negra, flotant a dos peus de terra que avançava cap a mi. Veia els seus ulls blancs travessant els pocs metres que ens separaven que em miraven amb odi.

Vaig saltar cap a l’habitació i em vaig llençar per la finestra, vaig caure en una bassa. L’aigua freda em va revifar i vaig sortir corrent pel camí on feia uns moments havia pujat.

No sé quanta estona vaig córrer, en cap moment em vaig girar. L'única cosa que sé és que corria sense veure res i que de cop vaig notar que queia, vaig notar que queia en una aigua glaçada i que vaig pedre el coneixement.

Em vaig despertar dies després a la vil·la de Ripoll, on uns llenyadors m’havien trobat flotant en un riu i m’havien agafat.

En Bunny i la màquina del temps (I)

2008-05-26T01:05:00.001+02:00

En Bunny va mirar les instruccions que tenia, va girar el plànol i va acabar de comprovar algun mecanisme.... semblava que ja estava a punt. Així a simple vista semblava un despertador. Però no, era una autèntica màquina del temps.

En Bunny frequentava totes les fires de coleccionisme de llibres de segona mà, i en la última havia pogut adquirir el llibre: “Time travel for dummies”, on hi havia les instruccions per fer-se un dispositiu de viatges temporals portable i recarregable.

Més o menys tenia la forma d’un despertador, amb una pantalleta per posar-hi la destinació i la data. El mecanisme del llibre era molt rudimentari i per tant en Bunny hi havia posat unes pantalletes digitals i el google maps per fer-ho més senzill, havia borrat un parell de coses que creia poc interessants del plànol original. Segur que així funcionaria molt millor, i a meitat de preu!

Ràpidament en Bunny havia decidit que faria servir el dispositiu per viatjar en el temps, tenia dos objectius. El primer, lògicament i com espero que ja sapigueu tots a aquestes alçades era conquerir el món. El segon, era poder anar a un concert de Burzum.

Així doncs, el primer era el primer. Concert de Burzum.... va sortir del garatge, va anar al jardí (ja que tenia por que el mecanisme explotés) i va posar a la pantalla digital del time-o-matic: Bergen, 1993.

Va apretar el botó de “Go”, de sobte van sortir una sèrie d’espurnes del dispositiu i llavors va començar a fer llumetes, potser no havia sigut gaire bon idea treure tot un circuit integrat i substituir-lo per una pastilla de xocolata.... La pantalla va començar a rodar i en Bunny va sentir com si s’anés evaporant, va fer una última ullada al dispositiu i va veure com Bergen canviava per Berlin i 1994 per .... 1943.... Uhm, què va passar a Berlin el 1943?

En Bunny es va veure com si caigués per un espiral verd i negre, hi havia tot de rellotges que anaven endavant i enrera que li pasaven pel cantó a tota velocitat.

De cop va sentir com si aterrés, de caps per avall. Va desincrustar-se el cap de terra i va mirar a on era, semblava que estava a dins d’un forat, el cel estava fosc i es sentien trets i crits per tot arreu, va sentir una explosió molt a prop seu i li va caure a sobre tot de runa. Per sort no es va fer mal, es va aixecar i va recuperar el time-o-matic, va fer una ullada ràpida i va veure com hi posava: Recarregant.... 05% complert.

Perfecte, encara passaria mitja hora ben bona abans no pogués marxar d’allà. Va sentir xiulets de bombes i va decidir que seria una molt bona idea marxar per potes.

Després de còrrer durant una estona va deduir que estava dins una trinxera, va treure el cap i va veure uns metres més avall una altre trinxera, estava al mig d’un carrer i tots els edificis estaven mig derruits i molts en flames. A la trinxera de davant hi havia gent, estaven cridant i semblava que miraven al fons del carrer. Anaven vestits com de militars i duien unes ametralladores totalment rudimentàries, en Bunny mirava tot encuriosit.

De sobte, al fons del carrer es va sentir un soroll monstruós i de les runes va aparèixer un T-34 rus! impressionant, en Bunny sempre havia volgut veure un trasto d’aquest en moviment, quina gràcia! el que passa és que va deduir que el t-34 estava apuntant a la trinxera que tenia just 2 metres davant seu i que molt probablement la gent que hi havia a dins estaven esperant justament allò. En Bunny va pensar que seria una gran idea estirar-se al fons de la trinxera. Es va deixar caure al fons, es va tapar les orelletes amb les potetes. Dit i fet, als pocs segons va sentir una explosió i un sacseig al terra, seguit d’un slienci. En Bunny va aixecar el cap i va veure com sortia fum de la trinxera de davant. Va saltar-hi cap a dins, a veure si podia trobar un amagatall millor.

Dins de la trinxera hi havia un desordre bastant important, braços cames i molta bruticia, va intentar agafar una ametralladora d’aquelles super velles i va sentir com tot de gent s’aproximava corrent cap a la trinxera, va treure el cap de nou i va veure com una quinzena de soldats anaven a llençar-se, amb les baionetes a punt cap a dins.

En Bunny va entendre que la seva situació era bastant compromesa, quan aquella gent saltés dins de la trinxera no es preguntarien si aquell conillet era del seu bàndol o no simplement el liquidarien. Eren masses i en Bunny no podia ni tant sols aixecar aquell cony d’armes que hi havien dins de la trinxera, havia arribat la seva hora.

Va decidir que moriria com un conill. Amb el cap alt i les orelles a punt, mostrant el pit i sense tenir por.

Finalment els soldats van arribar a la trinxera, van anar saltant dins i van fer una ullada ràpida. Parlaven un idioma que en Bunny no coneixia i duien a l’uniforme una espècia d’estrella vermella amb un martell i una falç a dins, de què li sonava allò a en Bunny?... ara no hi queia.

Bé, el tema es que en Bunny va mirar al més gros fixament als ulls, els soldats es van quedar parats al veure un conillet blanc a dins d’una trinxera, es van mirar i tots van somriure, un es va acostar, es va ajupir i li va acariciar el cap, va dir:

O, kakoi milyi królik!
(oh, quin conillet més maco!)

i van continuar corrent cap a la pròxima trinxera. En Bunny es va quedar sol, amb la sensació de ridícul i d’estupidessa més bèstia que havia tingut mail. No només li havien negat una mort digne, sinó que a més l’havien tractat com a “conillet maco” i l’havien deixat allà.

En Bunny va agafar el cabreig més bèstia que podia recordar, va agafar la ametralladora de terra tot i que pesava una autèntica bestiesa, la va aixecar i va apuntar als soldats que corrien carrer envall i va cridar:

“Desgraciats, el conillet maco serà la vostra matroska!!!! cabrons!!!!! hippies!!!!! “

i va apretar el gatell. La bala va sortir totalment desviada cap al cel i de l’impacte del retrocés en Bunny va sortir 4 metres rebotit, va caure rodolant a una altre trinxera i va rodolar una bona estona, quan es va aixecar anava tot brut de fang i li feia molt de malt el cap. Va mirar el time-o-matic i va veure que ja estava al 80%, bé, potser seria millor oblidar el que havia passat, amagar-se una estona i marxar d’allà. Va veure a prop un forat a una paret on hi podria càpiguer, i va decidir entrar-hi.

El forat per dins continuava, de fet era un túnel bastant estret, però estava molt humit i en Bunny hi va relliscar i hi va caure cap a dins, en plan tobogan. Ja en començava a estar molt fart, des de que havia arribat que no feia res més que volar d’un lloc a l’altre.

Finalment va semblar que arribava al fons del túnel, hi havia una sala i ell estava com al conducte de l’aire acondicionat, a dalt de la sala.

A baix hi havia 4 o 5 persones, tots de mitjana edat, anaven vestits amb uniformes militars d’alt rang, estaven al voltant d’una taula amb un mapa i estaven tots cridant i xisclant, realment semblaven molt preocupats. En Bunny se’ls va estar mirant i n’hi havia particularment un que li sonava molt, cabells negres, baixet, amb una veu de pito que es posava al cap i un bigoti extremadament ridícul i petit, a on l’havia vist abans? definitivament quan tornés hauria de fer un repàs als llibres d’història.

De sobte la reixa on estava en Bunny es va obrir i va caure just a sobre la taula del mapa, totes les persones que estaven allà van fer un bot enrera i tots van desenfundar les pistoles i el van apuntar, en Bunny es temia el pitjor i si senyor així va ser. L’home del bigoti ridícul es va adelantar i va dir:

“Das ist ein schönen Kaninchen”
(Quin conill més maco)

En Bunny ja no podia aguantar més això... va notar una vibració i va veure que el time-o-matic estava carregat al 100%, va activar-lo i es va engegar de nou, unes espurnes i va començar a moure’s. Va aprofitar l’últim moment per llançar-se a la cama del senyor del bigoti ridícul i li va clavar dentallada!!!

L’home es va posar a saltar i a cridar mentres en Bunny no el deixava de cap manera i va notar que els dos començaven a evaporar-se. L’última cosa que va veure el Bunny de la sala va ser com la porta s’obria de cop i els soldats que havia vist amb l’estrella vermella abans entraven disparant les seves ametralladores.

I en Bunny i el senyor del bigoti ridícul van caure dins l’espiral del temps...

Campanya de conscienciació

2008-05-16T01:34:00.002+02:00

En Bunny va posar el premi al seu despatx, quedava bastant bé al cantó del diploma de cata de vins.

Estava satisfet, però alhora una mica decebut perquè no havia pogut utilitzar la Gatling. Bé, amb una mica de sort aviat es presentaria una nova oportunitat.

Va dirigir-se cap a la biblioteca per a reanudar la lectura. Tant sols havia creuat la porta va sonar el timbre. Bé, potser finalment podria estrenar la joguina avui.

Va obrir la porta amb el ditet de nou molt a prop del botó. A fora hi havia una conilleta vestida d’infermera. Vaja, ho sabia!.

La conilleta va intentar dir:
“Ho...”

Però en Bunny la va interròmper, la Gatling estava massa alta, no resultaria efectiva amb, per exemple, aquesta conilleta.

“Un momentet si et plau, de seguida estic per tu. “ - Va dir mentres entrava ràpidament cap a dins l’habitació de les eines. Als pocs moments en Bunny va tornar amb un tamburet i un tornavís. Va col·locar el tamburet sota la Gatling, s’hi va enfilar i amb el tornavis va reajustar la Gatling perquè apuntés més baix. Ara els canyons miraven curosament la conilleta que hi havia a fóra.

En Bunny es va posar el tornavís a la butxaca i va dir-li.
“ Ja està, em sap greu, digues.”
La conilleta va quedar bastant extranyada pel que havia passat. Però bé, estava allí per un motiu ben clar i calia fer-ho.
“ Mira, hola, sóc la infermera Betty, treballo al departament de conscienciació de l’Hospital de la pastanaga roja de la Ciutat Piruleta”
“Ah, i? “ - va preguntar en Bunny.
“Doncs mira, que vinc a fer una campanya de conscienciació per l’ús de profilàctics entre els conillets i les conilletes”
En Bunny va decidir que allò era un tema seriós i que, de moment, no es mereixia esser disparada. Però va contestar:
“Si si, ja sé que si no usem profilàctics llavors apareixen tot de conillets i conilletes petites i que...”
“No no, “ - va contestar la conilleta - “ Jo sóc del departament de enfermetats de transmissió sexual, jo vinc a conscienciar per les enfermetats que es poden adquirir”
“Et refereixes al SIDA? “ - va fer en Bunny?
“Bé, si, però com que veiem que després de tants anys la gent continua fent el que els hi rota, doncs hem decidit jugar la nostra última carta. Has sentit a parlar de la gonorrea?”
“Ah si, un grup de Grindcore!, alemanys, ho fan bastant bé!”
“Si si, toquen bé, però jo em refereixo a la enfermetat en si” - va dir la conilleta.
“Doncs no, no la conec. De què va?” - va preguntar inocentment en Bunny.
La conilleta va treure un dossier d’una maleta i va dir:
“Mira, és dificil d’explicar, t’ensenyo unes imatges” - va dir mentres ensenyava unes fotos a en Bunny.
En Bunny es va mirar les imatges encuriosit, la seva cara va passar de blanc conill bufó a blanc conill pàlid, llavors va passar a verd conill marejat i es va convertir en blau conill agonitzant.
Va preguntar: “Això està fet amb Photoshop oi?”
La conilleta va contestar: “No, amb càmera de fotos.”

En Bunny es va asserenar, va respirar profundament i va dir a la conilleta.
“O sigui, que vens a casa meva a ensenyar-me fotos d’aquestes?”
“Bé, tingues en compte que és una campanya per prevenir....”
“Si si “ - va interròmper en Bunny - “ i com que vens amb bona fé, en tens 20”
“20 què?” - va contestar la conilleta.
“20 segons abans no accioni la meva flamant ametralladora nova."

La conversa es va acabar aquí, la conilleta tant sols va tardar 7,82 segons en sortir del jardí d’en Bunny. Això si, amb la satisfacció d’haver conscienciat a un conillet més.

Conclusió: NO aneu al google images i busqueu “Gonorrhea”. Jo ja he avisat.

Premi per en Bunny!

2008-05-14T18:14:00.004+02:00

Bé, ja estava instal·lada.

En Bunny havia tingut un disgust al veure que l'escopeta no havia pogut trespassar l'escut de titani de les conilletes del post anterior, per això s'havia instal·lat una Gatling a la porta de casa seva.

La mirava satisfet, els seus 8 canons negrets, nets i pul·lits frisaven per disparar...

Ara només faltava que vingués algun altre fanàtic a explicar-li coses sobre la salvació, o algun hippie intentant vendre-li galetes o números per una panera.

Quina emoció quina emoció, bé, ara és qüestió d'esperar je je je. Com que no tenia gaire res més a fer durant aquella tarda va decidir que aniria a llegir una estoneta. Va posar-se el bernús, es va asentar còmodament a la seva butaca, es va encendre un puro i va posar un got de Caipirinha a la tauleta del cantó, va acariciar la tapa del llibre i el va obrir curosament per a on havia deixat el punt. Va sonar el timbre.

Quina emoció! quina emoció! va deixar ràpidament el llibre sobre la butaca i va còrrer cap a la porta, va comprovar el mecanisme de nou i va obrir la porta, amb el dit ja a punt per accionar la ametralladora.

Hi havia un home, que es mirava extranyat els 8 canyons que tenia a 3 pams de la seva cara.

" Sí? " - va dir en Bunny.
" Uhn.... hola Bunny.... " - va dir l'home, una mica incòmode.
" Sí? qui ets i a què vens? " - va preguntar en Bunny, ja impacient per accionar el botó.
" Doncs mira... sóc l'skorbuto i et vinc a portar un premi..." - va contestar.
" Oh! " - va fer en Bunny una mica decebut. Va apartar el ditet peludet del botó i va dir:
" I és gratis ?"
" Sí clar! " - va contestar l'skorbuto.
" ja.... i no hi ha trampa no?, no hi ha lletra petita? "
" Clar que no! "
" ja... i no t'he de comprar cap capsa de galetes oi? ni cap recopilatori de música dels anys 70 oi? "
" Que nooooooo "
" Ok, merci doncs " - va dir en Bunny mentres agafava el paquet que li oferia l'skorbuto.
El va desembolicar, el va mirar satisfet i va preguntar.
" I com és que em dones un premi ? "
" És que m'agraden les teves històries " - va contestar.
" Ah, mola!, apa adéu" - va dir en Bunny mentres tancava la porta.

L'skorbuto es va quedar una mica extranyat per tot plegat mentres es girava i marxava cap al portal del jardí. De cop es va obrir la porta de cop, l'skorbuto es va girar i va veure en Bunny a la porta, i els 8 canyons que l'apuntaven altre vegada.

" Per cert ! " - va dir en Bunny.
" si...? " - va fer l'skorbuto
" Records a l'Ada! " - i va tancar la porta.

Conclusió - Merci!

Predicació

2008-05-12T20:08:00.003+02:00

En Bunny estava llegint a la seva biblioteca, estava ben sentat a la seva butaca predilecta disfrutant d’un puro i d’un bon llibre. Van trucar a la porta.

Una mica molest es va aixecar i es va dirigir cap a l’entrada, duia el monocle posat i el bernús, que li donava una aspecte intel·lectual i interessant. Estava caminant pel passadís, a 4 metres de la porta d’entrada quan van tornar a trucar. En Bunny encara es va molestar més, quina poca paciència si-us-plau! Va obrir la porta.

A fora, dues conilletes velletes l’estaven mirant amb somriures falsos. Una era clarament la que manava, l’altre conilleta estava una mica darrera seu, treient el seu cap per sobre les espatlles de la principal.

“Bones, què desitjen?” va dir en Bunny
“Hola maco, com et dius?”- va fer la conilleta principal.
“Em dic Ny, Bu - ny” - va contestar en Bunny, en to de guasa.
“Molt bé Ny, mira, et portem una cosa perquè ho llegeixis” va fer la conilleta, mentres li allargava una revista.

En Bunny va agafar la revista. A la portada hi havia un conillet crucificat i tot de conillets i conilletes plorant. La revista es deia “Apalaja”. En Bunny va inspirar lentament, es temia el pitjor.

“ I de què va aquesta revista?, és d’història? és de ciències? contes curts? “ - va preguntar en Bunny.
“ Bé, és una revista que et pot aportar molt Ny, explica la vertadera Història” - va dir la conilleta jefe.
“ I també parla de ciència!, en aquesta hi ha un reportatge sobre el descobriment de l’Arca de Noé” - va dir la conilleta secundària tot estirant el coll mentres acompanyava la frase d’un somriure bastant peculiar.
“ Perdó, l’arca de Noé?” - Va preguntar al·lucinat en Bunny.
“ Si si, l’arca de Noé, va existir de veritat...” - Va dir la conilleta.
“ Ja.... aha.... veig... “ deia en Bunny mentres allargava la mà per darrera la porta cap al paraigüer, on a més del paraigua i tenia una escopeta de doble canó.
“ Si, i a més el fi del món està a punt d’arribar de nou! però aquesta vegada no serà amb aigua! perquè Déu va veure que l’aigua feia malbé moltes coses....” - Va continuar la conilleta somrient.

Va ser aquí quan en Bunny va treure la escopeta i els va disparar en tota la cara. Però no patiu! les conilletes que es dedicaven professionalment a la peregrinació casa per casa anaven preparades i havien tret del bolso un escut de titani que les havia protegit!

En Bunny al veure l’escut va tornar a disparar i hi va tornar i hi va tornar.... les conilletes davant l’insistència van sortir potetes ajudeu-me, però abans de sortir del radi d’acció de l’escopeta d’en Bunny van aconseguir tirar-li una revista dins la bústia.

En Bunny estava fora de si, l’hi havien aconseguit colar una revista, i a més no les havia pelat. Potser millor així, ja que la part de darrera del jardí ja començava a estar més que plena.

Bé, tant sols havia sigut un fet anecdòtic, va agafar la revista i la va llençar a fora, va endreçar de nou l’escopeta al paraigüer i va dirigir-se de nou cap a la biblioteca.

Conclusió: Història basada en part en fets reals. Desgraciadament jo no tenia una escopeta al paraigüer.

2008-05-08T10:00:00.000+02:00

Je je , doncs això.

Bunny vs SOAP (II)

2008-05-07T23:19:00.003+02:00

En Bunny estava fora de sí, no s’ho podia creure. És que no podia ser.

Va arribar a les portes del congrés. Li sortia fum de les orelletes. El saló de congresos era gran, però ho tenia tot estudiat. Primer va agafar una escala i va tapiar una per una les 8 finestres de la sala. A dins veia com homes i dones ben vestits i tots amb portàtils xerraven i xerraven i reien els fills de puta.

Va acabar amb la última finestra, no s’obririen ni a patades. Ara tocava la porta d’emergència de la sala. Va anar-hi i hi va cavar una trinxera, a dins hi va posar tot d’estaques i fil espinós. La única entrada/sortida del palau de congresos era la porta principal. I per allà no hi sortiria ningú.

Va pujar al T-90, el va posar amb pilot automàtic. 20 metres cap a endavant i ja estaria. Es va posar sentat sobre el canó i va agafar la XM312. Es va ajustar les ulleres i va engegar el tanc.

La porta del congrés de Web Services i Service Oriented Architectures va caure a terra totalment aplastada, quan la pols es va disipar es va veure un tanc rus amb un conillet blanc darrera una ametralladora a sobre. El congresistes, tots fans del SOAP i dels Web Services s’ho miraven horroritzats.

En Bunny va cridar:
“ I DIEU QUE AMB ELS WEB SERVICES HI HA COMPATIBILITAT ENTRE PLATAFORMES?”

i la gent va dir al unisó:
“Si, clar”

I en Bunny va contestar:
“ I per què cullons l’Axis provoca incompatilibitats amb el WSIT a runtime? CABRONS!!!”

En Bunny va polsar un botó i la torreta del t-90 va girar-se i va començar a disparar projectils tot seguint un angle de 180º, mentres en Bunny disparava i disparava, apuntan al cap dels fans dels WS SOAP, destrossant-los literalment a tots.

5 minuts després no hi havia cap mena de moviment a la sala de congresos. Al terra hi havia una pasta vermellosa i enganxosa. En Bunny va saltar del tanc i va dirigir-se cap a la sortida d’emergència, allà al fosat hi havien 4 o 5 SOAPers que havien intentat fugir, estaven totalment empalats.

Ja més tranquil en Bunny va agafar el tanc i va tornar cap a casa. Pel camí va repostar gasolina.

Desperta ferro

2008-05-05T23:40:00.003+02:00

Estava a punt d’arribar a dalt de la muralla, al meu voltant tot eren crits. Vaig apartar el cap just a temps d’esquivar una pedra gegant llançada amb molta força, el meu company de darrera no va tenir tanta sort i va caure cap a baix amb el cap enfonsat. Vaig aixecar la vista, tant sols hi havia uns dos metres d’escala per arribar.

Un turc va treure el cap i em va mirar, ens vam veure de molt a prop, va aixecar la mà, on hi duia una llança per a llençar-me-la, de sobte una fletxa llançada des files catalanes el va traspassar per la gola i va desplomar-se cap avall.

Vaig saltar de l’escala, a l’interior de la muralla hi havia tot de cadàvers, alguns companys ja havien arribat a dalt i ja estaven lluitant a cos a cos amb els arquers que impotents veien com aquella part de la fortalesa queia davant dels invasors.

Em vaig obrir pas a cops d’espasa entre les escases defenses, vaig sentir de seguida com els meus companys pujaven darrera meu, ja érem a dalt, ja no ens pararien. Els defensors intentaven fugir de dalt de la muralla donant-se empentes entre ells, alguns queien, alguns relliscaven en la sang, tots maleïen. Alguns es van girar i es van llençar contra nosaltres. Eren jovenets, la última esperança d’Artaki, criatures. Els seus ulls reflexaven odi, no en va, haviem matat als seus pares i familiars al camp de batalla, fora de la ciutat, tant sols feia un dia.

Les nostres espases van entrexocar, no tenien cap mena d’experiència ni entrenament, no ens van poder parar.

Ja a baix de la muralla la ciutat era nostra, parts d’aquesta estaven en flames i de fons es sentien els crits del pillatge i el saqueix.

Vam recòrrer els carrers incendiant-ho tot, ens dirigíem cap al palau reial, allà hi havia el nostre objectiu, allà ens fariem amb la victòria i venjariem així els nostres companys caiguts en batalla.

De sobte un marrec se’m va llençar a sobre amb una destral, vaig parar el cop amb l’escut, li vaig donar un cop amb el peu a la seva cama, es va desequilibrar i va caure, quan intentava aixecar-se li vaig donar un cop amb el cantell de l’escut al cap, vaig notar un cruiximent al seu crani i va caure estès a terra, vaig aixecar els ulls, estava a les portes del palau reial.

Vam improvitzar un ariet i ens vam llençar contra la porta, aquesta no va aguantar ni dos impactes. Les portes eren decoratives, l’arquitecte no devia pensar que mai haurien de parar a una companyia d’almogàvers. Vam entrar tots desordenadament, el rebedor estava buit. Els pocs homes que hi havia dintre devien estar amagats. Destrossariem el palau i ens ho enduriem tot. Com sempre.

Alguns van pujar escales amunt, jo em vaig decidir per un passadís lateral. Al fons vaig veure com tres servents pàlids fugien per una porta, els vaig perseguir. Quan vaig arribar la porta estava tancada, la vaig esbotzar a patades i vaig continuar endavant. Em trobava en una espècie de menjador amb una font al mig, dos dels servents van continuar corrent mentres un tercer es quedava agenollat al cantó de la font demanant clemència plorant.

Dos companys van anar corrent darrera els servents, jo em vaig quedar quiet davant del cuc que demanava pietat. Les seves robes lleugeres i netes contrastaven amb la meva cota de malla tacada de fang i sang. La meva túnica estava esparrecada per tot arréu. L’home, d’uns 30 anys no callava. Lògicament no l’entenia. L’estava mirant com suava a través del casc, jo també suava. Vaig posar la punta de la meva espasa a la seva gola, ell es va tirar enrera i va començar a arrastrar-se d’esquena cap a la punta del menjador, el vaig seguir a poc a poc, disfrutant del seu terror.

Vaig deixar que sortís del menjador, vam arribar a un patí interior rectangular, a cada cantó hi havia una porta i estava tot ple de plantes que no havia vist mai. L’home continuava arrastrant-se, va arribar a dins del pati. Em vaig adonar que per primer vegada estava lluny dels meus companys. Vaig agafar impuls i vaig traspassar al servent, que es va quedar estirat a terra, estirat enmig de la seva pròpia sang.

Vaig aixecar la vista al cel, com era normal no hi havia ni tant sols un miserable núvol, el calor era insuportable, més dins de l’armadura i arrastrant el pes de l’espasa i l’escut. De cop vaig sentir un calfred i un murmuri que no entenia. La veu no venia d’enlloc, com si s’hagués originat dins del casc. Vaig notar una nàusea, que vaig poder contenir i em vaig desequilibrar, vaig caure a terra al cantó del cadàver. Em vaig aixecar ràpidament, atent a qualsevol moviment. Vaig veure un moviment a la porta de l’esquerra, sigui qui sigui el que em va afectar venia d’allà. Un sentiment d’odi indescriptible m’hi va fer llençar.

Vaig arribar i la porta estava bloquejada, vaig començar a esbotzar-la amb el peu, la porta aguantava, vaig agafar embrançida i m’hi vaig llençar tot jo. Vaig notar un cruiximent a la porta, vaig agafar embrançida de nou i m’hi vaig tornar a llençar. Anava a tornar a agafar embrançida quan vaig tornar a sentir la veu, una veu xiuxiuejant, totalment inintel·ligible, pausada, calmada i misteriosa. Aquesta vegada no em va venir la nàusea, em vaig calmar, els sorolls de la batalla es van calmar també, no els sentia, no notava la calor i el pes de la cota de malla es va alleujerir, vaig aproximar-me lentament cap a la porta i aquesta es va obrir tota sola.

Unes escales baixaven cap a baix, per un passadís molt mal il·luminat. La humitat em va sorpendre, un aire fètid venia d’abaix, sense pensar-ho vaig avançar. Subjectava l’espasa i l’escut amb total parsimonia, totalment segur que res passaria. Vaig agafar el casc i me’l vaig treure de forma distreta, deixant-lo caure a terra, el seu repiqueix amb les escales em venia com un soroll de fons totalment absent, em vaig treure la caputxa de malla i un corrent fresc em va refrescar la cara.

Vaig arribar a una sala tènuament il·luminada per torxes. Repleta de botelles i líquids estranys, llibres i papirs amuntegats per tot arreu, taules i fustes tirades per terra. Al fons vaig notar un moviment. Un vell embolicat amb parracs estava remenant sobre una taula, es va girar i ens vam mirar, em vaig posar tens. Tenia els cabells llarguíssims i una barba sense cuidar, estava encorvat i desprenia una aura de vellesa increible. L’home no es va sorpendre de veure’m allà, es va posar a caminar cap a mi, arrastrava una cama i musitava alguna cosa entre dents. Tenia por, por com no havia tingut mai. L’home s’anava apropant i jo notava que no tenia força als braços per defensar-me. Ja el tenia molt a prop, les seves arrugues de la cara em semblaven fastigoses i vaig veure que tenia un ull completament entel·lat. Ja a davant meu va aixecar lentament les mans i vaig veure que tenia unes ungles llarguíssimes, trencades i brutes. Vaig tenir la sensació de que m’empetitia, no em podia moure, de cop, amb una força totalment esfereidora es va llançar sobre mi i vaig notar com em posava les seves mans vils a la cara, tapant-me els ulls i les orelles. Vaig notar un impacte a tot el cos.

Vaig agafar aire i vaig tenir la sensació de que aquest cremava, m’enlairava donant voltes sobre mi mateix. Un dolor espantós es va apoderar del meu cervell, sentia centenars i centenars de veus incomprensibles que m’entraven a dins, veia grafies estranyes còrrer davant dels meus ulls i cares de gent que no coneixia. Vaig veure ciutats desconegudes amb edificis gegants i gent extranya que les poblava, vaig veure estatues obscenes de dimensions descomunals i com centenars de persones amb pell groguenca com s’agenollaven davant meu! em vaig veure vestit amb una túnica marró sostenint un ceptre monstruós i em vaig veure caminant en un desert de sorra infernal, corrent per una jungla envoltat de serps, caminant dins de coves i rodejat de sacerdots mentres consumava un sacrifici humà.

Vaig veure com exèrcits sencers morien davant dels meus ulls i com animals monstruosos queien del cel per cremar amb foc que sortia de les seves boques ciutats senceres, com d’esquerdes del terra sortien cucs infernals i devoraben estàtues i piràmides.

Vaig notar que els meus peus tornaven a tocar a terra. Vaig obrir els ulls, em tornava a sentir amo del meu cos i del meu cap, vaig atravesar el crani del vell amb l’espasa, ell ni es va moure. Amb l’escut vaig apartar-lo i vaig tirar-lo el més lluny que vaig poder. El cadàver va xocar contra una taula i la va derrumbar.

Estava tremolant, què m’havia passat?

Havia de marxar d’allà, vaig recollir el casc i me’l vaig tornar a posar, em vaig dirigir a la taula a on havia estat treballant el vell, pel camí vaig colpejar el cadàver amb una ràbia inusitada una altre vegada enviant-lo uns metres enlluny, vaig sentir una mena de satisfacció estranya al fer això. Al arribar a la taula vaig agafar una bossa. Me la vaig penjar de l’esquena sense pensar-ho, tot tapant-la amb restes de túnica, vaig agafar un recipient estrany, estrany però molt familiar. Vaig tornar a les escales, vaig pujar el primer graó i vaig llançar el recipient cap a una pila de llibres que hi havia prop. Vaig continuar pujant les escales i vaig notar com un foc estava consumint tota la sala on feia uns moments havia estat.

Vaig tornar a sortir al pati, davant meu 4 soldats amb les armes rogenques es van parar davant meu i em van preguntar si havia deixat alguna cosa que valgués la pena darrera meu, sense pensar-ho els vaig contestar que no, que abaix tant sols hi havia una habitació buida. Van marxar sense fer més preguntes.

Vaig mirar al cel de nou i era diferent, tenia un altre color. Era jo, però no estava sol. Vaig mirar-me bé l’espasa, estava oscada per diversos llocs, era la meva espasa, però notava que me la mirava de forma curiosa, em vaig repasar de dalt a baix. De sobte, em vaig agafar el crucifix que duia penjat del coll, el meu puny va anar sol, me’l vaig arrencar i el vaig tirar a dins de la font del pati.

Vaig caminar de nou cap a dins del palau, amb unes ànsies de sang i foc com no havia tingut mai.

La megalomania d’en bunny.

2008-04-27T17:49:00.002+02:00

En Bunny era un conillet megalomaniac, ho tenia de petit. En comptes de jugar a futbol amb els altres conillets a l’hora del patí ell es dedicava a quedar-se apart ensajant riures sinistres i depravats tipus:

Muahahahahaha
Muaaaahaaaahaaaa

Cosa que va fer que els altres conillets els hi fes por. Aquesta costum no es sabia ben bé d’on li havia sortit, potser era dels llibres que llegia de ben petit, o potser de les pelis de sèrie B que miraba de forma massa usual. La qüestió és que en Bunny tenia el ferm convençiment de que algun dia dominaria el món. Ho tenia casi tot pensat.

Aixecaria un exèrcit de morts vivents, format per milers i milers de conillets zombis, llúdrigues zombis i gatets zombis. Primer conqueriria la Ciutat Piruleta, i des de casa seva a les afores observaria la destrucció de la ciutat a mans de les seves ordes sentat a una trona de marbre negre amb una capa negre amb caputxa, mentres per fi podria posar a la pràctica els seus riures més cruels i espantosos.

Un cop la ciutat Piruleta s’hagués agenollat a les seves potetes, prohibiria la música pop, les begudes amb gas (excepte la cervesa), les amanides amb escarola i canonges i imposaria una economia basada en un model socialista.

Lògicament el tema no s’acabaria aquí. Podria agafar la ciutat Piruleta per sorpresa, però es descubriria al món i els exèrcits de les altres ciutats es prepararien per rebre les seves tropes. Es muntaria una guerra d’anys i anys, però ell estava ben segur que en sortiria victoriós i s’erigiria així com el conillet que dominaria el món.

Només li faltaven uns detalls:

L’exèrcit de zombis i la trona de marbre negre. La capa l’havia comprat al Carnaval de l’any passat d’oferta en una botiga de disfresses.

Conclusió. - Ho sento de veritat per aquest escrit, però estic molt cansat (avui m’he aixecat a les 4 de la matinada :(

The Clash

2008-04-20T00:56:00.002+02:00

Bé, els que em coneixeu sabeu que m'agrada molt i molt la música.

Fa poc vaig tenir una xerrada amb un bon amic del meu poble sobre The Clash, grup londinenc de pre-punk?

El tema és que pocs dies després vaig enviar un CV a Londres justament, a la ciutat de The Clash.

Es veu que a London els hi va agradar el meu CV, hi vaig anar per una entrevista (London Calling).

M'han acceptat (Should I stay or should I go?).

un gran dia

2008-04-12T23:47:00.000+02:00

Quin gran dia que seria avui, quin gran dia!

Per fi havia arribat, l’església estava de gom a gom. Quina gran satisfacció!, vaig entrar i em vaig mirar l’ambient, suposo que l’adequat per a l’ocasió.

Vaig avançar per un lateral fins a un lloc des d’on podria veure bé l’espectacle, perquè per mi, i per altra gent, allò seria un espectacle. Semblava que els havia costat decidir-se, però per fi es va fer el pas. Ja feia temps que es rumorejava, i per fi, era una realitat.

Una ullada ràpida em va permetre veure moltes cares conegudes, totes expressant uns sentiments clars, però, realment, què amagaven? satisfacció? tendresa? estaven contents de ser allà com jo? segurament molts si, segurament molts no.

La Rosa per exemple, ella no estava contenta d’estar allà, clar que no. La seva relació amb en David havia sigut diferent a la meva, qui ho sap si les coses haguessin anat d’una altre manera, potser els papers d’algun protagonista d’avui es canviarien.

El rellotge, les dotze i cinc, ja comencem amb els retards. Realment tot allò s’acabaria tard, però en fi, un dia és un dia. No era l’únic que mirava el rellotge. Hi havia un home a l’altre filera de bancs que estava visiblement nerviós. Hi devia ser allà per raons “polítiques”, una llàstima. Mai m’havien agradat aquestes obligacions que ens autoimposem. Gent com aquell feia que una festa com la d’aquell dia agafessin uns tons falsos i hipòcrites. Però bé, no deixaria que m’amargués el dia. I tant que no.

Per fer temps, vista ràpida a l’església. Ja n’arribava a fer de temps que no hi entrava. No recordava l’altar tant a prop dels bancs. Ah si!, havia llegit que hi havien fet obres i que havien desplaçat el tros de marbre aquest perquè la litúrgia fos més propera als fidels. Recordo que havia rigut al llegir la noticia. Els finestrals, els finestrals eren la única part de l’església que m’agradaven, quantes hores observant-los quan era petit, mentres escoltava aquell home que llegia històries, sempre les mateixes. Suposo que avui en tornaria a sentir alguna.

De cop es va fer un silenci a l’edifici, per fi havia arribat el moment. Vaig tencar els ulls, em va venir la imatge d’en David, un gran amic, com l’havia conegut a l’escola, com haviem jugat a futbol al pati, de com haviem fumat d’amagat el primer cigar d’amagats a l’institut, de com més tard ens haviem distanciat l’un de l’altre, de quan ens vam retrobar anys més tard, un cop haviem acabat les respectives carreres i de quina manera els nostres camins es van tornar a ajuntar després dels anys. Semblava mentida.

Vaig obrir els ulls, vaig agafar aire i vaig posar a la meva cara el meu millor somriure, em vaig girar i vaig observar el fèretre entrar.

Tornada a la realitat (IV) i final.

2008-04-10T22:51:00.000+02:00

En Chipmunk, el gos de la pradera estava sentat a casa seva plegant mitjons. Era un menjador comfortable, estava sentat a una cadira de plomes d’avestruç i estava bastant concentrat en la seva tasca. Darrera seu, al fons del menjador hi havia una televisió amb les noticies, en Chipmunk les escoltava.

El reporter de les noticies estava parlant d’un extrany succés que havia passat feia poc.

“Un conillet molt bufonet amb barretina catalana ha protagonitzat diversos incidents pels voltants de la ciutat Piruleta, primer va intentar massacrar una convenció del partit polític Iniciativa per Ciutat Piruleta, els Verds. Tot seguit va destrossar tots els molins de vent que hi havia pel voltant, va armat amb una motoserra i va amb un patinet rosa. “

En Chipmunk es va girar de cop espantat cap a la tele.

En la descripció havia conegut el seu amic, en Bunny. En Chipmunk sabia el que havia de fer. Ell també havia llegit el Quixot.

Va sortir al garatge, va agafar el seu patinet, blau. Va agafar una txapel·la vasca i la seva motoserra, també una rèplica de “La matança de Texas” i es va dirigir cap a Barcelona.

A la barceloneta hi havia en Bunny, a la platja, mirant cap a l’horitzó. Encara estava cohibit pel tamany de l’arma amb que l’havien intentat atacar feia un dia. Per sort havia arribat a Barcelona aquella mateixa nit, lluny de la conilleta grisa sadomasoquista. Va decidir llavors que necessitaria un nom per identificar-se... per destacar entre els conillets andantes que hi havia hagut a la història. Va decidir que es diria.... “El de la trista barretina”

Estava meditant sobre el bé que li aniria el nom quan va sentir un patinet prop seu. Es va girar i va veure a un gos de la pradera andante, en la seva bogeria no va reconèixer el seu amic, en Chipmunk.

El gosset de la pradera se li va acostar i li va dir:
“Oh Bunny...”

I en Bunny li va contestar:
“Calla gos!, no sóc en Bunny, sóc el conillet de la trista barretina!, tu qui ets?”

En chipmunk va pensar un momentet i va dir.
“Sóc el gosset de la blanca lluna, i vinc a desafiar-te!”

En Bunny va pensar un momentet i va dir:
“Accepto, pringat!”

En Chipmunk, tot recordant les últimes pàgines del Quixot va dir-li:
“Si guanyo jo tornaràs a la Ciutat Piruleta i t’hi estaràs fins a la fi dels teus dies, en canvi, si perdo podràs anar passejante pel món dient que m’has guanyat! okis?”

En Bunny va contestar:
“Mola!”

Els dos van pujar als patinets i es van encarar, en les seves potes peludetes tenien el volant del patinet i la motosserra, engegada.

En Bunny es va ajustar la barretina i en Chipmunk es va ajustar la txapel·la. Es van llançar els dos cara a cara, els patinets van agafar una velocitat vertiginosa, quan faltaven uns 4 metres perquè els dos xoquessin, ambdós van saltar cap amunt 5 metres, van fer 3 volteretes a l’aire i van entrexocar les motoserres, van caure els 2 perfectament a terra, amb les dues potes de darrera.

Es va fer un silenci sepulcral a la platja, va bufar el vent i va aixecar una mica de sorra, un xiquet del Garraf que estava passejant per la platja s’ho estava mirant a la llunyania.

De cop, en Bunny va caure a terra.

En veritat en Chipmunk no l’havia tocat, però al saltar en Bunny, que tenia la tensió baixa havia agafat una baixada de tensió i s’havia desmaiat.

A la poca estona en Bunny es va aixecar i va veure que no tenia la seva motoserra, hi havia un rastre d’un patinet que sortia de la platja, i davant seu hi havia el seu patinet, encarat en sentit a la Ciutat Piruleta. En Bunny va comprendre que era el final. Va agafar trist el seu patinet i va tornar a casa seva. Dos dies després va arribar-hi, va deixar el patinet al garaig, va entrar a la biblioteca desconsolat i va sentar-se a la butaca on havia llegit “El Senyor dels Anells” fins a embogir. Va aixecar la vista i va veure un llibre que sobresortia una mica de l’estanteria. “Juliette”, del Marquès de Sade ;)

Bé, prou. Aquí s’acaba el meu peculiar homenatge al Quixot :)

Conclusió: Sempre m'ha fet molta gràcia que Mr. Cervantes triés Barcelona com el lloc on el Quixot recupra el seny!

En Bunny se'n va a dormir.

2008-04-03T09:21:00.000+02:00

Tercera vegada que intento penjar el post :(

Dedicat a la finestreta.

En Bunny va arribar a casa seva, va deixar el patinet al garaig, casi sense aparcar, i va arrastrar els peus fins al pis de dalt.

Havia sigut un dia de mil dimonis, estava esgotat. A les 6 s'havia aixecat per anar a còrrer, llavors havia anat a treballar. No havia sigut un bon dia, 3 reunions a hores intempestives i mails constants que no l'havia deixat treballar concentrat :(

Després de la feina, doncs al curs de Llúdric, l'idioma de les llúdrigues. Sempre li havien caigut simpàtics aquests animalets i havia decidit feia poc aprendre el seu idioma. Però ara resultava ser molt molt difícil.

Total, que eren 2/4 de 10 del vespre i tot just arribava a casa. Es va posar a fer el sopar, va sopar, va rentar plats i llavors se'n va anar al seu despatx. Estava tant cansat que ni tant sols tenia ganes de llegir, ni d'escoltar música. Va decidir que el millor seria anar a dormir.

No us ho havia dit, però en Bunny tenia parella, una conilleta molt bufona (per motius que ara no venen al cas la conilleta m'ha demanat no aparèixer gaire en les historietes d'en Bunny). Bé, doncs el cas és que en Bunny va a dormir, es posa al llit i quan ja se li tancaven els ulls sent una veueta al seu cantó que diu:

- Bunny, no tinc són.

I en Bunny li contesta:

- Jo estic molt cansat, sisplau deixa'm dormir conilleta.

La conilleta:

- Si jo no dormo, tu tampoc.

I la conilleta li comença a bufar a la cara. En Bunny es gira i li diu:

- Va deixa'm dormir!

I la conilleta s'aixeca del llit i comença a donar bots dient:

- No tinc són, no tinc són.

En Bunny, que com tots sabeu, és un conillet amb recursos va treure un esprai "adormilogen" de sota el coixí i n'hi en va llençar un bon raig a la conilleta, que va caure estessa suaument sobre el llit. En Bunny tot seguit la va agafar, la va posar dins el llit, la va abrigar i li va fer un petó de bona nit, i van dormir els dos :)

Conclusió: Deixeu dormir al personal coi!

un altre cop aquí

2008-03-28T14:31:00.000+01:00

Bones,

ja he tornat del meu periode de vacances extra llarg :)

Sento no haver pogut fer els comentaris als blogs dels/les coleguilles però he estat a Berlin fent el boig i no he tingut molt de temps.

Per cert, dilluns la conclusío de : Bunny, el conillet de la Mancha.

Amor & Grind (III)

2008-03-13T23:55:00.000+01:00

Bones gent, per fi la tercera entrega de les històries d'en Bunny!!!

Després de tant dignes “hazañas” en Bunny va decidir que com tot bon heroi, o “Conill Andante” havia de tenir alguna dama a qui cantar-li les seves cançons.
Anava meditant sobre el tema quan es va trobar pel camí una conilleta de color marró que portava un cistellet d’espart i anava tot passejant i cantant pel camí.

En Bunny va veure que clarament allò era la seva oportunitat d’or, va parar el patinet i el va amagar darrera uns arbustos, quan la conilleta va estar a prop va saltar al camí i li va dir:
“Oh, dolça conilleta, princesa Carquinyoli! deixa’m que et cantí una cançó: “

i amb la seva millor veu en Bunny va començar:

“Swarming Vulgar Mass of Infected Virulency (Carcass)
Festering scabs, papillaer and pores
Hardened carbuncles, spots and cold sores....”

La conilleta, que havia entés des del primer moment que es trobava davant d’un boig va compendre que aquell conillet amb barretina no era boig, sinó que era un autèntic maníac.

En Bunny continuaba la seva oda:
“...Pick at the scap - septic blood starts to weep
Rip at my face - ruptured growths start to seep
Blackhead and boils, pustular cyts...”

La conilleta, que feia poc s’havia tret el Proficiency estava entenent perfectament que allò no era una cançó d’amor...

En Bunny continuava, totalment absort:
“...Chapped commodones perspiring zits.
Pierce the blane - infected tissue starts to bleed
Diseased and plagued -tumoours chew and feed...”
Estava en Bunny tant ficat en la seva actuació que no es va fixar que la conilleta havia tret un telefon mòbil i que havia trucat a emergències.

En Bunny va acabar el recital, va acabar agenollat davant de la conilleta que se’l mirava amb una clara cara de preocupació. En Bunny li va dir:
“Oh noble dama, princesa Carquinyoli, deixa’m besar la teva mà”

Amb això que la conilleta li va buidar un esprai de gas lacrimogen en tota la cara i va sortir corrent potes ajudeu-me camí avall.

En Bunny estava garratibat, completament segur que el gran Nigromant Ansar l’hi havia llençat un conjur per deixar-lo cec just al moment en que anava a besar la mà de la seva estimada.

Quan va poder tornar a obrir les ulls va veure que a la llunyania baixaven 9 ombres, cap a ell, lògicament eren els policies que havia trucat la conilleta, però en Bunny s’hi veia borrós a causa de l’spray. Clarament els va identificar com els Nazguls! els espectres de l’anell de caramel!

En Bunny estava en clara inferioritat numérica i sabia que els espectres no podien ser aniquilats per un conillet, ho havia de fer una conilleta, per tant, va pujar al seu patinet rosa i va baixar camí avall a tota velocitat.

Una estona després, amb la vista ja recuperada va parar el patinet i es va posar a descansar a la vora del camí. Estava abstret en els seus pensaments quan va sentir a prop una veueta de conilleta que cantava. Es va aixecar de cop, seria la princesa Carquinyoli que l’estaria buscant després del malèfic conjur que els havia separat.

No era la mateixa conilleta, era una conilleta grisa, de formes altament voluptuoses.

En Bunny es va llençar cap a ella tot exclamant:
“Oh princesa Carquinyoli, ja torno a ser aquí, perdona!”
i s’agenolla davant seu.
“Puc jo, pobre i desvalgut conillet, besar-te la mà?”

La conilleta somriu, se’l mira de bat a bat, torna a somriure, es gira, treu un bat de bèisbol i li fot un cop de bat al cap.

En Bunny va recobrar la consciència déu sap quan. Estava lligat de peus i mans sobre una espècie de potro, amb l’esquena cap amunt i les potetes posteriors lleugerament inclinades, en una posició molt compromesa.

Tenia la boca pastosa i no sabia ben bé què passava, segur que era un altre conjur del malvat nigromant, que li estava fent la vida impossible. Va girar el cap tot el que va poder i va veure que estava en una espècie de sala amb tot d’instruments de formes fàliques penjades a la paret, de cop va sentir passos i va veure sortir de darrera una porta, la conilleta que ell havia idenditificat falsament com la princesa Carquinyoli, tota vestida de làtex, amb botes amb taló d’agulla i una pròtesi de, com a poc, 30 cm.

En Bunny va identificar clarament el que estava passant. Bé, cap problema, tenia uns 30 segons per reaccionar a veure.... alguna història on el protagonista es trobés en aquell tipus de situació.... en Frodo? no, a en Frodo no li va passar això... a en Gimli? tampoc! potser a en Rincewind? no no... potser a en Raistlin? què va! total, que era el primer heroi que anava a ser brutalment sodomitzat per una conilleta amb una tranca de làtex artificial. Qui ho diria!

Bé, hauria d’improvisar!, la conilleta s’apropava a poc a poc, amb un somriure malèfic, estava saborejant la por d’en pobre Bunny, però la cara li va canviar quan...
amb les orelletes en Bunny es va treure la barretina i de dins (també amb les orelletes) en va treure la seva inseparable.... retallada!!!

Ningú ho sabia, però en Bunny s’havia entrenat hores i hores disparant la seva escopeta sense les seves potetes, tant sols amb les orelles. Va apuntar a la conilleta i li va disparar, la conilleta però ho va veure a venir i es va llançar a terra, pocs segons abans que dos cartutxos li puguessin arrencar el cap. Va rodolar fins a una taula que hi havia prop, va anar corrent cap a un armari i va saltar just en el moment en que un altre cartutx impactava a on ella havia estat feia uns segons.

Va arribar a l’armari i d’una patada el va obrir, d’ell en va extreure un consolador de 80 cm de llargada per 15 cm de diàmetre i es va llançar contra en Bunny. En Bunny va fer un últim intent desesperat per disparar-la, amb les orelles apuntant com podien, va ser un tir fatal, el cartutx va anar desviat, no va tocar a la conilleta però va tocar a un pot de vaselina que hi havia per allà, el va trencar i el va fer caure a terra. La conilleta, folla d’ira no ho va veure i hi va posar la poteta, va relliscar i va caure rodolant cap a la taula on estava en Bunny lligat. L’impacte va ser bestial i va trencar la pota, en Bunny va quedar lliure, i la conilleta inconscient.

En Bunny es va aixecar com va poder, la situació era realment curiosa, s'ho va estar mirant una bona estona. Als seus peus una conilleta sado-masoquista inconscient, sota una taula trencada i ell, subjectant una escopeta amb les dues orelletes. Va optar per agafar les seves coses i marxar d’allà el més aviat possible sense tocar gaire res. La conilleta? doncs mira tu, ja s’ho faria, però ell marxava d’allà ràpidament abans que tingués un altre disgust. Va recollir la barretina i va sortir corrent d’aquella casa, va recuperar el patinet i va continuar camí avall, pensant que realment les princeses d'avui en dia ja no eren com les describia en Tolkien.

Conclusió: No us en fieu de les conilletes grises. I no, no m'ha passat mai.

Devin Townsend Band

2008-03-10T18:30:00.000+01:00

Devin Townsend, per molts un gran músic, per molts un sonat, per mi, un músic sonat.

En sóc un gran gran fan, un vídeo perquè opineu:

El tercer capítol d'en Bunny està a prop

2008-03-10T14:57:00.001+01:00

Bones a tots,

estic bastant liat amb temes de feina, però espero que avui pugui acabar d'escriure el penúltim capítol de Les històries d'en Bunny de la Mancha. Amb una mica de sort demà el penjo :)

Gary Gygax

2008-03-06T18:14:00.000+01:00

Com a roler que vaig ser em veig obligat a posar una entrada al blog sobre aquest personatge, que desgraciadament ahir va morir:

Gary Gygax

Trinxamenta de generadors (II)

2008-03-02T19:37:00.000+01:00

Doncs això, en Bunny va estar passejant pels voltants de Ciutat Piruleta atent a qualsevol faceta digna de ser solucionada amb serra elèctrica. Cap allà a les 12 del migdia de l’endemà d’haver sortit de casa seva amb tan noble propòsit va arribar a un pla ple d’aerogeneradors, que eren els que subministraven llum a tota la Ciutat Piruleta.

En Bunny estava tant trasbalsat per la barreja de literatura fantàstica i grindcore que no hi va veure generadors, sinó una vall plena de guerrers malèfics disposats a conquerir el món. Imagineu com estava de malament en pobre Bunny que a més de veure guerrers gegants a on només hi havia aerogeneradors va saber que aquests invasors després de conquerir el món imposarien polítiques d’extrema dreta, tant a nivell econòmic com social i que a més prohibirien les pel·lícules de sèrie B que tant impressionaven a en Bunny.

Lògicament allò no podia ser de cap de les maneres, per tant, en Bunny es va llançar amb el seu patinet carretera avall cap al gloriós combat.

Tant bon punt com en Bunny va sortir de la carretera el patinet es va quedar encallat a l’herba del pla. En Bunny no va pensar que les rodes del seu patinet urbà no estaven pensades per ser tot terreny, sinó que ho va atribuir a algun conjur de màgia Negra, que l’hi havia llançat el seu arxi enemic, el Nigromant JoseMariAsnar des de la Ciutadella Maleïda de la seu del PP.

En Bunny va saltar del seu patinet i va continuar corrent, tot arrencant la serra elèctrica, en direcció als guerrers.

Uns metres després es va aturar: problemes!. No els havia vist abans, però semblava que els guerrers anaven precedits per un petit destacament de hippies. Bé, no era problema, la serra elèctrica també era efectiva contra els hippies. Realment els hippies eren hippies, a sota els aerogeneradors hi havia un meeting electoral de ICV (Iniciativa per CiutatPiruleta, els Verds) en el qual estaven fent un discurs sobre la importància de les energies renovables.

En Bunny es va llençar follament contra els assistents, sense ni tant sols pensar que ell mateix els havia votat en les últimes eleccions i de fet, s’havia afiliat al partit.

El parlamentari, que estava fent el discurs en aquell moment es va quedar callat, de fons estava veient com un conillet blanc amb una barretina estava dirigint-se cap al meeting tot aixecant una serra elèctrica. Els assistents, al veure que el parlamentari callava i feia cara de babau es van girar a veure què passava. Quan en Bunny va arribar a les cadires (totes fetes amb materials reciclables) els assistents havien fugit per totes les direccions possibles amb les màximes velocitats que els hi permetien els seus membres.

En Bunny es va dedicar a destrossar l’escenari, tot cridant i desafiant als temerosos hippies. Un cop ho va tenir tot trinxat va dirigir la mirada cap als aerogeneradors. Als hippies havia sigut fàcil derrotar-los, amb els aerogeneradors seria diferent.

Va saltar cap al primer, el va escalar com va poguer, rient follament. Va arribar a dalt de l’aerogenerador tot suat. Va saltar sobre l’eix que aguantava les hèlices en moviment, va aixecar la serra elèctrica i amb un crit de guerra la hi va clavar.

L’explosió es va veure des de diversos kilòmetres a la rodona i va provocar un curt-circuit que va deixar la Ciutat Piruleta sense llum per una setmana. Les hèlices de l’aerogenerador van sortir rebotides destrossant en cadena diversos aerogeneradors, provocant més explosions.

En Bunny es va aixecar de terra. Tenia els pèls tots “xurruscats” i les orelletes de punta, tot ell desprenia una olor a conill cremat i tenia la barretina del revés. Va mirar l’escenari, allà al pla no quedava ni un guerrer de peu. Va recollir la serra elèctrica i va arrastrar-la fins al patinet. Des de la carretera va mirar l’escenari de desolació que havia creat, va somriure i va exclamar:

“Apa”

i va continuar carretera avall.

L'inici de la bogeria (I)

2008-02-29T00:33:00.000+01:00

Bones a tots i a totes, aquest és el primer post d'una sèrie de 4? espero que us agradi!

En Bunny, el conillet grindcore va girar la última pàgina, se la va llegir ràpidament, i per fi, va tancar el llibre. Ho havia aconseguit! tenia els ulls vermells, li tremolaven les orelletes blanques, al seu voltant hi havia tot de pastanagues rosegades escampades per tot el menjador i tot de tasses de café buides.

Va tancar la cadena de música descomunal que tenia al despatx. Havia sonat aquella cançó moltes vegades, les seves orelles ja seguien el ritme de la bateria soles.
La seva poteta va acariciar la portada, 1200 pàgines. S’havia llegit per última vegada “El senyor dels anells” quatre vegades, quatre vegades seguides, tot d’una tirada escoltant el “Symphonies of Sickness” de Carcass en mode “repeat”. 9 dies hi
havia estat. 9 dies sentat a la seva butaca recreant batalles èpiques, orcs, hobbits, nans i elfs.

Per què ho havia fet? En Bunny estava convençut de que si rellegia el llibre una vegada i altre aconseguiria poder pensar igual que en Sauron, el seu gran ídol d’infància.

Quan es va aixecar tot els seus ossos van cruixir. Es va acostar lentament cap a la finestra, va deixar el llibre sobre una taula i va mirar a l’exterior. Era de nit, la calma reinava sobre la Ciutat Piruleta, una ciutat idílica, com Minas Tirith, una ciutat blanca, pacífica i ... INDEFENSA. Aquest pensament el va trasbalsar. No podia ser que hi hagués un mal amagat prop, molt a prop que estigués a punt de desfermar-se sobre la Ciutat Piruleta... i llavors al món sencer? el món que ell es proposava a conquerir?

Decididament s’hi havia de fer alguna cosa!! ningú li passaria a davant. Ràpidament ho va decidir, sortiria de casa seva i protegiria el món, el seu món. Primer s’havia d’equipar.
Va anar a la seva habitació, va tenir una decepció al no trobar-se l’armadura de gala i les armes, com és que no hi eren? potser estava començant a confondre la ficció de “El Senyor dels Anells” amb la realitat? no. En Bunny no.

El fet és que no va trobar cap casc ni cap cota de malla, per tant, es va haber de conformar amb una barretina.

Es va obrir la porta de can Bunny a les 3 de la matinada, de fons sonava la cançó "Corporal Jigsore Quandry", la seva silueta es retallava en la llum de l’interior, les seves dues orelles que sortien de la barretina li donaven un aspecte majestuós, quasi èpic.

Va anar al garatge, allà va rebuscar-ho tot per trobar la seva llança, no la va trobar, de què se n’havia fet? bé, sense llança doncs, s’hauria de conformar amb la serra elèctrica, una reproducció de col·leccionista de la que apareixia a "La Matanza de Texas".

Tampoc va trobar el cavall, déu ni do quin desastre, la logística estava fallant fortament. Bé, què hi farem? es va dir. I va muntar el seu patinet.

Va enfilar cap a la carretera que anava cap a la Ciutat Piruleta, a dalt del turó on vivia en Bunny es va mirar la ciutat, allà lluny encara, dormint sota la llum de la lluna. Amb un llàgrima a l’ull va cridar:
"Oh Ciutat Piruleta, juro i perjuro que em dedicaré a “desfaser entuertus” fins que puguis descansar tranquila. "

Va engegar la serra, la va aixecar amenaçant al cel i va fer:
Rumm rumm ruummmmmmmmmmmmmmm

Conclusió: Si escoltes Grindcore i llegeixes literatura fantàstica com jo, acabaràs com jo i en Bunny (per tancar).

Bunny VS soap

2008-02-22T17:36:00.001+01:00

Aquest post probablement no l'entengui gaire ningú, ja em disculpo ara. Però ho necessito.

En Bunny va trucar a la porta de la casa. Van sentir-se uns pasos i la porta es va obrir, va aparèixer un home d'uns 40 anys. Moré, amb ulleres i una barba molt cuidada, va mirar i va veure el conillet blanc que l'hi havia trucat la porta. Va dir:

- Oh, quin conillet més maco. Què vols petit?

En Bunny se'l va mirar i li va preguntar:
- Hola, em dic Bunny, és vosté el que va dissenyar els Web Services amb SOAP?

L'home va extranyar-se una mica i va contestar:
- Si, vaig ser jo, per què?

En Bunny es va fer uns 8 metres cap enrera, va treure's un trípode de la butxaca i el va muntar a terra, de l'altre butxaca va treure una M2 Browning, la va situar sobre el trípode i va preguntar:
- Així que vas ser tu?

L'home amb cara de no entendre què estava passant va dir:
- Si, si, vaig ser jo, però...

En Bunny va apretar el gatell mentres xisclava. Les 850 bales per minut que disparava la Browning arrasaven tot el que tocaven, en Bunny estava descontrolat totalment, disparava i disparava. Al quart d'hora no quedava rastre de l'home, s'anaven succeint explosions dins la casa i diverses seccions s'anaven esfondrant.

En Bunny només va deixar de disparar quan només sobresortien les seves orelles de pèl blanc de la muntanya de cartutxs buits. En va sortir, va desmuntar la Browning, va plegar el trípode, va agafar el seu patinet i va tornar a casa, sentintse molt, molt alleujat.

Sessió de tortura.

2008-02-18T23:36:00.000+01:00

En Bunny, el conillet grindcore va aparcar el patinet rosa que havia utilitzat per anar a donar un vol, va entrar a la seva caseta rosa i va entrar ràpidament al subterrani.

Va baixar la escala, disfrutant cada pas que el duia a la seva sala super secreta. Va obrir la porta, allà va veure el seu vestuari: Uns guants de goma, una bata de cirurgià, tisores, bisturins i mangueres per netejar. Es va vestir, va posar-se els guants de goma per no tacar els seus pelets blancs i suaus, es va posar la bata de cirurgià i es va ben cordar, es va posar les ulleres per no tacar-se i va agafar els instruments. Va obrir la segona porta.

Allà, sobre una taula, lligat de peus, mans, tors i coll hi havia un okupa. Al veure el conillet blanc tot equipat es va posar a xisclar. En Bunny es va acostar lentament, poc a poc, assaborint el seu incipient terror, l'okupa estava tremolant i no podia controlar els nervis, veia molt clar el que li anava a passar.

En Bunny va agafar les tisores i s'hi va acostar, li va agafar les rastes i de mica en mica els hi va anar tallant.
- rac i la rasta queia a terra.
- rac i la següent rasta queia a terra.

l'okupa intentava moure el cap, però estava massa subjectat. Un cop en Bunny el va tenir ben pelat li va acariciar la closca, ara totalment llisa.

Va agafar el bisturí i va començar a tallar-li la roba, va començar per les sabates ronyoses, pujant-li pels pantalons bruts, la roba interior indescriptible, la samarreta esparrecada. Un cop va tenir l'okupa, que no havia deixat de xisclar totalment despullat sobre la taula, començava realment el festival.

Va agafar sabó i aigua i va començar a rentar-li els peus, l'aigua queia negra a terra i l'okupa xisclava i xisclava:
- No!!! No!!!! (tiu) no em netegis (tiu)
- Noo!!! anticaspa noooooooo
- Capitalista de merdaaaaa els polls també ténen dret a viure!!!!! (tiu)

i en Bunny reia i reia, engrescant-se cada vegada més, perdent casi el control, el dutxava i li rentava el cap, li tirava aigua i el tornava a netejar...

Un cop l'okupa es va haver desmaiat en Bunny es va sentir esgotat, però encara no s'havia acabat. Faltava el toc final.

Va fer olorar cloroform a l'okupa, assegurant-se així de que estaria totalment adormit. El va deslligar i li va posar unes sabates nàutiques, amb uns pantalons "Burberry", una camisa i un polo amb unes lletres gegants que posaven "Ralph Lauren". Ho va enganxar tot a la seva pell amb Imedio. Va carregar el cos inert al seu patinet i va portar-lo d'amagat fins al centre de la Ciutat Piruleta. Allà, mentres ningú mirava el va deixar a terra. Encara tardaria unes hores en despertar-se, i llavors, al veure's vestit de "pijillo" la seva bogeria seria insuperable.

MUAHAHAHAHAHAHAHAHAHA

Conclusió:
En Bunny és un conillet esquizofrènic, però net.

Elèctricament parlant, un mal dia.

2008-02-13T21:22:00.000+01:00

Sembla que li vaig agafant gust a això de bloggejar...

Bé, el tema està en que amb la meva parella estem visquent a un piset molt "cucu" a Barcelona. Ja fa bastants de mesos que hi vivim. El pis és vell, de fet és del 1939, és un pis republicà :)
El problema que té, més aviat, el més gran problema és la instal·lació elèctrica, que també és del 36 (estic exagerant... una mica, però és molt vella).

La campana de la cuina mai ha funcionat, quan l'engeges salta la llum, i clar, això és un problema. Després de mesos i mesos de trucar a l'administració de finques doncs avui per fi han vingut.

Ok, havien de venir demà, però avui truquen a les 8h del matí per veure si podien passar avui. Ok, canvia tot el planning i espera a que vinguin.
Arriben i ho arreglen, ok, ja tenim campana (12h)
Me'n vaig a treballar (12h:10), òstia, el llum de l'entrada s'ha fos, ja veus quina mala llet, en vi, aquest vespre el canviem.

I jo vaig a treballar tot feliç. Treballo, bla bla bla i a les 17h em truca la meva nòvia que havia arribat al pis, s'havia posat a treballar i de cop havia sentit un "paff" i apa, sense llum i sentia pudor a cremat. Dolent dolent.

Vaig cap al pis, arribo jo, efectivament es sentia pudor a cremat i com a nota curiosa, em diu que el llum de l'entrada (que jo creia fos) estava engegat quan tota la llum ha baixat. Arriba l'electricista, busca el curtcircuit, i el troba a una caixa molt a prop del llum que s'havia fos.
Dins la caixa tot era carbó, negre negre.

Bé, sembla ser que l'instal·lació tenia algun curtcircuit i que s'havia cremat. Bé, doncs res, arrenquen la caixa, arrenquen uns tubs i fan un "empalme". Ja tornem a tenir llum, visca visca.

Ara la meva parella ha marxat a classes d'anglès, em poso a fer el sopar, em poso davant l'ordinador a llegir blogs, quan sento... "paff" i apa, sense llum.

Lògicament no tenia cap llanterna a mà, per tant, agafo el MacBook i el faig servir de llanterna improvitzada :( i apa, ves a pujar els ploms i tota la història. Avui em sembla que he vist com marxava la llum unes 15 vegades.

Ara ja torno a tenir llum, sabeu allò que a vegades dius... Val gent, molt bé, ja em fet molta gresca i xerinol·la, però ara prou val? Així és com em sento ara :(

En fi.

Un vespre a can Bunny

2008-02-13T14:43:00.000+01:00

Estava en Bunny un vespre a casa seva. A fóra plovia i feia molt de fred. Estava tranquilament assegut a la seva butaca predilecta, prop de la llar de foc disfrutant d'un puro i d'una tassa de llet calenta amb Nesquick.

Amb una cara de decepció va girar la pàgina del llibre que estava llegint, el Mein Kampf, no li estava agradant gaire, es pensava que hi hauria tiros i salvatjades, i res, tant sols palles mentals d'un home amb clars problemes d'erecció.

Va arrencar una altre pàgina, en va fer un carquinyoli i la va untar amb el nesquick i se la va menjar, al menys el paper era de bona qualitat.

Va repassar la seva biblioteca, tant sols obres de grans autors de la literatura, Cervantes, Orwell, Douglas Adamns, Virgili, Homer, Playboy... un dels grans avantatges que tenia era que era capaç de menjar-se els llibres que no li agradaven, que era, justament, el que estava fent.

La lectura l'aborria francament, es va aixecar i es va dirigir tot pensatiu cap a la cuina, va obrir la nevera i en va teure un peu, el va olorar i el va llençar a la basura, sempre li passava el mateix amb els peus, no se'ls menjava i es feien malbé a la nevera.

Tot seguit, va anar a la sala de Mapes, allà tenia un mapamundi gegant. Cada dia hi passava hores mirant-se les rutes de transport de suministres i hi feia tàctiques sobre com conquerir-lo. Faltava poc per la gran invasió. Un cop el món fos seu, exterminaria els emos, els cuiners francesos i els guionistes de programes del cor de televisió. Faltava poc, faltava poc...

Conclusió:
Llegeix bona literatura o te l'hauràs de menjar
Conclusió 2:
Sóc carn de psiquiatre, ho sé.

Les històries d'en Bunny, el conillet grindcore.

2008-02-12T13:12:00.000+01:00

Aquest és el primer capítol de les històries megalomaniaques d'en Bunny, el conill grindcore.

Anava un dia en Bunny pel camp, tot pasejant tranquilament i escoltant Brodequin, quan va veure que un altre conillet se li aproximava. L'altre conillet anava vestit rosa i negre amb quadrets, duia unes sabates ridícules a cuadres i duia un pentinat que li tapava mitja cara.

En Bunny es va treure l'iPod i li va dir:

- Hola conillet! com és que duus sabates a cuadres i un pentinat que et tapa mitja cara?

L'altre conillet li va contestar:

- Hola Bunny, és que sóc emo.

Llavors en Bunny va treure una retallada que duia amagada a l'esquena i li va apuntar a la cara, va disparar amb els dos gatells i li va volar el cap.

El cos sense cap va caure a terra i allà es va quedar.

Llavors en Bunny va tornar-se a posar l'iPod i va continuar passejant tot feliç.

Conclusió:
Si ets 'emo' moriràs.

Heroinsickbuttfuckchick }:)

2008-02-12T12:49:00.000+01:00

uhm.... una mica de ballaruca per animar-me :)

Nou Blog

2008-02-11T23:52:00.000+01:00

Bé, ja tornem a ser a blogspot.
Primer la Caliope després en Peperines, llavors la Finestreta... i jo què hi feia? doncs no gaire res.

Feia temps que no podia fer un post, i avui, que podia doncs bloc.cat estava fotent el boig. Doncs mira, s'ha acabat. Em sap greu de veritat, però estic jo per perdre més el temps!

Bé, doncs el que deia, feia com una setmana que no escrivia res, han passat moltes coses!

1) He estat a Stuttgart una altre vegada, temes de feina. Molta fred, però Alemania és un país que té alguna cosa especial. Serà l'idioma rocambolesc? serà aquella fred? la "teórica" seriositat d'aquella gent?
La reunió va anar bé, més o menys, en fi feina. No en tinc ganes de parlar.

de fet tenia una llista de coses a parlar, la veritat és que estic cansat, porto un dia de por, i són les 12 de la nit i he d'estudiar, per tant, encara falta per anar a dormir :(

en fi, quan estigui més bé (moralment) ja diré alguna cosa. De moment, fins demà.